dimecres, 25 d’abril de 2018

MEMÒRIA HISTÒRICA

És una desgràcia ser ciutadà d’un Estat que en el tema de la memòria històrica és una nul·litat. És penós que hagis de sentir-te avergonyit davant el món perquè el govern del teu Estat es vanti de no dedicar ni un cèntim a desenvolupar la llei de Memòria Històrica. És menyspreable que el govern del PP hagi suprimit l’Oficina de víctimes de la guerra civil i la dictadura. Insultant, que el congrés amb el vots del PP, Cs i PSOE hagi rebutjat la reforma de la llei d’amnistia. Una llei que preveia, una vegada més, investigar els crims del franquisme, que per cert sí que intenten fer-ho Argentina i Mèxic, malgrat les traves que hi posa el govern del PP. Una reforma de la llei que el Comitè dels Drets Humans de l’ONU ve denunciant des de fa anys, i que l’Estat desoeix pertinaçment. Sí, és una desgràcia no poder viure a casa teua d’acord amb els teus principis, els teus ideals, els teus avantpassats, la majoria dels presents i les projeccions de futurs més lliures. Ara, aspirar a la independència, és el pitjor delicte del món. Ets una mala persona, naturalment un malíssim espanyol, i és molt probable que pateixis algun trastorn neuronal.

En conec uns quants que s’han fet independentistes pel fàstic d’haver de viure en un Estat en què impossible poder saber on són enterrats el teus parents morts a la guerra civil, dels quals només tens la sospita que foren abocats en fosses comunes, talment animals empestats. En sé d’uns quants que han abraçat el credo secessionista per evitar de ser còmplices directes o indirectes de l’existència del Valle de los Caídos, la fossa comuna més colossal del món, on no hi ha hagut manera de saber qui són 12.500 cadàvers dels més de 33.000 mil que hi són sebollits. Amuntegats en taüts que es podreixen sense poder fer el que la gent normal i corrent fa amb els seus morts. Un Estat a qui importa un rave que hi hagi encara, després de vuitanta anys del final de la guerra, més de 100.000 persones desaparegudes o més de 30.000 casos de nadons robats. I que se senti tan còmode amb entitats que exalcen, glorifiquen i la figura del dictador que va causar, amb tots els seus sequaços, tota aquesta carnisseria i ignomínia. Aquesta setmana, per ordre judicial, no pas per la voluntat dels de sempre, haurien de començar les exhumacions al Valle de la vergonya. Ho impediran els pacifistes de la Fundación?

dimecres, 18 d’abril de 2018

ESTAT D’EXCEPCIÓ

La novel·la negra sobre l’independentisme català es va tornant cada dia que passa més truculent, més violent, més criminal. Si no tenien encara imatges de violència, perquè embrutar cotxes policials i pujar-hi a sobre era molt retorçut considerar-ho terrorisme, ara ja les han aconseguit: uns encaputxats sospitosos de ser el braç armat dels CDR han cremat contenidors, han llençat artefactes explosius, i han mostrat una actitud assassina contra l’autoritat. L’Estat ja té clar que la violència s’ha instal·lat en el secessionisme i, per tant, ja té la justificació objectiva, probatòria per passar a l’acció directa. L’Estat està en perfectes condicions de deixar-se de collonades de proporcionalitats repressives policials i d’inofensius 155, per pitjar el botó nuclear de l’article 116 de la sagrada Constitució que regula, entre altres, l’estat d’ excepció. Aneu en compte, independentistes, perquè això s’ha d’acabar de soca-rel, com li he sentit dir a Jordi Cañas. Quan tens un fotimer de potencials i presumibles terroristes manifestant-se dia sí dia també, l’Estat no pot badar, si no vol que tot se’n vagi en orris. De soca-rel, sí senyor, tal com van fer alguns antecessors il·lustres de nefasta memòria. Amb no massa bons resultats, per cert, perquè, si no, com és que en ple segle XXI hi ha més de dos milions de separatistes? Els teòrics dels exterminis ja fa anys que han demostrat que no és possible eliminar el bé ni el mal. Sempre rebroten. I ho fa perquè les ideologies, les creences no són precisament unes herbetes campestres.

Si ni els CDR ni Òmnium ni l’ANC ni l’AMI ni la Crida no s’acovardeixen, i qui sigui que porti un llaç groc ofèn perquè ni Escòcia, ni Alemanya, ni Suïssa ni Brussel·les decideixin no extradir Puigdemont, ¿és possible que l’Estat acabi canalitzant la seua ràbia a través de l’aplicació de l’estat d’excepció amb l’excusa que cal atallar, de soca-rel, revoltes i alteracions greus de l’ordre públic i la pau social? Provem-ho. A veure si amb detencions indiscriminades, si suspenent la inviolabilitat del domicili, si prohibint tota mena de publicacions, emissions de ràdio i televisió, si tancant teatres i cinemes; si dissolent qualsevol reunió i manifestació, si prohibint la circulació de persones i vehicles en determinades hores i llocs, i algunes galindaines més, ho resolem això, oi ciutadà Jordi?

dimecres, 11 d’abril de 2018

NAPS I COLS

Si m’hagués atrevit mai a comparar la Fundación Francisco Franco amb Òmnium Cultural, mon pare i ma mare m’haguessin bufetejat amb una certa violència, amb la mateixa intensitat que si m’hagués posseït, temporalment, un dimoni de l’infern. Si m’hagués sentit dir una cosa així el meu veí, home de tros i tractor i poc amic de collonades secessionistes, m’hauria clavat una puntada al cul i m’hauria tractat de carallot, de ruc més que ruc, a veure si llegeixes una mica més. Resulta que en aquesta Espanya tan moderna, tan democràtica, tan exemplar, tan de tot, és normalíssim que hi hagi milions i milions de persones que trobin exemplar el llegat de Franco i li retin un culte de sant. Com tant o més normal que n’hi hagi si fa no fa que trobin que és tan abominable la Fundación com Òmnium Cultural, una entitat civil que defensa pacíficament i democràtica la llengua i la cultura i els ideals de llibertat del poble de Catalunya, i que precisament per això mateix els poders de l’Estat tenen empresonat el seu president. Demencial! Precisament, per situacions com aquestes hi ha milions de persones a Catalunya i a altres indrets de l’Estat que desitgen marxar d’Espanya.

Quan no existien tantes fonts d’informació, ni xarxes socials ni diaris digitals, et preocupaves per les coses generals i només et sobresaltaven les atrocitats canibalesques. Ara, amb tantíssima artilleria informativa i de tots els calibres, no pots deixar d’adonar-te, al segon, de la quantitat de barbaritats i obscenitats que el ramat ingent de neandertals patris perboca a cada cantonada, com si hi pixés una gossada per marcar el territori de la incultura, de la ignorància supina, de la grolleria, de la incivilitat més penosa del món. Ara que saps que n’hi ha tanta i tan ferotge, d’imbecil·litat, t’esfereeixes. T’esgarrifes de viure rodejat de tanta hiena. De tanta fera que per portar un llaç groc o exhibir una estelada se’t cruspiria de viu en viu. Que per parlar de presos polítics et tallaria la llengua en rodó. Manifestar que no creus en la unitat de la pàtria espanyola és més perillós que apostatar. Si apostates de la fe catòlica però ets simplement una bona persona, és possible que, quan et moris, el Creador t’eviti la pena de l’infern. Però si ho fas de la unitat de la pàtria, és més que probable que acabis a l’infern de la masmorra més terrible de la terra.

dimecres, 4 d’abril de 2018

NI L’UN NI L’ALTRE

El sentit comú ve a dir que la Sra. Inés no serà mai presidenta de Catalunya. La raó pura, però, ho constata. I sobretot, el seny ho corrobora. El seny aquesta mena d’ADN catalanesc que només es té si t’has impregnat de catalanitat des de la mateixa concepció materna. De la mateixa manera, deduïm que el Sr. Albert no serà mai presidente del gobierno español. Un personatge que manifesta sense cap circumloqui ni desvergonyidament, el seu odi visceral al nacionalisme català i rabiosament contra l’independentisme només pot ser president de la seu pròpia fundació quan es jubili. No, no pot ser mai ningú president de Catalunya aquella o aquell que celebri que hi hagi polítics catalans empresonats i exiliats. Que es refereixi al president Puigdemont com a colpista. Mai, des del 1975, ningú no havia alterat tant la convivència a Catalunya com el PP i els acòlits, els més bel·ligerants, de Cs. Mai no hi havia hagut un silenci tan clamorós davant el conflicte català com el que manté el PSOE. I una actitud tan insolidària del PSC i els Comuns. Els qui encenen els focs, denuncien el “sectarisme” de TV3, els qui, si no fos pecat i penat per la llei, ens cremarien a la foguera més pública de cada poble i ciutat, els qui han dissimulat l’odi, la rancúnia a través de relats novel·lescos de la comissió dels delictes més repugnants de l’Estar espanyol, més que el terrorisme armat!, aquests no governaran mai Catalunya.

Els qui diuen qui ha de presidir Catalunya, què ha de fer el president del Parlament, són els mateixos que ens recorden què és democràtic i què no. Són els mateixos que voldrien intervenir o clausurar TV3 i Catalunya Ràdio, que els repugnen els llaços grocs, que afirmen que no s’ensenya el castellà a les escoles i que en aquestes s’adoctrina en el secessionisme. Que, des de la seua restauració, la Generalitat només ha estat al servei dels sobiranistes. Que se’n riuen quan empresonen part del Govern. Que comparen manifestacions ciutadanes pacífiques de signe independentista amb aixecaments violents tal com feu un tal Tejero pistola en mà a les Corts espanyoles. O que, quan anem a les urnes, votem malament, perquè més de dos milions de catalans no els voten a ells. I són aquells que aplaudeixen animalades d’un columnista del Mundo que gosava a escriure que “la guardia catalana de Poncio Pilatos mató a Jesucristo”.