dimecres, 19 de desembre de 2018

SOM COM SOM

Els més saberuts saben que la repressió de l’independentisme, fins i tot, a sang i fetge, no aconseguirà mai d’eliminar-lo ni extirpar-lo de la societat catalana. Ho saben perquè en tenen proves històriques incontestables. I han d’assumir que no els tocarà altre remei que suportar no solament una possible mala consciència per haver obrat amb violència contra uns espanyols renegats, però “espanyols al capdavall”, sinó també per haver de sofrir un sentiment d’impotència per no haver sabut acabar amb el “problema”. Ni el 155 ni milers de policies, ni milers d’empresonaments i d’amenaçats, ni tot el terror que es pogués desfermar a instàncies dels poders de l’Estat fruit d’un atac de nervis o de deliri paranoide. Mentre el món sigui món, sempre hi haurà independentistes catalans. Igual que sempre hi haurà filonazis i filofeixistes. I això per què? Doncs perquè els agents educadors i socialitzadors ho inculquen des de la infantesa. I el més determinant, com sap tothom, rau en el tipus de vincle d’afecte que es crea amb els progenitors, ja que aquest forneix les claus per entendre el nostre comportament i com ens relacionem. L’escola hi fa tant o més. Igual que la televisió, el cinema, els videojocs, els tebeos, els amics i els enemics.

Però tots aquests agents educadors i els que ens puguem imaginar, sempre se les han d’heure amb els imponderables, amb l’imprevisible o les mutacions espontànies. Immaterials que deslloriguen seguretats ètiques, trasbalsen lògiques de pensament, alteren consciències i desestructuren personalitats. I inexplicables que fan que allò que per a uns és el bé, per a uns altres allò mateix és el mal. Això sol desconcertar, excepte que hom cregui que el que mana en l’adultesa són precisament les circumstàncies que acompanyen el jo. Perquè, a mi, el que m’amoïna és poder trobar respostes al fet que algú pugui esdevenir, en un moment donat, un assassí en sèrie. Que algú altre pugui pensar que és possible exterminar l’independentisme de Catalunya. O que hi hagi gent que, com la cosa més natural del món, gosi demanar la santificació de Franco Diuen els neurofisiòlegs que tenim una ment que pensa i una que sent. Van aparellades en els nostres judicis, les nostres reaccions i actuacions? Es descompensen sovint? Puc estimar les persones humanes catalanes però no les persones humanes espanyoles?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada