LES URPES DEL FEIXISME

Als qui aquests dies es manifesten davant la seu del PSOE a Madrid ¿els empara alguna llei que els permeti exhibir amenaçadorament símbols franquistes, feixistes i nazis, vociferar com energúmens cançons, lemes i consignes del mateix signe, i defecar grollerament contra el rei, la constitució, la democràcia i tot el que s’hi assembli? ¿I als qui atien aquesta caterva d’exaltats també els protegeix alguna norma derivada de la Constitució? Si s’incompleix flagrantment l’anomenada llei mordassa, per exemple, que, per cert, es va aprovar precisament quan governava la dreta espanyolíssima de Rajoy, tenen notícia de si ja està actuant amb tot el pes de la llei la fiscalia i la judicatura entera?. ¿Sabrem algun dia qui ha estat sancionat, denunciat, jutjat i condemnat per passar-se-la llei pel dallonses, siguis de la ideologia i classe social que siguis. Ho diem per allò de l’Estat de dret, de la igualtat davant la llei i tota la retòrica associada. Suposem, doncs, que pagaran pels seus presumptes delictes (presumptes, però absolutament recognoscibles a través dels mitjans audiovisuals), i, a més, abonaran les factures dels desperfectes ocasionats al mobiliari urbà de la capital espanyola governada pel partit algun dirigent del qual ha estat un dels principals inductors del despropòsit més esperpèntic que la dreta ha representat des de la transició. Per cert, s’ha pronunciat el CGPJ sobre els posicionaments polítics d’alguns jutges i fiscals sobre l’amnistia?

M’agrada tant Ramón M. de Valle-Inclán, malgrat ser tan poc feminista i tauròfil! Quanta raó tenia quan afirmava que “España es una deformación grotesca de la civilización europea”. I quina pena que, malgrat l’escolarització obligatòria, a pesar de la divulgació històrica de totes les barbaritats perpetrades pel nazisme i el feixisme vegis gent jove, suposadament instruïda i amb possibles, fent la salutació feixista, vociferant horroroses proclames, insultant la intel·ligència de la manera més pornogràfica i cavernícola. Com m’agrada Antonio Machado quan deixà dit: “Es propio de hombres de cabezas medianas embestir contra todo aquello que no les cabe en la cabeza”. I prosseguia: “En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”. Ai, el feixisme de cada dia que ni la Transició ni la Democràcia han eliminat mai de la miserable pell de brau!

SI NO FOS...

D’on no n’hi ha no en pot rajar. Si no hi ha munició no hi ha guerra. Si no hi ha lectors no hi ha llibres. Si no hi ha espectadors no hi ha espectacle. Si no hi ha càstig no hi ha reparació?. Si no hi ha almenys un bar, una escola, una església, hi pot haver poble?. Si no hi ha ciutadania no hi ha ciutat ni democràcia. Si no hi ha confiança no hi ha pacte. Si no en tens no en pots donar. On no hi ha caliu no hi pot haver flama. Si el món no fos com és, si la gent fos d’una altra manera, si els qui poden tant se’ls en fot. Si no hi ha, si no fos, si de cas, si això, si allò, i mentre desitgem, clamem, resem, ens lamentem, ens comprometem, ens hi deixem la pell, ens revoltem, no hi ha manera de sotmetre el Mal. ¿És que en la història de la humanitat no hi hagut manera de saber, no el que està bé i el que està malament, sinó distingir el que és just, equitatiu i el que és injust i abusiu? Per què no ens varen explicar mai a l’institut que ni T.S. Eliot ni Wittgenstein es van prendre massa seriosament l’obra de Shakespeare? Si no fos pels qui s’han rebel·lat contra el corrents de pensament, models de vida o els costums dominants en els seus temps, no hauríem sabut mai de quina substància està feta la utopia. Si no fos per Ulisses no hauríem tingut un model més extraordinari de gosadia per llençar-nos a l’aventura de viure contra les adversitats. O si no hagués estat per l’home Crist de Natzaret, per G. Bruno, Servet, Galileo, Spinozza, Mandela o Àngela Davis. Diu George Stainer: la humanitat sense somnis embogeix.

Si no fos perquè se’ns escapa el temps, si no fos tot tan complicat, si no fos que hem nascut on hem nascut i la vida ens ha maltractat, si no fos per culpa del que sigui, ens lluiria un altre pèl. I diuen que E. Kant ens respondria: la felicitat no és un ideal de la raó, sinó de la imaginació. Si no fos per l’invent de la ironia, per l’humor, per les belles arts, per la comèdia, perquè coneixem el que escrivien Aristòfanes, Valle-Inclán o Pere Quart, no podríem suportar la realitat brutal del nostre món. Si no fos perquè la taca d’oli de la idiotesa, la indiferència i la deshumanització és cada vegada més gran en el nostre planeta, paradoxalment, encara es podria suportar menys el nostre món. Ens faria patir massa el Mal. Els esperits supersensibles es descompensarien en massa. Es col·lapsaria el sistema.

LES DUES (O MÉS) ESPANYES

Les reaccions, cada cop més histèriques i guerreres a la possible llei d’amnistia i, sobretot, al fet que el president Puigdemont torni a casa sense ser jutjat i empresonat, alimentades pels partits de dreta i d’extremadreta, pels seus mitjans de comunicació, per la part afina de la judicatura, per alguns expresidents del govern i algun sindicat policial, estan creant un clima colpista que ens hauríem de prendre molt seriosament. Hem de suposar que la CIA, el CNI i la intel·ligència de la UE –algú hi deu haver que està al corrent dels qui puguin preparar alguna bullanga o fins i tot algun amotinament. Fins avui, en què escric aquest article, no he notat que la banca ni els empresaris ni els sindicat hagin expressat cap motiu de preocupació. No fos cas que ens alarméssim i ho enviéssim tot al carall. Però com que qui més qui menys ha estudiat una mica d’història i estem fent el possible per tenir memòria del nostre passat guerracivilista, les crides de la dreta a revoltar-se aznarianament i abalcasment contra el sanchisme no fan pinta que siguin un simple postureig. El desvergonyiment amb què el PP, dit un partit d’Estat!, està enfurismant tota la caverna no és només una falta de responsabilitat perquè les diferències ideològiques se circumscriguin dins els límits del diàleg i la raó, sinó que estan dinamitant la credibilitat de la separació de poders, un dels pilars bàsics de la democràcia.

Que alguns membres conservadors (i caducats de fa cinc anys sense que hagin dimitit) del C.G.P.J. proposin que l’organisme es posicioni en contra de l’amnistia, és a dir, que actuïn com a polítics, i que alguns polítics conservadors i ultradretans actuïn com a jutges i amb eufemismes sarcàstics proposin el linxament no ja de Puigdemont sinó de tots els encausats pel Procés, és una aberració democràtica. S’ha de ser cínic, eh?, per afirmar que l’amnistia es carrega l’estat de dret! Quan aquests mateixos no van dir ni mu davant les amnisties fiscals dels governs populars. Sincerament, no creiem que aquest país superi mai la realitat de les dues (o més) Espanyes i molt menys quan l’esquerra es presenta sempre atomitzada, enquimerada per si és més burgesa o més revolucionària. Com se’m fan presents els versos d’Aantonio Machado: Españolito que vienes/al mundo te guarde Dios,/una de las dos Españas/ha de helarte el corazón.

FRONTERES

Ja és estrany que el patriotes espanyols i, de passada, els catalans, no ens hagin informat com s’ha resolt, si és que s’ha resolt, el contenciós fronterer entre Espanya i Andorra arran de la polèmica que va generar la instal·lació de panells solars al planell de la Tosa entre l’EMD d’Os de Civís i la parròquia de la Massana. A finals de l’any passat, tot just descoberta l’anomalia pels nostres eficaços agents rurals, es va formar una comissió tècnica interestatal, com és costum de fer en aquests casos tan delicats, i es va dir que en tenien almenys per uns dos anys. Dos anys eh!, per delimitar una frontera que almenys entre el comtat d’Urgell i Andorra existeix des de 1278, tal com ens confirmen els historiadors. Resulta que trigaran tant de temps perquè, posats a estudiar, es repassaran els 63 km fronterers que es veu (o ja ho veurem) que hi ha entre els dos estats. Atès que aquest tema ha mogut tant enrenou (una frontera no és poca cosa, encara que la discussió entre estats només vingui d’uns quants metres quadrats) ja de passada podríem resoldre l’accés des d’Espanya-Catalunya a Os de Civís per una carretera estàndard, sense haver d’entrar a Andorra i arribar-hi per Sant Julià de Lòria. Sense haver de jugar-te-la com han fet ancestralment els contrabandistes per la pista que surt de Farrera, puja fins a les bordes i el coll de Conflent, sota el pic de Salòria, i baixa cap a Os de Civís.

Posats a parlar de fronteres i de reclamacions, així com és ben sabuda la dèria espanyola per reclamar Gibraltar (recordin, cedit a Anglaterra pel Tractat d’Utrecht), ¿com és que l’Espanya democràtica no s’ha plantejat de fer el mateix amb el comtat del Rosselló, l’Alta Cerdanya, el Conflent, el Vallespir i el Capcir, que Felip IV, rei de Castella, d’Aragó i de Portugal, va lliurar a la França de Lluís XIV, pel tractat dels Pirineus el 1659, a canvi que el Capet, tercer de la Casa de Borbó, no interferís a Flandes? En fi, tot just farà un parell d’anys i mesos, les autoritats franceses van plantificar unes pedrotes a la carretera, concretament al coll de Banyuls, que connecta Espolla (Alt Empordà) amb Banyuls de la Marenda (Rosselló ) per, es va dir, “contenir la immigració irregular i l’amenaça terrorista”. El 22 de gener d’enguany, en ocasió de la fira de l’Oli i l’Olivera d’Espolla, els veïns les van apartar amb una excavadora.

MENTRESTANT

Quina llàstima, oi?, els catalans, haver de tocar sempre de peus a terra! D’haver de menjar sempre fins a les postres la pura realitat. D’haver de pidolar sempre per omplir mínimament de peix el cove del dia a dia! Quina pena, no?, haver de mantenir l’esperança en un futur millor que no arriba mai, generació darrere generació, si no és a través de la genialitat artística, és a dir a través de la fantasia. Que l’única estratègia política dels partits nacionalistes catalans sigui sortejar el mentrestant fins que el realisme màgic o la intel·ligència artificial generi els miracles. L’atomisme independentista, el torracollonisme dels de la ceba i el misticisme dels utopistes han propiciat una vegada més que Catalunya en el lapse de quatre anys i mesos hagi passat d’estar a les portes de convertir-se en un estat (ja ho sabem: fallit, al segon de néixer) a esdevenir socialista. Els catalans no som un emmetxat de seny i rauxa. No. O som seny o som rauxa. Uns cops som clarividents i uns altres som cecs. Quan les coses se’ns torcen fem poesia. Quan sembla que ens redrecen, fem una prosa d’un realisme apocalíptic. Però habitualment som actors i actrius d’una pura tragicomèdia: sublims i grotescos alhora. I quan ens posen entre l’espasa i la paret, com ens passa darrerament, la meitat de la població amb dret a vot es fa l’orni: do not know, no answer.

L’equilibri de què parlava Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya o el caràcter tan perfilat amb què ens definia Ferrater Mora, si hom observa el mateix naixement del catalanisme polític a finals del segle XIX i l’atomització que n’ha seguit fins al dia d'avui, són més un constructe teòric que una realitat. Políticament (en realitat, antropològicament) els catalans sempre hem anat d’Herodes a Pilat. Tanmateix Josep Ferrater reblava el clau quan deia al seu famós Les formes de la vida catalana: Catalans, “molt seny i poc sentit comú”. Mai no arribem a culminar ni els períodes de seny ni els de rauxa. Fet i fet és molt probable que siguem uns mitges tintes, els mediocres del ni massa poc ni massa massa. El nostre equilibri actual, aquest tradicional entre poc i massa, de fet, com en la majoria de gent d’ordre però de grans conviccions independentistes, és anar fent la viu-viu, perquè, com deia Òscar Wilde, l’únic avantatge d’haver jugat amb foc és que hom aprèn a no cremar-se.

PERSEGUITS

Els pobles més perseguits i maltractats del món no són els musulmans palestins de Gaza, sinó els rohinyes de Myanmar (antiga Birmània). Per les autoritats birmanes són considerats immigrants il·legals procedents de Bangladesh, per la qual cosa són desposseïts de tot. Ni pàtria, ni llengua ni símbols ni religió ni res. I no em sona que països tan preocupats per les llibertats democràtiques com els EUA o la mateixa UE hagin vessat ni una llàgrima ni els hagin enviat un euro ni cap portaavions per protegir-los. Tant o més que els palestins ho són els hazara, descendents dels mongols, majoritàriament musulmans xiïtes, de parla persa que habiten sobretot el centre i sud d’Afganistan i escampats també pel Pakistan o l’Iran. Víctimes dels talibans, d’al-Qaida, dels extremistes sunnites i d’Estat Islàmic. Per als quals tampoc no hem vessat massa llàgrimes ni cap comissionat de la UE els ha ofert alguna mena de protecció. O els iazidís, de religió preislàmica, ubicats sobretot all nord-oest d’Iraq, als quals, quan els fanàtics d’Estat Islàmic van envair la regió, van esclavitzar les dones, van matar en massa els homes i van militaritzar tota la canalla.

Per no parlar de les víctimes oblidades del genocidi nazi de gitanos i la discriminació social que pateixen encara en tants països del nostre entorn cultural i polític. Per no referir-nos al kurds, que van col·laborar evidentment amb EUA per enderrocar Saddam Hussein que els havia gasificat com si fossin la processionària, i tanmateix continuen rebent per totes bandes, pels iraquians, els sirians, els turcs. Un poble que fa més de cent anys que reclama un estat propi. O els indígenes de la selva amazònica brasilera perseguits i caçats com a conills pels grans explotadors forestals o les faraòniques regulacions fluvials. O els musulmans uigurs al nord-oest de la Xina que són perfectament reeducats en “centres de formació professional” perquè aprenguin a comportar-se com uns bons hans (l’ètnia majoritària xinesa) i els desaparegui del cap qualsevol idea d’independència que els pogués “torturar” tal com passava al Tibet. O, per referir-nos al súmmum de l’estupidesa, els atacs i els assassinats en països com Tanzània, República Democràtica del Congo o Burundi de l’Àfrica subsahariana, contra els albins, per la creença que les pocions preparades amb els seus ossos porten bona sort.

VIOLÈNCIA JUVENIL

No són anècdotes les batusses entre joves a ganivetades i desafiant la policia que han tingut lloc, en pocs dies de diferència, a Manresa, Vic o Molins de Rei. El problema, conciutadans, no és que les baralles s’hagin produït entre joves d’origen migrant, el problema és la incapacitat de socialitzar determinats col·lectius de joves, (entre altres els MMS menors migrants sols o els NINIS. joves que no estudien ni treballen per les raons frustrants que siguin) en els valors, drets i deures, de civilitat i ciutadania. Com no és accidental que a Espanya el suïcidi sigui la primera causa de mort en els joves i els adolescents entre 12 i 29 anys. Com no és inusual l’increment de casos de violència sexual en grup exercida per joves i menors. Què passa, doncs? Què i qui en tenen la culpa? Que si falla l’escola, que si les famílies, que si els perniciosos valors del sistema capitalista, que si la religió del materialisme i que si tot s’hi val per aconseguir els objectius. Que si molts dels referents públics que es passegen pels mass media o les xarxes socials són precisament uns autèntics antimodels. Que si la culpa la té l’accés a la pornografia en edats púbers, que si hem educat en la permissivitat absoluta, que si ha desaparegut el concepte de disciplina, que si hem fet nens i nenes bombolla, que si hi ha poca policia i cap policia de la moral- Sí, sí, tot això i més.

Però els experts vaticinen que la situació només ha fet que començar. Si no es fa gir copernicà al model de societat que hem construït entre tots, però uns molt més que altres, la psiquiatria, la psicologia, els centres de menors, la fiscalia de menors no es podran llevar la feina de sobre. La violència juvenil, a fe de món que té on emmirallar-se. Vivim, cada dia i a cada hora i en directe, enfangats en una violència sistèmica en tots els aspectes de la nostra vida. Veure per la tele cossos surant al mar o mutilats per les bombes, refugiats malvivint en milers de camps de concentració, gent adulta, nens i joves remenant les escombraries davant de casa nostra o sentint com s’incrementen els índexs de pobresa malgrat els pal·liatius de les ONG, s’ha convertit en una aberrant normalitat.

22.000 MILIONS

El que fa que mai no s’acabi de resoldre el vergonyós nyap de rodalies a Catalunya, no és perquè no es compleixin els acords amb l’estat espanyol, quan n’hi ha, sinó perquè és una manera de tenir captiva, agafada pels dallonses, la comunidad autònoma separatista. Perquè, diguem-ho clar, no hi ha cap voluntat que s’arregli. Altrament, la recurrència dels programes electorals dels partits independentistes catalans en la reclamació del traspàs integral de rodalies, dels ports i aeroports, sempre acaba essent més el tòpic relat d’un memorial de greuges que no pas una estratègia, una bateria d’accions, per fer-ho realitat. Alguns optimistes van pensar que aquests traspassos, vitals per a la progressiva fonamentació i materialització de la idea de nació-estat de Catalunya, s’esdevindrien, com havia passat en altres temps amb els governs de Jordi Pujol, quan la minoria independentista al Congrés tingués la clau de la governabilitat de l’Estat. Que aquell dia es tindria l’oportunitat, a més a més, de pactar suports a canvi de rebaixar el dèficit fiscal, de completar l’execució del corredor mediterrani abans de la fi del món i, fins i tot, que es podria fer un referèndum consultiu sobre l’autodeterminació.

Nogensmenys, els partits dits d’estat sempre han entès, alguns segles abans de l’1 d’octubre de 2017, que qualsevol concessió que es faci als nacionalistes catalans (sempre més torracollons que els bascos), cal fer-la pensant que tot allò que constitueix la columna vertebral d’un Estat, com les infraestructures viàries de tota mena de transport (de mercaderies, d’energia, de comunicació, de serveis varis) no es toca. No serà mai motiu de cap negociació, peti qui peti. Encara que el partit d’estat que aspira a governar no governi o encara que s’hagin de repetir eleccions, totes les vegades que ho permeti la sacrosanta Constitució del moment. L’Estat, els partits d’estat, segons la conveniència i sobretot quan necessiten els vots dels nacionalistes perifèrics, sempre tenen a punt uns asos trucats a la màniga per fer veure que els complauen. Que sembli que fan passar bou per bèstia grossa. Però, al final, resulta que les paraules se les emporta el vent, els problemes del dia a dia es mengen la memòria del que es va prometre, mentre el dèficit fiscal amb Catalunya, es calculi com es vulgui, ja frega el 22.000 mil milions!

HIPÒCRITES!

Un país on una senyora presidenta d’una comicitat (perdo!, d’una comunitat) autònoma és capaç d’afirmar que els qui a Catalunya duen un cognom castellà ho tenen difícil per trobar feina, i no la desmenteixen sinó els humoristes, vol dir que o bé és un país infestat d’humoristes, de tantmefotistes, d’estúpids i cretins. Un país on la bella guàrdia del PSOE faci declaracions tan ràncies, tan anacròniques, tan conservadores, respecte, no ja sobre l’amnistia, sinó sobre l’ús del català i altres llengües cooficials espanyoles al Congrés i al Senat, que pareix que les hagin expressat dirigents dels partits més dretans del nostre panorama polític, només implica que en aquests país, Espanya, impera un cinisme tan brutal que no pot ser que no derivi de la ignorància supina ancestral que el sustenta. Un país, curull de constitucionalistes de boqueta, que s’autoanomena “democràcia consolidada” on els seus responsables són incapaços de fer que es compleixi la Constitució pel que fa a la renovació del Consejo General del Poder Judicial, cinc anys de l’obligació!, és un país que o bé considera algunes institucions fonamentals com a simples decorats escenogràfics o bé que les fa funcionar si s’acorden als interessos partidistes.

El partit que proclama que ha guanyat les eleccions però no té majoria per governar perquè ningú llevat de l’extrema dreta vol pactar amb ell, és un partit que simplement no convenç la majoria de votants del país del qual es vol erigir en àrbitre de la moderació, de la llibertat, de la igualtat entre els espanyols. Ves quin país en què, diuen, tothom és igual davant la llei (d’això es deu tractar la igualtat dels espanyols) excepte el cap d’Estat que és inviolable i no “està sujeto a responsabilidad”. No et refot un país en què el mateix fet de ser independentista és considerat potencialment terrorista i, en canvi, exhibir banderes anticonstitucionals, fer la salutació feixista i corejar himnes de la mateixa naturalesa, és considerat llibertat d’expressió. No sé si a les misses en honor a insignes feixistes caiguts per Espanya es llegeix mai aquest passatge de Mateu, 23.28: Igualment vosaltres, de fora sembleu justos, però per dintre sou plens d’hipocresia i de maldat. Potser sí, però o bé no ho escolten o pensen com sempre que els malvats, els pecadors, els destructors de la Pàtria sempre són els altres.

CANVI CLIMÀTIC

S’imaginen caient 768 litres per metre quadrat un dia d’una llevantada brutal a la ciutat de Barcelona, tal com ha diluviat a la ciutat grega de Volos? Com que aquí a casa nostra només cada dos per tres cauen com a molt 240 litres i els seus patidors i afectats ja s’imaginen l’apocalipsi, la resta, els qui només veiem la desgràcia per la tele, no ens acabem de creure que algun dia, més aviat que tard, ens pugui passar una animalada com la que estem contemplant. No ens acabem de creure del tot que això del canvi climàtic ens afecti massa. Si més no, no massa més que la calorada que patíem els que ja tenim una edat quan no hi havia els registres que existeixen ara; o les fredorades que sentíem cinquanta anys enrere. Com de gairebé tot el que passa en aquest món i en els altres, mai no ens n’acabem de creure gran cosa fins que no ho experimentem a la nostra pell, a la nostra butxaca i els qui tenen ànima, a la seua ànima. És cert, sempre hi ha gent solidària, generosa, empàtica, disposada a ajudar i a compartir. I cada vegada que les malvestats meteorològiques i ecològiques seran més violentes i ens afectaran de més a prop hi haurà més combatents contra els negacionistes, els generadors del desgavell climàtic i de la depredació dels recursos vitals i contra els qui es passen pel folre els acords internacionals sobre la sostenibilitat planetària.

Però, la batalla contra el mal, és d’unes proporcions megalítiques, de manera que les actituds testimonials seran tan insuficients com ho han estat fins ara davant els grans depredadors del planeta, amb les honorables excepcions de Greenpeace, els Verds, Coalició Clima, o les més d’un centenar, només a Catalunya, d’entitats que lluiten per la millora del medi ambient, la biodiversitat i la salut dels ecosistemes. Només de pensar en els materials que calen per fabricar un aerogenerador o les bateries elèctriques i els països que els extrauen, millor dit les grans companyies mineres que les exploten en quests països, no sé si estem fent grans avenços en la lluita contra el canvi climàtic. ¿Ja ho saben que hi ha més d’una trentena de països al món que han anunciat la construcció de reactors nuclears (tan sols a França n’han anunciat catorze), amb l’excusa de la independència energètica, la dependència de les energies fòssils i, per tant, la lluita contra el canvi climàtic?

EL NEGOCI

Quan per governar necessites, sí o sí, els vots dels qui, segons el relat oficial, pretenen destruir Espanya, resulta que tot és possible en el marc de la santa Constitució. Fins i tot una llei general d’amnistia, una cessió de l’Estat per fer un referèndum d’autodeterminació, un traspàs de competències que sempre havia estat impossible o un règim fiscal semblant al dels territoris forals. I és obvi que els qui tenen la clau per aconseguir la majoria exigeixin el màxim possible de contrapartides, de rèdits, d’interessos. És el negoci, que en llatí vol dir “no sense compensació”. I, com és sabut de tothom, quan es fan tractes comercials i especialment també en política els grans principis ideològics, eticomorals i normatius s’acaben acomodant a la conveniència. S has anat a mercat, si has concorregut les eleccions, no s’hi valen excuses si ten l’oportunitat de firar-te, quin motiu hi hauria per no fer-ho. I obtenir-ne una bona mercaderia, per exemple, una llei d’amnistia o el traspàs del Prat, al preu de cedir uns quants vots, una suma en si mateixa ridícula? La governança política democràtica no deixa de sustentar-se en el joc d’avinences, d’interessos, en pactes de senyor, mediatitzats, això sí, pel vent que bufa en cada moment. Vull dir, que no es tracta mai de compromisos segellats i lacrats notarialment. Tot el que s‘acorda políticament té un valor circumstancial, contingent i sobretot al marge o per sobre de les normes ètiques a l’ús.

La política la fan els polítics, es diu, però, en realitat, és més aviat al contrari. Els polítics, els qui exerceixen la política, són en la majoria dels casos fagocitats per les superestructures de l’enorme engranatge que mou la maquinària burocràtica de la política que no té altre sentit, altra finalitat, com deia Maquiavel, el pare de la ciència política, que l’obtenció del poder o la compartició del poder amb els poderosos de veritat. Tothom qui arriba a l’exercici de la política, fins i tot els més purs i nobles d’ideals i valors, si no s’hi rebel·len, acaben sucumbint als principis d’astúcia, pragmatisme, tactisme, doble moral, mitges veritats, capacitat de dribleig o regateig i d’esquivar o donar la volta a les interpel·lacions i crítiques, obediència al politburó, memorització de consignes i frases clau, perícia per sortir a les fotos i ser i estar al lloc oportú. Etc, etc.

LES CONSENTIDES ABERRACIONS

El cas Rubiales ens demostra que en aquest país existeix, possiblement encara per segles, un masclisme estructural que fa feredat. Instal·lat, entre altres àmbits, precisament en el món de l’esport i principalment el del futbol. Però, també, que aquest món, sobretot el del futbol, com ja han dit persones que en saben un niu, és dels negocis més indecents i insolents que hi ha en el nostre planeta. Sí, en aquest nostre sistema, on un president de la RFEF guanya mil vegades més, per posar només un exemple de l’aberració que suposa, que un investigador biomèdic o de qualsevol altra àrea de les considerades bàsiques per a la nostra salut i supervivència. El món del futbol professional és el paradigma més contradictori, en la mesura que converteix el que són els valors de l’esforç, de la companyonia, de la disciplina, del saber guanyar i perdre, del treball en equip, de la superació personal, etc., etc., en un estratosfèric negoci del més pur capitalisme salvatge. I tothom que hi gira al voltant i se’n beneficia òbviament, calla, para la mà i, per tant, atorga. Ah!, i la resta tenim opi cada cap de setmana i alguns dies més a un preu assequible. Ja hi pot haver legislació profeminista, ja ens podem omplir la boca que la societat ha evolucionat en els drets de les dones, ja hi pot haver totes les manifestacions a favor de la igualtat, que per extirpar la “normalitat” masclista es necessiten altres eines més contundents i expeditives.

És incomprensible com s’accepta amb tanta normalitat i indiferència que els considerats millors jugadors de futbol es comprin i es venguin per milions d’euros, tants que superen, per fixar-nos en una dada sensible, la suma de tots els pressupostos municipals de la demarcació de Lleida. Esclar, les passions, les grans afeccions, mouen milions i els milionaris dels esports majoritaris es protegeixen, se solidaritzen, s’intercanvien mercaderies humanes i, sobretot, són impunibles perquè poden comprar i vendre al comptat mitjans de comunicació, polítics, clubs, energies fòssils i renovables, organismes internacionals i silencis i màscares abominables. I al final, gairebé tots nosaltres, que necessitem alliberar-nos de les tensions i neguits diaris, esdevenim els seus clients més fidels i carallots. Com diu el savi uruguaià E. Galeano: el futbol és l’única religió que no té ateus.

ELS COLOMS

Malgrat que s’hagin significat com a símbols de pau, els coloms són fastigosos. A Ponent hi ha més coloms que conills i potser que persones. Ho embruten tot, ho colonitzen tot, sobretot si hi ha l’humà que els dona menjar. Ja hi ha molt poca gent que en criï per cuinar-ne el colomins a la cassola (i que siguin tan especials com els coloms de la Colometa de Mercè Rodoreda). Per cert, en alguna banda hi ha encara columbòfils que n’ensinistren amb la intenció de convertir-los en coloms missatgers i potser amb intencions militars. Però, en general, els coloms dels nostres hàbitats més comuns són transmissors de diferents malalties i portadors de paràsits tant als humans com a les aus de corral. I com diuen els experts en rehabilitació i neteja, ocasionen danys importants als edificis i als espais públics. Els seus excrements, la colomassa, tenen un elevat efecte corrosiu, obstrueixen forats de ventilació, embruten balconades i finestres, i si hi han defecat una vegada hi tornaran sempre. Els coloms de ciutat no tenen pràcticament cap depredador. A Ponent ni gavians ni falcons ni esparvers es molestaran a fer-hi cap batuda. Els gats de carrer són alimentats pels humans caritatius i no passen tanta gana com per caçar coloms ni ratolins. Almenys mengessin mosquits i mosques. Però ni això. I arribats en aquest punt, hom es pregunta: què aporten els coloms i les colomes a l’ecosistema?

Doncs bé, es veu que hi ha una entitat que els defensa, anomenada Corazón de Paloma, nascuda a Barcelona el 2012, que ha aconseguit, sembla, el sacrifici zero de coloms a Barcelona. Rebaten per exemple que siguin vectors de malalties, en són indicadors. No són bruts, els encanta estar nets. Les deposicions del colom no són diferents a les dels altres animals. És molt més perillosa la femta humana que la seua. El problema està en la brutícia que generem els humans. I ens fan adonar que són éssers conscients de la seva pròpia existència i capaços de reconèixer persones. Que gràcies a ells la humanitat s’ha comunicat durant segles i el seu sistema de navegació és molt millor que qualsevol GPS. O, fixa’t tu!, poden detectar cèl·lules canceroses si els poses davant d’una tomografia. I que són els animals més condecorats de les dues guerres mundials. Diguem, d’acord. No els extingeixin “sàdicament”, però amb una petita mostra en tindríem prou, no?.

SIMPLE VS SENZILL

El contrari de senzill és complex i complicat . Allò senzill és un estat, una realitat: allò fàcil de fer, d’entendre, obvi, sense artificis, que no necessita grans càlculs ni equacions, perceptible a primera vista. La persona senzilla no es complica la vida, no busca problemes, no cerca la glòria ni el prestigi. En tot cas, és l’entorn social i el sistema administratiu i polític en què viu i es desenvolupa que li compliquen la vida i la hi fan impossible. Un altre concepte és el de la simplicitat. Allò simple és una percepció basada en l’inesperat i es produeix quan ens adonem de la distància que hi ha entre la complexitat esperada i la complexitat observada. El que és senzill ho és per a la gran majoria de les persones. Però, definir, presentar, donar a conèixer de manera simple la complexitat només és a l’abast d’una determinada gent que té dominis experts en les diverses àrees del coneixement. Tal com deia el ninotaire Jaume Perich: fer que alguna cosa sigui percebuda de manera senzilla, és el més complicat del món. En realitat, no som el que mengem ni el que tenim, sinó el que voldríem menjar i tenir, Som, de fet, Il·lusions, miratges, desigs, anhels, culs de mal seient. El naturalisme de Thoreau, la seua desobediència civil, l’exemple de Gandhi i dels cercadors de si mateixos en la vida més natural possible, àdhuc els ermitans i els ascetes, no són tant el que cerquen com el que abandonen. Són, al cap i a la fi, el procés d’abandonament, la lluita de la renúncia.

Alguns admirem quasi religiosament la gent que té poques necessitats. Que viu sense crear-se necessitats, que aprecia el que té, que no enveja res del que tenen els altres. Que s’abelleix amb eI que aconsegueix amb el seu esforç. Fins i tot en el sentit que O. Wilde ho deia: tinc el gustos més simples. Sempre estic satisfet amb el millor. En canvi, detestem el simplisme, el populisme (que n’és una manifestació, sobretot en política), la superficialitat, el reduccionisme o la frivolitat que no té res a veure amb l’humor ni la ironia. Aconseguir la simplicitat de la complexitat perquè sembli senzill d’entendre és un art que nomes han aconseguit els talents més exquisits: Confuci, Marc Aureli, Montaigne, Coco Chanel, Rowan Atkinson, Eugenio, Steve Jobs, Charli Rivel o el mateix Einstein, del qual encara avui s’estan comprovant les seues teories.

MASSA ADMINISTRACIÓ

En un país tan petit com el nostre calen tantes institucions per a governar-nos? Calen tants municipis, tants consells comarcals, tanta delegació del govern central, tanta burocràcia? Set milions i mig de catalans i necessitem tanta gent per aconduir-nos pels laberints de les regles, les normes, les obligacions, les peticions i les reclamacions? Tants nivells administratius per gestionar la cosa pública? Som tan càndids, tan necessitats de regiment i de guiatge, tan malalts del complexos d’Èdip, d’Electra o, ves a saber si de Iocasta? Diuen, infantilment que és una qüestió de proximitat a la ciutadania, de gestió de quilòmetre zero, precisament en un món cada vegada més telematitzat, més automatitzat, més artificialment intel·ligent? Com si governar les nostres necessitats o gestionar la brossa, les carreteres i els camins, la pagesia, la industria o els serveis depengués de tenir un ajuntament o un consell comarcal a cada cantonada! Una altra cosa són les escoles, les forces de seguretat, la sanitat i els serveis bàsics. Però ens diuen: no és igual gestionar que fer política. Doncs, gràcies per aclarir-nos-ho! Perquè si es tracta de donar feina al que algú ha considerat la indústria de la política, què volen que els digui? Quants càrrecs polítics hi ha a Catalunya? Els qui els compten, en calculen més d’11300. En calen tants? Per gestionar segur, que no. Per fer país, per ocupar gent que no té una altra feina, per estar “al costat” de la gent i escoltar els seus neguits i parers i “representar-nos”, per mantenir estructures de partit...i així podríem anar-ho justificant fins a l’infinit.

La ciutadania sap que si vol demanar, si vol protestar, si vol influir, si vol queixar-se, si vol sol·licitar, si vol alguna cosa per a si mateix, per al seu llogaret, el seu poble, la seua ciutat, el seu ofici, ha d’associar-se, ha de mancomunar-se, ha de gremialitzar-se, ha de sindicar-se, ha de federar-se, ha de fer comunitat, per tal de tenir veu i, alguna vegada, fins i tot, vot en els centres de poder on es prenen realment les decisions. I per fer equip, no calen tantes administracions intermèdies ni tants assessors ni “correveidiles”. Calen els vots, la suma de vots per governar les institucions principals que no són altres que el govern de Madrid, el govern de la Generalitat, els govern de les Diputacions.

EL MILLOR MÓN POSSIBLE

Som les generacions (en el sentit ampli de “tota la gent que naix i viu més o menys al mateix temps, considerada col·lectivament”) de la Covid, de les sequeres extremes, del primer president USA imputat de la història, de la Intel·ligència Artificial que és més perversa que els qui l’han inventada, de la gestació subrogada (visca l’eufemisme!), de la desactivació de l’independentisme pels poders de l’Estat i pel mateix independentisme que ho és només de paraula; de l’existència del nombre més gran de poetes de la història, de la plastificació dels oceans, de la violència desbocada de feminicidis, de l’augment exponencial de malalties mentals, del consum d’antidepressius, dels influencers adolescents milionaris, del cotxe i el patinet elèctrics, de la sobresaturació de fake news paradoxalment en l’era de la immediatesa informativa i de la transparència; de les plataformes audiovisuals que exposen sense cap ena de pudor la intimitat, del desconeixement absolut del funcionament gramatical de la llengua catalana i castellana en confondre gènere amb sexe, de la mesquinesa de la política agreujada pel fet que no vàrem néixer ahir, de l’escalfament del planeta i la seua destrucció insensata, egoista i criminal, del desvergonyiment escandalós de les desigualtats socials i la seua derivada en salut, educació i habitacional, de la perpetuació dels conflictes armats interessats per les grans potències armamentístiques que facturen com mai des de la Guerra Freda amb la consegüent amenaça nuclear de fer-nos desaparèixer els uns als altres com si xaféssim una formiga, de l’increment estratosfèric de l’extrema dreta i de les violències subsegüents com la xenofòbia i el racisme i els governs autocràtics, de la perpetuació de l’esclavitud laboral infantil, de l’anorreament absolut, postmoderns miserables!, dels valors i principis inspirats en la Il·lustració i recollits en esperit a la Declaració Universal dels Drets Humans.

I no es tracta de la vana nostàlgia com denunciava J. Manrique que “...a nuestro parecer/ cualquier tiempo pasado fue mejor”. Ni tampoc que les generació futures viuran pitjor que el que hem viscut o vivim en el nostre temps, sinó que, en paraules d’Emil Cioran, l’anomenat apòstol de la desil·lusió, “cada generació viu en l’absolut; es comporta com si hagués assolit el cim, o el final, de la història”.

POLÍTICAMENT INCORRECTE

És políticament incorrecte, en la mesura que hom s’expressa contràriament al que es considera l’ortodòxia política i cultural o del que és normatiu èticament entre els membres dels grups dominants d’una societat i per tant es pot ferir sensibilitats i desballestar els equilibris socials, per exemple: dir públicament que Messi ja ha acabat el seu cicle com a millor jugador del món i que no convé al Barça. Que Marc Márquez ja ha guanyat tot el que podia guanyar i que és millor que vagi pensant a dedicar-se a una altra cosa. Que la majoria de les cançons d’Eurovisión musicalment són molt mediocres. Que l’anomenat llenguatge inclusiu de l’estil “miembros y miembras” és una incorrecció lingüística de manual. Que la paritat a les llistes electorals és una exigència legal que no té res a veure amb el mèrit, la capacitat i la idoneïtat de les persones, homes i dones o no binàries, per exercir càrrecs polítics, administratius o directius. Que hi ha elevadíssim nombre de ciutadans que no està disposat a viure en cases on hi ha pisos turístics. O que no conviuria amb veïns de religió islàmica. Com és incorrectíssim que parlis dels negres quan hauries de dir “gent de color”, d’immigrants il·legals en lloc de fer servir l’eufemisme “migrants indocumentats”. O de vells en comptes de “gent de la tercera edat”, de la poc inclusiva AMPA en lloc d’AFA (Associació de Famílies d’Alumnes). Etc. Etc.

Generalment la incorrecció política s’ha associat al món de l’art, de la música o de la literatura. I a alguns periodistes, els quals sovint són expulsats dels altaveus mediàtics convencionals. Tothom coneix artistes que per les seues lletres, els seus murals, els seus muntatges escènics han estat censurats, denunciats, i condemnats. Però curiosament així que l’extremadreta s’ha anat escampant com taca d’oli en amplis sectors i segments de la nostra societat, el llenguatge políticament incorrecte s’ha anat transformant en llenguatge descaradament insultant i humiliant. De dir al pa, pa i al vi, vi s’ha passat de dir pa quan és vi i dir vi quan és pa o de negar l’evidència que existeixen el pa i el vi. I, sobretot, de convertir el llenguatge antinormatiu, emparentat amb la ironia i, fins a un cert punt, amb el disfemisme, en una mera i simple mentida, en pura estupidesa intel·lectual. ¿Serà aquest article políticament incorrecte?

L’AUTODETERMINACIÓ

Abans que el Sàhara occidental espanyol es convertís en el Sàhara occidental marroquí ja poca gent recorda (i no hi ha cap interès perquè sigui recordat) existia el dret a exercir la lliure determinació dels sahrauís. Un dret que fou reconegut i ratificat per diverses resolucions de Nacions Unides i d’instàncies jurídiques internacionals, però que les parts responsables no han acomplert mai. És una de les vergonyes més infames de la història contemporània de l’estat espanyol i ho és especialment que els governs democràtics n’hagin fet tabula rasa i hi hagin tirat camionades de terra a sobre. Sí, sempre els quedarà la caritat de les ONG i de les famílies europees que acullen als estius els nens dels campaments de refugiats del Tinduf. En general, la descolonització africana i les independències iberoamericanes han resultat ser un desastre. Economies dependents, dictadors titelles alimentats pels antics colonitzadors, ressorgiment de conflictes ètnics, guerres tribals on els traficants d’armes es fan d’or, abismes brutals entre els adinerats i els pobres i, modernament països neocolonitzats per les grans potències mundials que continuen extraient-ne tot el que poden per quatre rals. Que mentre se n’aprofiten tant que poden, contribueixen perversament, aquests nostres estats civilitzats, a la migració desesperada de milers de famílies d’aquests mateixos països, en altre temps, descolonitzats.

El Marroc mentre sigui necessari per als EUA i per la UE mai no cedirà a un procés d’autodeterminació dels sahrauís. Com no ho farà mai Espanya ni el Regne Unit per a Gibraltar. Ni Espanya ni el Marroc per al cas de Ceuta i Melilla. El que s’ha conquerit per la força de la guerra i s’ha rubricat en tractats davant tots els notaris del món, no es toca. No es mouran d’allà on són ni Catalunya, ni Euskadi, ni Escòcia ni Irlanda del Nord. A no ser que aquestes nacions aconseguissin una improbable victòria en un camp de batalla cruent. Com no es toquen ni es tocaran mai ni San Marino ni Liechtenstein ni Mònaco, ni molt menys encara, Andorra o el Vaticà. Malgrat la Carta de les Nacions Unides, la paradoxa és que la majoria de les constitucions dels estats consolidats no reconeixen el dret d’autodeterminació dins el propi estat però si en altres estats. Recordin que Espanya va reconèixer el 2014 que Palestina hi tenia tot el dret.

LA DICTADURA A TRAVÉS DE LES URNES

Quan la dreta amb l’extrema dreta guanyen eleccions democràtiques, es congela la idea de progrés, es posen tanques a la llibertat individual i col·lectiva, es ressuscita la policia de la moral, es criminalitza qualsevol signe de dissidència; en suma, s’instaura una espècie de cínica dictadura democràtica. Quan la democràcia serveix en safata la dictadura, els demòcrates vençuts a les urnes, es converteixen en un perill, en enemics de l’Estat, de la Pàtria, de la Justícia i de Déu. Com que a la gent corrent tant els fa si la societat retrocedeix en els drets dels migrants, del col·lectiu LGTBI, o en qüestions com l’avortament, l’eutanàsia, la memòria històrica i, a sobre, els fas creure que el canvi climàtic o la violència masclista són falòrnies, mentre l’Estat proveeixi i no toqui la pera i controli els mèdia, aquest govern té assegurada llarga vida si fa el que li dicti el gran capital. Gran capital o capital simplement, per cert, que està exempt, evidentment, de complir amb el preceptes morals que imposi la dictadura democràtica. Bé, la manera de mantenir controlada la dissidència, “les rates comunistes, separatistes i anarquistes” és un clàssic: la inoculació de la por, la pràctica sistemàtica de la garrotada i, si cal més severitat, l’ús del manual de la Inquisició, sempre que les “rates” no caiguin al buit des d’una finestra.

Seran temps de tornar a la clandestinitat? De l’exili interior i exterior com en altres temps, que ara sembla que tornen amb aparences democràticament populistes? ¿Seran els temps de les edicions secretes, de les representacions teatrals i les actuacions musicals en foscos soterranis només a la llum d’espelmes? El que és segur és que tornarem a erigir o a dreçar murs de lamentacions on ens colpejarem el pit i ens cobrirem la clepsa de cendra, mentre ens acusarem de covards i pusil·lànimes, d’indecisos, d’egoistes, de no haver après res de la història, de repetir, millor dit, la mateixa història de sempre. ¿Catalunya serà una illa, que salvarà els balears i els valencians, desposseïts del més íntim, colonitzats maliciosament des de fa anys? Deia Virgili: “La baixada a l’Avern (l’infern) és fàcil i suau; les portes de la ciutat de Dite, són obertes de bat a bat dia i nit. Però fer un pas enrere i tornar a veure el cel, això sí que es una feina i un afany difícil!”.

ELS SILENCIS DE L’ESTIU

El més fumut és que sempre passen les mateixes coses bones, mediocres i dolentes. I l’excepcional és que o bé ja ho sabien els serveis secrets o bé ja era previsible, sobretot, per als escèptics, els pessimistes, els malastrucs i els clarividents. Per exemple, que la dreta i l’extrema dreta ens solucionaran la vida. Quan fa calor, que comencen a funcionar tota mena d’aparells elèctrics de refrigeració i es fan més rentadorades que mai, curiosament no es parla mai del preu de la llum. Resulta que tothom qui més qui menys fa vacances a la platja o a la muntanya i viatja per aquests mons de déu, i com per art de màgia han desaparegut els tretze milions de persones en risc de pobresa del país. Com la sequera, que també ha desaparegut durant dos meso. I de la que vindrà o de la que no marxarà ja en parlarem després de l’estiu. Quan fa calor no servim per a gran cosa i no podem filosofar ni menys atabalar-nos per les desgràcies que ens aclaparen dia sí dia també. Fins i tot el qui pateix ha de poder alliberar el malestar encara que sigui pel llanguiment que produeix la solejada diürna i nocturna. Llàstima que el silenci d’estiu sigui colpejat pel parrupeig dels coloms, els lladrucs dels gossos, l’estridència del camió de la brossa, els esgarips dels borratxos que deambulen pels carrers a la matinada o les alarmes dels cotxes que es disparen perquè un gat hi ha saltat al capó. Sí, passen les mateixes coses, perquè, malgrat l’evolució, mentre siguem humans serem previsibles.

Per què hom espera que les polítiques de dretes modificaran la nostra vida quotidiana? Tal volta, amb més policia i més vigilància s’acabaran els furts, els robatoris i el vandalisme? Tallarà, la dreta governant, les mans als qui robin? Viuran millor els assalariats i els pensionistes? Hi haurà menys feminicidis i homofòbia? Menys atur? ¿Tindrem més  metges, més mestres, més protecció al català, més inclusió escolar, millors carreteres, millors rodalies si es redueixen els impostos a la banca a les grans fortunes i es paralitza la inversió pública, i en canvi augmenten les privatitzacions i l’espanyolitat? Als humans, a l’estiu, ens costa distingir el bé del mal, perquè durant la resta de l’any ja ens han ben anestesiat i ens han preparat per a l’engany. Ens hi hem acostumat. A qui importa, a l’estiu, que ens governin els uns o els altres?