8 de febrer del 2017

NEGRE

Malgrat tota la bondat que existeix en el món i les santes persones, que n’hi ha pertot, i altruistes, un servidor cada té més clar que el Mal existeix. Més encara, que el Mal i el Bé són en l’origen dels temps, del món i de tot el que s’hi engendra. Dualisme antropològic, dualisme filosòfic, dualisme moral, diguin-li com vulguin. La qüestió és que cadascun dels dos, el Bé i el Mal, mantenen una pugna constant per fer-se amb el domini del món. I tots nosaltres som a mercè de l’un i de l’altre, segons els temps i les circumstàncies que ens toquen de viure, i de vegades aleatòriament, tant si hem estat educats en el rigor dels principis morals més positius com si ho hem estat en els més revulsius. El més preocupant de la nostra postmodernitat líquida és la dificultat per saber què és de part del Bé i què ho és de part del Mal. Qui fa el Bé i qui fa el Mal. Ja no trobem un gran consens per titllar Jean Marie Le Pen, Putin,Trump, May o Kim Jong-Un com l’encarnació del Mal ni per considerar models de Bondat els premis Nobel de la Pau, per exemple. Se’ns imposa un relativisme moral en què tot depèn de qui o de què. I aquest desgavell produeix monstres tan perfectes i seductors com decretar, a Romania, que defraudar o practicar l’esport de la corrupció per sota de 44.000€ no serà considerat delicte.

Igual que el canvi climàtic és una evidència científica inapel·lable, el món s’està convulsionant exponencialment.. Els bonistes, els il·lusos, els que viuen a la lluna de València, els entaforats en les seues autístiques mansions de marfil, ho neguen. Possiblement no en veuran l’evidència fins al dia que una massa de gent irada i sense res a perdre perquè haurà comprovat que s’han esgotat totes les possibilitats que en altres temps oferia la tradició il·lustrada, civilitzada, fotrà el món enlaire i tornarà el cruixir de dents i tota allò bíblic. Quan molts de nosaltres serem acusats de tràfic de persones per haver ajudat un refugiat a entrar al país, o per haver assenyalat amb el dit públicament un traficant d’armes o un dictador, és possible que es produeixi la Revolta. S’haurà acabat clamar en el desert. El que aterra, com diu Nietzsche, no és que ens hagin mentit o que ens menteixin contínuament, sinó que ja no me’ls pugui creure mai més. Llegeixin, si us plau, Nietzsche. Tornin a llegir-lo i preguntin-se per què deia que Déu ha mort.

1 de febrer del 2017

NO ANEM BÉ

A Rússia exercir la violència física contra la dona i els fills ha deixat de ser delicte penal per passar a ser simplement una falta administrativa castigada, si és la primera vegada i no hi ha lesions greus, amb 500 euros. Algunes de les raons es referien al fet que el sistema judicial no donava l’abast per atendre les moltíssimes demandes que rebia. Segons dades oficials russes el 2015 es varen cometre 49.579 assassinats amb violència familiar. A Espanya s’ha condemnat algun mestre i fins i tot algun que altre progenitor per fúmer una bufetada a un alumne o fill. L’altre dia un xaval d’uns 19 anys va filmar-se mentre oferia a un rodamón una galeta oreo farcida de pasta de dents, i comentava, estúpidament, que de la mateixa manera que li servia d’aliment, de passada l’ajudava a rentar-se les dents. Tractar els pàries d’aquest món com si fossin ninots de fira, espero que no formi part d’un procés de desnaturalització humana irreversible. Fa un temps que era força habitual trobar-se amb l’individu que tot just sortia de casa i sentia l’impuls d’ataconar el primer que passava, simplement per què sí. Trump no té cap vergonya per afirmar públicament que la tortura, i una mena de tortura sofisticada, dóna molt bons resultats i, per tant, que és una pràctica que no pensa ni de lluny abolir. L’altre dia, el president del govern espanyol a preguntes d’un periodista sobre el problema del cost de l’energia no se li va ocórrer res més que donar les culpes a la meteorologia.

Tot fa preveure que l’ambaixador dels EUA per a la UE serà un paio que ve amb la intenció de dissoldre la UE, d’abolir l’euro i de començar a negociar la sortida del seu país de l’OTAN. I així, per desgràcia, cada dia que passa fa més la impressió que la ruqueria i la mala bava arrelen més desvergonyidament pertot. Dit d’una altra manera, cada dia es fa més realitat allò que deia Einstein: "Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur". I tot això no passa per atzar o perquè ens hem tornat carallots de sobte, sinó perquè, com diu també el físic, les persones diguem-ne sensates permetem la maldat, no ens rebel·lem prou contra la niciesa o ens hem tornat tots tan líquids que tant ens fa la mentida, com la veritat. Quan els fets objectius tenen menys importància que els missatges intencionadament falsos, molt malament.

25 de gener del 2017

LA MAJORIA

La majoria ha fet president Donald Trump. No deu ser exactament la majoria real de la població en edat de votar dels EUA, sinó la majoria tècnica. Però al capdavall, per majoria Trump és el 44è president dels Estats Units d’Amèrica. Tècnicament hauríem de deduir que a la majoria aquesta se li’n fot el masclisme, la xenofòbia i la prepotència del personatge. Per tant, hauríem de concloure igualment que a la majoria tècnica dels EUA tant li fa l’esquema de valors que l’ humanisme ha predicat al llarg dels segles de la modernitat, i les quotes de drets civils i socials que han assolit els més febles i els més marginats fruit de revolucions i batalles de tota mena que s’han lliurat arreu. Aquí, una majoria finalment va fer possible que Rajoy tornés a ser president de l’estat espanyol. C’s i alguns pocs altres li van fer signar no sé quantes condicions, de les quals no sabem si se n’ha complert cap. Però sí que comprovem aquest hivern que el preu de l’energia s’ha disparat fins als núvols. S’ha encarit com mai, precisament quan la fractura social entre pobres i rics és més espectacularment aberrant i quan la pobresa abasta nivells esfereïdors de la població. La majoria representada a les Corts, encara que no pensés exactament en aquest detall energètic, ha legitimat que el govern de Rajoy toleri la barbaritat del cost de l’energia i la misèria consegüent.

Tot té matisos, molts, però al final, la conclusió final, és que la majoria no sempre té la raó. Sobretot quan les majories són mediatitzades pels les regles que validen la representativitat electoral o, dit altrament, per les ponderacions aritmètiques i per les proporcionalitats dels nostres vots. I en sentit contrari, per exemple, quantes dictadures no s’ha aprofitat de les majories electorals per convertir-se en uns sàtrapes fastigosos? Encara, després que hem estat civilitzats des de fa segles, la democràcia directa produeix tant maldecaps que s’evita tant que es pot. I quan hom gosa de posar-la en pràctica, s’adona que és incapaç de governar-la. Els referèndums vinculants fan tremolar. Saber comptar-nos és una tasca més àrdua que calcular les gotes de la mar. Ara mateix, els partidaris del Brèxit tenen més incerteses que els agnòstics. L’altre dia, per sort, als EUA amb una crida a tot el món tingué lloc la primera manifestació per la dignitat de la dona, de l’era Trump.

18 de gener del 2017

SOBRE EL FINAL DEL PROCÉS

En la clausura, la setmana passada, del fòrum FAES, ideas para la sociedad, l’exministre Ruíz-Gallardón els periodistes diuen que va venir a dir que l’ independentisme ja ha fracassat i ara l’únic que busca és un “final justificat”. O sigui, que la derrota del secessionisme per part dels mecanismes de l’Estat serà la seua justificació. En altres paraules, el drama emocional que possiblement es viurà i interioritzarà una bona part de la població a causa d’aquesta derrota, servirà per construir la versió postmoderna del mite de la festa nacional de Catalunya. I es repetirà allò tan suat que els catalans som una mena ben rara de masoquistes: igual que celebrem a l’onze de setembre la derrota de Catalunya en la Guerra de Successió, a partir del 17 o del 24 de setembre de 2017 celebrarem la derrota de la batalla pel referèndum d’autodeterminació. La FAES, Ruíz-Gallardón i molts il·lustres catalans socialistes i probablement també independentistes ja tenen escrita en aquests termes la història que ha de venir. Ara només falta, des d’una mentalitat novel·lesca, cinematogràfica, identificar els protagonistes del drama. Alguns ja els sabem de fa dies: Mas, Rigau, Ortega i Homs. Alguns altres s’aniran perfilant dintre de pocs mesos i, entre aquests, tenen tots els asos per esdevenir-ne: Forcadell i probablement tota la mesa del Parlament, els uns en el paper de bons i alguns, pocs, en el de dolents.

Però, perquè el mite sigui complet i estigui a l’alçada dels grans presidents contemporanis de la Generalitat, com Companys o Irla, a més d’Artur Mas, que ja ha viscut una part introductòria del drama que s’està filmant, ha de caure Puigdemont. Serà la traca final!. Encara que, com sabem, serà, si escau, l’inici immediat d’un altre intent, d’una altra determinació, d’una altra llarga batalla per tornar allà on som. No només perquè l’Estat espanyol no haurà entès mai res, sinó perquè –i en això els guionistes no s’hauran posat d’acord- els catalans duen a l’ADN allò que diu Mateu 6:24: “Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre”. Però també n’hi ha que voldrien que el final d’aquest procés fos apocalíptic. Que mai més cap català ni catalana tornés a reivindicar la independència. I que pietosament cínics no ens haguessin de castigar fins al judici final.

11 de gener del 2017

REFERÈNDUM

El president Puigdemont diu que referèndum sí o sí, pactat o no amb l’Estat. L’Estat diu que no pot pactar-lo perquè és anticonstitucional i no es poden violentar ni saltar les lleis. Alguns constitucionalistes diuen que la Constitució no és una barrera infranquejable i que amb voluntat política es podria fer sense col·lidir amb la llei. I el senyor Xavier Garcia ’Albiol, en la línia del seu partit, però més desafiadorament, diu que no es farà. De com es pot fer, ja ho sabem, perquè tenim l’antecedent de la consulta del 9 de novembre de 2014. Com es pot evitar, en canvi, no ho sabem. En conseqüència, estaria bé saber com pensen, el senyor Albiol i el govern del seu partit, prohibir, impossibilitar, obstaculitzar, boicotejar, confiscar, requisar, vedar, suspendre o segrestar, si fos el cas, la voluntat democràtica de votar el que volem ser. Estaria bé saber-ho, si més no, per poder organitzar una contraofensiva legal, no ho sé, m’imagino, per exemple, polir millor la llei de Desconnexió. O per tenir temps per imaginar la sortida estratègica més adequada i menys dolorosa als interessos secessionistes. I ho estaria també per gestionar el possible daltabaix emocional. Per saber fins a quin punt haurem de malhumorar-nos, haurem de posar-nos en disposició de brega dialèctica i fins a quin punt ens tensarem i estressarem, uns i altres.

Com sigui, per bé que es tracti d’una operació de què ja es domina la mecànica, el referèndum durà maldecaps. Fins i tot, en comportarà més que no pas que la majoria parlamentària a favor de la independència proclamés, posem la vigília de l’onze de setembre, una DUI. Sobretot, perquè si seguim la lògica cartesiana més rudimentària, el final del final pot ser molt similar. Excepte, però, en un detall: si el temps i els passos a fer poden ser uns aliats. És a dir, si com diu el sociòleg Castells, s’aprofiten –temps i processos- per ampliar la majoria necessària a favor del sí. I per trobar aliances més que morals entre alguns dels grans partits dels grans països europeus. En altres mots, si la determinació de David contra Goliat té algun sentit. Del passatge bíblic se sol extraure les lliçons següents: David tenia una causa per la qual lluitar. David tenia la certesa que feia el que devia. David confiava en les seues habilitats i bondats. I David assumia amb la seua proesa la història d’un poble.

4 de gener del 2017

I DESPRÉS, QUÈ?

Un dels escenaris polítics relacionat amb el secessionisme català que encara no ha estat desenvolupat teòricament és el del possible resultat negatiu del referèndum per a les aspiracions independentistes. Què passaria, doncs, si guanyessin els partidaris del no a la independència de Catalunya? Tinc la impressió, per la tendència dels resultats de les darreres enquestes, que si votem al setembre, tal com preveu l’últim full de ruta, la meitat més un és probable que digui que no vol la independència. Com s’interpretaria aquest no majoritari, posem que molt ajustat i gairebé empatat amb un sí? Voldria dir que la majoria no vol saber res de separar-se de l’Estat espanyol? O hi hauria matisos en aquests no? El no dels filosocialistes, el no de C’s, el no del PP, serien el mateix no? Sabent d’antuvi que no seria el mateix no, com el gestionarien si en les automàtiques eleccions posteriors el resultat electoral fos similar al que tenim ara? Ens tornaríem a trobar en una roda sense fi, estèril i absurda? ¿Els partidaris del sí, derrotats i abatuts momentàniament, humiliats per la pirotècnia i les bromes dels guanyadors, si guanyéssim les eleccions consegüents, tornaríem a convocar un altre referèndum al cap d’un any? Seria, com ve a dir el senyor Homs, que després de nosaltres en vindran d’altres i, tal com ha passat, almenys des de mitjan segle XIX, es tornarà a intentar una i mil vegades?

O deixaríem, com de vegades sembla desprendre’s d’algun promotor del sí, que plegaríem i educadament en n’aniríem cap a casa a meditar, a llegir, a jugar amb el fills i a fer poesia? Si no poguéssim passar la pantalla del referèndum, algú sap com podríem acabar amb la tortura eterna del dia de la marmota? Potser podria canviar la correlació de forces polítiques al Parlament. Potser podria guanyar algun dia la proposta indeterminada federal del PSOE. ¿Podria ser que el Parlament fos clausurat durant un temps suficient com perquè unes noves generacions pensessin en 3.0 i la qüestió nacional catalana els sonés a edat de pedra? ¿Que l’Estat espanyol, dintre de mil anys, arribés a un nivell democràtic tan perfecte que en qüestions d’organització territorial i descentralització i governança superés Dinamarca en relació amb les illes Fèroe? Un servidor, com el proverbi xinès que diu: Un viatge de deu mil quilòmetres comença per un simple pas.

28 de desembre del 2016

INCRÈDUL

S’atansa cap d’any i com és usual els periodistes solen fer resums del que ha donat de si la convenció temporal. En allò que fa a l’acció humana no varia massa, des de l’edat pedra: s’han acomplert els mateixos rituals de vida i de mort, i la sang s’ha vessat cínicament a dolls, en nom de la raó del més fort, del més ric, del més mesquí i de la més absurda dominació per raons de territori, d’ètnia, de religió o d’invocacions atàviques i estrafolàries. Se’ns dirà que la civilització tecnològica ha fet passos de gegant alhora que la deshumanització ha arribat a cotes inimaginables. Que el planeta està molt estressat, i que estan a punt de desaparèixer espècies de tota mena. Que la creativitat està en camí de recuperar l’originalitat, però que encara predomina el dejà vú. Que les desigualtats socials són esgarrifoses, i que les mesures adoptades per mitigar-les han estat paper mullat, perquè no s’hi ha pressupostat recursos. Que Trump i Putin poden fer esclatar la Terra en qualsevol moment i que el Papa Francesc no se’n sortirà de renovar l’aparat de control de la seua Cúria. Donarem raons per al pessimisme i, malgrat tot, també per a l’optimisme, però als resumidors els sabrà greu no poder avançar el veredicte del cas Gürtel i del cas Millet. Prediran que la immigració pot acabar esberlant la Unió Europea i que el secessionisme català s’espantarà així que vagin caient electes als bancs dels acusats.

Llegirem anuaris que ens faran penar i ens faran somriure, sobretot perquè ens adonarem un cop més que el que era previsible ha passat tal com imaginàvem que passaria, i que el que hauria estat bé que passés encara no s’ha esdevingut, per bé que ens ho havien promès i ens ho havíem cregut. L’amor certament ha evitat que la mortaldat anual no hagi estat més immensa, i la solidaritat farà avançar la investigació contra les malalties fins ara inguaribles. Però la medicina contra la fam, que fa segles que és inventada, no s’haurà administrat adequadament perquè les lleis del mercat hauran obligat abans a destruir menjar que no pas a regalar-lo. I així tantes coses elementals i tan ingènues. Com diu Joan-Carles Mèlich en el seu darrer llibre, La prosa de la vida, si no som capaços de tenir mala consciència que ens remogui les entranyes, només serem capaços de repetir els errors una i mil vegades. Tot i així, deixem-ho en un bon Any Nou!

24 de desembre del 2016

Nadala 2016

Encara no han caigut totes les fulles
de l’auró negre que s’enrama pel cos,
que ja enyorem l’estiu de la innocència
quan també érem aigua, aire i fornal,
i els nostres ulls s’encantaven per tot
com un signe augural de santedat.

Ara que el fred se’ns arrapa en la fosca,
i d’esma rodolem pels dies erms,
hem vist l’anunci que a Betlem hi ha prodigis:
ha nascut un Infant, fill de la Llum,
que, segons els auguris, farà miracles.
Ja profetitzen que combatrà, d’ofici
o a demanda, malignes, malvestats o tristors,
i que seran combats d’amor a mort, eterns.


Josep Borrell, desembre de 2016

21 de desembre del 2016

INDEPENDÈNCIA

Fins fa uns anys creure en la independència de Catalunya era considerat un tema íntim. Com quan manifestes la teua fe en una determinada religió. Com quan projectes els teus ideals en una utopia irrealitzable. ERC, per cert, mentre va governar amb el PSC i IxC-Els Verds, mai no va causar ni en el Sistema ni en els partits coaligats cap mena de preocupació pel seu ideari independentista. Els seus socis i el Sistema entenien que els objectius independentistes d’ERC eren una qüestió de fe, de sentiments, d’ideals o de fermes conviccions, diguem-ne fins i tot, atàviques o totèmiques. Quan des de fa uns pocs anys, en canvi, hom expressa que pensa en la independència per al seu país, la innocència de la fe es converteix automàticament en un criteri que té en les seues entranyes lògiques l’esca del pecat. Pensar una cosa diferent del que és lògic pensar segons els estàndards de l’ordenament institucional i dels seus fonaments jurídics, vol dir que estàs tenint un pensament contestatari, estàs conformant un raonament marginal i antisistema. El pensament independentista com a pas previ de l’acció independentista és tingut ja, en certa manera, com una provocació. No cal dir que actuar a favor de la independència, encara que sigui dins els estrictes marges democràtics i noviolents, ja és manifestar-se obertament, explícitament en contra dels Principis Fonamentals i Constituents de l’Ordenament General.

I qui va en contra, insisteixo encara que sigui democràticament i amb el més estricte respecte dels drets humans, ha de saber que les seues accions hauran de ser avortades immediatament. El problema és que el més difícil de combatre no són els sentiments ni els conceptes abstractes o les teories, sinó el conglomerat sentiment-pensament-acció. Perquè ja no es tracta de confrontar inclinacions sentimentals, vísceres passionals o coriàcies creences mamades des de la tendrívola infantesa, sinó de raons pràctiques, cuites en el brou de l’experiència empírica quotidiana. I en el mirall exemplar de les certeses, de les conviccions dels qui han actuat, lluitat, combatut, defensat, per les mateixes causes, dècades, lustres, segles enrere. És a dir, la independència no és ja una qüestió d’uns quants iniciats en la religió dels somnis, sinó una aspiració que es fonamenta en la mateixa realitat i raó de ser dels estats que són independents.

14 de desembre del 2016

L’ABSURD

Donald Trump ha designat al capdavant de l’Agència de Protecció del Medi Ambient, Scott Pruitt, un dels negacionistes del canvi climàtic més combatiu dels EUA. Suposo que passen aquestes coses perquè la ruqueria s’ha instal·lat tan desvergonyidament i còmoda en el nostre planeta que tot el que s’ha demostrat empíricament, científicament, palpablement, té el mateix nivell de veritat i d’importància que els somnis delirants, les creences totèmiques o les cartes del tarot. Algú va vaticinar que havíem entrat en l’era del final de la història. Algú altre que ja vivíem, des del final de la guerra freda i la caiguda del mur de Berlín, en l’era de la liquiditat, de la fluixesa del pensament i de la denigració dels valors primordials. Algú més va escriure que, resumint, havíem fer una regressió infantiloide i errònia al cinisme presocràtic. Que el cinisme contemporani ja no és l’expressió característica del viure senzill, ecològic en diríem avui dia, com un gos qualsevol, i crític amb l’estructura corruptible del poder, sinó la del murri, la del sarcàstic moral, la del gos guardià del palau, atrapat en una mena de pornogràfic individualisme i menyspreu absolut per la vida dels altres i del planeta, on el poderós s’escarxofa devorant-ho tot.

Aquest absurd tant obscè a què sembla que ens hem d’acostumar els homes i les dones dels nostres temps, aquesta bogeria de la incultura que s’ha incrustat en amples classes mitjanes i entre els més desesperats del planeta, no és sinó allò que en els vuitantes alguns pensadors, Alain Finkielkraut o Jean Baudrillard, anomenaven la derrota del pensament o la fi de la dialèctica del sentit. Ara ja no som simplement en els dies del no-futur, no-història, no-art, no-sentit o de l’absurd camusià, ara com diu Baudrillard: “la desraó venç en tots els sentits. L’univers ja no és dialèctic: està condemnat als extrems. Condemnat a l’antagonisme radical, no a la reconciliació ni a la síntesi. Aquest també és el principi del Mal. Al més veritable que el veritable hi oposarem el més fals que el fals. No enfrontarem la bellesa amb la lletjor, sinó que buscarem el més lleig que el lleig: el monstruós. No diferenciarem la veritat de la falsedat, sinó el més fals del fals....”. És possible pensar, com Canetti, que la totalitat del gènere humà un dia pugui perdre el sentit de la realitat? Que ens agafin confessats!