10 de maig del 2017

OBVIETATS

És una raó com un peu de taula: si l’economia del país va bé, la resta no importa. Tots els governs del món tenen aquesta premissa. Si la gent té feina, està contenta amb el sou que cobra, pot fer vacances, criar i pujar la canalla, regalar-se algun caprici, pagar la llum i el gas, negociar les quotes dels crèdits, divertir-se quan toca i una mica més, i mantenir amistats, no importa massa o gens la corrupció, les màfies, els trets autoritaris d’algun manaire ni les cues per visar el passaport si t’escapes uns dies a alguna illa paradisíaca de la Polinèsia. És probable que no et sàpiga greu ni haver de pagar durant trenta anys amb el rebut del gas els costos del despropòsit del Castor ni l’estatalització de les autopistes ruïnoses de la conurbació madrilenya ni el diferencial de la quota basca. Si corre el diner a totes les butxaques, el món dels pobres i dels rics és un visca la Pepa. La justícia no ha de fer hores extra. Els polítics es poden estalviar la mentida o la no-veritat. Els economistes no cal que elaborin balances fiscals i hisenda es pot estalviar la pruïja inspectora. Si els catalans haguéssim tingut un bon Estatut i el ”pacte fiscal” del govern Mas hagués tingut el recorregut que ha pactat el PNB amb el PP, ara només seríem independentistes els il·lusos de sempre. Si hi ha calés per a tothom, hi ha la llibertat suficient per compondre-te-les com et sembli, i tothom pot dir-hi la seua, no cal patir per res més. Els liberals socialdemòcrates, potser governarien una eternitat, mentre els extremistes passionals s’haurien de rosegar les ungles a la seua caverna.

Però, si el present ha de fiar-ho tot al futur a cinc anys vista, com diuen els que manen que serà una meravella, que no pretenguin que tinguem més paciència. Aquest avís que els sindicats a l’uníson varen escampar urbi et orbe el dia u de maig passat, també es pot convertir en una obvietat. La tardor calenta que anuncien, si les butxaques obreres no noten d’una vegada que també participen de la recuperació econòmica, pot convertir-se en una tardor apocalíptica si s’hi suma la pulsió del referèndum i la consegüent mobilització social per aconseguir de votar. Moralment no s’aguanta una societat que s’acostuma a la normalitat de les altes xifres de pobresa infantil, d’aturats o de milers de morts de migrants a les mateixes aigües on ens banyarem a l’estiu.

3 de maig del 2017

QUÈ MÉS?

Quants casos més de corrupció han d’esclatar perquè la bona gent paralitzi el país i es negui en rodó a continuar fent la vida normal? La pregunta ens l’hem feta mil vegades davant el triomf electoral del PP en les darreres eleccions generals i davant la intenció de vot que assenyalen les enquestes. Semblaria que sociològicament Espanya és un país malalt, una societat podrida, que som una colla de murris i de miserables, uns desnaturalitzats morals i no sé quantes barbaritats més. Que la nostra cultura general és presidida per l’estafa, el frau, la mentida, l’artifici, la martingala, la gansoneria i el carterisme, i que això és la manera més habitual d’anar pel món i de sortejar la vall de llàgrimes a què hem estat condemnats. Alguns més científicament, aquesta plaga de corrupció a escala mastodòntica que s’aireja a cada hora de cada dia, l’atribueixen al fet que en la transició no es va fer mai net d’allò que havia estat la rutina dels addictes al règim. Que no hi va haver determinació a ofegar en calç viva les institucions i els protagonistes de la corrupció clientelar habitual en la dictadura. Els més generalistes ho endossen al caràcter llatí i mediterrani de la nostra ètnia, resultant de la fusió de mil i una tribus, com si també formés part inevitablement del nostre ADN social. D’aquí que hom trobi normal pispar una mica, falsejar un pèl, defraudar un poquet, comissionar-se el just per retornar favors, però, ep!, sense passar-se.

Per tant, sigui tactisme, sigui oportunisme, o sigui el que es vulgui, personalment aplaudeixo estentòriament l’anunci de Podemos de presentar una moció de censura. Encara que només sigui testimonial i només per poder veure què hi diuen els altres, jo ja em donaré per ben pagat i en certa manera alleujat almenys durant uns dies. Només uns dies, perquè la sensació de sospita generalitzada sobre qualsevol que es dediqui a la política no crec que s’esvaeixi ja mai més. Vull dir que la innocència amb què ha viscut la bona gent, que n’hi ha certament, s’ha acabat irremissiblement per una colla de segles. El clima de desconfiança en les institucions, en els seus gestors, en els qui remenen les cireres, ha arribat a un extrem que o bé algú posa data a la fi de la neteja del “xoricisme” institucional, o bé algú posarà data a la formalització de l’Estat paral·lel, com es coneix vulgarment a la màfia.

26 d’abril del 2017

L’ENDEMÀ DE SANT JORDI

Enguany gairebé hem dedicat dos dies a festejar exclusivament el llibre (i tota la seua indústria i serveis), i l’amor (i també la seua indústria i serveis). I a celebrar així mateix que la primavera invita a estrenar sabates, vestits i pentinats, a entaular-se en restaurants de menjars tradicionals i de proximitat, a inaugurar tota mena d’aplecs carregats de rituals d’iniciació, i tot plegat amanit per una atmosfera esplendorosa, exultant, abellidora, plena d’una civilitat tan extravertida i assertiva que ha semblat que havia de durar eternament. Els llibres més venuts han estat els que ja sabíem que ho serien, i una vegada més els poetes, tan necessaris per als epitalamis, per fer companyia a la mort i per suportar soledats i desenganys amorosos, han estat els teloners de les grans estrelles. En fer balanç econòmic, llibreters i floristeries, han vist com la gent enguany s’ha tret una mica més de son de les orelles i potser s’ha donat el cas d’una millor predisposició a l’afecte i a l’enamorament. Alhora, els nostres editors i editores ha comprovat com la nòmina de grafòmans no para de créixer i d’imaginar tots els mons possibles. I les festes literàries vestides musicalment i pictòricament han engalanat carrers, castells, pavellons esportius i cafès cantants.

Tot i així, hi ha alguna cosa que no rutlla que es refereix als índexs de lectura de la nostra conciutadania. Malgrat els saníssims entusiasmes i la bella polifonia del cap de setmana passat, després de no sé quants anys de batallar en tots els fronts per fer del llibre un company de vida, hi ha encara un 40% de persones que no n’han obert mai cap. Que tant els fa un llibre com una pedra en el bec d’un canari. I el més desgraciat encara és que de la gent que llegeix no hem passat del 26% que ho fa habitualment en català. Amb l’empenta de tots els militants per la causa estic convençut que arribarem al 68% d’índex lector de la mitjana europea. El que no tinc clar és que la massa lectora, el conjunt de lectors i lectores catalans, europeus i mundials, haguem après dels llibres alguna cosa de profit. El lema tan ben trobat, “llegir, una cita amb la vida”, voldríem que fos veritat si més no per viure una vida que fos almenys humana. Em preocupa, vull dir, que no creixi el percentatge de persones llegides que no fan cap cas del que prediquen els bons llibres.

19 d’abril del 2017

CREUS

Sí que tenen valor les Creus de Sant Jordi. Precisament per això són polèmiques. Per això mateix dolen tant quan es concedeixen a persones que a parer de molta gent no se les mereixen. O encara més fan mal, quan no les han rebudes persones d’una excels anonimat, però d’una grandesa humana enorme. Personalment em fa molt content que la concedeixen a persones que admiro, com el poeta Jordi Pàmias o l’editor Lluís Pagès o enguany a la poeta Rosa Fabregat. I a alguns altres que ara no cal que esmenti però que ja ho saben que els tinc, els tenim multitud, un gran respecte. Però –qui no té un all té una ceba a la vida- possiblement la manera de seleccionar les propostes dels candidats i les candidates no acaba de satisfer suficientment els esperits més selectes. Mai no hi haurà unanimitat en temes de reconèixer virtuts públiques ni molt menys vides privades. No crec que fos practicable un plebiscit per decidir qui se la mereix i qui no dels qui es poguessin postular o fossin proposats en cada districte creat ad hoc entre les diverses dedicacions professionals i servant els equilibris de gènere paritaris. Com sigui, pensar a millorar la selecció de les candidatures podria ser un objectiu per a la propera edició.

Ara bé, també seria interessant que amb més freqüència aquestes distincions fossin concedides a persones que des del més pur amateurisme han contribuït a la felicitat dels seu veïnatge. Que amb la seua labor han destacat precisament per això mateix: per ser persones exemplars segons l’ideal a què aspira i ha aspirat la Humanitat. Home, em direu, així hauríem de concedir cada any milers de Creus, i el seu sentit i valor es reduiria a una simple bagatel·la, com el diploma de consolació d’un concurs qualsevol. Doncs, tant de bo! Tant de bo, fossin milers de persones mereixedores, a qui poguéssim atorgar la màxima distinció de Catalunya per aquests mèrits fonamentals d’humanitat i de ciutadania. Em temo que això sí que seria difícil de dilucidar. Que no fos ni un poeta, ni un dissenyador, ni una política, ni una atleta ni un cirurgià o un mediador internacional d’èxit. Sinó simplement una persona que és i ha estat capaç de tenir amics, de fer-se estimar, de ser generosa en tot i per a tot, i de comprometre’s en causes elementals que no tenen titulars mediàtics de cap mena, perquè simplement creu que fa el que cal que faci tothom.

12 d’abril del 2017

UN ALTRE PARTIT

Acaba de néixer un altre partit a Catalunya que s’anomena, de moment, Lliures. De centre, no rupturista amb Espanya, o sigui no independentista, de seny, liberal progressista, que pretén recollir aquella base electoral tradicional que se sentia tan còmoda amb l’expresident Pujol: una determina burgesia, una menestralia convertida en petita i mitjana empresa, els comerciants autòctons, la majoria de gent que se sent com a casa moltes de les associacions que cultiven la cultura popular, els que tenen respecte per les tradicions i costums, per la base cristiana de la nostra cultura europea. En fi, antics quadres de CiU que estan diuen per “la negociació, per l’acord i per crear ocupació” i, diria, per restablir valors sòlids en què aferrar-se sobretot quan el líquid, la incertesa, el tot-s’hi-val i l’escepticisme s’han apoderat del nostre horitzó. Ja m’imagino que els pot semblar, estimada audiència, que un servidor faci com que els redacta els estatuts. Doncs no. Només vull dir que és normal que naixi aquest partit. Sobretot, perquè la deriva independentista del PDCat i la seua difícil identificació ideològica enmig d’ERC i de la CUP, ha anat deixant molta gent òrfena. Gent que n’hem dit sempre d’ordre, però oberta de mires. Sense gaire matisos, perquè si no, ja ens compliquem massa. L’èxit del pujolisme, tan se val el context, era precisament aquest: grans principis, poques definicions analítiques i pocs detalls. De manera que tothom s’hi sentia més o menys còmode.

Algú podria rebatre’m que la societat ha canviat molt. Però jo els diria que el pensament i el comports basics de la nostra societat es manté pràcticament inalterat, malgrat les migracions, les noves formes de vida, l’impacte de la tecnologia, la fractura econòmica social, la minva d’efectius de classe mitjana o que abundin més els casoris civils que religiosos. Vull dir que malgrat l’IVA cultural pels núvols d’aquests darrers anys, per exemple, la gent que habitualment la consumeix, l’ha continuada consumint. I qui diu això, ha omplert les pistes d’esquí, les universitats, els bars i restaurants, etc. El problema, tot en té de problemes, és el panorama polític multipartidista de Catalunya. Els sondejos auguren un Parlament fragmentat de tal manera que ja ens agradarà veure qui caram podrà governar-lo. Només serà possible pactant. I pactant quins partits?

5 d’abril del 2017

L’ENQUESTA

El darrer baròmetre del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) ha vingut a dir, evidentment entre altres coses favorables al procés, que el sobiranismem si hi hagués eleccions, estaria a un pas de perdre la majoria absoluta, i que el suport a la independència és més minoritari que mai. Els unionistes més optimistes auguren que en el proper sondeig, posem que a les portes de les vacances d’estiu, les dades encara seran més desfavorables per als independentistes perquè faran tanta por que els indecisos se’ls faran seus. Vist això, ara que cada dia sembla més clar, segons les enquestes, que el no a la independència s’imposarà en el referèndum, gosaria a dir que s’acabarà arbitrant una fórmula perquè es pugui votar. Com se sol dir amb tota lògica, si juguem és per guanyar. La realitat és que des que vam començar aquesta aventura, aquesta odissea, diguem-ho així, pensàvem que, fent-ho bé, aportant-hi raons convincents de tota mena i exhibint els greuges històrics amb l’Estat, l’eixamplament de la massa independentista seria inapel·lable. Comptàvem sí amb totes les argúcies del govern i de l’aparat de l’Estat per fer-la descarrilar, però no amb les pedrotes pel camí (o per la mar) del suposat tres per cent ni amb els histèrics que ho voldrien fer esclatar tot, ja. Ni, diguem-ho tot, amb el límit de les forces dels que tiren del carro.

S’ha raonat que si Rajoy, l’altre dia, hagués promès que s’invertirien a Catalunya, no 5.000 milions en una eternitat, sinó 15.000 el mes vinent, el temps de fer el tràmit administratiu, el resultat de l’enquesta del CEO del mes en què haguessin arribat els euros, hauria reflectit el fiasco absolut dels proindependentistes. Certament, sembla estrany que l’Estat, encara que s’enfadessin totes les altres autonomies, no hagi utilitzat l’argument empíric de la pela és la pela (no la misèria del peix al cove) per desactivar el secessionisme. No és primordial la unitat d’Espanya? Ja ho sé que per a l’Estat la qüestió catalana és una qüestió d’orgull, d’honor i d’allonses, però el que és cert és que la massa independentista es va eixamplar quan es van fer els números i, entre altres, hom es va adonar que ho teníem tot hipotecat pel càstig sistemàtic de la Moncloa. Ara, però, també sabem que els que som no passem de la meitat i que els que no saben ni contesten, un trenta per cent?, no diuen ni diran mai res.

29 de març del 2017

LA CULPA

No n’hi prou a identificar el culpable de la violència que avinagra, cada dia, el nostre món, els nostres carrers, el nostres veïnatge. La que es produeix contra les dones, contra els menors, contra els migrants o els refugiats. Contra els pobres o contra l’altre per no ser ni pensar com nosaltres. Contra els opositors a Putin o a Erdogan i Trump. La violència que espetega pels carrers de Londres, Brussel·les, París, Niça o pel que resta de les ciutats arrasades de Síria, Afganistan, Iraq o allà on sigui. No apuntem prou bé, no matisem, no aprofundim, quan individualitzem el terrorista o la banda criminal, o fins i tot quan ampliem el focus i identifiquem el mal en els idearis perversos dels partits d’extrema dreta. No ho fem, perquè és probable que una mica ens tocaria el rebre a tots plegats. Mai no he arribat a comprendre per què societats cultes, on tothom ha rebut l’escolarització bàsica, amb rendes de benestar i de confort ben repartides equitativament, amb sistemes de llibertats consolidats i de protecció de drets individuals garantits per cartes magnes inviolables, un mal dia tomben cap a la violència? Per què hi ha tants ciutadans de Polònia, de França, de Bèlgica, d’Holanda, d’Àustria, que es deixen seduir per la demagògia dels il·luminats de sempre, aquells que han acabat conduint als desastres civils més sagnants i execrables?

La idea de la Unió Europea es va consolidar, entre altres raons, per forjar també una gran aliança moral que basés la governança dels països signants d’ aquell pacte en els valors de la democràcia. I superades les ferides de la segona guerra mundial, amb la reunificació d’Alemanya i el desmembrament de la URSS, sobre el paper tot feia pensar que els principis fundacionals de la germandat havia de durar una per sempre. Doncs no. No perquè simplement, abans de les crisis recents, existien els altres. I aquests, russos i xinesos, palestins i israelians i les dictadures dels països àrabs pobres i rics, no entraven en cap pla estratègic, més enllà dels contractes econòmics extractius absolutament interessats. Qui en té la culpa de la guerra de Síria? Qui en té la culpa de la vergonya de Palestina? Qui fabrica i ven les armes que utilitzen els senyors de la guerra, santa o laica? Si mai hi ha un nou procés de Nuremburg no serà contra els oficials que manen la tropa, sinó contra tota la tropa.

22 de març del 2017

ELS HEROIS

De passar de viure pobrament a fer-ho opulentment, si en tens l’oportunitat, no costa gens. Per poc que siguis curiós i tinguis un certs dots d’imitació, fins i tot pots passar per un ric de tota la vida. Ara bé, al revés, de ric a pobre, és molt difícil. Tant, que escauria anomenar-ho una heroïcitat. Segons una de les accepcions del diccionari, un heroi és aquella persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. De tenir a no tenir, no solament perds capacitat d’adquirir a regna solta el que et dona plaer o et procura felicitat, sinó que sols perdre els amics, els parents, els simpatitzants i tota la tropa d’afalagadors. Normalment el perdedor, ho perd tot béns materials, béns morals i qualsevol credibilitat intel·lectual. Tinc entre les mans un dels llibres que van captivar, entre altres, Pere Coromines i Joan Maragall, d’un tal Thomas Carlyle, titulat precisament Los heroes, editat el 1907 Barcelona, i traduït per Pedro Umbert. Un llibret que analitza el perquè del culte als herois i el concepte d’heroic en la història. I hi diu: existeix un deure sempitern, constant en els nostres temps, com en el passat, com en totes les èpoques: el deure de ser valents. El primer deure de l’home és i ha de ser sempre dominar i subjugar la por. És evident que en Carlyle ressonen idees de Schopenhauer i de Nietzsche. Valents, perquè, seguint Schopenhauer, és amb la voluntat de viure que comprenem que la realitat és una il·lusió i la vida essencialment, dolor.

La situació política que es viu a l’entorn de la determinació de fer practicable el dret a decidir, ja està generant els primers herois carlyleians del nostre temps. La maquinària implacable de la llei, governada d’ofici i a instàncies, per la fiscalia, no té aturador, i piconarà qualsevol protagonista que intenti desobeir els mandats primordials de l’Estat de dret. Mas, Ortega, Rigau, l’ANC i Òmnium, per més recorregut que tingui la seua causa judicial, ja han experimentat en la seua pròpia pell de quina naturalesa estan fets els herois. A la llista, n’hi ha uns quants més, de candidats nomenats. La pregunta és: qui més està disposat a coronar-se amb els llorers de l’heroïcitat? I no ens referim a l’heroi discret de la quotidianitat que abnegadament es dedica als altres, o al poeta preclar i profètic que ens consola davant els impossibles.

8 de març del 2017

EN UN ATZUCAC?

¿Faran estralls en les files independentistes les sentències condemnatòries dels que han estat jutjats per posar les urnes aquell 9N? Hi ha haurà pressa per convocar el referèndum, abans que caigui una plaga del cel que immobilitzi el cos social secessionista, i s’hi instal·li la por de les conseqüències d’una derrota? ¿La condemnació de tot el govern i ves a saber de quins altres, servirà d’alguna cosa més que per testimoniar arreu la humiliació d’una part sensible del poble de Catalunya? Si, en canvi, els jutges sentenciessin a favor de Mas, i la resta, ¿seria l’excusa perfecta per allargar la legislatura més enllà del setembre pel pur pragmatisme de demostrar la capacitat del govern que pot atendre perfectament el dia a dia i fer més grans coses enllà del referèndum? Interessa al PdeCat liquidar la legislatura d’aquí a no res, assetjat per presumpcions de corrupció, per operacions de demolició al més alt nivell, per judicis que asseuen al banc dels acusats antics seus prohoms i minimitzat per les intencions de vot? I si fem ucronia, podria governar en solitari amb el suport puntual d’alguns altres grups sense llençar-ho tot per la borda? Podria governar sentint que la militància i els simpatitzants dubten, estan cansats i endevinen atzucacs?

Com sigui, qui més hi haurà perdut més en aquesta noble aventura independentista serà el PdeCAT. Dubto que hi hagi cap formació política que pugui suportar tants embats alhora com ho fa està fent aquest partit, durant tant de temps i amb tanta mala bava. I possiblement no hi ha hagut al llarg de la història de Catalunya una formació política que hagi estat acusada al mateix temps de corrupció, de desobediència, de prevaricació, de malversació, de promotora de la secessió, de colpista, de mentidera, d’apropiadora del país, de portar-lo a la ruïna. No és l’Estat només que vol destruir el PdeCAT, com diu Mas, sinó que s’hi ha conjugat, per activa o per passiva, i per perifràstica com diu la senyora Chacón, tots els partits del Parlament, probablement totes les institucions de l’Estat, una part important de la premsa catalana i espanyola, i, diguem-ho sense embuts, una minoria d’antics militants de CdC. Ara, per salvar-te d’una condemna segura o per ajudar la filla que també s’asseu al banc dels acusats, només cal esbombar que vas contribuir a finançar il·legalment Convergència.