DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Sense entrar en el detall de la pèssima gestió de la qüestió catalana, permetin-me que em refereixi al peculiar sentit democràtic espanyol a través d’alguns indicadors Mentre a Espanya no hem passat de la xerrameca, sobretot quan celebrem el dia mundial de la dona treballadora, a Islàndia l’1 de gener va entrar en vigor una llei que obliga empreses i administracions a pagar el mateix sou a homes i a dones per la mateixa feina. Per exemple, en qüestió d’independència judicial, la ciutadania, segons l’informe de la Comissió Europea, The 2016 EU Justice Scoreboard, publicat el mes d'abril passat, situa Espanya en la posició número 22 (del total de 28 països), just per darrere de Portugal. Un altre informe de la mateixa Comissió assenyala que l’estat espanyol és el primer dels 28 països de la Unió en abandonament prematur d’estudis entre els joves de 18 a 24 anys. Més: segons Eurostat (l’Agència d’Estadística Comunitària), cinc de les 10 regions europees amb més atur són espanyoles. Continuen essent espanyoles des de fa una colla d’anys. O més encara: l’estat espanyol és el número u en multes per incompliments comunitaris. En els darrers cinc anys, la festa ens ha costat uns 54 milions d’euros.

A Europa seguim essent dels pitjors de la classe en temes tan sensibles com la corrupció, en innovació tecnològica, en mesures per afrontar el problema enorme de les pensions de jubilació, en la liberalització del mercat del gas i l’electricitat, en el preu de la llum, en la implantació d’energies renovables, en la gestió de l’aigua, en els graus de desigualtat econòmica i d’exclusió social, en percentatge de població amb malalties cròniques o en la despesa de medicaments Dels pitjors en obesitat i sedentarisme, en regulació del lobbys, en mecenatge cultural, en fuga de cervells, en la gestió dels residus, en el coneixement d’idiomes. Dels pitjors comunitaris on trobar una feina amb contracte indefinit, on menys poder adquisitiu tenen els salaris, on més ha crescut el risc de pobresa, on més hores es treballa, menys es produeix i amb menor seguretat laboral. No sé si es deu al fet de ser mediterranis i catòlics o perquè Spain is diferent i no se’n sap més. ¿És que hi ha algú que confia que algun dia Espanya serà capaç de fer les coses mitjanament bé per figurar almenys entre els mediocres i abandonar les darreres posicions?

EL 155

Primer, el càstig del 155 es va pensar perquè durés. Sembla ser, però, que la mala consciència del PSOE i sobretot el càlcul del rèdit electoral que Ciudadanos en podria treure, es va limitar, de paraula evidentment, a la convocatòria d’eleccions. Ara sabem que no es revocarà fins al dia que es constitueixi el nou govern i aquest s’obligui (urbi et orbe) a complir escrupolosament l’ordenament jurídic, garantit per la Constitució i l’Estatut. Què vol dir això? Doncs, que entre una cosa i l’altra, el 155 haurà perdurat el que es preveia inicialment, és a dir: suficientment perquè la ciutadania catalanesca s’adoni que des de Madrid es pot governar perfectament Catalunya, la Generalitat i el que convingui. Com a molt algunes conselleries hauran vist alentit el ritme administratiu, d’altres hauran quedat paralitzades, perquè, segons l’Estat, no calia que fessin res, perquè s’atribuïen competències que no podien exercir, segons ha demostrat el Constitucional. I unes poques, controlades econòmicament ja d’abans del 155, com, de fet, tota l’administració de la Generalitat, s’han comportat assenyadament, tal com la seua tutela obligava, aplicant el seu pressupost per a les coses indispensables: convocatòria d’oposicions, licitacions de material ferroviari o d’equipaments hospitalaris.

La durada estratègica de l’aplicació del 155 té, evidentment, per a la plebs que s’ha de procurar el guany de les garrofes o l’aliment diari, els seus efectes, perversos naturalment per als qui creuen encara amb el pacte de la Transició, o d’una practicitat fenomenal per als qui això de les autonomies, i sobretot la catalana, no només és un maldecap sinó un error fundacional. Si Madrid amb el 155 anés resolent el dia a dia, amb eficàcia, eficiència i una mica d’amor, quin sentit podria tenir la Generalitat? Si Madrid deixés d’atiar fiscalment la ciutadania que protesta contra els empresonaments dels considerats organitzadors del full de ruta secessionista, i demostrés que els diners que extrau dels catalans i les catalanes els retorna a la Comunidad utónoma amb escreix, quin sentit tindria anul·lar el 155? No és tal volta el 155 la vara màgica per acabar amb qualsevol aventura independentista, sobretot si demostres que pots governar Catalunya amb solvència sense intermediaris? Si el 155 pot durar tant com els desigs secessionistes, per què revocar-lo?

RESULTATS (Especial Eleccions 21D)

Segons les dades del dia 22, Ciudadanos ha guanyat les eleccions amb 1.102.099 vots. El dia 21 van votar 4.360.843 persones, el 81,95 del cens, una dada rècord en democràcia. Per tant, hi ha hagut 3.258.744 ciutadans i ciutadanes que no han votat C’s. Ho remarquem per allò de la postveritat i les fantasies que se sol empescar normalment tot guanyador. Ens hi posem com ens hi posem, les dades també indiquen incontestablement que les opcions independentistes continuen essent majoritàries i que han augmentat respecte de les anteriors eleccions. Com també és indiscutible que els partidaris de l’exercici del dret a decidir sumen molt més que tots els contraris. S’ha demostrat que C’s ha recollit el vot útil de la dreta, de l’extrema dreta, de tota mena d’espanyolisme i molt singularment del socialisme espanyolista, instal·lat majoritàriament al Baix Llobregat. I que un dels millors facilitadors de vot socialista a Ciudadanos ha estat precisament l’incendiari exministre Borrell. És obvi que el PSC ha estat el gran perdedor en relació amb les expectatives que els havien creat els amics cuiners d’enquestes mediàtiques. Em sap greu pel senyor Iceta, perquè sempre he pensat que, si enlloc de Rajoy hagués estat ell el president del govern de l’Estat, no haguéssim hagut de comptar-nos dues vegades en cosa de mesos.

El PP hi ha perdut bous i esquelles. Ja fa temps que és perdedor i fa tot el possible per ser l’últim de la fila. Tot i ser l’estendard del 155, de la unidad de la patria, el paladí del constitucionalisme, el castigador implacable del secessionisme, l’escapçador dels líders del “prucés”, no ha rascat bola. Ha fet la feina bruta per a Ciudadanos. La marca blanca s’ha menjat la patent oficial i ara els delfins, els successors de l’aznarisme, els autèntics intèrprets de la FAES, té fam de menjar-se Espanya sencera a la primera de canvi. Aquest plebiscit ha demostrat un cop més que els independentistes ni dubten ni flaquegen ni s’ho repensen. Dos milions cent mil persones són el doble dels votants de Ciudadanos. I són prop de dos-cent mil vots més que la suma de Ciudadanos, PSC i PP. És a dir, perquè ho entengui tothom, la majoria social no és unionista a Catalunya. En fi, que com diu la direcció del PNB: “el 155 no ha servit per a res”. No ha servit, si més no, ni per desinfectar Catalunya ni per liquidar l’independentisme.

ALGUNS CATALANS SÓN MOLT DOLENTS

De dolents, de persones dolentes, n’hi ha a tot arreu, però a Catalunya més. Més que bascos i basques al País Basc. I la seua tremenda malícia no està relacionada necessàriament amb el fet que no tinguin cap control amb l’observança dels set pecats capitals (ira, enveja, gola, luxúria, avarícia, supèrbia i peresa,), no, no, sinó amb el fet que no se sentin espanyols. Més encara, que no estimin Espanya. O el súmmum, que no vulguin ser espanyols. I que consti que no és una opinió d’un llec en la matèria com podria ser un servidor, sinó la d’autoritats com la d’alguns monsenyors de renom que han arribat a dir que no és compatible ser bon cristià amb ser independentista. Darrerament els psicoanalistes dels partits unionistes s’han preguntat seriosament per les causes d’aquesta “malaltia”, d’aquesta desafecció, d’aquest fàstig moral o, en alguns casos molt greus, d’un rebuig anímic que es tradueix fins i tot en un fàstic fisiològic. S’han posat a revisar la literatura sobre el tema i han arribat a la mateixa conclusió que les autoritats guanyadores en la guerra de Successió de 1714, quan van intentar neutralitzar la dolenteria catalana amb la promulgació de les lleis més repressives dels anomenats decrets de Nova Planta, que Felip V, des de l’inic del seu regnat a partir de 1701, havia anat sancionant.

A saber: la malícia, la dolenteria, la perversitat o la malignitat d’alguns catalans i d’algunes catalanes (sí, de les dones, que potser ja són majoria), s’inocula a les aules d’escoles i instituts. Han comprovat els investigadors unionistes que bona part dels mestres i professors i dels llibres de text de l’escola de Catalunya, estan adoctrinant, disciplinant, catequitzant, les animetes de la canalla i dels jovencells, per convertir-les, sibil·linament des de la tendra edat, en futurs portadores de la llavor del mal més horrible i perniciós de la societat espanyola. Han descobert, així mateix, que la majoria d’activitats extraescolars que es fan en esplais, clubs esportius, ateneus, escoles de música, agrupacions escoltes, colles castelleres, de dimonis, bastoners, etc., estan orientades subreptíciament a la mateixa pràctica perniciosa. Fins i tot, que TV3 i tota la Corporació Catalana de ràdio i tv, subliminalment, no para d’alliçonar en el credo separatista. I es pregunten: n’hi haurà prou amb el 155?

ENS COMPTAREM

Es calcula que, avui dia tretze de desembre, encara hi ha més d’un milió i mig de catalans i catalanes que no saben a qui votar. A propòsit, cal recordar que fins a la llei electoral del 27 de juliol de 1933 les dones, en aquesta orgullosíssima Espanya, no varen poder votar. Bé, al que anàvem, prenent com a referència l’1 d’agost en què es va tancar el cens, hi ha, segons el BOE, 5.553.983 persones amb dret a vot, dels quals 224.844 són residents a l’estranger. Concretament a la circumscripció de Lleida, entre uns i altres, sumen 313.893 electors. Comptat i debatut, els qui dubten o no volen votar o no ho volen dir representen, si fa no fa, el mateix nombre de votants que varen sumar PSC, C’s i PP en les eleccions del 27 de setembre de 2015. Per tant, no és una xifra a menystenir. Perquè, entre altres, demostra que una part important de l’anomenada majoria silenciosa, de moment, segons les enquestes, no se l’ha pot atribuir, com volien fer creure, els partits de l’òrbita unionista. Igual que posa de relleu que, malgrat que ens tornem a comptar i ens puguem comptar molts més que en les darreres eleccions al Parlament, mai no ens comptarem del tot. De manera que a la fi, en la nostra democràcia proporcional que arbitra la llei electoral general, guanya qui aconsegueix els 68 escons.

La qüestió de fons, però, serà, qui, més enllà del percentatge de vots i nombre d’escons, governarà Catalunya. Per descomptat que tothom haurà guanyat i que tots els partits i coalicions hauran satisfet les seues expectatives. Però, pel que anem llegint a les enquestes entre unionistes i independentistes les distàncies no seran més grans que les que coneixem ara. Per tant, la pregunta sobre qui governarà és més pertinent que mai. Perquè per governar caldrà que d’alguna manera els partits es posin d’acord no només evidentment amb els principis, sinó en com fer feliços els catalans i catalanes en tot allò que conforma la seua res publica. I el grau de felicitat tornarà a mesurar-se, diria malauradament, en funció de com es plantegi, una vegada més, què voldrem que sigui Catalunya. I la felicitat o la frustració tornaran a ser en relació directa amb l’autonomisme o la independència, o, no ho vulgui el Creador, amb el provincianisme administratiu més reaccionari. Tant és així que, indecisos, no només teniu la paraula, sinó la clau de la felicitat!

SÍMBOLS

El llaç groc que apel·la simbòlicament a la llibertat dels presos (polítics), ha estat prohibit per la Junta Electoral, d’acord amb l’article 93 de la LOREG, als llocs oficials i immediacions on se celebrin les eleccions del 21-D i que sigui exhibit per totes aquelles persones que intervinguin en l’organització del procés electoral, presidents i vocals de les meses, interventors i apoderats. La raó és elemental: la neutralitat política ha d’imperar durant la jornada electoral. En altres mots, els llaços grocs indiquen posar-se de part d’una/unes determinades opcions polítiques (en contra d’unes altres?), com ho seria portar un color de camisa determinat, utilitzat habitualment com a símbol de l’escola pública, del trilingüisme o del joseantoñismo. Per cert, encara que no estiguin preses les persones simbolitzades i només sigui el senyal de protesta contra el que ha simbolitzat la seua detenció? Què significa el color groc? Doncs, la força del sol, l’energia pura, la vitalitat, la felicitat, la convicció de criteri. I el llaç, què? El llaç és una forma d’unió, de vincle, que representa naturalment la solidaritat, la companyonia, que assenyala el suport o una adhesió a una causa, que indica un reconeixement, un homenatge. Els llaços raríssimament indicarien un signe contrari a un fet positiu, a una causa noble, digna de l’espècie humana.

Però, a pesar que hermeneutes del dret té l’Estat, quin efecte suposen que pot tenir un llaç groc els qui l’han denunciat? ¿Algú pot creure que portar-lo en el dia de les urnes pot servir perquè alteri la consciència dels votants? Que influeixi el sentit o l’orientació del vot? Els qui creuen que l’empresonament dels Jordis i els consellers ha estat una bons decisió, un acte merescut, modificaran el seu vot si veuen un llaç groc a la solapa d’algú? ¿Se sentiran tan torbats que, alterada de sobte la seua voluntat, canviaran el seu vot unionista per una papereta d’ERC? ¿Tothom qui portés un llaç groc a la solapa hauria de ser un secessionista? Un independentista? ¿És que encara hi ha algú que no té clar, a hores d’ara, a qui no ha de votar? El poder dels símbols és incommensurable. Som persones humanes en la mesura que simbolitzem. ¿Hauríem de prohibir qualsevol forma, color, olor, gest, música, temps, espai...perquè simbolitzen esporàdicament un pensament polític el dia que anem a votar?

RESTITUIR

Del resultat de les properes eleccions autonòmiques (i només autonòmiques segons els partidaris del 155), no només se n’hauria de derivar una asèptica restitució formal de les institucions catalanes, sinó, tot justament, una reflexió al més crua possible sobre quines són, amb l’Estatut vigent, les limitacions legislatives del Parlament i, en el mateix sentit, quines competències pot exercir realment la Generalitat. Dic això, perquè si ja és notori que en el temps que ha durat la legislatura avortada abruptament s’han suspès a proposta del govern de l’Estat 11 lleis aprovades democràticament per majoria parlamentària, no m’afiguro què podrà fer un possible nou govern de signe independentista. Recordem les lleis suspeses: la dels impostos bancaris, la llei contra els desnonaments, la de la creació de l’Agència de protecció social, la de la pobresa energètica, la d’igualtat entre homes i dones, la d’impostos als pisos buits, la de consultes populars, la del codi de consum, la del comerç, la reguladora del fràcking i la llei d’audiovisuals. Totes elles representen, fet i fet, el 50% del treball legislatiu. La majoria, amb una càrrega social indiscutible, adreçades a pal·liar pobreses de tota mena, o a assegurar drets fonamentals i a protegir l’ecosistema natural i cultural. I encara hi ha algun cínic que diu que el 2017 el Parlament només s’ha dedicat al procés!

Sense capacitat de recaptar ni de gastar, quin sentit tenen el Parlament i el Govern de Catalunya? Quina restitució de l’autogovern hi pot haver, si el Parlament s’ha de limitar a legislar sobre el sexe dels àngels (que, en realitat tampoc ho pot fer)? Es varen intervenir els comptes de la Generalitat abans del 155 per evitar que el govern es gastés un euro en el procés. Si el procés s’ha acabat, per què continua la intervenció i Montoro preveu que duri més enllà de les eleccions per si de cas els indepes guanyen i no fan bondat? Si el nou govern prorepublicà no pot recaptar ni pot gastar i el Parlament no pot legislar ni validar decrets-lleis, aleshores què caram pot arribar a fer la Generalitat? L’unionisme,en el fons, creu que això de les autonomies és una cosa residual i que l’única reforma de la Constitució ha d’anar en la direcció d’una recentralització total. Què vol dir això que he sentit d’algú del PP i de C’s que si no guanyen ells, les eleccions no valdran?

EL COM

Reconegut que no hi havia, a part de l’entusiasme i la voluntat i d’algunes lleis amb nul·la possibilitat de desplegament efectiu, gran cosa a punt per a l’exercici de republicans i de republicanes, la qüestió fonamental és qui governarà Catalunya i com, a partit dels marges estretíssims de l’Estatut que tenim i de l’espasa damoclesina del 155 a sobre de les testes independentistes. Sense ser especulatiu, i al marge que algun dia un tribunal de justícia anul·li la convocatòria electoral perquè sentenciï, per exemple, que el 155 no podia dissoldre el Parlament ni anul·lar la potestat del President Puigdemont de convocar-les, la pregunta del qui només té tres respostes possibles: a) un tripartit, entre els partits/agrupacions electorals independentistes favorables a la República i els no-unionistes-ni-independentistess-però-republicanistes; b) un bipartit, entre els partits i/o llistes cíviques amb els seus diferents matisos independentistes; i c) els unionistes amb pactes contranatura i/o a curt termini fins a les eleccions estatals. Però, possiblement el més important, posats a jugar el joc imposat per Rajoy, és preguntar-se per com es governarà. De fet, la qüestió, des del realisme més a ran de terra i més despullat, les opcions, ensenyades les dents i alguna mossegada del 155, es resumeixen a dues: governar autonòmicament, opció de l’espectre independentista i republicà, que ara s’anomena “democràtic”. O gestionar la Generalitat, en el cas de l’unionisme, provincianament.

Sense entrar en el detall, complex i complicat administrativament, en el cas que guanyi el republicanisme possibilista, de reposar momentàniament i simbòlica el govern destituït per les potències de l’Estat, ara tenim l’evidència absoluta, sense els autoenganys sentimentals ni la fe de l’iniciat, que la governança republicana només pot aspirar a l’autonomisme. A l’autonomisme del peix al cove pujolià o el mateix que va practicar el tripartit, malgrat l’intent de fer un pas més amb un nou Estatut, que, com sap tothom, va ser l’epifania del bo i millor de la Catalunya contemporània, l’augment exponencial de l’independentisme popular, però al mateix del pitjor, la repressió de l’Estat. Perquè pogués esdevenir-se un altra via, l’única possible per sortejar el 155, hauríem de ser el 80% dels electors que féssim confiança a l’opció primera (i encara!).

Comentari al poema 'PARAULES DE LA NIT' de Màrius Torres

Paraules de la Nit, Màrius Torres 1937

1. EL SUBJECTE

Heus aquí l’escenari: la nit, com un oracle, que exhorta l’home, la Humanitat, a limitar-se a seguir la “llei” de la seva natura. Una nit, però, que més que aconsellar, adverteix, mana. I, si ens situàvem en el pla d’un cara a cara, estaríem davant d’una nit admonitòria, que ens amonesta, que ens renya. En l’estructura d’un sonet amb els elegants versos alexandrins, el poeta, des d’una concepció animista, imagina la veu moral representada en el símbol, millor, en l’al·legoria, de la nit. En la veu poètica de Màrius Torres hi ha diverses nits: la nit cruel, com una Mort, que ens encisa i ens enganya del poema La nit dels vagabunds; la nit dels nocturns musicals en què la vida del poeta madura sense témer la fosca de Música llunyana en la nit; o la nit propiciatòria, en somnis o en vigília, del record dels éssers estimats, de la mà que acaricia i el braç que agombola. I altres nits. Nogensmenys, en molts dels poemes de Màrius Torres, la nit, la fosca, les tenebres, solen ser els espais simbòlics i reals habituals, on es desencadena el misteri de la vida i la seua transcendència.

La primera pregunta, doncs, que ens fem per escatir el sentit profund d’aquest poema és: qui o què és aquesta nit que ens parla? El símbol de què, de quin irreal? Què personifica? Amb quina autoritat ens alliçona? El que queda clar només llegir el primer quartet és que existeixen dos nivells de mesures: la mesura dels homes i la mesura del que és més enllà de l’abast dels homes, de l’espècie humana. Si aprofundim una mica més, deduïm que, si bé hi ha una mesura moral dels homes que condicionen (seguint la veu aforística del Arte de prudencia del jesuïta Baltasar Graciàn) la prudència a la casuística i a la probabilitat, en una paraula, a l’ocasió, no ho és menys que existeix, des del punt de partida de la creença del poeta, una regla moral superior, la que regeix l’Univers, la que ordena radicalment la Nit, la mare de totes les coses i de tots els principis –d’acord amb la tradició simbòlica-, que traspassa tota contingència i probabilitat, qualsevol ocasió o oportunitat.

LA VIDA ÉS DURA

Per a la gran majoria dels mortals la vida és dura. Treballar per necessitat, per viure, per menjar, per criar la canalla, per disposar d’oci, per aconseguir d’arribar en alguna meta. Tot i que hi ha opinions, poques, que ho veuen al revés, com André Breton quan afirmava que no serveix de de res estar viu si hem de treballar. Evidentment que és més dura la fam si no tens uns sou; és duríssim no tenir feina ni tenir perspectives de trobar-ne a una certa edat. Poca conya!, és dura la vida sobretot si penses diferent i compleixes mandats democràtics. Com ho és la llei: dura lex, sed lex. Com la injustícia quan volem dir que falta justícia. I dura la vida, darrerament, si proclames (potser il·lusament) que et sents més català que espanyol i no diguem si afirmes que només et sents català i no espanyol. Ui, aleshores, com se’t poden posar les coses de la vida si galleges d’aquest sentiment; i ui, ui!, si en fas un pensament, un raonament, un constructe mental, una acció política! És difícil ser un espanyol civilitzat a Espanya. Vull dir ser una persona sociable, respectuosa amb la diversitat i la pluralitat, amb els drets humans, capaç d’empatitzar amb uns i altres. Em refereixo a una persona que té com a premissa vital el diàleg, el pacte, la negociació. Que té curiositat per observar, per pensar, per il·lustrar-se, per saber, per contrastar, per comportar-se amablement i educada. ¿Podria ser que a hores d’ara comportar-se com un espanyol civilitzat fos tant o més difícil que ser un català independentista a Catalunya?

Lavorare stanca, deia C. Pavese. Sí, treballar cansa, mortifica, avorreix, sobretot quan no hi ha incentius ni ascensos socials ni agraïments ni compensacions ni dona fruits immediats. Al treball s’hi associen un munt de virtuts, totes diria. Però arriba un moment que cansa, físicament i psicològicament. I aquest és el problema. Que de tant treballar sense uns resultats palpables, comprovables, satisfactoris, la gent es pugui arribar a cansar de proclamar la llibertat dels presos polítics, de lluitar per la independència, per l’equitat, per la solidaritat. De manifestar-se dia sí dia també per intentar somoure consciències granítiques, d’avergonyir els mesquins i de vèncer la indiferència Sí, treballar és penós, cal entrenament contra la frustració, ser pacient, ser constant, ser tenaç, herculi, i CREIENT.