16 de gener del 2019

L’IMPERI DE LA LLEI

Les altisonàncies de l’estil “per l’imperi de la llei” o “la mundialment reconeguda qualitat democràtica de l’estat espanyol”, són això mateix: ampul·lositats retòriques molt escaients en contextos on es tracta de justificar-se davant les crítiques, simular autocomplaença o mostrar una autoritat qüestionada. Podria semblar, fins i tot, que és una forma tòpica de parlar per parlar. Però, de fet, són frases que contenen un veritat com un temple. Impliquen una perversa concepció de l’autoritat de la llei. La llei, certament, és l’expressió de l’imperi del més fort, del més poderós, del que té majoria parlamentària. La llei per ella mateixa no és ni democràtica ni dictatorial, però sí que la llei i el seu imperi pot ser justa o injusta, humana i inhumana. És evident que la llei sense el context en què es dictada ni sense conèixer el subjecte que la formula no és res més que fraseologia. D’exemples el món n’és ple. El 1935, a l’encara república democràtica alemanya, ja essent canceller Hitler, es van promulgar les anomenades lleis de Nuremberg que excloïen els jueus de la ciutadania alemanya i prohibien els matrimonis mixtos. Unes lleis absolutament detestables que varen conduir a la “solució final” de milions d’éssers humans. El ple del Congrés espanyol va aprovar el 2015 la Ley de Seguridad Ciutadana, anomenada pels detractors com Llei Mordassa, una norma, que com s’ha demostrat, molt poc respectuosa amb els drets i les llibertats fonamentals de la santa Constitució, que està condemnant a presó cantants, actors, per delictes d’expressió.

I sobre el tòpic de la qualitat democràtica espanyola hauríem d’afinar també una mica més. Perquè els qui mesuren aquestes coses tan delicades, situen Espanya, en el rànquing del 2018 dels dinou països considerats democràtics de qualitat, en el número 19. Déu n’hi do!. Però si entrem en el detall d’avaluar alguns dels indicadors que es fan servir per mesurar aquesta qualitat, com la credibilitat dels governants, la confiança en els partits polítics, el nivell de transparència de l’acció institucional o la capacitat de capacitat i de a l’exercici real dels drets i llibertats individuals i civils, ens trobaríem que l’Espanya de l’excel·lència s’està decantant, perillosament, cap a les files de les democràcies defectuoses i escorant-se en alguns graus cap els sistemes autoritaris.

9 de gener del 2019

S’ESTÀ ACABANT DISSIMULAR

Si Catalunya deixés de ser espanyola, el senyor Casado, per exemple, no tindria arguments per fer cap mena de campanya. Principalment, perquè tots els altres, els de qualsevol àmbit de la política i de la vida, ja els hi ha pres Ciudadanos, Vox i tots els qui se situen quilòmetres enllà de la Constitució. La dretanització de la vida política espanyola, al ritme de l’europea no és tant el resultat de la ineficàcia i el fracàs consegüent de la socialdemocràcia i dels liberals, i evidentment dels mateixos sistemes comunista i capitalista, com d’un profundíssim cansament de la maquinària democràcia formal. De l’avorriment i el tedi a què ha arribat l’administrador d’aparences, el creador de virtualitats, el fabricant de caretes, simulacres i escenificacions teatrals diverses. Els manaires s’han atipat de fer veure que ho fan tot per al poble. Estan cansats de dissimilar que el poble els importa alguna cosa. I per tant, ha tornat a arribar l’hora de governar per a si mateixos amb cohorts immenses del súbdits a mercè dels seus capricis. Quan Vox, per posar un exemple ibèric, manifesta obertament, sense circumloquis ni cap mena de vergonya, que el feminisme, l’avortament, la diferència, el pluralisme o qualsevol relativisme són el flagell, la desgràcia o el càncer de la nostra societat que s’han d’extirpar sense contemplacions, està dient que la terra només pot ser dirigida pels qui són portadors de les essències pures de la suprema raça, la suprema religió, els suprems costums, la suprema llengua, la suprema masculinitat i la suprema riquesa.

En realitat, la dreta i l’extrema dreta dels nostres dies ja no fan propostes polítiques pensant en el benestar de la gent o considerant-la com a ciutadania, sinó que el seu missatge s’ha reduït a una amenaça constant contra tot el qui, sobretot socialistes, comunistes i nacionalistes bascos i catalans, ha perpretat la catàstrofe de la societat actual. La judicialització de la política no és res més que el reflex de baralles personals per dirimir qui és més espanyol, qui més amo de la constitució i qui més perdonavides. La política com a espai trobada de la diferència per al debat, el diàleg, per als acords i els possibles consensos, i per a la participació popular, està desapareixen del mapa. I, si els tribunals no els complaguessin, l’alternativa seria el pistolerisme.

2 de gener del 2019

BON ANY NOU

Malgrat la tradició del ninou i els astròlegs, la gran majoria de mortals seguim estant políticament on érem fa tres dies. I en els altres aspectes de la vida, continuem essent el que érem fa tres dies, només que tenim una mica més de gruix de passat, una mica més d’edat i les perspectives de futur amb les mateixes fantasies, utopies, i similars limitacions que ja imaginàvem fa escassament 72 hores. El ninou (en llatí anni novi) seria una mera convenció en el còmput del temps, si no fos que hom espera que li arreglin el sou, que no li augmentin els impostos, que alguna de les coses positives que auguren els horòscops s’acabi fent realitat, que els propòsits que hom es fa es portin a terme, almenys les primeres setmanes de gener, i que el canvi climàtic vagi prou lent perquè no ens agafi amb els pixats al ventre. Però, és clar, bona part d’això sol dependre dels qui han de fer pressupostos i aprovar-los. De moment, però, avui dia 2 de gener, encara tot està per fer. El refranyer ja ens avisa que per Cap d’Any no tots són bons auguris: si escau en dimarts, porta mal de cap; si és en dijous, porta mals de cor; si en divendres, mal de ventre; si en diumenge, ven els bous i no sembris. Com que enguany cau en dimarts, ja ho saben, aspirines.

Un servidor, tot i l’escepticisme en aquestes coses dels auguris i les profecies, sí que ha demanat als déus que Espanya no la governin ni Casado ni Rivera ni, mai tant!, ningú de Vox. Només llegint el que ens farien als catalans ja em veig organitzant un exili massiu a Bèlgica, Eslovènia, Kosovo, Macedònia o Armènia. I dic als catalans, a tots, perquè quan diuen què faran si governen, no discriminen entre independentistes i unionistes. Prometen, fixin-se bé, asfixiar les finances de la Generalitat!. S’ha de ser animal per fer-ho pagar fins i tot als teus! Fa l’efecte com si els catalans féssim més dolents encara del que són en realitat tots aquests polítics. Com si els féssim sortir la bèstia rabiosa que tothom devem portar a les entranyes. Si us plau, doctors, no hi ha algun altre remei per aplacar aquesta ira, que no sigui, com diu Aznar, aplicant una intervenció “a fondo de la autonomía catalana, sin límite de tiempo y de todas las instituciones"? Pagaran justos per pecadors. O sigui que la meua veïna del PSC no podrà veure la TV3? Qui ocuparà la seu de la Generalitat, un virrei?

19 de desembre del 2018

SOM COM SOM

Els més saberuts saben que la repressió de l’independentisme, fins i tot, a sang i fetge, no aconseguirà mai d’eliminar-lo ni extirpar-lo de la societat catalana. Ho saben perquè en tenen proves històriques incontestables. I han d’assumir que no els tocarà altre remei que suportar no solament una possible mala consciència per haver obrat amb violència contra uns espanyols renegats, però “espanyols al capdavall”, sinó també per haver de sofrir un sentiment d’impotència per no haver sabut acabar amb el “problema”. Ni el 155 ni milers de policies, ni milers d’empresonaments i d’amenaçats, ni tot el terror que es pogués desfermar a instàncies dels poders de l’Estat fruit d’un atac de nervis o de deliri paranoide. Mentre el món sigui món, sempre hi haurà independentistes catalans. Igual que sempre hi haurà filonazis i filofeixistes. I això per què? Doncs perquè els agents educadors i socialitzadors ho inculquen des de la infantesa. I el més determinant, com sap tothom, rau en el tipus de vincle d’afecte que es crea amb els progenitors, ja que aquest forneix les claus per entendre el nostre comportament i com ens relacionem. L’escola hi fa tant o més. Igual que la televisió, el cinema, els videojocs, els tebeos, els amics i els enemics.

Però tots aquests agents educadors i els que ens puguem imaginar, sempre se les han d’heure amb els imponderables, amb l’imprevisible o les mutacions espontànies. Immaterials que deslloriguen seguretats ètiques, trasbalsen lògiques de pensament, alteren consciències i desestructuren personalitats. I inexplicables que fan que allò que per a uns és el bé, per a uns altres allò mateix és el mal. Això sol desconcertar, excepte que hom cregui que el que mana en l’adultesa són precisament les circumstàncies que acompanyen el jo. Perquè, a mi, el que m’amoïna és poder trobar respostes al fet que algú pugui esdevenir, en un moment donat, un assassí en sèrie. Que algú altre pugui pensar que és possible exterminar l’independentisme de Catalunya. O que hi hagi gent que, com la cosa més natural del món, gosi demanar la santificació de Franco Diuen els neurofisiòlegs que tenim una ment que pensa i una que sent. Van aparellades en els nostres judicis, les nostres reaccions i actuacions? Es descompensen sovint? Puc estimar les persones humanes catalanes però no les persones humanes espanyoles?

12 de desembre del 2018

LA RESPONSABILITAT

La dreta i l’extrema dreta s’han fet amb la representació popular al parlament andalús. El PSOE, molt probablement, deixarà de governar Andalusia després de quaranta anys d’hegemonia. La pregunta que més ens ha interessat que es formulés és: per què només va votar un escarransit 58,65% del cens electoral? Si és veritat que la major part d’aquesta abstenció és gent d’esquerres i, entre aquests, els que es desencanten de la política perquè es cansen de constatar que els problemes de fons mai no s’acaben afrontant, i els que són crítics contra els pactes de govern entre el PSOE andalús amb Ciudadanos, per què permeten indirectament que s’instal·li a les institucions el discurs més retrògrad? La dreta i l’extrema dreta ha guanyat perquè l’esquerra ja fa anys que no exerceix com a tal. Ja fa temps que ni la socialdemocràcia ni el socialisme postmodern captiven ni treballadors ni classe mitjana. Tal com està passant arreu d’Europa, importants masses de vots que han fet el trànsit cap a l’extrema dreta, ho són de gent amb un baix poder adquisitiu, que busquen solucions radicals als problemes vitals bàsics, solucions que pensen que els ofererirà Vox. Hem de pensar, doncs, que hi ha un nombre considerable de vot a Vox i a Cs que és un vot de protesta contra el PSOE. Un PSOE que a part de no fer polítiques d’esquerra, pregonen que pacta amb els independentistes.

Fa dies que els fantasmes del feixisme, del nazisme, del franquisme, disfressats amb altres robes i coloraines, ronda per Europa. L’Europa tan culta, civilitzada i il·lusa que, a l’empara dels seu sistema de llibertats permeté i està permetent, amb una ingènua i estúpida cortesia, que els qui acabarien ipso facto amb la democràcia vagin ocupant espais institucionals, fa veure que no té por i ens ve a dir que aquesta eufòria reivindicativa d’allò pitjor de la nostra història de sang i fetge, és molt minoritari. Que l’extremisme dretà és fruit de la conjuntura que han propiciat les darreres crisis econòmiques i migratòries. Com deia aquell professor de secundària, ha de fer feredat veure exalumnes teus amb creus gammades, fent la salutació feixista i vociferant esportivament la consigna nazi: Ein Volk, ein Reich, ein Führer (Un poble, un imperi, un líder), i convertint en un passatemps excitant planejar eliminar la diferència, la diversitat i la pluralitat.

5 de desembre del 2018

DUBTES SERIOSOS

¿Per què aquesta insistència del Rei, dels ministres del govern i dels representants de la dreta i de la ultradreta, sigui el tema que sigui de què es parli, a col·locar-hi la falca que Espanya és una democràcia consolidada, d’una qualitat quasi superior a les democràcies de més tradició del món? En tots els discursets que els toca de fer en els fòrums internacionals, interregionals o autonòmics, per què sempre han de remarcar a l’auditori la unidad de España. No serà que quan tens aquesta necessitat tan obsessiva, estàs demostrant que et passa allò que diu la dita, dime de qué presumes y te diré de qué careces? Com assenyalen tots els manuals de psicologia, tot condueix al fet que no es tracta tant de convèncer els altres com de persuadir-se un mateix que el que es diu, i es repeteix, es voldria que fos veritat, precisament perquè no ho acaba de ser del tot. És allò de repetir-te mil vegades una idea, una voluntat, una consideració, perquè acabi essent una autorealitat. Que, feta l’extrapolació, s’assemblaria a allò tan llastimosament famós que va sentenciar Göbbels, un dels cínics més imitat i més sinistre que ha parit Europa: una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat.

Els poders de l’Estat necessiten cada dia i cada hora, autoafirmar-se, autoreferenciar-se, autoestimar-se i autoproclamar-se. Com si temessin que en qualsevol moment se’ls hagués de laïcitzar el que sempre ha estat sacralitzat. I patint alhora que no s’acabi descobrint que la democràcia formal, la de les lleis, no és tan perfecta com s’autoafirmen els que, en el fons, saben que no és tota la veritat. Tot té la seua explicació, és clar. Espanya va fer una transició democràtica sui generis. Els qui havien guanyat la guerra van trobar la manera (recordem-ho: després que el dictador morís de vell al llit) de construir una aparença de modernitat democràtica sense que el que estava lligat i ben lligat no ho pogués desfer ningú. L’exemple més fefaent és l’article 155. O el títol X de la reforma constitucional. Passats els anys, però, és llei de vida, ja hi ha més persones que no van viure aquell moment que els que en van ser protagonistes. I és clar a aquestes persones els és molt difícil d’entendre que una representació teatral, un acudit, un renec, una cançó, una opinió puguin ser sentenciats com a delicte d’odi o de terrorisme.

28 de novembre del 2018

EL PROBLEMA ÉS ESPANYA

Encara que ve de més lluny, si ens limitem als temps contemporanis el problema de fons de l’Estat espanyol sempre té a veure amb la manca interiorització del concepte de llibertat. El fre a l’evolució mental del país i en tots els altres camps, sempre l’ha provocat el control que les classes pudents, els privilegiats, han exercit sobre les classes mitjanes, que han estat segrestades i convertides en captives a base de clientelisme, d’un proteccionisme “mafiós” i un cabdillatge emocional i moral. L’Espanya del segle XXI, que per llei de l’evolució hauria d’estar a les portes d’entrada del club dels països democràtics de qualitat, continua essent una autèntica desgràcia. Ja no hi ha més organismes internacionals que puguin condemnar-la! Espanya, la seua població i els seus governants no ha deixat de ser mai majoritàriament conservadora. D’un conservadorisme quasi infantil, màgic, però alhora teocràtic, reaccionari, sempre contrarevolucionari i disposat a usar el terror, quan ha vist amenaçada la seua prepotència. A Espanya és ben normal posar per davant els drets hereditaris que el sufragi universal. Creure que abans són els drets de la tribu, del clan o de l’estirp que els de ciutadania. És quasi un deure religiós pensar que primer és Espanya que els espanyols.

La tradicional i majoritària perspectiva espanyola conservadora, caciquista, se sustenta en la creença que l’Estat no és la conseqüència d’un pacte democràtic o d’un contracte entre iguals, sinó en un principi de jerarquia i de subordinació. I naturalment en un conjunt d’idees prèvies mítiques i totèmiques, les quals precedeixen qualsevol racionalitat i sistema lògic formal. Fins al dia d’avui el dilema que Espanya no ha superat ni té perspectiva de fer-ho, se situa, com en el segle passat i en l’anterior, entre llibertat versus discrecionalitat i arbitrarietat autoritària. L’autèntic dol d’Espanya i la seua ràbia no s’ha expressat mai, per exemple, per la rebel·lió colonial de Cuba i Filipines, per les vagues dels miners asturians dels seixantes en ple franquisme o pel segrest del Congrés per part de Tejero, ni per la violació tan sovintejada de les llibertats cíviques. El que fa penar, enrabia i violentar Espanya és que milions de catalans se’n vulguin anar. Que després de centenars d’anys d’adoctrinament no se sentin espanyols. Això sí que fa mal.