IMPRESSIONISME ABSTRACTE

Arriba un moment en la història de la pintura contemporània que l’artista més que pintar imatges de la realitat té la imperiosa necessitat de plasmar en una tela allò que la música i la poesia, sobretot, sempre ha format part de la seua essència: l’expressió de les emocions, els estats d’ànim, la cadència dels sentiments, la plasmació dels desigs, de les pulsions, de les al·lucinacions i fabulacions. L’impressionisme i l’expressionisme, caracteritzats uns i altres respectivament, pel traç delicat i minimal o per la gran llampassada; ja sigui per la delicada intimitat expressiva o, per contra, per l’entusiasta i generós vessament de colors sobre el llenç, com exultant la mateixa acció pictòrica; ja sigui , per tant, des de la necessitat de plasmar la instantaneïtat de la visió o ja sigui una romancera i sostinguda recreativa de la contemplació, a inicia de la dècada dels cinquantes del segle sobre la base de les matrius impressió i expressió s’hi afegeix l’abstracte. I la pintura deixa de ser representació de l’observat per passar a expressar radicalment interioritats anímiques i cordials, conscients i inconscients, en la seua, possiblement, única manera de fer-les ostensibles: en la inconcreció, la Indeterminació, la vaguetat, l difús, l’eteri, el nebulós, sinònims tot ells del concepte abstracte.

I des de fa setanta anys que no hem progressat en cap altra direcció que no sigui afegint-hi a tot plegat el minimalisme abstracte, una mena de néant pretesament filosòfic, o intel·lectualitzant les plasmacions emotives, impulsives i gestualment alliberadores amb simbolismes icònics i al·legories sinuoses que pretenen remetre’ns al primitivisme esquemàtic de les pintures rupestres. Aquests abstractes pictòrics evidentment que expressen la fi de la modernitat en el sentit de la preponderància de la lògica i de la raó per ordenar el món i la nostra percepció del que l’habita. Les postguerres, sobretot de les guerres mundials, han generat unes tabulae rasae respecte dels fonaments en què se sostenien els sistemes prebèl·lics. S’esmicolen les utopies comunitaristes i la fe en els valors humanitaristes, i les arts s’entotsolen i es refugien en intimismes, en autismes, en torres d’ivori com si el relat psicoanalític de la pròpia descomposició vingués a significar el testimoni del desmembrament i la ruïna socials.

LA FELICITAT

Ser feliç, sentir-se feliç, és a què aspira tota persona, tot animal i tota cosa animada (i potser inanimada). Només cal aprendre a morir. A morir un mica cada dia així que hom naix, com deia el poeta. I admetre que gairebé tot en aquest món és contingent, atzarós i fugisser. Però que en l’ordre de prioritats hi ha la cerca de la tranquil·litat de l’esperit, de l’ànima i del cor. Sembla ser que hi ha dues màximes per a la consecució de la felicitat: conèixer-se un mateix i acceptar-se i viure còngruament amb les lleis de la natura. Des de 2012 es publiquen els World Happiness Report on es classifiquen els països/els Estats més feliços del món, en què el grau de felicitat de la seua població es mesura d’acord amb els paràmetres de PIB per càpita, esperança de vida saludable i suport social. Normalment solen liderar aquest rànquing els països nòrdics d’Europa. Però la realitat és que si analitzem les dades sobre suïcidis que ens forneix l’Organització Mundial de la Salut observem que, paradoxalment, els Països amb més renda per càpita són els més rellevants en nombre de persones que es lleven la vida. Els diners ajuden però no són els indicadors principals de felicitat. L’índex de morts per violències vàries, de desplaçats i migrants per necessitats diverses, també desmenteixen en bona part els paràmetres de mesura utilitzats pel Report.

En canvi, tenim poques dades que relacionin el nivell de cohesió social amb el nivell de felicitat de la població mundial. Que correlacionin la solidesa i la intensitat de les relacions de confiança, de generositat, de cohesió grupal, de compartició d’identitats i de participació ciutadana en la vida política amb els graus de felicitat. Un els indicadors en aquest sentit és precisament el nivell de resistència i capacitat de resposta social, comunitària, als desastres naturals o a les pandèmies víriques, com la que ens subjuga des de l’inici d’any. Les societats són més felices com més solidàries són davant tots els reptes que té plantejat el nostre món: des del manteniment de l’ecosistema natural fins a l’acompanyament i el suport a les soledats, a les malalties, a les llibertats individuals en l’ordre del respecte escrupolós als drets humans universals. Perquè estarem d’acord que la felicitat no és correspon només a la ràtio de gent que riu, canta i balla així que es lleva cada dia.

DECIDIR

Davant la complexitat, la pluralitat, la diversitat del nostre món se’ns fa molt difícil decidir el millor per a la major part de persones. Estar entre Escil·la i Caribdis és una expressió que significa trobar-se enmig de dos perills de manera que si proves d’allunyar-te’n d’un provoca que caiguis en l’altre. Dit d’una altra manera, seria com trobar-se entre l’espasa i la paret. Sempre es pot nedar entre dues aigües. Que es com dir que no et vols mullar i optes per l’ambigüitat, per una de freda i una de calenta. Que vindria a ser l’exemple de la solució salomònica, una manera, elegant i cínica, de rentar-se les mans, perquè, en el fons, no acaba satisfent ningú. Ara bé, una cosa és decidir sobre un mateix, i una altra sobre els altres. Si tu t’equivoques amb la teua vida, ja t’espavilaràs o ja t’espavilaran. Si erres en la decisió que prens sobre els altres, les conseqüències poden ser catastròfiques. Si l’encertes, però, no esperis cap reconeixement, és el que la majoria “sabia” què calia fer. Per decidir sobre els altres cal haver avaluat fredament, els pros i els contres, les conseqüències vàries. Cal, per tant, tenir coneixements d’allò de què es tracta, una determinada intuïció, experiència, mà dreta i mà esquerra, arguments suficients com per responsabilitzar-se per a bé o per a mal del que es decideixi. 

El problema el tenim quan en política els qui han de decidir no tenen cap de les capacitats que se’ls suposa que han de tenir. Hi ha països en què per exercir d’alcalde has de passar un examen. En les nostres latituds se sobreentén que els qui hauran de presidir les institucions públiques té la suficient formació i capacitat com per dirigir-les. Que compta evidentment amb un equip de regidors, consellers, diputats que tenen els coneixements per fer-se càrrec de les àrees que se’ls encomanaran. I en darrera instància hi ha els funcionaris que saben exactament el que cal fer. I, encara, els assessors, càrrecs de confiança, que reblaran el clau de la seguretat i la pertinència de les decisions que s’hauran de prendre en cada moment. El més sorprenent és que, per més important que sigui qui hagi de decidir, sempre hi ha algú que per sobre que és qui realment acaba tenint la darrera paraula. Algú que els simples mortals no sabem mai  exactament qui és, es digui FMI, Opus Dei, Club Bilderberg, el G7 o els de l’Íbex 35.

DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

És obvi que construir és molt més complicat i difícil que destruir. Excepte que edifiquis amb materials tan fràgils que una ventada de no res se’ls pugui emportar. I construir una democràcia és una operació que necessita generacions de persones a les quals s’hagi educat en els seus valors, drets i obligacions. Doncs bé, la democràcia espanyola, aquest període en què vivim (dels més llargs de la història de l’Estat), té unes tares d’origen en el pactisme de la transició, que amb el temps el fet d’evitar de passar comptes amb els hereus del franquisme i d’aplicar una revolucionària desinfecció de totes les institucions de l’Estat, no han fet res més que cronificar d’una manera espectacular.la desafecció a la classe política. Quan es puntuen els dirigents polítics és raríssim veure algú que aprovi amb un 5. Les corrupteles, els tripijocs i les conxorxes de responsables institucionals o representants populars amb els qui tenen la paella pel mànec del poder econòmic i mediàtic, s’han convertit en una pràctica habitual que ja forma part del sistema de coses que la ciutadania ha d’entomar sí o sí. Com si haguéssim d’acceptar sense remei que la democràcia, com qualsevol altre règim o sistema de govern participatiu, també té les seues pegues incorregibles. Però quan el sistema té més pecats que virtuts, tal com apunten alguns analistes, hauríem de parlar de democràcia cínica.

El corporativisme que s’ha instal·lat en totes les instàncies i els estaments del poder, el nepotisme escandalós existent en alguns organismes de control, el favoritisme en la selecció i en l’assignació de càrrecs de responsabilitat de gestió pública, són pràctiques quasi rituals que constitueixen ja la medul·la de l’Estat. Les portes giratòries o per contra els sostres de vidre per més que es critiquin són habituds que la majoria de la ciutadania ha incorporat en l’univers d’una certa normalitat. I el més perillós de la democràcia espanyola és la paradoxa que representa que la dreta i l’extrema dreta s’apropiïn el concepte mateix de llibertat per defensar idees, actituds i comportaments que atempten precisament contra la llibertat. Quan llegeixes que els neocomunistes de Podemos són una aberració democràtica o que l’independentisme català és el mateix que el nazisme vol dir que, desgraciadament, la democràcia espanyola és encara mera epidermis.

PENSAR SOBE EL MATEIX

Si t’interesses per trobar arguments de pes sobre els problemes ètics que ens planteja el sistema de vida occidental, els seus avenços cientificotecnològics, les economies liberals, els mecanismes de reproducció ideològica de classe, i els sistemes sofisticats de control de les nostres llibertats i capacitats crítiques, t’adones que en el fons els pensadors més anomenats del moment que escriuen, ensenyen o discursegen sobre metafísica, ètica, llenguatge i política, sociologia i antropologia no van més enllà del circumloqui sobre el que han pensat els nostres clàssics i han escrit els nostres canonistes poetes, novel·listes o dramaturgs. Un dels disbarats més estratosfèrics de la nostra postmodernitat és precisament el fet d’haver degradat dels estudis de batxillerat l’assignatura de filosofia i els estudis de cultura clàssica. És clar que l’escola, com hem dit sempre, no ho ensenya tot. Perquè com pot ser que en una enquesta recent sobre si el valencià, el català i el mallorquí eren la mateixa llengua menys d’un 50% respongui que no. Què caram està passant? Que no aprenen res els alumnes a l’escola? Que els mestres ensenyen malament? És que són més poderoses les intoxicacions d’algunes televisions, d’una determinada premsa reaccionària, del negacionisme sistemàtic d’algunes forces polítiques, que no pas la veritat científica? O és que el mostreig de l’enquesta està basat en persones acabades d’arribar a Catalunya, a ninis, als MENAS, a militants del PP, de VOX, de Ciudadanos, i a analfabets?

Per què sempre s’ha de repensar la unitat de la llengua catalana? Per què sempre els drets humans? O la democràcia? O els conceptes d’humanitat i benestar, de llibertat, d’identitat, d’equitat o justícia social? Ningú no ens ha ensenyat mai què volen dir conceptes com eudaimonia (el que és just, savi i ens fa feliços socialment), ataràxia (quan ens referim als plaers de l’ànima) o més modernament alteritat (la capacitat de posar-se a la pell de l’altre, de dialogar, de pactar, d’acordar?). Canvia el context, canvien les maneres de fer, canvia l’embolcall, evolucionen les tècniques, i continuem sense saber el més elemental. Allò que ja ha estat contestat i explicat fa segles. Deia A. Einstein, sense refutació possible: només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I no n’estic tan segur de la primera.

LA SELVA DE LA SERRETA

La Serreta és un tossalet de la ciutat de Lleida, situat, per entendre’ns, darrere del teatre de l’Escorxador. Un promontori a l’Edat Mitjana fora muralles, anomenat antigament Puig Bordell pel fet que, com queda constatat per Josep Pleyan de Porta, s’hi exercia la prostitució. Se sap que hi tingué lloc un dels episodis més coneguts de la Batalla d'Ilerda entre Juli Cèsar i Pompeu l’any 49 a.C. De la mateixa que es comenta que era un dels indrets on se solia ajusticiar a la forca malfactors de tota mena. Fa uns quants anys es va urbanitzar amb un cert gust: s’hi van fer uns talussos, s’hi obriren uns camins, s’hi agençà una placeta amb els seus bancs i la seua font, s’enjardinà i més recentment s’hi plantificà fins i tot una escultura gegant d’un molinet modern. I en un extrem per salvar el desnivell entre Lluís Companys i Maragall, a part de les escales corresponents, s’hi construí un estilitzat ascensor. Doncs bé, entre confinaments, fases de desconfinament i reconfinament exprés, la Serreta s’ha anat convertint en una selva. Un tossal assilvestrat com no s’havia vist mai, segons els veïns que el circumden. Els arbres, arbustos i l’herbam que hi han crescut a pler, amb la llibertat que dona que ningú et dalli o t’esporgui, ho han fet tan feraçment que a hores d’ara sospitem que ja no només sigui l’hàbitat d’una colònia de gats comuns, sinó que comencin a colonitzar-lo rats, conills, porcs senglars, cabirols, i que els gats que l’habiten es converteixin en gats mesquers.

Descartada la hipòtesi, segons ens hem ben informat, que l’espai aquest no fos un projecte municipal de selva urbana, una modalitat més radical dels boscos urbans, la conclusió majoritària a què s’ha arribat és que tot plegat és fruit de la descurança. De manera que als coneguts que tenen gossos els hem aconsellat que de cara la nit no se’ls acudeixi de passejar-los-hi, no fos cas que se les haguessin amb una verra de senglar. El que més ens ha costat ha estat convèncer la xicalla, distreta en la reclusió veient, entre altres, pel·lícules d’aventures de Tarzan, de visitar-lo d’amagat per si l’hi trobàvem entre la malesa pentinant la mona Xita. El que tem la gent és que, algun dia, no s’escapi un tret d’algun caçador furtiu, i ho haguem de lamentar de veritat. Només ens faltaria que s’hi organitzessin safaris i concursos de supervivència.

ELS DE LA CUA

Tens la sensació, una vegada més, que la gent del Segrià i de Lleida ciutat no sols som els últims de la fila, els que traiem més males notes en la majoria dels exàmens, sinó que, en el fons, malgrat que ens empipem una mica o molt, continuem fent-nos els desentesos de tot el que ens amenaça i ens és prohibit. En part, perquè ja hi tenim el costum de ser el cul del món, i en part també perquè per més que ens hem exclamat i hem obviat la realitat dels nostres mals i dels possibles, pel cas que ens fan acabem fent la nostra com si no la féssim i fóssim els més disciplinats del món. Això sol ser habitual amb pandèmia o sense. Però la Covid, no l’hauríem descontrolat tant si els qui en tenen responsabilitats haguessin previst quan érem en fase 1 que al Segrià i més concretament al Baix Segrià s’hi concentraria, com cada any, multitud de persones documentades i indocumentades, per treballar al tros o a les centrals hortofructicoles. Als documentats i contractats se’ls van fer les proves pertinents per treballar amb seguretat. Als no documentats se’ls va deixar de la mà de Déu, i el déu Paeria només podia fer caritat contra la no solució dels qui han d’aplicar les lleis o fer-les a propòsit. L’Estat, competent en Estrangeria, és qui ha de controlar el flux de les persones sense papers, i qui ha d’aplicar les mesures corresponents.

Els del Segrià, gratis et amore, hauríem pogut construir milers de mòduls d’allotjament, no ara, sinó fa anys, per a tothom que s’atansés a Lleida per treballar, amb papers i sense. Hauríem pogut destinar centenars de viròlegs amb el material convenient per fer, si esqueia, centenars de proves a peu de carrer per detectar infeccions de tota mena. Hauríem, en fi, enguany, pogut obligar, amb l’instrument de la declaració de confinament, totes els hotels i pensions i pisos i oficines buits, per hostatjar la pobra gent a qui han dit que a Lleida hi havia feina. Hauríem, hauríem...Ara, el mal ja està fet. Els del pla de Ponent som irresponsables, mals gestors, insolidaris, xenòfobs i empestats. I de Lleida fins a la Franja és un infern, un pandemònium que conspira per infectar Catalunya sencera i així venjar-se precisament pe ser el cul del món. Posar ordre sona a repressió, però quan el caos és igual a patiment i mort dels innocents que respecten les normes per evitar-los, no resta altra solució.