22 de desembre del 2021

OBVIETATS

I em pregunten: quan els poders de l’estat investigaran si es compleix la normativa sobre l’ús de la llengua catalana? ¿Existeix alguna iniciativa de la fiscalia, de la judicatura, de la policia, de la pròpia Generalitat i del Parlament que vetllin pel compliment de les normes que emparen l’ús del català? Quantes sentències condemnatòries, quantes sancions recordes que hi hagi hagut per incompliments dels drets i dels deures que regulen les nomes sobre l´ús del català? ¿Per què no s’investiga escola per escola, institut per institut, el percentatge de català que s’usa a les aules, al patí i al menjador? ¿Quin percentatge de català hi ha a les cadenes televisives, a la premsa escrita, a les interaccions socials de tota mena? Quantes sentències, quants contractes privats o públics, quants documents notarials? Evidentment que són preguntes retòriques. L’evidència és que el castellà és més viu que mai a Catalunya, que sempre s’ha après sense anar a escola, que el català a penes és la llengua d’ús habitual d’un 40% de la ciutadania que viu i treballa a Catalunya, que un percentatge significatiu de l’alumnat graduat en ESO a Catalunya no sap dir ni escriure una frase correctament en català i que des de 1714 els poders de l’Estat no han cessat de legislar contra el català, de reprimir-lo, de convertir-lo en un patuès i limitar-lo a proferir alguns esgarips sentimentals.

El que empipa de debò és la submissió tan vergonyant dels nostres governants davant la situació d’emergència lingüístic de la llengua pròpia de què parla l’Estatut. L’incontestable és que el català ho té tot en contra en l’àmbit de les TIC, i de la intel·ligència artificial. El català mai no ha estat una llengua de prestigi en l’àmbit de les transaccions comercials i molt menys de les activitats industrials o les relacionades amb l’oci. En els organismes de la UE no té cap presència ni se l’espera, ni s’evidencia que tingui alguna mena d’especial protecció com diu la Constitució. No es pot parlar a les Corts ni al Senat, seus de la sobirania popular. En canvi, sempre és l’excusa perfecta de la dreta i part de l’esquerra per destarotar la convivència allà on es parla una mica. I als seus parlants sempre se’ls ha de recordar subliminarment que és una llengua vençuda, com si els soldats i milicians republicans catalans haguessin fet la guerra parlant en català.

15 de desembre del 2021

LA UTOPIA AUDIOVISUAL

A propòsit de la nova llei de l’audiovisual espanyola i els marejos que provoca introduir-hi unes molletes de català, èuscar i gallec, permetin-me la broma següent. El meu amic que té un alt concepte de la burgesia del nostre país i de la riquesa i l’excel·lència dels nostres bancs, científics, tecnòlegs, literats, músics i esportistes, es pregunta com és que amb tants milionaris, tants creatius, tants enginyers, tanta gent que entén el català i amb tantes delegacions comercials com tenim arreu del món, no és possible crear una industria audiovisuals catalana que competeixi amb les millors, elabori productes tan bons i per a tota mena de públic que faci oblidar qualsevol altra polèmica sobre el tema? I un servidor, que no hi entén sinó el que la majoria de la gent, li respon que malgrat disposar de tot el que diu i sobretot de talent creatiu, amb una quota de mercat de deu milions de clients en el supòsit màxim, ningú no arriscaria a invertir en una indústria incapaç de tenir beneficis. Catalunya no té ni la disponibilitat ni la capacitat ni la potència econòmiques per produir, distribuir i difondre urbi et orbi productes audiovisuals només en català, per més que PROA, la Federació de Productors Audiovisuals de Catalunya, que produeixen en català, en castellà i en la llengua que li demani la clientela, es queixi ja fa anys que el minso sector existent a casa nostra sigui insostenible. I ja no diguem del paper testimonial que fa l’Institut Català de les Industries Culturals o les misèries de què disposa la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals de Catalunya per complir amb la missió i les funcions que té encomanades.

Però el meu amic insisteix càndidament: ja sé que el món de l’audiovisual és molt complex, però Netflix, per posar un exemple, no tindria la quota de mercat i de negoci que té si els seus continguts fossin infumables. Però, home de Déu, li responc, que no veus que el català per a Netflix té la mateixa importància que la llengua cherokee que la parlen en la intimitat a penes 10.000 persones?. Ets un derrotista em respon. Noi, no hi ha més cera que la que crema. Nosaltres, ja ho veus, com a molt supliquem que les grans plataformes estrangeres de continguts versionin algun dels seus productes en català. Res, un 6%, no fos cas. Ah, i si es dona el cas, ja veurem quin tipus de continguts.

8 de desembre del 2021

CATALUNYA ÉS ESPANYA

Malgrat el 51,41% de vot independentista de les darreres eleccions al Parlament, a hores d’ara, políticament parlant, Catalunya és Espanya, és d’Espanya i per a Espanya. El rumb de la política catalana, la darrera demostració s’ha plasmat en l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat i de l’Estat, ha retornat al sender de l’España como encarnación de un destino universal, com argumentava Ortega y Gasset i ens ho recorda literalment VOX. I, amb altres paraules, tots els partits d’àmbit espanyol, PSC i Comuns inclosos naturalment, i pragmàticament ERC. Estem veient com l’independentisme que proclamen els partits, amb l’excepció de la CUP, de Junts i membres d’altres formacions (sobretot després de la fallida proclamació de la república catalana del 27 de octubre de 2017, (que fou suspesa pel Tribunal Constitucional el 31 d’octubre, anul·lada el 8 de novembre​ i reprimida fins al dia d’avui) s’està recloent tímidament i temorosa en els àmbits privats dels sentiments i de les creences personals, això sí compartits amb els companys d’Òmnium, de l’ANC i d’alguna altra associació. Observem com, en el dia a dia, va esdevenint un innocu adjectiu qualificatiu. En canvi el substantiu i el verb, allò que compta de veritat, s’han instal·lat en l’autonomisme pragmàtic. No tant per la pandèmia com perquè el partit que presideix el govern de la Generalitat no està disposat a patir més garrotades, més exili, més presó, més multes i més inhabilitacions.

I té tota la lògica del món. No són temps per a la lírica. Ni temps d’heroismes cruents revolucionaris, sinó de traure el màxim profit del que permet l’Estatut i una mica més si escau que a Madrid necessiten els vots d’ERC. És la prosa de la vida que deia Santiago Rusiñol, la crua realitat que el 52% d’independentisme del Parlament és una pur miratge. Avui per avui, doncs, l’únic argument possible d’aquest independentisme només de boca és que el bon govern de Catalunya animi una majoria absolutíssima de catalans i catalanes a anar més enllà dels límits actuals. El dia en què la utopia es faci realitat: quan el 80 o millor el 90% de la ciutadania de Catalunya voti els partits que s’adjectiven independentistes. En conseqüència també té tota la lògica del món que fins aleshores no cal que se’ns maregi més amb independències que no se les espera fins al dia del judici final.

1 de desembre del 2021

POBRES ALUMNES!

És normal que en el debat sobre l’ensenyament secundari es parli de l’alumnat i dels continguts i, en canvi, molt poc del docent i de l’entorn escolar (familiar, social, polític, urbanístic). El curiós del cas és que, quant a l’alumnat, els mateixos arguments, basats en la motivació, l’atenció individualitzada, l’avaluació continuada i en l’apreciació de l’esforç i l’interès esmerçats, tant es poden fer servir per passar de curs amb matèries (ja siguin assignatures, centres d’interès, competències o projectes) suspenses o no assolides, com per decidir que hom treballi una mica més a l’estiu i pugui recuperar al setembre o, en el pitjor cas, repetir curs. Per tant, és un debat fals. Estudiar i aprendre, educar-se, treballar en definitiva, implica sempre fer un esforç. I òbviament, un entrenament, una constància, una dedicació i l’adquisició d’un hàbit. I cada alumne necessita el seu temps. Cal, sí, motivació, per Interessar-se per conèixer, per descobrir. I l’interès s’ha de poder traduir en èxits, en superacions, en consecucions de metes, d’objectius o en fracassos, sempre estimulants per tornar-ho a intentar. Car, si no pot la intel·ligència, hauria de poder la voluntat. Però calen guies i tutors i mestres per ensenyar a observar, induir, deduir, aprendre què és i com funciona un sistema, una correlació, una prelació i una subordinació. Per familiaritzar-se amb mètodes d’anàlisi i de síntesi, amb estratègies de raonament lògic.

Com sigui, la clau de la qüestió està en el professorat. Les lleis educatives modernes que, sobre el paper, orienten el pes de l’ensenyament en l’educació inclusiva, en l’atenció individualitzada, en l’avaluació continuada, en la creació d’un clima d’aula motivacional, en l’aflorament i desenvolupament de les competències bàsiques, reclamen pedagogs. No sols mestres experts sinó excel·lents pedagogs. Com, de fet, en tots els oficis i serveis. El pedagog, el que “condueix” -en la Grècia clàssica l’esclau que portava el nen, el fill a l’escola-, no sols s’ocupa d’instruir, sinó de l’art i la ciència d’educar. Aquest és, al meu parer, el repte permanent i universal de l’educació que traspassa qualsevol llei o decret llei. M’abelleix d’aconsellar en aquest sentit l’excel·lent assaig titulat Els set sabers necessaris per a l’educació del futur d’Edgar Morin (Unesco, 2021). Que els vagi de gust.

24 de novembre del 2021

I MÉS MURS

Enfront de la perversa jugada mestra del dèspota Lukashenko, president de Bielorússia el qual, com a revenja a les sancions que li estan caient, ha ofert el seu país de corredor franc per arribar a la UE a tots els migrants que ho necessitin, fins i tot proveint-los de transport tot empenyent-los cap a Polònia i Lituània, el govern de la UE veu amb bons ulls que Polònia construeixi un mur amb la frontera bielorussa. No perdem de vista que Lukashenko és amic polític de Putin. Putin té collada mitja UE amb el seu gas i Polònia és un dels socis rebels, juntament amb Hongria, amb les normes de la UE. És obvi que les riuades de gent que migra està desesperada a causa de la mala vida que té als seus països d’origen. I sembla que l’única manera més innòcua d’aturar-los, abans que s‘hagi d’arribar a fer ús de les armes de foc, és construint un mur. Una pràctica que actualment en el món l’han realitzada 43 països, segons l’informe número 46 de 2020, titulat “Món emmurallat, cap a l’Apartheid Global”, redactat per Ainhoa Ruiz i Pere Brunet per al Centre Delàs d’Estudis per la Pau i el Desarmament. El mur fronterer de Polònia serà, doncs, el que fa seixanta-quatre a tot el món. Una realitat que han aprofitat, a no ser que l’hagin estimulada molt hàbilment, les empreses de guerra i de seguretat.

És una vergonya que, tal com fan notar els autors de l’informe, trenta anys després de la caiguda del mur de Berlín al món hi ha més murs que mai. Asia n’acumula el 56%, Europa el 26% i Àfrica, el 16 %, mentre que a Amèrica només hi ha el mur construït pels EUA amb la frontera mexicana. I no podem oblidar, més enllà dels israelians, el mur del Marroc amb el Sàhara occidental de 2.720 km. rodejat de nou milions de mines terrestres. Més de la meitat de la població mundial, uns quatre mil milions de persones, viuen en països emmurallats. Ateses les poques expectatives generades a la conferència de Glasgow en la lluita contra el canvi climàtic, als estats d’Europa que ens trobem per sobre del nivell del mar i que ostentem la medalla de primer món plus, a més de la immigració afamada i perseguida per raons polítiques i religioses, no dubtin que ens arribaran els ciutadans que veuen com se’ls nega el seu país sota les aigües salades i dolces. I a fe de món que no hi haurà parapets, fossats, filats, murs, muralles i mines que ens protegeixin.
  

17 de novembre del 2021

LES PLAQUES DELS CARRERS

Posats a reclamar (o sigui, exigir a algú alguna cosa a què tenim dret), requereixo a la Paeria de Lleida que s’instal·lin a tots els carrers de la ciutat, a l’inici i al final, les plaques amb els noms que els corresponen d’acord amb el nomenclàtor vigent. I no voldria que s’entengués com el caprici d’un primmirat. Ho demano en tant que ciutadà de Lleida, o el que és el mateix, per la meua condició (naturalesa, circumstància, caràcter, situació o contracte social) de veïnatge. Un, perquè, com dic, és veí de Lleida i, més o menys se sap de memòria per on transita o ha de dirigir-se i, si no, té a l’abast un mapa analògic i els d’internet, de vegades té lapsus. Mira a dreta i esquerra de la via i no hi ha manera de trobar-hi la placa identificadora del nom del carrer. Hi devia ser, però, justament en aquelles cantonades s’hi ha fet nous habitatges i els promotors s’han descuidat de reposar-hi els rètols. Amb el que ha costat, de vegades, consensuar un nom de carrer o de plaça! O de canviar-lo, encara que fos per imperatiu d’alguna resolució del Parlament de Catalunya. Per si de cas els responsables del tema no recorden exactament què cal fer amb el rètols dels noms dels carrers, els copio el que recomanen les empreses del sector: les plaques “cal col·locar-los en llocs ben visibles tant per a vianants com per a conductors, normalment en les interseccions dels carrers, col·lades directament a les façanes dels edificis o amb pal segons convingui per afavorir la visibilitat”.

El que és indiscutible és que els vials, els immobles, les finques, els establiments, les vivendes, els individus han de tenir han de tenir una adreça. I posats a revisar l’existència o no de les plaques, ja fora hora que s’edités un nomenclàtor dels odònims dels nostres carrers, una forma simpàtica de fer pedagogia ciutadana sobre l’origen de tal nom o tal altre, el seu significat, la seua història. Des de la reedició de 2007 d’Els Carrers i Places de Lleida a través de la Història, de Josep Lladonosa (2007), no disposem de cap document d’aquesta naturalesa a la ciutat. I una de les millors maneres de fer memòria, de construir una identitat, de valorar el que tenim, és coneixent els fets, els indrets o els subjectes que s’identifiquen en els rètols dels nostres vials. La història dels seus canvis. Això també és Memòria Històrica.

10 de novembre del 2021

ELS JOCS OLÍMPICS D’HIVERN

Si els futurs Jocs Olímpics d’Hivern de 2030 han de servir per fer al Pirineu el que cal que es faci urgentment ja ara (i fa temps), proposo que els impulsors institucionals signin davant notari un document que detalli les inversions que es comprometen a fer sostingudament en el temps a partir ja dels propers pressupostos, amb el detall que si s’incompleix el compromís seran denunciats als tribunals per frau i estafa. I en aquest cas s’asseguraran automàticament les compensacions oportunes. Si no és així, tot sol quedar en mera parauleria i gesticulació. Aquestes consignes panacea de l’estil reactivar l’economia o projectar i promocionar el Pirineu, són la fina manera clàssica de dir políticament la vacuïtat. L’economia pirinenca, la del turisme, i tot el que l‘envolta amb els esports d’aventura i de neu, ja fa temps que funciona i estacionalment sol fer el ple. El problema del Pirineu, sobretot de les comarques lleidatanes, no és una qüestió d’imatge i de destinació turística. Jo em pregunto: uns Jocs d’Hivern, per exemple, animarien la creació i ampliació en aquestes comarques de satèl·lits universitaris per a les pràctiques de disciplines que van des de l’agroindústria fins a la enginyeria i l’arquitectura o des de la medicina fins a les disciplines humanístiques? Farien factible una indústria innovadora vinculada a la fusta, a la carn, a la medicina i a les teràpies tradicionals i naturals? Dels vint dies que duren els Jocs, quantes activitats es farien amb un rendiment clar i positiu a la Ribagorça, als Pallars, a l’Alt Urgell, si en el xou a més de Barcelona, hi participa el Pirineu aragonès, Andorra i potser França?

De moment, doncs, només tenim paraules, intencions i adhesions. I tant que serà interessant fer un referèndum per esbrinar l’opinió de la gent. Sobretot després de conèixer quants euros s’hi invertiran, en què, en quant de temps i qui se’n beneficiarà. Perquè que es digui que seran sostenibles, no vol dir res. El COI hi obliga després dels fiascos d’altres Jocs. Al capdavall tal com està ara el Pirineu de la demarcació de Lleida més sostenible ja no pot ser. Principalment perquè no hi queden sinó quatre supervivents que tota la seua vida no han tingut altre horitzó que preservar el seu ecosistema, a pesar del despoblament, el baix nivell de renda i la manca d’expectatives de vida.

3 de novembre del 2021

COL·LAPSE DEL CAPITALISME?

Llegeixin si els plau Thanatia. Límites materiales de la transición energètica d’Antonio Valero Capilla, catedràtic d’Enginyeria Mecànica de la Universitat de Saragossa i la seua filla Alicia, professora d’enginyeria química de la mateixa universitat i ambdós investigadors de l’àrea ecològica de la fundació CIRCE (Centro de Investigación de Recursos y Consumos Energéticos), i entendran per què davant la manca de materials bàsics per a la indústria tecnològica a causa de l’augment exponencial de l’extracció de recursos minerals i la seua elevada demanda o davant els preus astronòmics de l’energia del gas i l’electricitat, ens estan advertint d’un col·lapse del sistema capitalista si no ens replantegem molt seriosament un canvi radical de sistema de viure. No és només que ara haguem de pagar el gas i la llum més cara de la història dels temps moderns o que els fabricants de cotxes hagin de reduir la producció perquè no tenen prou microxips disponibles, sinó que l’escassetat de matèries primeres està afectant tota la cadena de producció dels bens de consum habituals. Ens trobarem, per exemple, que enguany l’encariment del petroli i els seus derivats plàstics repercutirà en el preu de les joguines de les festes nadalenques.

Però la paradoxa és que ja escassegen i escassejaran exponencialment en les pròximes dècades les matèries primeres essencials per a la transició ecològica i digital. Com per exemple el liti, el magnesi i el cobalt per a la fabricació de bateries. El tel·luri de cadmi per a la producció de plaques fotovoltaiques o el neodimi i el disprosi, elements que es troben en les terres rares, amb els quals es construeixen els imants que fan funcionar els aerogeneradors. L’enginyera química Míriam Planas, membre d’Enginyeria Sense Fronteres Catalunya, al seu estudi titulat Minerals CríTICs Indústries extractives i aparells electrònics, destaca una de les conseqüències d’aquesta situació crítica: S’ha pogut constatar que l’extracció i producció d’aquests minerals es troba associada en molts casos a males pràctiques empresarials, incompliment d’estàndards ambientals, condicions de treball inadequades, insegures i perilloses, desembocant en tots els casos en una vulneració de Drets Humans. I a sobre, abans de l’estiu ja ens vàrem fondre la quota de recursos vitals que teníem assignada per a enguany.

27 d’octubre del 2021

L’ESCUT FRANQUISTA DE GARDENY

Com que encara s’està dilucidant què n’hem de fer de l’escut franquista de Gardeny, permetin-me participar en el debat. Un servidor ho resoldria expeditivament, però amb una escenografia teatral que pogués convertir-se en un documental amb un alt valor memorialístic. Buscaríem un dia ben assenyalat que recordés per exemple l’entrada de l’exèrcit de Franco a Lleida per convocar la ciutadania a l’espectacle de reparació històrica. Caldria encarregar els audiovisuals a grans professionals de l’ofici. No fora necessari contractar cap eminència estrangera, perquè a les nostres terres hi ha gent que ho broda. I, en fi, a l’hora assenyalada, començaria la performance amb música de Wagner de fons, interpretada magistralment com sempre per la Banda Municipal, en què s’acoblarien unes paraules en off del paer en cap donant la benvinguda a l’acte solemnement històric d’arrencament del darrer símbol feixista de Gardeny. I, tot seguit, uns operaris qualificats, amb malls i escarpres, amb la cadència adequada a tal efemèride, anirien destrossant el blasó ignominiós. Finalitzada la demolició es podria entonar els Segadors. Les restes, cap a un museu de la memòria, que, al capdavall, ho són tots. Per dramatitzar encara més l’acte i fer-lo més vistós, suggerim que, mentre els operaris anessin destrossant l’aligot, es podrien passar escenes dels russos fent volar pels aires l’esvàstica dels edificis oficials del tercer Reich.

La dreta política i mental no ha tingut mai cap problema ni objecció de consciència per eliminar qualsevol símbol que representés el republicanisme i el progrés polític i mental. Els progressistes, en canvi, normalment poc donats a llegir els evangelis, sempre acaben tenint una mena de mala consciència quan governen. I en nom de la memòria històrica o de la contextualització arqueològica ens proposen el que escriu l’evangelista Mateu (cap. 5, versicles 38-42): Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. I així és com evangèlicament l’ajuntament de Madrid, en aplicació d’una sentència del TSJM, ha restituït a un carrer el nom del general Millán Astray, que s’havia canviat pel de la pedagoga Justa Freire. Ara, comparin, si us plau, el currículum de Freire amb el de Millán!

20 d’octubre del 2021

LA DEMOCRÀCIA ÉS EL PROBLEMA?

La democràcia, segons Plató, porta a la tirania. La democràcia, en teoria, es fonamenta en el principi de la llibertat: llibertat de fer, de dir, de sentir, de creure, d’elegir, de decidir. I en el de l’equitat o igualtat social: davant la llei, d’oportunitats, de drets essencials i de deures inexcusables respecte de la protecció del bé comú. En fi, per resumir-ho en paraules de Lincoln: govern del poble, pel poble i per al poble. Vist, però, com el feixisme i el nazisme es feren amb el poder democràticament, amb un entusiasme popular inicial tan clamorós, i ara torna a captivar tanta gent aquí i arreu d’Europa, no hauria de passar ni un minut que a l’escola, per ser membre d’un centre cívic o de qualsevol òrgan de govern de qualsevol tipus d’organització i àdhuc per a l’obtenció de subvencions i permisos, fos obligatòria la lectura d’Els Orígens del Totalitarisme de Hannah Arendt i superar-ne una prova de comprensió i de memòria de les frases clau. Mirin-s’ho com vulguin, insisteixo, tal com tornen a reflorir aquests totalitarismes a Europa i es van engrandint les causes que els varen provocar, no pot passar dia que no se’ns obligui a passar de tant en tant exàmens de democràcia. I es preguntaran: qui ens avaluaria? Doncs, per exemple, un tribunal format per premis Nobel de la Pau amb un expedient impol·lut, seleccionat oportunament pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides.

Perquè diguem-ho de nou, els qui alimenten els totalitarismes contemporanis són els qui els han alimentat sempre. Els que més rics es fan com més s’incrementen les diferències socials i més creix la misèria. No estaria de més que, almenys per al que resta d’any, ens obliguéssim també a memoritzar les dades més importants de l’estudi que aquest setembre ha publicat l’Observatori Social de Fundació la Caixa titulat Fractura entre rics i pobres. Hi observaran com de fàcil és entendre perquè la dreta i la ultradreta es convertiran molt aviat i sense cap mena de dissimulació en els salvadors de la pàtria i en els gurus de la nova vella normalitat. Car els responsables de la fractura social, de la ruïna de l’Estat, de tots els mals, segons aquests, només té un nom: la Democràcia. El curiós del cas és que els poderosos i els qui treballen per ells tenen clar que no poden existir sense una massa que es cregui les seues mentides.