A LA CCRTV

Ho venim dient, la llengua es perd pels seus parlants. Hi ha professionals dels mitjans públics de la ràdio i la televisió que gestiona la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió de Catalunya, però sobretot periodistes que dirigeixen programes de la ràdio, professionals, per cert, molt ben considerats, que no saben fer servir el pronom “en” i a penes el pronom “hi”. O dit més explícitament, no saben que existeix el pronom “en” en funció partitiva quan substitueix un substantiu indeterminat. Ex. Tenim més notícies? No en tenim. No m’imagino aquesta situació a la BBC o la RTVE. Desconec quines proves d’accés han hagut de fer per incorporar-se a la plantilla de locutors. Me les puc imaginar, però un cop en actiu, no hi ha ningú que vetlli per la seua correcció expressiva? ¿Els serveis lingüístics de la CCRTV no s’adonen d’aquestes mancances? Els mitjans audiovisuals públics en qualsevol país solen ser el paradigma de la llengua estàndard nacional. Doncs resulta que a Catalunya aquesta qüestió no sembla que preocupi ningú dels qui en tenen responsabilitats. No he sabut trobar cap escrit de queixa o denúncia ni per part de la Plataforma per la Llengua, ni de l’Institut d’Estudis Catalans ni dels departaments de filologia catalana de les universitats. A veure si resultarà que vaig errat i que les autoritats lingüístiques ja han decidit acceptar que la forma verbal anar-se’n passi a dir-se’n anar-se.

És un fet inapel·lable que, entre els parlants del català oriental de l’àrea metropolitana, d’entre 40 i 50 anys, el pronom “en” pràcticament ja ha desaparegut. I ha desaparegut evidentment per la castellanització del català. Els locutors de la ràdio nacional catalana compresos en aquestes edats no solament diuen amb tota naturalitat s’ha anat, sinó que no dominen el pronom relatiu ni el canvi i caiguda de preposicions davant les subordinades en funció de subjecte o de complement directe, introdueixen la preposició “a” en els complements directes (els excusem quan la hi col·loquen davant tots, totes, tothom, ningú i en les expressions recíproques) i engalten al discurs bona colla de barbarismes. Locutors tots ells formats en la immersió lingüística i als quals aquestes incorreccions segur que el professorat els les va corregir mil vegades. Si els mitjans de comunicació nacionals no són un bons models de llengua, per a què serveixen?.

ELOGI DE JEAN BEAUDRILLARD

Un dels més lúcids pensadors de la contemporaneïtat, de la nostra postmodernitat, i que millor m’ha ajudat a entendre les nostres miserables contradiccions, ha estat el sociòleg Jean Beaudrillard, l’anomenat “pensador del buit”, mort el 2007. En els seus llibres, a més a més d’una dissecció brutal del cinisme moral en què s’han instal·lat els sistemes de control i de representació dels poders en el nostre dia a dia, cinisme que es comporta com una trituradora de la raó il·lustrada, la seua idea de simulacre és d’una clarividència paorosa. La idea del futur que la tecnologia està projectant en la nostra consciència i imaginari està ens està conduint a no saber distingir què és real i què és virtual: “aquest paradigma del subjecte sense objecte, del subjecte sense l’altre, es descobreix en tot el que ha perdut la seua ombra i s’ha tornat transparent a si mateix [...]; efectes sense causes, temps sense memòria, esclaus sense amo”. Sí, avui, ara mateix, sabem que hi ha científics que treballen en projectes de transhumnaització. Quan es començava a generalitzar, a finals dels setantes, el concepte de globalització, fenomen que ara tothom accepta sense remei, el pensador matisava: “Globalització i universalitat són excloents. Mentre a la globalització pertanyen la tècnica, el mercat, el turisme, i la informació, a la universalitat li corresponen els valors, els drets humans, les llibertats, la cultura i la democràcia”.

Aquest dies terribles de la guerra a Ucraïna, se’ns fa present amb més contundència que mai el que escrivia el 1998: “la mateixa realitat ha estat consumida per l’excés de producció de la pròpia realitat, negant així l’existència de la veritable realitat. El que la societat busca a través de la producció i la sobreproducció és la restauració del real que se li escapa. És per això que la producció contemporània material és en si mateixa hiperreal". Aquesta il·lusió de realitat per un excés de realitat i aquesta immediatesa en la retransmissió de la producció del fets converteixen la guerra, el terror, en espectacle, en un simulacre com si estiguéssim davant una pel·lícula. És possible que “haguem caigut en el pànic immoral de la indiferenciació, de la confusió de tots els criteris”?. Ens queda el refugi del narcisisme, de l’ascetisme cínic, i per compensar una regulada solidaritat redemptora.

S’HAN ACABAT LES FANTASIES

La coalició de govern de la Generalitat sembla que s’aguanta amb pinces. A cada ventada que s’origina quasi per tot, es té la sensació que es trencarà. Però, no. Cadascú s’empassa els seus gripaus i fins a sendemà per repetir la mateixa història. Aquesta resistència es deu, en part, al fet que el govern té els pressupostos aprovats i, per tant, encarrilada l’acció de govern, i, en conseqüència les diferències poden ser considerades merament estratègiques de cara a les eleccions municipals. I pensant en el bé superior, pal·liables. Nogensmenys, hi ha força gent que no ho veu d’aquesta manera. Alguns activistes, dimecres passat, es van atrevir a manifestar-se a l’interior de l’hemicicle del Parlament, mentre tenia lloc una sessió de control, amb pancartes que deien: “Només sou uns vividors” o “El poble no us dona la paraula per a falses taules de diàleg”. La guerra a Ucraïna ha ajudat a destarotar-ho o aclarir-ho tot. I és cert que el tema de la nostra autodeterminació, com la dels sahrauís, ja s’ha tancat per sempre més. El dia a dia, les emergències, també ajuden a suportar les vincladisses dels tornados continus. I qualsevol aventura mes enllà de complir amb l’Estatut que tenim, també és cert que pot suposar perdre moltes “paguetes”.

La reiteració de les desavinences, però, no deixa d’alimentar la pregunta que molts ja es varen fer des de l’inici de la legislatura: ¿si la canya s’acaba trencant anirem a noves eleccions o es renovarà aquell tripartit que presidí el MH Montilla, (el qual per a alguns dels qui ara són al govern és d’infausta memòria?). El pacte recent per la llengua entre Comuns, PSC, ERC, (i Junts?) no els recorda alguna cosa? Perquè, ¿en què poden barallar-se el partits del govern un cop la independència ha passat a ser un mer objectiu retòric, i la llengua catalana vehiculadora de l’ensenyament-aprenentatge estarà, per llei del Parlament, al mateix nivell que l’espanyol? Hi ha alguna cosa més esperpèntica en la història de Catalunya que sigui un govern independentista el que es carregui precisament els fonaments nacionals que diuen defensar?. L’esquizofrènia política a casa nostra ha arribat a uns nivells tan deplorables que el millor que podria passar és que ens apliquessin un 155 de per anys i els convençuts comencessin de nou en la clandestinitat. Per aquest viatge no calien alforges.

EL COMPROMIS CÍVIC

Comprometre’s vol dir obligar-se a complir una promesa, implicar-se, prendre partit, abocar-se a un projecte, a la consecució d’uns objectius, d’uns interessos comuns o particulars. El compromís social, el compromís espiritual, la complicitat en la lluita pels grans objectius humanístics de la pau, la llibertat, la dignificació de la vida humana i de tot ésser viu, del benestar social, de la sostenibilitat del planeta han deixat de ser objectius prioritaris de la política encara que sembli mentida i són de fa temps missió de les organitzacions socials. La política, potser des de sempre, però més ostensiblement des de la revolució industrial i insolentment a partir de la segona guerra mundial, la instauració del dogma de fe de la globalització neocapitalista i el govern de la producció i dels mercats dels plutòcrates amb què conviuen tant els governs “democràtics” com els dictatorials, la política, dèiem, s’ha anat limitant a gestionar recursos, a reforçar els instruments de la força, la coerció i la violència, i a contrarestar qualsevol altre poder que no segueixi la corda dels qui dicten les regles de l’economia, la indústria, l’energia, la informació, i afaiçonen els models idiotitzadors culturals i de comportament de les masses.

Doncs sí, és una sortosa realitat que la gent s’organitzi per tractar de resoldre allò que li importa, que és com dir, en certa manera, per suplir el que la política no fa, i, per evitar que aquesta ho impedeixi. Sense les ONG, sense les iniciatives comunitàries o els grups de suport que atenen des de persones dependents i/o discapacitades, passant pels qui organitzen activitats de lleure i d’esport per a persones amb risc d’exclusió, eviten els desnonaments exprés o fan treballs a jova d’utilitat pública, fins als qui promouen grups de lectura, el repartiment de menjar i roba per als mes necessitats, la millora del medi ambient o creen bancs de temps i d’intercanvi de bens immaterials, la nostra societat no rutllaria de cap manera. La gestió política de la cosa pública, dels qui es dediquen a la política, arrossega des que es conegué el primer cas de corrupció, un problema de credibilitat i d’autoritat moral. I paulatinament se n’ha anat generant una desafecció preocupant, sobretot quan l’única forma de participació de la ciutadania és votar cada cert temps els seus representants.

EL PREU DE LES COSES

El preu domèstic del gas i l’electricitat per a la majoria de les famílies s’està convertint en un autèntic malson. Com si tenir escalfor a la llar, aigua calenta, posar la rentadora, encendre els aparells audiovisuals fos un luxe oriental. I, tal com està el món i les crisis que vindran, un luxe que, si ara ja és impossible que se’l pugui permetre el qui cobra un màxim de 1500€ al mes, hi afegim un IPC disparat, i, a sobre, el fem sentir corresponsable de no minimitzar l’impacte ambiental quan encén els llums, ja em diran com s’ho farà d’ara endavant. Tot i així, de moment, els qui pateixen pobresa energètica estan més o menys identificats i ajudats. Sobretot, perquè no tenim notícia de cap revolta ciutadana contra la monstruositat del preu de la llum i del gas o de la benzina. Tot i que tenim indicis que el sistema pot fer un pet com una gla, perquè tot el nostre món és dependent d’aquestes energies, de moment, només sentim renegar, plorar de ràbia i picar de peus. És a dir, els sorolls de la impotència. Deu ser que els qui més pateixen estan més o menys protegits per entorns familiars, per amistats o entitats i organismes socials que minimitzen el problema (i de passada ens fan sentir menys culpables als qui no patim tant o no gens). Voleu dir que sense l’aprofitament del malbaratament que fem els qui vivim mitjanament bé o millor que bé, hi hauria forma de controlar la violència que provoca la fam i la misèria.

Però, la pregunta que tothom es fa i ningú acaba responent amb claredat és: ¿per què les autoritats comunitàries o, si escau, els governs estatals no poden intervenir en els preus de l’electricitat i del gas domèstics, un cop definits uns estàndards mínims segons les variables que s’escaiguin? ¿Per què no en poden fixar un preu màxim sabent la mitjana de consum segons rendes familiars i equipament de la llar, metres quadrats, antiguitat dels habitatges, zones climàtiques, etc.? És que el mur és: la llibertat de mercat no es toca? Recordo perfectament que l’essència de la Unió Europea es fonamenta en la lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones. Però tots sabem, oi?, que aquesta llibertat quan convé a la geoestratègia es modula dins de la UE de maneres diferents sobretot quan es tracta de migracions, acords comercials o tractaments fiscals a les grans companyies de telecomunicacions.

ENSENYAMENT

Anunciar una vaga de cinc dies al març perquè l’inici de curs s’avança cinc dies, la majoria de les famílies no ho entenen. El que no comprenen, de fet, és per què aquest avançament no s’ha produït fa anys. Tothom a favor de la conciliació familiar, però al final, quan es fa un pas per possibilitar-la, aleshores s’hi posen totes les pegues del món. I, en canvi, no hem llegit enlloc que la comunitat escolar i sobretot els sindicats de professorat, plantegin una veritable revolta opositora contra el nou currículum que bandeja vergonyosament l’optativitat de la filosofia a l’ESO, minimitza la càrrega horària de Tecnologia i, per sentència judicial, obliga a impartir-ne un 25% en castellà. Que caldria flexibilitzar el sistema productiu en general perquè el calendari escolar pogués distribuir millor la càrrega lectiva al llarg de l’any, naturalment. Que el fus horari s’ha de reequilibrar, sí, sí i quan es decidirà?. Que no fa el mateix temps al maig i sobretot al juny al Pirineu que a la plana de Lleida, és una obvietat. Doncs, per què no es planifica un calendari escolar segons les diferents zones climàtiques?.

Que cal prestigiar el treball dels professionals amb el millorament dels requisits d’accés a la docència, amb més suports específics per a la gestió de la diversitat, amb la disminució d’hores lectives amb alumnat, amb el reforç de l’autoritat dels docents i els increments de sou en funció de la tipologia de centres, absolutament d’acord. De la mateixa manera que en l’exercici docent cal combinar periòdicament l’atenció a l’alumnat amb la formació, la investigació i la gestió. Tant de bo que cada escola, a partir d’un currículum mínim, simples enunciats de continguts, objectius competencials, (i no com ara que s’arriba al detall més precís com si els docents no sabessin pràcticament res del que han d’ensenyar i avaluar), pogués, en funció de la detecció de totes les variables contextuals, desenvolupar el seu projecte educatiu i que aquest fos contrastat amb una avaluació general dels nivells i del sistema! I així, tantes altres, diguem-ne, actualitzacions i millores en què segur que estarem d’acord. Però fer esclatar la revolta amb l’excusa que l’avançament de curs no ha estat consultat als sindicats, no té res a veure amb la qualitat de l’ensenyament. El got havia d’haver vessat amb la primera sentència del 25%.

TOCAR DE PEUS A TERRA

Després d’escoltar el discurs del MH President de fa una setmana, es podria arribar a concloure que, si després de l’estiu es convoquessin eleccions al Parlament de Catalunya, tornaria a guanyar el PSC-PSOE, i és probable que, amb el suport dels Comuns, i l’abstenció del PP i VOX, pogués formar govern. D’aquesta hipòtesi, ara, en termes rufianescos, se’n diu tocar de peus a terra. Sentim i entenem que el govern actual de la Generalitat, acomplert un anyet de funcionament, això de la independència i de l’amnistia, només ha quedat al rebost de l’oratòria política, que és com dir de la retòrica del no-res. Igual que la O (d’obrer) del PSOE ja fa temps que només és per fer bonic o, com a molt, per una qüestió de nostàlgia del passat, la I (d’independència) dels programes dels partits que la proclamen, ha passat a convertir-se en la crossa per bastir discursos de cap de setmana per als nostàlgics A pesar dels heroismes patits i patents encara d’una bona colla de gent, sorprèn que amb a penes quatre anys de l’eufòria viscuda per la república catalana, avui només en quedin les cendres. Els qui retreien els indepes que vivien en una fantasia, la realitat els ha donat la raó. Una raó tramposa perquè, coneixent com som els catalans i els assimilats, ja la tenien des de sempre.

Aquests catalans a què em refereixo som de seny i rauxa, propietaris, de veure món, de bona vida, orgullosos de tenir bons esportistes, bons restaurants, bons metges i bons poetes. I d’un cert soroll diguem-ne controlat amb les dosis convenients de civilitat espriuana. I el qui ho va formular per primera vegada, si no m’erro, Vicens Vives en el llibre Notícia de Catalunya, el 1954 (!) (que, per cert, caldria ser de relectura obligatòria, de tant en tant, com El Príncep de Maquiavel), era una ment preclara com poques n’hi ha hagut en la història de Catalunya per descriure la nostra psicologia col·lectiva. Psicologia que no ha canviat en l’essencial, a pesar de tot el bagatge de la modernitat. La imatge que el periodista Antoni Brosa fa servir per rematar-nos és genial: els partits catalanistes em recorden el mite de Sísif, sempre pujant una pedra autonomista [posin-hi, pel cas, independentista] que torna a rodolar cap avall abans d'arribar al cim desitjat. A mi personalment em sap greu que siguem tan covards. És cert, els almogàvers cobraven.

PENSAR EN GRAN

Si no pensem en un reordenament urbanístic del sòl industrial del pla de Lleida en el seu conjunt no tenim cap més futur que el minifundi actual, el monocultiu econòmic i la curta volada competitiva. No sols ens passaran la mà per la cara els veïns aragonesos, sinó que podem esdevenir el cul del cul del món de Catalunya, malgrat que a Ponent siguem els campions de Catalunya en explotacions ramaderes. No és que calgui posar el Pla en el mapa. Fa molts anys que hi és ben visible des de qualsevol observatori elevat, sinó que tingui les infraestructures adequades i la capacitat gestora competent que permetin generar una economia que ultrapassi estratègicament el sector primari predominant. I ho diem a propòsit del Pla director urbanístic del nou sector industrial i logístic Torreblanca-Quatre Pilans al qual el municipi de Lleida preveu destinar-hi 240 ha (ampliables fins a 420). I en parlem també en l’avinença de la necessitat d’implementar el sòl industrial existent en l’eix de l’A-2 que reclamava fa poc públicament l’alcalde de Mollerussa. Justament en la línia del que ja apuntava l’any 2015 el professor Joan Ganau en un estudi fet des la càtedra Repsol de la UdL quan afirmava que el fet que existeixin més d’un miler d’hectàrees buides des de Cervera a Lleida per a usos industrials i logístics, és una conseqüència del fet que, entre altres, cada municipi mira pels seus interessos i, per tant, existeix una manca de visió de conjunt territorial.

Ens recorda l’INCASÒL que té preparats molts altres projectes de terrenys industrials per a aquestes latituds ponentines. I no s’estalvia de proclamar que és l’hora de fer efectiu el tan pregonat des de fa dècades reequilibri territorial industrial de Catalunya. Amén! Perquè encara ens ressona un dels últims compromisos seriosos que, amb motiu dels problemes de l’empresa Alier de Rosselló, feu l’aleshores conseller del ram, el balaguerí Jordi Baiget, de potenciar la instal·lació d'indústria a les comarques de Lleida, ja que era una de les principals reivindicacions del territori. Bé, disposem del sòl, però tenim respostes a les preguntes de manual sobre: quin tipus d’indústria caldria implantar, quina infraestructura complementària necessitaria, quines fonts d’energia, quins professionals l’haurien de fer funcionar, quins costos-beneficis, quines sinergies podria generar...?

ON SÓN ELS AMICS?

Feia pensar als il·lusos que les esquerres s’entendrien. Que el PSOE i ERC resoldrien el desencaix de Catalunya a Espanya i que més aviat que tard amb una taula de diàleg s’acabaria negociant alguna cosa bona per a Catalunya i mig bona per als independentistes. Feia pensar als somiatruites que almenys una república federal era possible al final de la legislatura després de la fugida de l’Emèrit. Feia pensar als il·luminats que el futur de Catalunya seria com Escòcia. Què dic, com Irlanda que el 1921 esdevenia un estat independent mentre la Mancomunitat, un dels intents més reeixits d’autonomisme, seria fulminada pel dictador Primo de Rivera tres anys després. La realitat, cada dia més tossuda, és que l’esquerra que governa a Madrid és més bel·ligerant amb Catalunya que governant la dreta. Bé, posem que igual d’hostil, encara que de rostre més amable. El 25% del castellà a l’escola, el projecte de nou model de finançament autonòmic, la reforma laboral, el repartiment i la gestió dels fons europeus, la nova política energètica, el nou pla hidrològic, la llei de l’audiovisual i, en fi, la desactivació de l’ANC i dels CDR, totes les polítiques que es proposen i es duen a terme des dels poders de l’estat, no sols es passen pel forro les competències de l’Estatut (retallat amb l’aquiescència del PSOE, ah el gran ribotador Alfonso Guerra!), sinó que fa l’efecte que siguin una guerra encoberta contra el govern de Catalunya. Com si ens vinguessin a dir si no voleu brou, set escudelles. O sigui, o acceptes el que hi ha o et darem el doble, el triple...del que no t’agrada.

Davant això, ja que ERC té coll avall que l’Estat sempre guanya, el recorregut de la legislatura no és altre que anar entomant les garrotades, aixecant la veu rufianesca de tant en tant a les Corts madrilenyes, i recollint la morralla del peix que s’hi doni. Perquè, com deia l’exministre Belloch, i que tot català informat ja sap de fa segles, el separatisme, ni que sigui pacífic, és mil vegades més perillós que el terror de les pistoles d’ETA. Així les coses, ens podríem entretenir a debatre si volem o no Jocs Olímpics d’Hivern, si calen aerogeneradors a l’Empordà i a Collserola, si s’hi invertirà a Catalunya tot el que prometen es pressupostos de l’Estat votats amb el suport d’ERC i si ens agradava més la Bandini que la Chanel, per representar-nos a Eurovisión.

LLEGIR

El plaer de la lectura, comptat i debatut, rau en la manera de dir. En l’estil. Tots els mon possibles ja han estat dits en els millors llibres des que la humanitat ha tingut accés a l’escriptura. El que es pugui dir de més sempre serà una manera més de d’expressar el que ja ha estat expressat. Perquè la forma o la manera d’expressar-se tenen a veure amb el qui escriu, amb la seua personalitat, el seu enginy i el seu talent en l’ús de la llengua. Per això mateix existeixen tantes recepcions de lectura diferents. Que és com dir que hi ha tants caps tants barrets, tants gustos com lectors diferents té un text. No tant, insistim perquè la història, l’argument, la trama siguin del seu gust, sinó perquè és en la música del text, en l’arquitectura del text, en la manera de construir les frases, de combinar-les, on el lector s’emmiralla de la personalitat del narrador. I és així que el lector esdevé el narratari, el subjecte ideal al qual el narrador adreça el seu discurs. A qui no plagui, per exemple, la ironia no pot gaudir amb Pla, Sagarra, Pere Quart o Valle-Inclán. Qui no combregui amb l’humor anglès, no gaudirà mai de Tom Sharpe o Evelyn Waugh. L’arquitectura del text és com la música d’una cançó, d’una simfonia, d’una òpera. Pràcticament ningú no sap ni recorda què diuen, més enllà d’una frase, les millors àries, les més escoltades, les més populars, les que més fan estremir.

No tot estil, però, és sempre una psicologia que retrata la personalitat de l’autor. Aquest té el recurs dels punts de vista narratius o discursius. Pot ser que es transvesteixi, que tingui la traça d’imitar-ne un d’aliè, que s’amagui darrere la màscara d’un personatge. Que l’estil sigui precisament una forma d’ocultació de la personalitat. Que tingui la capacitat de mostrar una personalitat múltiple. Malgrat tot, aquests mateixos jocs d’amagar, també denoten una manera de representar-se en el discurs. També aquestes maneres de fer-se l’escàpol, de mistificar-se, de falsejar-se, ens parlen d’un estil, d’una manera de ser que no seria altra que poder ser múltiple o polifacètic. I l’exemple perfecte seria Manuel de Pedrolo, el qual, com que al llarg de la seua trajectòria va practicar de ser alhora, com ha dit algú, Faulkner, Simenon, Asimov, Sartre i Robbe-Grillet, incommensurable, ha estat reduït, miserablement, a l’autor de Mecanoscrit del segon origen.