FOCAL NO ÉS UN ADVERBI

A la Selectivitat d’enguany en les proves de llengua catalana s’havia de fer un adverbi a partir del mot focus. I la premsa va divulgar que el problema en aquesta prova consistia a trobar focal. Doncs, perdonin que els ho digui, però si focal és un adverbi, fatal, frugal i facial què són?. Quan jo estudiava, el llibre de gramàtica explicava que paraules com focus són d’origen llatí. I concretava que originàriament volia dir llar de foc i metonímicament la llar pròpia, però també tenia el significat de pira o foguera. De més grandets vàrem aprendre que el mot foc, arrel de focus, a partir de l’inici de l’edat mitjana va adquirir una polisèmia d’una gran rendibilitat. Ja fa temps, doncs, que qualsevol estudiant de llengua sap perfectament que del substantiu focus en derivem l’adjectiu focal, l’adverbi focalment i el verb focalitzar. I d’ací d’allà focalitat (usat principalment en medicina), o l’adverbi més pompós, si escau, focalitzadament. Ho sap tothom menys l’agència de notícies que va divulgar el gran problema que havien tingut els examinands de la selectivitat. El més sorprenent és que no hi ha hagut cap director de redacció o els corresponents assessors lingüístics dels diaris que van publicar la notícia que s’hagi adonat de l’error garrafal d’informació. Ni cap professor corrector de les proves de llengua ni professor de llengua dels instituts. Ni cap autoritat lingüística. ¿Serà que ha desaparegut la categoria adjectiu de la gramàtica i un servidor no se s‘ha assabentat?

Em pregunto: ¿estem davant una revolució capriciosa dels estudis lingüístics? O, pitjor encara, davant l’escenificació d’una ignorància supina i públicament consentida?¿No serà que està passant com amb el pronom en, que ha desaparegut ja definitivament de la veu de molts comunicadors radiofònics, perquè ja havia desaparegut de la gramàtica que van estudiar a Periodisme? Amb el pas que anem, ¿serà normatiu escriure, tal com diu ja molta gent, -lis en lloc de -los, en expressions com hem de comunicar-los que no hi haurà classes del català? Si la premsa i els silenciós professorat de llengua dona per bo que focal és l’adverbi de focus, no els hauria d’estranyar que les ulleres bifocals fossin unes ulleres amb un adverbi a cada vidre. ¿És banal parlar d’això quan la principal preocupació de la gent és com fer front al 9% de la inflació?

LA LECTURA

Hi ha una sèrie de vagues correspondències de l’estil si fas això seràs allò que no tenen ni cap ni peus. No és cert que com més llegida, més bona persona siguis. Com més creient i practicant més honest i íntegre. Com més savi més humil i pacient. Com més empàtic, més equitatiu. També es donen casos de gent llegida i sàvia que, precisament tenint en compte, com deia J.L. Borges, que el llibre és una extensió de la imaginació i la memòria, han esdevingut uns criminals més refinats del que eren. Tot el que es deriva del fet de ser un bon lector no necessàriament es correspon amb el fet de ser una persona íntegra ni un ciutadà responsable. Perquè és obvi que si no llegim de forma crítica i reflexiva, llegir no ens serveix de res. És clar, diran, això és un peix que es mossega la cua: com pots adquirir criteri sobre el bé i el mal si no t’hi han educat?. Si no t’hi han ajudat els llibres que calia que llegissis en els primers anys de formació de les intel·ligències múltiples i de la personalitat? Exacte, la qüestió està a saber en quin moment de la vida cal llegir segons quins llibres per a provocar uns determinats efectes intel·lectuals i afectius. Per reflexionar-hi podríem fer-ho, per exemple, de la mà de Mikita Brottman, psicòloga, autora de 'Contra la lectura', que provocativament, ens invita a desmitificar totes les vaguetats amb què se sol animar a la lectura.

Normalment parlen de les virtualitats de la lectura els escriptors de literatura. Freudianament perquè si no hi ha lectors de novel·les i contes no hi ha escriptors de novel·les i contes. No he llegit mai cap màxima o sentència d’eximis físics o matemàtics invitant-me a llegir com a solució de la meua ignorància. En canvi, invitant-me a evitar tant com sigui possible de caure en l’estupidesa, sí, perquè aquests científics suposen que sabem que aprenent a llegir ficció (i poesia probablement) acabem entenent com és de complexa i paradoxal la realitat que observem i experimentem. La lectura de ficció ens forneix matisos, ens invita al desdoblament, ens mou l’ànim, ens alimenta el llenguatge, ens activa la memòria, ens allibera de la timidesa, en ajuda a fer front a les veritats sense sentit. Però, a pesar de tot el que ens aporta la lectura, les decisions les hem de prendre nosaltres no l’heroi o heroïna de tornd e les nostres lectures.

CATALANGATE

El pitjor d’un estat-nació no és que el regeixi un autòcrata o un dictador, que hi campi la corrupció fins al moll de l’os, que no s’hi respectin els drets humans més elementals, que els índexs de delinqüència, de pobresa, d’atur, d’incultura siguin esfereïdors, la bèstia negra d’un estat-nació nascut i renascut reiteradament al llarg de la història a partir de la victòria sobre la dissidència, és el separatisme. És l’independentisme. L’enemic número u de l’estat-nació són els qui pretenen trencar la unitat de l’estat-nació. Per tant, qualsevol mitjà, legal o il·legal, serà utilitzat contra aquest enemic suprem. Amb totes les armes repressives que existeixin i com més sofisticades millor. Recordin què deia la "Instrucción secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, transmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716: "Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Pegasus és el programa espia que ALGÚ ha fet servir en la democràcia plena d’Espanya per controlar les intimitats de l’independentisme català. Un programa informàtic que pel que es diu només el poden adquirir els estats. L’escàndol que s’ha generat ja ho ve essent fa uns anys aquí i en altres bandes. Però, com que n’hi ha tants d‘escàndols d’aquesta mena en països formalment democràtics, gairebé trobem normal que per combatre l’ENEMIC es justifiquin tots els mitjans de què disposa l’anomenat Deep State.

Tot i la maquinària denunciatòria que s’ha posat en marxa, ens ensumem que la cosa no passarà d’un espectacular esquinçament de les vestidures i de la subsegüent retòrica catiliniària (quosque tàndem abutere....patientia nostra). El govern espanyol, amb tota la lògica del món, diu que no en sap res. El CNI en va adquirir un, però la ministra portaveu ens recorda que existeix una llei de secrets oficials i com és obvi el que fa el CNI és secret. O sigui, estem davant d’un laberint més intricat que el de Dèdal on no hi haurà cap Teseu que faci la pell al Minotaure-Estat. I, per tant, encara que les denúncies dels espiats arribin a algun jutjat no tenim cap esperança que s’acabi condemnant, si la pressió dels afectats és pertinaç, algun funcionari despistat. Ara, no em diran que no és extraordinari en la història contemporània de Catalunya que el que ens ha passat sigui comparat amb el Watergate.

VA DE NEOFRANQUISME

El recent govern de coalició entre el PP i Vox a Castella-Lleó inicia el procés de normalització de la ultradreta espanyola en el govern de les institucions. I alguns politòlegs hi veuen en positiu el fet que una cosa és fer de franctirador al bancs de l’oposició i una altra quan tens responsabilitats de govern. Doncs, podria passar que el Vox governant representés millor que ningú, sense eufemismes ni simulacres, l’autèntica cara ideològica del PP i de l’Espanya que li dona suport. En aquest món, perquè en l’altre tot és translúcid, com més clares són les coses més amics o més enemics (en política es veu que se’n diu “adversaris”). Ser més o menys de dretes, no ve d’un pam, un cop establerta la sacrosanta llei de la unitat de la nació-Estat-Espanya i de la preeminència monocultural castellana i del símbols que la defineixen, vol dir: ecs al feminisme, ecs a l’estranger, ecs als drets socials i a l’equitat, ecs a l’LGTBI, és a dir ecs a l’alteritat i a la diferència, ecs al salari mínim, ecs a qualsevol altra religió que no sigui la catòlica apostòlica i romana, i un cert fastigueig de l’Espanya autonòmica, de la independència judicial, de qualsevol regulació del capital i del mercat. I sobretot amantíssims de tota mena de control social, de les mordasses socials, i de la pràctica de la doble moral.

Els guanyadors de la segona Guerra Mundial es van conjurar perquè aquella salvatjada nazifeixista no es tornés a repetir mai més. I ves per on que aquelles ideologies que van arruïnar industrialment la vida de milions de persones, vuitanta anys després, tornen a senyorejar a les urnes d’Europa, a governar estats i institucions, matisos a banda, i d’aquí quatre dies faran majories a França, a Espanya i a Itàlia. I els votants els facilita majories no perquè tinguin solucions als problemes, sinó perquè afirmen que els problemes existeixen per culpa de les democràcies liberals, de la immigració, del feminisme, de les aberrants teories Queer i el polimorfisme de gènere, de la igualació dels drets socials, de l’afebliment de l’autoritat i el desdibuixament de les jerarquies, de la socialització de la propietat privada i de la subversió dels valors tradicionals. La confusió a què aboquen les xarxes socials ha minat la capacitat de discernir entre el bé i el mal. La mentida i la desmemòria no figuren en el codi penal.

A LA CCRTV

Ho venim dient, la llengua es perd pels seus parlants. Hi ha professionals dels mitjans públics de la ràdio i la televisió que gestiona la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió de Catalunya, però sobretot periodistes que dirigeixen programes de la ràdio, professionals, per cert, molt ben considerats, que no saben fer servir el pronom “en” i a penes el pronom “hi”. O dit més explícitament, no saben que existeix el pronom “en” en funció partitiva quan substitueix un substantiu indeterminat. Ex. Tenim més notícies? No en tenim. No m’imagino aquesta situació a la BBC o la RTVE. Desconec quines proves d’accés han hagut de fer per incorporar-se a la plantilla de locutors. Me les puc imaginar, però un cop en actiu, no hi ha ningú que vetlli per la seua correcció expressiva? ¿Els serveis lingüístics de la CCRTV no s’adonen d’aquestes mancances? Els mitjans audiovisuals públics en qualsevol país solen ser el paradigma de la llengua estàndard nacional. Doncs resulta que a Catalunya aquesta qüestió no sembla que preocupi ningú dels qui en tenen responsabilitats. No he sabut trobar cap escrit de queixa o denúncia ni per part de la Plataforma per la Llengua, ni de l’Institut d’Estudis Catalans ni dels departaments de filologia catalana de les universitats. A veure si resultarà que vaig errat i que les autoritats lingüístiques ja han decidit acceptar que la forma verbal anar-se’n passi a dir-se’n anar-se.

És un fet inapel·lable que, entre els parlants del català oriental de l’àrea metropolitana, d’entre 40 i 50 anys, el pronom “en” pràcticament ja ha desaparegut. I ha desaparegut evidentment per la castellanització del català. Els locutors de la ràdio nacional catalana compresos en aquestes edats no solament diuen amb tota naturalitat s’ha anat, sinó que no dominen el pronom relatiu ni el canvi i caiguda de preposicions davant les subordinades en funció de subjecte o de complement directe, introdueixen la preposició “a” en els complements directes (els excusem quan la hi col·loquen davant tots, totes, tothom, ningú i en les expressions recíproques) i engalten al discurs bona colla de barbarismes. Locutors tots ells formats en la immersió lingüística i als quals aquestes incorreccions segur que el professorat els les va corregir mil vegades. Si els mitjans de comunicació nacionals no són un bons models de llengua, per a què serveixen?.

ELOGI DE JEAN BEAUDRILLARD

Un dels més lúcids pensadors de la contemporaneïtat, de la nostra postmodernitat, i que millor m’ha ajudat a entendre les nostres miserables contradiccions, ha estat el sociòleg Jean Beaudrillard, l’anomenat “pensador del buit”, mort el 2007. En els seus llibres, a més a més d’una dissecció brutal del cinisme moral en què s’han instal·lat els sistemes de control i de representació dels poders en el nostre dia a dia, cinisme que es comporta com una trituradora de la raó il·lustrada, la seua idea de simulacre és d’una clarividència paorosa. La idea del futur que la tecnologia està projectant en la nostra consciència i imaginari està ens està conduint a no saber distingir què és real i què és virtual: “aquest paradigma del subjecte sense objecte, del subjecte sense l’altre, es descobreix en tot el que ha perdut la seua ombra i s’ha tornat transparent a si mateix [...]; efectes sense causes, temps sense memòria, esclaus sense amo”. Sí, avui, ara mateix, sabem que hi ha científics que treballen en projectes de transhumnaització. Quan es començava a generalitzar, a finals dels setantes, el concepte de globalització, fenomen que ara tothom accepta sense remei, el pensador matisava: “Globalització i universalitat són excloents. Mentre a la globalització pertanyen la tècnica, el mercat, el turisme, i la informació, a la universalitat li corresponen els valors, els drets humans, les llibertats, la cultura i la democràcia”.

Aquest dies terribles de la guerra a Ucraïna, se’ns fa present amb més contundència que mai el que escrivia el 1998: “la mateixa realitat ha estat consumida per l’excés de producció de la pròpia realitat, negant així l’existència de la veritable realitat. El que la societat busca a través de la producció i la sobreproducció és la restauració del real que se li escapa. És per això que la producció contemporània material és en si mateixa hiperreal". Aquesta il·lusió de realitat per un excés de realitat i aquesta immediatesa en la retransmissió de la producció del fets converteixen la guerra, el terror, en espectacle, en un simulacre com si estiguéssim davant una pel·lícula. És possible que “haguem caigut en el pànic immoral de la indiferenciació, de la confusió de tots els criteris”?. Ens queda el refugi del narcisisme, de l’ascetisme cínic, i per compensar una regulada solidaritat redemptora.

S’HAN ACABAT LES FANTASIES

La coalició de govern de la Generalitat sembla que s’aguanta amb pinces. A cada ventada que s’origina quasi per tot, es té la sensació que es trencarà. Però, no. Cadascú s’empassa els seus gripaus i fins a sendemà per repetir la mateixa història. Aquesta resistència es deu, en part, al fet que el govern té els pressupostos aprovats i, per tant, encarrilada l’acció de govern, i, en conseqüència les diferències poden ser considerades merament estratègiques de cara a les eleccions municipals. I pensant en el bé superior, pal·liables. Nogensmenys, hi ha força gent que no ho veu d’aquesta manera. Alguns activistes, dimecres passat, es van atrevir a manifestar-se a l’interior de l’hemicicle del Parlament, mentre tenia lloc una sessió de control, amb pancartes que deien: “Només sou uns vividors” o “El poble no us dona la paraula per a falses taules de diàleg”. La guerra a Ucraïna ha ajudat a destarotar-ho o aclarir-ho tot. I és cert que el tema de la nostra autodeterminació, com la dels sahrauís, ja s’ha tancat per sempre més. El dia a dia, les emergències, també ajuden a suportar les vincladisses dels tornados continus. I qualsevol aventura mes enllà de complir amb l’Estatut que tenim, també és cert que pot suposar perdre moltes “paguetes”.

La reiteració de les desavinences, però, no deixa d’alimentar la pregunta que molts ja es varen fer des de l’inici de la legislatura: ¿si la canya s’acaba trencant anirem a noves eleccions o es renovarà aquell tripartit que presidí el MH Montilla, (el qual per a alguns dels qui ara són al govern és d’infausta memòria?). El pacte recent per la llengua entre Comuns, PSC, ERC, (i Junts?) no els recorda alguna cosa? Perquè, ¿en què poden barallar-se el partits del govern un cop la independència ha passat a ser un mer objectiu retòric, i la llengua catalana vehiculadora de l’ensenyament-aprenentatge estarà, per llei del Parlament, al mateix nivell que l’espanyol? Hi ha alguna cosa més esperpèntica en la història de Catalunya que sigui un govern independentista el que es carregui precisament els fonaments nacionals que diuen defensar?. L’esquizofrènia política a casa nostra ha arribat a uns nivells tan deplorables que el millor que podria passar és que ens apliquessin un 155 de per anys i els convençuts comencessin de nou en la clandestinitat. Per aquest viatge no calien alforges.

EL COMPROMIS CÍVIC

Comprometre’s vol dir obligar-se a complir una promesa, implicar-se, prendre partit, abocar-se a un projecte, a la consecució d’uns objectius, d’uns interessos comuns o particulars. El compromís social, el compromís espiritual, la complicitat en la lluita pels grans objectius humanístics de la pau, la llibertat, la dignificació de la vida humana i de tot ésser viu, del benestar social, de la sostenibilitat del planeta han deixat de ser objectius prioritaris de la política encara que sembli mentida i són de fa temps missió de les organitzacions socials. La política, potser des de sempre, però més ostensiblement des de la revolució industrial i insolentment a partir de la segona guerra mundial, la instauració del dogma de fe de la globalització neocapitalista i el govern de la producció i dels mercats dels plutòcrates amb què conviuen tant els governs “democràtics” com els dictatorials, la política, dèiem, s’ha anat limitant a gestionar recursos, a reforçar els instruments de la força, la coerció i la violència, i a contrarestar qualsevol altre poder que no segueixi la corda dels qui dicten les regles de l’economia, la indústria, l’energia, la informació, i afaiçonen els models idiotitzadors culturals i de comportament de les masses.

Doncs sí, és una sortosa realitat que la gent s’organitzi per tractar de resoldre allò que li importa, que és com dir, en certa manera, per suplir el que la política no fa, i, per evitar que aquesta ho impedeixi. Sense les ONG, sense les iniciatives comunitàries o els grups de suport que atenen des de persones dependents i/o discapacitades, passant pels qui organitzen activitats de lleure i d’esport per a persones amb risc d’exclusió, eviten els desnonaments exprés o fan treballs a jova d’utilitat pública, fins als qui promouen grups de lectura, el repartiment de menjar i roba per als mes necessitats, la millora del medi ambient o creen bancs de temps i d’intercanvi de bens immaterials, la nostra societat no rutllaria de cap manera. La gestió política de la cosa pública, dels qui es dediquen a la política, arrossega des que es conegué el primer cas de corrupció, un problema de credibilitat i d’autoritat moral. I paulatinament se n’ha anat generant una desafecció preocupant, sobretot quan l’única forma de participació de la ciutadania és votar cada cert temps els seus representants.

EL PREU DE LES COSES

El preu domèstic del gas i l’electricitat per a la majoria de les famílies s’està convertint en un autèntic malson. Com si tenir escalfor a la llar, aigua calenta, posar la rentadora, encendre els aparells audiovisuals fos un luxe oriental. I, tal com està el món i les crisis que vindran, un luxe que, si ara ja és impossible que se’l pugui permetre el qui cobra un màxim de 1500€ al mes, hi afegim un IPC disparat, i, a sobre, el fem sentir corresponsable de no minimitzar l’impacte ambiental quan encén els llums, ja em diran com s’ho farà d’ara endavant. Tot i així, de moment, els qui pateixen pobresa energètica estan més o menys identificats i ajudats. Sobretot, perquè no tenim notícia de cap revolta ciutadana contra la monstruositat del preu de la llum i del gas o de la benzina. Tot i que tenim indicis que el sistema pot fer un pet com una gla, perquè tot el nostre món és dependent d’aquestes energies, de moment, només sentim renegar, plorar de ràbia i picar de peus. És a dir, els sorolls de la impotència. Deu ser que els qui més pateixen estan més o menys protegits per entorns familiars, per amistats o entitats i organismes socials que minimitzen el problema (i de passada ens fan sentir menys culpables als qui no patim tant o no gens). Voleu dir que sense l’aprofitament del malbaratament que fem els qui vivim mitjanament bé o millor que bé, hi hauria forma de controlar la violència que provoca la fam i la misèria.

Però, la pregunta que tothom es fa i ningú acaba responent amb claredat és: ¿per què les autoritats comunitàries o, si escau, els governs estatals no poden intervenir en els preus de l’electricitat i del gas domèstics, un cop definits uns estàndards mínims segons les variables que s’escaiguin? ¿Per què no en poden fixar un preu màxim sabent la mitjana de consum segons rendes familiars i equipament de la llar, metres quadrats, antiguitat dels habitatges, zones climàtiques, etc.? És que el mur és: la llibertat de mercat no es toca? Recordo perfectament que l’essència de la Unió Europea es fonamenta en la lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones. Però tots sabem, oi?, que aquesta llibertat quan convé a la geoestratègia es modula dins de la UE de maneres diferents sobretot quan es tracta de migracions, acords comercials o tractaments fiscals a les grans companyies de telecomunicacions.

ENSENYAMENT

Anunciar una vaga de cinc dies al març perquè l’inici de curs s’avança cinc dies, la majoria de les famílies no ho entenen. El que no comprenen, de fet, és per què aquest avançament no s’ha produït fa anys. Tothom a favor de la conciliació familiar, però al final, quan es fa un pas per possibilitar-la, aleshores s’hi posen totes les pegues del món. I, en canvi, no hem llegit enlloc que la comunitat escolar i sobretot els sindicats de professorat, plantegin una veritable revolta opositora contra el nou currículum que bandeja vergonyosament l’optativitat de la filosofia a l’ESO, minimitza la càrrega horària de Tecnologia i, per sentència judicial, obliga a impartir-ne un 25% en castellà. Que caldria flexibilitzar el sistema productiu en general perquè el calendari escolar pogués distribuir millor la càrrega lectiva al llarg de l’any, naturalment. Que el fus horari s’ha de reequilibrar, sí, sí i quan es decidirà?. Que no fa el mateix temps al maig i sobretot al juny al Pirineu que a la plana de Lleida, és una obvietat. Doncs, per què no es planifica un calendari escolar segons les diferents zones climàtiques?.

Que cal prestigiar el treball dels professionals amb el millorament dels requisits d’accés a la docència, amb més suports específics per a la gestió de la diversitat, amb la disminució d’hores lectives amb alumnat, amb el reforç de l’autoritat dels docents i els increments de sou en funció de la tipologia de centres, absolutament d’acord. De la mateixa manera que en l’exercici docent cal combinar periòdicament l’atenció a l’alumnat amb la formació, la investigació i la gestió. Tant de bo que cada escola, a partir d’un currículum mínim, simples enunciats de continguts, objectius competencials, (i no com ara que s’arriba al detall més precís com si els docents no sabessin pràcticament res del que han d’ensenyar i avaluar), pogués, en funció de la detecció de totes les variables contextuals, desenvolupar el seu projecte educatiu i que aquest fos contrastat amb una avaluació general dels nivells i del sistema! I així, tantes altres, diguem-ne, actualitzacions i millores en què segur que estarem d’acord. Però fer esclatar la revolta amb l’excusa que l’avançament de curs no ha estat consultat als sindicats, no té res a veure amb la qualitat de l’ensenyament. El got havia d’haver vessat amb la primera sentència del 25%.