31 de maig del 2023

LA NOVA ICONA ANTIRACISTA

Sí, com deia aquell, a mi també m’estranya que només s’insulti Vinicius Júnior i no a la resta de jugadors negres de la plantilla del Real Madrid. Aquests dies s’han estat editant vídeos de comportaments racistes de fa temps fins als nostres dies en tots els camps de futbol, contra molts jugadors que no jugaven ni juguen precisament al RM i a favor dels quals no es va aixecar ni una mil·lèsima part de la polseguera que ha produït el cas del golejador madrileny. Si sumem el fet que sobretot els camps de futbol solen ser l’única sortida dels instints més primitius dels éssers humans i on és permès socialment fins a un cert punt l’expressió de la ràbia, la frustració que comporta el viure quotidià i, alhora, l’eufòria i la felicitat extrema, amb el fet que el jugador del Real Madrid, humiliat i convertit en el símbol de les víctimes de la xenofòbia i el racisme imperant a Espanya (i ara arreu del món), és de sang calenta, més nerviós del compte i en la majoria dels estadis on competeix és tingut com a un provocador, ja tenim la fórmula de la bomba de neutrons. Tant empoderat n’ha sortit Vinícius així que s’ha convertit en la víctima icònica dels insults i dels menyspreu al diferent i a l’estranger, que hi ha comentaristes esportius que ja l’anomenen el Mandela del futbol. Al Brasil no dubtaríem que li erigissin un dia d’aquests un monument. Fins i tot l’ONU i la Casa Blanca han denunciat el cas.

És irrefutable que Vinícius ha estat, com tants d’altres, befat i injuriat, i que no és manera de tractar-lo pels seus comportaments inadequats com a jugador, però també ho és que té padrins poderosos. Tants que fins i tot el Comitè de Competició va anul·lar la targeta vermella que l’havia expulsat del partit contra el València. Tants que no ens estranyaria gens que l’estructura arbitral saltés pels aires, com de fet, ja n’han apartat algun del VAR. Aquesta contundència punitiva que ha recaigut en el València CF i evidentment en alguns dels seus energúmens seguidors, tot i així no l’hem solgut veure quan a les grades d’alguns camps s’han mostrat esvàstiques i altres simbologies repugnants, es canten autèntiques porqueries, s’insulta tot altre jugador o entrenador i no precisament pel seu color de la pell o la seua procedència. Al final, com diu el meu amic, Vinícius ha acabat essent el blanc de totes les crítiques!

24 de maig del 2023

ÒXID DE DINITROGEN

Una de les virtuts dels períodes electorals, a part naturalment de la possibilitat d’exercir un dret democràtic elemental, és que s’insufla en el cos social una mena de gas del riure per l’eufòria que produeixen les promeses que tots i cadascun dels contendents ens proposen. Sol passar en els períodes electorals, però també -fins i tot hi ha irònics que reclamen eleccions cada any- en els preelectorals, quan es materialitzen finalment els compromisos més vistosos, habitualment reservats a obres públiques, que s’havien fet en el període anterior. Quatre anys donen per poc perquè es noti l’acció de govern, quan els euros escassegen, la burocràcia es menja el quadrienni, hi ha discrepàncies en les coalicions que van fer majories i quan l’oposició i el seus correligionaris s’hi atrinxeren en contra i posen en marxa la maquinària judicial. I sobretot i resumint quan els “grans” projectes “estrella”, els que justament il·lusionaren la majoria de votants, costen milions de vegades més de dur-los a la pràctica que no pas enunciar-los en un programa de propaganda electoral o anunciar-los pomposament en un debat televisiu. Tant se val, als votants, com si fóssim nens i nenes a qui regalen unes sabates noves, ens fa gràcia que ens prometin la lluna en un cove. Ens entusiasma. Ens desperta si més no la curiositat o ens trau de l’abúlia o la desgana amb què vivim el dia a dia la política.

L’efecte del gas del riure, del gas eufòric, amb les dosis recomanades per no semblar ximplets, dura el que dura. De manera que, després de la festa democràtica, la majoria de la ciutadania es tornarà a desinflar. Tornarà a instal·lar-se en l’anodinitat quotidiana a l’espera que els venedors de panacees i de licors miraculosos tornin a seduir-nos. Alguns dels candidats ja no seran tan simpàtics amb els desconeguts a qui demanaven el vot. És molt possible que no els trobis mai més als mercats, que ni ocasionalment hi coincideixis passejant pel carrer. Però, com que ja hauríem de saber com funciona aquesta història, sobretot no es deixin arrossegar per la desil·lusió o per la decepció. Perquè, en el fons, com diu Segismundo a La vida es sueño del prevere Calderón de la Barca: ¿Qué es la vida? Un frenesí. / ¿Qué es la vida? Una ilusión, / una sombra, una ficción, / y el mayor bien es pequeño; / que toda la vida es sueño, / y los sueños, sueños son.

17 de maig del 2023

RODALIES, ESTRUCTURA D’ESTAT

El més lamentable (tant que podria ser esperpèntic) del contenciós que té Catalunya amb rodalies Renfe-Adif és que s’ha convertit en l’exemple perfecte del que vol dir un clam en el desert. Des de fa més de vint anys que els diversos governs de la Generalitat venen reclamant-ne el seu traspàs integral, (no dic que ben intencionadament i possiblement amb la creença que tot plegat es gestionaria molt millor i amb l’assumpció que els errors es podrien pagar políticament amb càstigs severs a les urnes) tot i sabent que els trens de Rodalies i de tot altra tipologia i distància són una estructura d’Estat, de l’estat espanyol òbviament, com les autovies i les carreteres nacionals i els ports i els aeroports, i que com a tals estructures, són estratègiques per al manteniment de la unitat de l’Estat i per a la defensa d’aquest estat enfront de qualsevol ingerència exterior. Això és tan senzill d’entendre com el fet que hagi interessat tan poc el corredor mediterrani davant les pretensions del corredor central o atlàntic, malgrat que la major part de l’economia productiva de l’Estat es mogui pel llevant de la península.

Només em plau recordar-los que l’any 2001 la Generalitat va crear IFERCAT (Infraestructures Ferroviàries de Catalunya) amb quatre objectius basics: la Línia 9 del metro de Barcelona, la Línia Orbital Ferroviària, l’Eix Transversal Ferroviari i el Tren Tramvia. L’articulació del Sistema Ferroviari de Catalunya va quedar establert per la Llei de 4/2006. L’any passat la Generalitat va encarregar l'estudi de viabilitat del tren-tramvia del Bages, el tren-tramvia de les Terres de l’Ebre i el tren-tramvia de la Costa Brava, amb el ramal del tren tram Olot-Banyoles-Girona. L’any 2004, però, la Generalitat ja havia obert concurs per projectar l’Eix Transversal. El 2006 es van adjudicar diversos projectes per a fer-ne reserves de sòl, fet que va provocar que alguns propietaris dels suposats terrenys per on passarien els combois ja es preparaven per demanar suculentes compensacions. Doncs bé, en què ha quedat tot plegat?. No havíem d’arribar a Saint Girons amb el tren de la Pobla? Oi que algun dia arribarà el tren a Andorra, i per tant a la Seu d’Urgell?. Eh que el tren és una estructura d’Estat de la qual a Catalunya encara no hem posat sinó uns exigus fonaments a la Catalunya interior i al Pirineu?

10 de maig del 2023

PROCLAMES ELECTORALS

No es pot acontentar tothom perquè, en una ciutat, en un poble, sempre falta per resoldre, per arreglar, per implementar, per revertir, incorporar, etc., alguna cosa, algun dret, alguna obligació, alguna millora, alguna sorpresa, o alguna alegria. Als pobles que es despoblen hi falta gent que hi pugui viure. Als que van tirant, tot allò que fa que vagin tirant i que puguin tirar una mica més. Però a les ciutats, a part de coses, si hi falta algun cosa, sempre sol ser més abstracta que física, més conceptual que factual. A la ciutat, tot es resumeix a parlar i debatre de “model de ciutat”. I quan s’ha de desglossar hom es remet a uns altra mena d’universals: ciutat sostenible, ciutat ecològica, ciutat oberta, ciutat integradora, ciutat acollidora, ciutat feminista, ciutat lectora, ciutat del comerç de proximitat, ciutat neta, ciutat segura, ciutat no contaminant, ciutat amable, la ciutat dels vianants i el transport públic, la ciutat emprenedora, la ciutat ben comunicada, la ciutat verda, la ciutat equitativa, la ciutat equipada de serveis de tota mena, la ciutat ben planificada urbanísticament i, per què no, la ciutat dels “prodigis” -com deia el novel·lista-. ¿I en preguntem qui no voldria, doncs, una ciutat ideal?. En cada contesa electoral és obvi que tothom vengui la ciutat dels ideal. Però la ciutat i els pobles s’haurien de poder governar òptimament també pels detalls. I sobretot per encertar el to, la proxèmica, el verb i els complements i la cinèsica a fi de fer creïbles les promeses.

I en el programes electorals cal baixar en algun moment al més concret i pràctic. Cal parlar de com i quan es faran realitat les promeses. Quan, per exemple, posarem fil a l’agulla al pla de biblioteques de la ciutat (del qual fa lustres que és parla)? De quina manera tornaran a funcionar les Basses d’Alpicat? Quan es farà realitat algun projecte per al Pla de la Vilanoveta?. Què s’hi farà a Torre Salses? Quan tindrà la ciutat un pla eficient de Trens de Rodalies? Quan l’autovia a Balaguer i a Les Borges Blanques? Quan un hotel d’entitats feministes? Quan funcionarà la depuradora que fa anys que és construïda? O quan la casa museu Màrius Torres?. Com sigui serà, tinguem present el que deia T.S. Eliot: les paraules de l’any passat pertanyen al llenguatge de l’any passat. Les paraules de l’any vinent esperen una altra veu.

3 de maig del 2023

EMERGÈNCIES ELECTORALS

Fa molts anys que les dades reflecteixen que els joves ni que treballin no poden emancipar-se. Tothom sap que amb el que cobra un mileurista no pot pagar la majoria dels lloguers del mercat. ¿Quin truc de màgia ha de fer per pagar la morterada de 1000 euros de lloguer, més les despeses de llum, gas, calefacció, i menjar saludable?. El govern central ha aprovat posar al mercat del lloguer 50.000 pisos de la SAREB, el banc dolent, uns pisos la majoria dels quals estan en perfecte estat de ruïna i situats en perifèries desassistides i abandonades de la mà de déu. Ara fa unes setmanes es va aprovar una nova llei de l’habitatge que, entre altres, posa topalls als preus del lloguer. Com que al maig hi ha eleccions cal demostrar que es reacciona a una de les emergències més greus de l’estat. És en aquest sentit, per exemple, que els ajuntaments governats pel PSC-PSOE de l’àrea metropolitana ja pacten programes electorals amb la promesa miraculosa de garantir “que qualsevol persona tingui accés a un habitatge digne i assequible”. Es veu que les negociacions de la llei aquesta entre els partits de la Investidura han estat llargues, àrdues i difícils. I jo hi afegiria que han estat vergonyants, no solament perquè la llei arriba tardíssim (la catalana de 2020, que ja posava límits als preus dels lloguers en zones tensionades, fou tombada pel TC), sinó perquè no compromet cap pla d’inversió sostinguda en el temps en la construcció d’habitatge públic.

Ja té atreviment que el mateix president Sánchez reconegui que Espanya és del països de la UE amb menys habitatge públic. Ja és de jutjat de guàrdia que habitatge públic s’hagi privatitzat a fons voltors o que les mateixes institucions públiques tenidores de sòl reservat a habitatge social n’hagin permès requalificacions urbanístiques per a altres usos. Paral·lelament a aquesta eufòria electoralista, com era d’esperar de part dels lobbistes del ram s’han aixecat veus denunciant els efectes col·laterals de la llei que diuen: si els propietaris arrendadors no poden obtenir un rendiment dels seus actius immobiliaris, no tindran incentius per arreglar i mantenir els pisos en condicions, se’n reduirà l’oferta i es paralitzarà la poquíssima promoció privada de vivenda dedicada al lloguer. El problema rau en la paradoxa que l’habitatge és un dret, però també és una mercaderia.

26 d’abril del 2023

EL VOT DE L’EXTREMA DRETA

Els qui voten l’extrema dreta, per què ho fan? Per nostàlgia de la dictadura, de les dictadures? Perquè són rics i temen perdre els seus privilegis? Perquè són pobres i la culpa que ho siguin són els estrangers pobres? Perquè són patriotes ultranacionalistes? Perquè són amants de l’ordre, de la mà dura i dels càstigs exemplars? Perquè no creuen en la democràcia ni en els sindicats ni en els partits polítics? Perquè són euroescèptics i xenòfobs? Perquè l’extrema dreta és l’expressió del seu descontentament general i de les seues múltiples i diàries frustracions? Perquè no suporten els catalans i els bascos?. Imaginem-nos en una societat distòpica: votarien Franco si ressuscités? Haurien votat Hitler, Stalin i Mussolini? José Antonio? El general Millán Estraín? L’ugandès Idi Amín? El bolivià Hugo Banzer? El tunisià Habib Burgiba? Fidel Castro? L’haitià Francis Duvalier? Pinochet? Videla? Gadaffi? Ho Chi Minh? Saddam Hussein? L’ugandès Idi Amin Dada? El guineà Teodoro Obiang Nguema? On Vox va obtenir més vots a les eleccions catalanes de 2021, segons un estudi del politòleg Toni Rodon fou en els barris més rics i en els més pobres de Barcelona. I constata que la segregació entre rendes altes i baixes crea marcs mentals de pensaments antagònics, la qual cosa comporta, diu Rodon, un augment de la desconfiança envers els altres i també envers la política. Un còctel en què el guanyador és l'extrema dreta.

La segregació mental, les bombolles urbanes, el nativisme i la defensa de la preservació racial identitària, el control del relat populista, l’alimentació d’enemics imaginaris, la creació de bocs expiatoris, tot hi fa perquè s’arramassin vots cap als extrems de la política. Però els vots que van a l’extrema dreta no plantegen mai solucions concretes als problemes del dia a dia de la ciutadania. Tots els mals i els problemes socials són culpa del separatisme, de la immigració sobretot de religió musulmana, de les autonomies, del comunisme, del feminisme, de l’ecologisme, de la democràcia i el pluralisme polític, de la relaxació moral i el llibertinatge, de l’ateisme, del sindicalisme, de les lleis de memòria històrica, del garantisme judicial, del bonisme policial, de la desestructuració de les jerarquies tradicionals corporatives o, en fi, de la globalització, del multiculturalisme i les societats obertes.

19 d’abril del 2023

DE LA HIPOCRESIA

Fins que el cas de Ana Obregón no ho saltat a la palestra, la maternitat subrogada, com que és un tema pràcticament reservat a algunes elits que poden fer sempre el que volen mentre no en facin ostentació, no se’n parlava obertament. Ara resulta que cal regular-la millor, perquè, insisteixo qui pot se’n va als EUA i allí sorteja els entrebancs que li posen a l’Estat espanyol. El que ens xoca és l’ús dels eufemismes per parlar d’un ventre de lloguer o de comprar una gestació. Som tan hipòcritament pudorosos! Al nostre món farcit de normes eticomorals i dotat arreu de comitès d’ètica, es ven i es compra tot el que no s’hauria de vendre i comprar. Es venen ronyons, es ven sexe, es venen nadons, es roben nadons i nens i nenes, s’exhibeix canalla entrenant-se disparant escopetes i pistoles, nens i nenes soldats, nens i nenes vestits de legionaris amb les seues armes plastificades, nens i nenes esclavitzats en treballs miserables, nens i nenes desnodrits i esquelètics, nens i nenes violats, nens i nenes segrestats com a botí de guerra, enverinats, socarrimats...És tan perversa la nostra civilitzada societat que per moure’ns a la compassió som capaços de pagar i de vendre l’horror, la vesània o la barbàrie.

Com sigui que vagi evolucionant el tema, el fet és que la senyora Obregón ha pagat la gestació de la seua neta i, com correspon a qualsevol transacció comercial, també ha cobrat el ventre de lloguer. I, no menys important, tot plegat ha contribuït a remoure algunes consciències i, com no, a l’espectacle moral patri. El/La nounat/da, de moment, és en un segon pla. Mentre sigui inscrit com a ciutadà espanyol i en tingui cura qui sigui que faci el que cal fer a tota criatura, la resta ja se n’ocuparà la premsa el cor. Suposem que els més conspicus algun dia investigaran què passa amb la paternitat subrogada, amb els bancs d’esperma, si existeixen casos de clonació de gens humans. O, fins i tot, si la Intel·ligència Artificial, ara que dona mostres que se’ns està anant de les mans, està intervenint en tota aquesta revolució reproductiva humana. Ja és ben curiós que amb el relleu i les conseqüències que tenen i comporten aquestes temes, com diu l’alcarrasina Sílvia Aldavert Garcia, coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, “els drets sexuals i reproductius no s’hagin considerat mai drets humans”.

12 d’abril del 2023

CAPITALISME ECOLOGISTA?

Un dels perills més grans perquè la Terra sobrevisqui com a planeta habitable més enllà d’aquest mil·lenni són les vaques que pasturen per les prades verdoses de les nostres (o de qui sigui) muntanyes. No les bateries del cotxe elèctric ni els aerogeneradors ni l’armament atòmic ni el fracking ni els biocides ni el volum de residus que generem per la sobreexplotació de tots els recursos naturals, la nul·la gestió de la massa forestal, dels aqüífers o de la desaparició de milers d’espècies animals i vegetals. Segons el Fons Mundial per a la Naturalesa (WWD), si seguim el ritme actual de vida, necessitaríem els recursos de 2,5 planetes per abastir la població mundial l’any 2050. Però, les vaques que peixen herba pels camps on encara creix són la causa que la Terra foti un pet com una gla, sobretot quan, segons la FAO, el 33% dels sòls del planeta estan pràcticament degradats i no s’hi pot fer res més que prendre el sol i la pols i que hi passi algun ralli finançat per les grans corporacions extractives del planeta. És com si diguéssim, - i es repeteix maliciosament- que la culpa de la degradació del nostre planeta la tenen els pagesos i els ramaders i, en conseqüència, els qui mengem carn i peix i tot el que ens dona la vinya del Senyor.

El que és surrealista, o millor esperpèntic, per dir-ho perquè se m’entengui, és voler fer compatible el capitalisme amb l’ecologisme i la sostenibilitat. És com fer entrar un clau per la cabota. L’exemple paradigmàtic del carreró sense sortida seria: si volem continuar essent competitius i creant riquesa, cal ampliar l’aeroport el Prat, però alhora cal preservar l’ecosistema de les llacunes de l’entorn i evitar que més trànsit aeri no suposi més emanació de CO2 a l’atmosfera. Els enginyers se les empesquen amb una pista sobre el mar i els ecologistes i el Parlament! responen dient que és una barbaritat. I, mentrestant, els organismes internacionals ja es poden anar esgargamellant a informar-nos que malgrat els acords que es prenen en els fòrums sobre el tema, la dilació en la presa de mesures contundents és exasperant. Com ho són els escèptics que et demostren que la degradació ja va començar fa 10.000 anys en plena edat del Neolític quan va néixer la ramaderia i l’agricultura. Precisament quan el planeta era habitat per quatre gats, deu vaques i es conreaven 12 pebrots!

5 d’abril del 2023

L’ANTESALA ELECTORAL

Una manera d’influir en el vot dels electors, en el nostre món supermediatitzat per les xarxes socials, les fake i similars, consisteix a fer córrer el rumor, per exemple, que la Colau i Pueyo perdran les municipals respectives i que a Espanya guanyarà el PP. Sense oblidar les dades del CEO i totes les altres enquestes d’opinió interessades que ens van inoculant els verins dels derrotats i les mels dels futurs guanyadors. Com si, llevat dels afiliats als partits, la resta decidíssim el vot segons gira el vent mediàtic o segons l’humor amb què ens despertem el dia assenyalat. Està estudiat per la psicologia política que, en realitat, no se sap exactament quan hom decideix el seu vot: hi ha tants ciutadans que ja el tenen decidit abans de les campanyes, com tants altres que el decideixen a darrera hora, mentre molt pocs són influenciats per les campanyes. No són pocs, però, els qui voten en contra de ja sigui per animadversió, antipatia o fastigueig ja sigui per qüestions merament estètiques. Ara bé: ¿qui vota racionament en funció del programa electoral i a la vista del seu compliment es decanta per uns o per altres? Qui se sent seduït per la personalitat encantadora del líder o la lideressa? Qui té en compte l’historial delinqüencial d’un partit per no votar-lo? Qui vota simplement per anar en contra dels partits catalanistes, independentistes i de passada en contra dels que hi han acordat alguna cosa?

Posats a interpretar què condiciona el sentit del vot, ¿és possible que programaris espia o hackers a sou de determinades ideologies puguin influir en els resultats electorals? Són aquests enginyosos manipuladors que alteren les percepcions de les nostres ments respecte de la bondat o la maldat de determinats partits, les corresponents llistes electorals i de les seues polítiques? I l’abstenció? És fruit d’una militància anarquistoide, d’una despreocupació, d’un avorriment, d’una desgana o una expressió de rebuig de la política tal com es percep que es practica? Per què els polítics són tan mal valorats en les enquestes i tan poca gent hi confia, sobretot a Espanya? Una manera de resumir el nostre comportament electoral es deu al fet que, tal com es podia llegir en un titular: ens uneix l’odi. La polarització a Espanya, a Catalunya, s’explica perquè estem més d’acord en allò que no volem que en el que volem.

29 de març del 2023

L’ACCIÓ EXTERIOR DE LA GENERALITAT

Vostè sap exactament què fan les “ambaixades” catalanes que hi ha escampades pels cinc continents? Sap si la part dels impostos que paga destinats a aquestes oficines són productius en algun sentit? Més, per exemple, que les universitat del món on s’ensenya llengua i literatura catalana? Més que els casals catalans? Més que les multinacionals catalanes com Grífols? Més que no fan les Cambres de Comerç? Més que el Barça? Més que els polítics exiliats? Com és que no tenim manera de saber en què es gasten els euros que els són assignades? A part dels registres de catalans al món, de subvencions, de promocions, de premis, en què influencien, què transfereixen, ¿en què s’internacionalitza, en què què que es pugui quantificar? Per què, si no és remenant per internet, no es “publicita” mai ni la tasca que fan ni els resultats ni els impactes aconseguits? ¿Sap vostè, per posar un exemple ben recent, què se n’ha tret de la gira del president de la Generalitat per Sud-Amèrica? No què hi ha anat a fer, si no què hi hem guanyat el catalans que no hi guanyéssim ja? És important, esclar, ser-hi, en el món. Que se sàpiga que existim, que hem existit i que persistim com a nació amb la voluntat, per a alguns d’esdevenir un Estat. Naturalment que els simbolismes són importants, però sempre que a més de representar una idea, un pensament, un sentiment, projectin accions i provoquin respostes. Fins al dia d’avui, ¿sap vostè si hem obtingut alguna resposta positiva a les reivindicacions nacionals de Catalunya dels països on la Generalitat té “ambaixades”?.

En general, ni els governants ni els ciutadans no tenim una cultura de l’avaluació de l’acompliment de responsabilitats. No estem avesats al retiment de comptes. Mentre la pedagogia actual ha adoptat el criteri d’avaluar l’alumnat per la capacitat d’aplicar els coneixements que es van adquirint i a saber testar i corregir els seus errors, en els àmbits de la política, el mèrit no radica en la demostració de l’efectivitat de llurs accions, sinó en una mena de meritocràcia basada en l’acatament cec als líders. I si no opinem o bé, segons els consellers del ram que sigui, opinem per desconeixement, és precisament com a conseqüència que no s’expliquen prou bé les accions, les decisions i, sobretot, perquè ningú n’avalua els resultats de manera pública i contrastada.