LES DUES (O MÉS) ESPANYES

Les reaccions, cada cop més histèriques i guerreres a la possible llei d’amnistia i, sobretot, al fet que el president Puigdemont torni a casa sense ser jutjat i empresonat, alimentades pels partits de dreta i d’extremadreta, pels seus mitjans de comunicació, per la part afina de la judicatura, per alguns expresidents del govern i algun sindicat policial, estan creant un clima colpista que ens hauríem de prendre molt seriosament. Hem de suposar que la CIA, el CNI i la intel·ligència de la UE –algú hi deu haver que està al corrent dels qui puguin preparar alguna bullanga o fins i tot algun amotinament. Fins avui, en què escric aquest article, no he notat que la banca ni els empresaris ni els sindicat hagin expressat cap motiu de preocupació. No fos cas que ens alarméssim i ho enviéssim tot al carall. Però com que qui més qui menys ha estudiat una mica d’història i estem fent el possible per tenir memòria del nostre passat guerracivilista, les crides de la dreta a revoltar-se aznarianament i abalcasment contra el sanchisme no fan pinta que siguin un simple postureig. El desvergonyiment amb què el PP, dit un partit d’Estat!, està enfurismant tota la caverna no és només una falta de responsabilitat perquè les diferències ideològiques se circumscriguin dins els límits del diàleg i la raó, sinó que estan dinamitant la credibilitat de la separació de poders, un dels pilars bàsics de la democràcia.

Que alguns membres conservadors (i caducats de fa cinc anys sense que hagin dimitit) del C.G.P.J. proposin que l’organisme es posicioni en contra de l’amnistia, és a dir, que actuïn com a polítics, i que alguns polítics conservadors i ultradretans actuïn com a jutges i amb eufemismes sarcàstics proposin el linxament no ja de Puigdemont sinó de tots els encausats pel Procés, és una aberració democràtica. S’ha de ser cínic, eh?, per afirmar que l’amnistia es carrega l’estat de dret! Quan aquests mateixos no van dir ni mu davant les amnisties fiscals dels governs populars. Sincerament, no creiem que aquest país superi mai la realitat de les dues (o més) Espanyes i molt menys quan l’esquerra es presenta sempre atomitzada, enquimerada per si és més burgesa o més revolucionària. Com se’m fan presents els versos d’Aantonio Machado: Españolito que vienes/al mundo te guarde Dios,/una de las dos Españas/ha de helarte el corazón.

FRONTERES

Ja és estrany que el patriotes espanyols i, de passada, els catalans, no ens hagin informat com s’ha resolt, si és que s’ha resolt, el contenciós fronterer entre Espanya i Andorra arran de la polèmica que va generar la instal·lació de panells solars al planell de la Tosa entre l’EMD d’Os de Civís i la parròquia de la Massana. A finals de l’any passat, tot just descoberta l’anomalia pels nostres eficaços agents rurals, es va formar una comissió tècnica interestatal, com és costum de fer en aquests casos tan delicats, i es va dir que en tenien almenys per uns dos anys. Dos anys eh!, per delimitar una frontera que almenys entre el comtat d’Urgell i Andorra existeix des de 1278, tal com ens confirmen els historiadors. Resulta que trigaran tant de temps perquè, posats a estudiar, es repassaran els 63 km fronterers que es veu (o ja ho veurem) que hi ha entre els dos estats. Atès que aquest tema ha mogut tant enrenou (una frontera no és poca cosa, encara que la discussió entre estats només vingui d’uns quants metres quadrats) ja de passada podríem resoldre l’accés des d’Espanya-Catalunya a Os de Civís per una carretera estàndard, sense haver d’entrar a Andorra i arribar-hi per Sant Julià de Lòria. Sense haver de jugar-te-la com han fet ancestralment els contrabandistes per la pista que surt de Farrera, puja fins a les bordes i el coll de Conflent, sota el pic de Salòria, i baixa cap a Os de Civís.

Posats a parlar de fronteres i de reclamacions, així com és ben sabuda la dèria espanyola per reclamar Gibraltar (recordin, cedit a Anglaterra pel Tractat d’Utrecht), ¿com és que l’Espanya democràtica no s’ha plantejat de fer el mateix amb el comtat del Rosselló, l’Alta Cerdanya, el Conflent, el Vallespir i el Capcir, que Felip IV, rei de Castella, d’Aragó i de Portugal, va lliurar a la França de Lluís XIV, pel tractat dels Pirineus el 1659, a canvi que el Capet, tercer de la Casa de Borbó, no interferís a Flandes? En fi, tot just farà un parell d’anys i mesos, les autoritats franceses van plantificar unes pedrotes a la carretera, concretament al coll de Banyuls, que connecta Espolla (Alt Empordà) amb Banyuls de la Marenda (Rosselló ) per, es va dir, “contenir la immigració irregular i l’amenaça terrorista”. El 22 de gener d’enguany, en ocasió de la fira de l’Oli i l’Olivera d’Espolla, els veïns les van apartar amb una excavadora.

MENTRESTANT

Quina llàstima, oi?, els catalans, haver de tocar sempre de peus a terra! D’haver de menjar sempre fins a les postres la pura realitat. D’haver de pidolar sempre per omplir mínimament de peix el cove del dia a dia! Quina pena, no?, haver de mantenir l’esperança en un futur millor que no arriba mai, generació darrere generació, si no és a través de la genialitat artística, és a dir a través de la fantasia. Que l’única estratègia política dels partits nacionalistes catalans sigui sortejar el mentrestant fins que el realisme màgic o la intel·ligència artificial generi els miracles. L’atomisme independentista, el torracollonisme dels de la ceba i el misticisme dels utopistes han propiciat una vegada més que Catalunya en el lapse de quatre anys i mesos hagi passat d’estar a les portes de convertir-se en un estat (ja ho sabem: fallit, al segon de néixer) a esdevenir socialista. Els catalans no som un emmetxat de seny i rauxa. No. O som seny o som rauxa. Uns cops som clarividents i uns altres som cecs. Quan les coses se’ns torcen fem poesia. Quan sembla que ens redrecen, fem una prosa d’un realisme apocalíptic. Però habitualment som actors i actrius d’una pura tragicomèdia: sublims i grotescos alhora. I quan ens posen entre l’espasa i la paret, com ens passa darrerament, la meitat de la població amb dret a vot es fa l’orni: do not know, no answer.

L’equilibri de què parlava Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya o el caràcter tan perfilat amb què ens definia Ferrater Mora, si hom observa el mateix naixement del catalanisme polític a finals del segle XIX i l’atomització que n’ha seguit fins al dia d'avui, són més un constructe teòric que una realitat. Políticament (en realitat, antropològicament) els catalans sempre hem anat d’Herodes a Pilat. Tanmateix Josep Ferrater reblava el clau quan deia al seu famós Les formes de la vida catalana: Catalans, “molt seny i poc sentit comú”. Mai no arribem a culminar ni els períodes de seny ni els de rauxa. Fet i fet és molt probable que siguem uns mitges tintes, els mediocres del ni massa poc ni massa massa. El nostre equilibri actual, aquest tradicional entre poc i massa, de fet, com en la majoria de gent d’ordre però de grans conviccions independentistes, és anar fent la viu-viu, perquè, com deia Òscar Wilde, l’únic avantatge d’haver jugat amb foc és que hom aprèn a no cremar-se.

PERSEGUITS

Els pobles més perseguits i maltractats del món no són els musulmans palestins de Gaza, sinó els rohinyes de Myanmar (antiga Birmània). Per les autoritats birmanes són considerats immigrants il·legals procedents de Bangladesh, per la qual cosa són desposseïts de tot. Ni pàtria, ni llengua ni símbols ni religió ni res. I no em sona que països tan preocupats per les llibertats democràtiques com els EUA o la mateixa UE hagin vessat ni una llàgrima ni els hagin enviat un euro ni cap portaavions per protegir-los. Tant o més que els palestins ho són els hazara, descendents dels mongols, majoritàriament musulmans xiïtes, de parla persa que habiten sobretot el centre i sud d’Afganistan i escampats també pel Pakistan o l’Iran. Víctimes dels talibans, d’al-Qaida, dels extremistes sunnites i d’Estat Islàmic. Per als quals tampoc no hem vessat massa llàgrimes ni cap comissionat de la UE els ha ofert alguna mena de protecció. O els iazidís, de religió preislàmica, ubicats sobretot all nord-oest d’Iraq, als quals, quan els fanàtics d’Estat Islàmic van envair la regió, van esclavitzar les dones, van matar en massa els homes i van militaritzar tota la canalla.

Per no parlar de les víctimes oblidades del genocidi nazi de gitanos i la discriminació social que pateixen encara en tants països del nostre entorn cultural i polític. Per no referir-nos al kurds, que van col·laborar evidentment amb EUA per enderrocar Saddam Hussein que els havia gasificat com si fossin la processionària, i tanmateix continuen rebent per totes bandes, pels iraquians, els sirians, els turcs. Un poble que fa més de cent anys que reclama un estat propi. O els indígenes de la selva amazònica brasilera perseguits i caçats com a conills pels grans explotadors forestals o les faraòniques regulacions fluvials. O els musulmans uigurs al nord-oest de la Xina que són perfectament reeducats en “centres de formació professional” perquè aprenguin a comportar-se com uns bons hans (l’ètnia majoritària xinesa) i els desaparegui del cap qualsevol idea d’independència que els pogués “torturar” tal com passava al Tibet. O, per referir-nos al súmmum de l’estupidesa, els atacs i els assassinats en països com Tanzània, República Democràtica del Congo o Burundi de l’Àfrica subsahariana, contra els albins, per la creença que les pocions preparades amb els seus ossos porten bona sort.

VIOLÈNCIA JUVENIL

No són anècdotes les batusses entre joves a ganivetades i desafiant la policia que han tingut lloc, en pocs dies de diferència, a Manresa, Vic o Molins de Rei. El problema, conciutadans, no és que les baralles s’hagin produït entre joves d’origen migrant, el problema és la incapacitat de socialitzar determinats col·lectius de joves, (entre altres els MMS menors migrants sols o els NINIS. joves que no estudien ni treballen per les raons frustrants que siguin) en els valors, drets i deures, de civilitat i ciutadania. Com no és accidental que a Espanya el suïcidi sigui la primera causa de mort en els joves i els adolescents entre 12 i 29 anys. Com no és inusual l’increment de casos de violència sexual en grup exercida per joves i menors. Què passa, doncs? Què i qui en tenen la culpa? Que si falla l’escola, que si les famílies, que si els perniciosos valors del sistema capitalista, que si la religió del materialisme i que si tot s’hi val per aconseguir els objectius. Que si molts dels referents públics que es passegen pels mass media o les xarxes socials són precisament uns autèntics antimodels. Que si la culpa la té l’accés a la pornografia en edats púbers, que si hem educat en la permissivitat absoluta, que si ha desaparegut el concepte de disciplina, que si hem fet nens i nenes bombolla, que si hi ha poca policia i cap policia de la moral- Sí, sí, tot això i més.

Però els experts vaticinen que la situació només ha fet que començar. Si no es fa gir copernicà al model de societat que hem construït entre tots, però uns molt més que altres, la psiquiatria, la psicologia, els centres de menors, la fiscalia de menors no es podran llevar la feina de sobre. La violència juvenil, a fe de món que té on emmirallar-se. Vivim, cada dia i a cada hora i en directe, enfangats en una violència sistèmica en tots els aspectes de la nostra vida. Veure per la tele cossos surant al mar o mutilats per les bombes, refugiats malvivint en milers de camps de concentració, gent adulta, nens i joves remenant les escombraries davant de casa nostra o sentint com s’incrementen els índexs de pobresa malgrat els pal·liatius de les ONG, s’ha convertit en una aberrant normalitat.

22.000 MILIONS

El que fa que mai no s’acabi de resoldre el vergonyós nyap de rodalies a Catalunya, no és perquè no es compleixin els acords amb l’estat espanyol, quan n’hi ha, sinó perquè és una manera de tenir captiva, agafada pels dallonses, la comunidad autònoma separatista. Perquè, diguem-ho clar, no hi ha cap voluntat que s’arregli. Altrament, la recurrència dels programes electorals dels partits independentistes catalans en la reclamació del traspàs integral de rodalies, dels ports i aeroports, sempre acaba essent més el tòpic relat d’un memorial de greuges que no pas una estratègia, una bateria d’accions, per fer-ho realitat. Alguns optimistes van pensar que aquests traspassos, vitals per a la progressiva fonamentació i materialització de la idea de nació-estat de Catalunya, s’esdevindrien, com havia passat en altres temps amb els governs de Jordi Pujol, quan la minoria independentista al Congrés tingués la clau de la governabilitat de l’Estat. Que aquell dia es tindria l’oportunitat, a més a més, de pactar suports a canvi de rebaixar el dèficit fiscal, de completar l’execució del corredor mediterrani abans de la fi del món i, fins i tot, que es podria fer un referèndum consultiu sobre l’autodeterminació.

Nogensmenys, els partits dits d’estat sempre han entès, alguns segles abans de l’1 d’octubre de 2017, que qualsevol concessió que es faci als nacionalistes catalans (sempre més torracollons que els bascos), cal fer-la pensant que tot allò que constitueix la columna vertebral d’un Estat, com les infraestructures viàries de tota mena de transport (de mercaderies, d’energia, de comunicació, de serveis varis) no es toca. No serà mai motiu de cap negociació, peti qui peti. Encara que el partit d’estat que aspira a governar no governi o encara que s’hagin de repetir eleccions, totes les vegades que ho permeti la sacrosanta Constitució del moment. L’Estat, els partits d’estat, segons la conveniència i sobretot quan necessiten els vots dels nacionalistes perifèrics, sempre tenen a punt uns asos trucats a la màniga per fer veure que els complauen. Que sembli que fan passar bou per bèstia grossa. Però, al final, resulta que les paraules se les emporta el vent, els problemes del dia a dia es mengen la memòria del que es va prometre, mentre el dèficit fiscal amb Catalunya, es calculi com es vulgui, ja frega el 22.000 mil milions!

HIPÒCRITES!

Un país on una senyora presidenta d’una comicitat (perdo!, d’una comunitat) autònoma és capaç d’afirmar que els qui a Catalunya duen un cognom castellà ho tenen difícil per trobar feina, i no la desmenteixen sinó els humoristes, vol dir que o bé és un país infestat d’humoristes, de tantmefotistes, d’estúpids i cretins. Un país on la bella guàrdia del PSOE faci declaracions tan ràncies, tan anacròniques, tan conservadores, respecte, no ja sobre l’amnistia, sinó sobre l’ús del català i altres llengües cooficials espanyoles al Congrés i al Senat, que pareix que les hagin expressat dirigents dels partits més dretans del nostre panorama polític, només implica que en aquests país, Espanya, impera un cinisme tan brutal que no pot ser que no derivi de la ignorància supina ancestral que el sustenta. Un país, curull de constitucionalistes de boqueta, que s’autoanomena “democràcia consolidada” on els seus responsables són incapaços de fer que es compleixi la Constitució pel que fa a la renovació del Consejo General del Poder Judicial, cinc anys de l’obligació!, és un país que o bé considera algunes institucions fonamentals com a simples decorats escenogràfics o bé que les fa funcionar si s’acorden als interessos partidistes.

El partit que proclama que ha guanyat les eleccions però no té majoria per governar perquè ningú llevat de l’extrema dreta vol pactar amb ell, és un partit que simplement no convenç la majoria de votants del país del qual es vol erigir en àrbitre de la moderació, de la llibertat, de la igualtat entre els espanyols. Ves quin país en què, diuen, tothom és igual davant la llei (d’això es deu tractar la igualtat dels espanyols) excepte el cap d’Estat que és inviolable i no “està sujeto a responsabilidad”. No et refot un país en què el mateix fet de ser independentista és considerat potencialment terrorista i, en canvi, exhibir banderes anticonstitucionals, fer la salutació feixista i corejar himnes de la mateixa naturalesa, és considerat llibertat d’expressió. No sé si a les misses en honor a insignes feixistes caiguts per Espanya es llegeix mai aquest passatge de Mateu, 23.28: Igualment vosaltres, de fora sembleu justos, però per dintre sou plens d’hipocresia i de maldat. Potser sí, però o bé no ho escolten o pensen com sempre que els malvats, els pecadors, els destructors de la Pàtria sempre són els altres.

CANVI CLIMÀTIC

S’imaginen caient 768 litres per metre quadrat un dia d’una llevantada brutal a la ciutat de Barcelona, tal com ha diluviat a la ciutat grega de Volos? Com que aquí a casa nostra només cada dos per tres cauen com a molt 240 litres i els seus patidors i afectats ja s’imaginen l’apocalipsi, la resta, els qui només veiem la desgràcia per la tele, no ens acabem de creure que algun dia, més aviat que tard, ens pugui passar una animalada com la que estem contemplant. No ens acabem de creure del tot que això del canvi climàtic ens afecti massa. Si més no, no massa més que la calorada que patíem els que ja tenim una edat quan no hi havia els registres que existeixen ara; o les fredorades que sentíem cinquanta anys enrere. Com de gairebé tot el que passa en aquest món i en els altres, mai no ens n’acabem de creure gran cosa fins que no ho experimentem a la nostra pell, a la nostra butxaca i els qui tenen ànima, a la seua ànima. És cert, sempre hi ha gent solidària, generosa, empàtica, disposada a ajudar i a compartir. I cada vegada que les malvestats meteorològiques i ecològiques seran més violentes i ens afectaran de més a prop hi haurà més combatents contra els negacionistes, els generadors del desgavell climàtic i de la depredació dels recursos vitals i contra els qui es passen pel folre els acords internacionals sobre la sostenibilitat planetària.

Però, la batalla contra el mal, és d’unes proporcions megalítiques, de manera que les actituds testimonials seran tan insuficients com ho han estat fins ara davant els grans depredadors del planeta, amb les honorables excepcions de Greenpeace, els Verds, Coalició Clima, o les més d’un centenar, només a Catalunya, d’entitats que lluiten per la millora del medi ambient, la biodiversitat i la salut dels ecosistemes. Només de pensar en els materials que calen per fabricar un aerogenerador o les bateries elèctriques i els països que els extrauen, millor dit les grans companyies mineres que les exploten en quests països, no sé si estem fent grans avenços en la lluita contra el canvi climàtic. ¿Ja ho saben que hi ha més d’una trentena de països al món que han anunciat la construcció de reactors nuclears (tan sols a França n’han anunciat catorze), amb l’excusa de la independència energètica, la dependència de les energies fòssils i, per tant, la lluita contra el canvi climàtic?

EL NEGOCI

Quan per governar necessites, sí o sí, els vots dels qui, segons el relat oficial, pretenen destruir Espanya, resulta que tot és possible en el marc de la santa Constitució. Fins i tot una llei general d’amnistia, una cessió de l’Estat per fer un referèndum d’autodeterminació, un traspàs de competències que sempre havia estat impossible o un règim fiscal semblant al dels territoris forals. I és obvi que els qui tenen la clau per aconseguir la majoria exigeixin el màxim possible de contrapartides, de rèdits, d’interessos. És el negoci, que en llatí vol dir “no sense compensació”. I, com és sabut de tothom, quan es fan tractes comercials i especialment també en política els grans principis ideològics, eticomorals i normatius s’acaben acomodant a la conveniència. S has anat a mercat, si has concorregut les eleccions, no s’hi valen excuses si ten l’oportunitat de firar-te, quin motiu hi hauria per no fer-ho. I obtenir-ne una bona mercaderia, per exemple, una llei d’amnistia o el traspàs del Prat, al preu de cedir uns quants vots, una suma en si mateixa ridícula? La governança política democràtica no deixa de sustentar-se en el joc d’avinences, d’interessos, en pactes de senyor, mediatitzats, això sí, pel vent que bufa en cada moment. Vull dir, que no es tracta mai de compromisos segellats i lacrats notarialment. Tot el que s‘acorda políticament té un valor circumstancial, contingent i sobretot al marge o per sobre de les normes ètiques a l’ús.

La política la fan els polítics, es diu, però, en realitat, és més aviat al contrari. Els polítics, els qui exerceixen la política, són en la majoria dels casos fagocitats per les superestructures de l’enorme engranatge que mou la maquinària burocràtica de la política que no té altre sentit, altra finalitat, com deia Maquiavel, el pare de la ciència política, que l’obtenció del poder o la compartició del poder amb els poderosos de veritat. Tothom qui arriba a l’exercici de la política, fins i tot els més purs i nobles d’ideals i valors, si no s’hi rebel·len, acaben sucumbint als principis d’astúcia, pragmatisme, tactisme, doble moral, mitges veritats, capacitat de dribleig o regateig i d’esquivar o donar la volta a les interpel·lacions i crítiques, obediència al politburó, memorització de consignes i frases clau, perícia per sortir a les fotos i ser i estar al lloc oportú. Etc, etc.

LES CONSENTIDES ABERRACIONS

El cas Rubiales ens demostra que en aquest país existeix, possiblement encara per segles, un masclisme estructural que fa feredat. Instal·lat, entre altres àmbits, precisament en el món de l’esport i principalment el del futbol. Però, també, que aquest món, sobretot el del futbol, com ja han dit persones que en saben un niu, és dels negocis més indecents i insolents que hi ha en el nostre planeta. Sí, en aquest nostre sistema, on un president de la RFEF guanya mil vegades més, per posar només un exemple de l’aberració que suposa, que un investigador biomèdic o de qualsevol altra àrea de les considerades bàsiques per a la nostra salut i supervivència. El món del futbol professional és el paradigma més contradictori, en la mesura que converteix el que són els valors de l’esforç, de la companyonia, de la disciplina, del saber guanyar i perdre, del treball en equip, de la superació personal, etc., etc., en un estratosfèric negoci del més pur capitalisme salvatge. I tothom que hi gira al voltant i se’n beneficia òbviament, calla, para la mà i, per tant, atorga. Ah!, i la resta tenim opi cada cap de setmana i alguns dies més a un preu assequible. Ja hi pot haver legislació profeminista, ja ens podem omplir la boca que la societat ha evolucionat en els drets de les dones, ja hi pot haver totes les manifestacions a favor de la igualtat, que per extirpar la “normalitat” masclista es necessiten altres eines més contundents i expeditives.

És incomprensible com s’accepta amb tanta normalitat i indiferència que els considerats millors jugadors de futbol es comprin i es venguin per milions d’euros, tants que superen, per fixar-nos en una dada sensible, la suma de tots els pressupostos municipals de la demarcació de Lleida. Esclar, les passions, les grans afeccions, mouen milions i els milionaris dels esports majoritaris es protegeixen, se solidaritzen, s’intercanvien mercaderies humanes i, sobretot, són impunibles perquè poden comprar i vendre al comptat mitjans de comunicació, polítics, clubs, energies fòssils i renovables, organismes internacionals i silencis i màscares abominables. I al final, gairebé tots nosaltres, que necessitem alliberar-nos de les tensions i neguits diaris, esdevenim els seus clients més fidels i carallots. Com diu el savi uruguaià E. Galeano: el futbol és l’única religió que no té ateus.