dimecres, 29 de juliol de 2015

DEMOCRÀCIA

Ja fa uns mesos que hem desat les urnes i que en els municipis els pactes raonables han propiciat governs presumiblement estables i governs de conveniència. Molts dies hem estat analitzant la fragmentació d’opcions d’esquerra, i molts disgustos ens hem emportat pensant en la remota possibilitat que l’opció sobiranista guanyi alguna vegada en el Parlament. Però, en comptades ocasions hem llegit algú que s’hagi entretingut a analitzar el nivell d’abstenció. Hem arribat a un nivell de desencant tal que sembla normal i rutinari que el 40% passi de les eleccions. És acceptat com a principi que en els municipis de més de 25.000 habitants la participació sigui inferior al 55%. S’ha instal·lat en el pensament sociològic que una participació major del 70%, en qualsevol de les conteses electorals, és un èxit absolut de participació. Les enquestes que s’han fet sobre les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, en municipis catalans d’entre 10.000 i 150.000 habitants, per intentar comprendre els motius de l’abstenció, indiquen que aproximadament quatre de cada deu persones no vota perquè desconfia dels polítics. Tres més al·leguen que no han votat per causes majors o imprevistes. Altres dues, perquè no s’identifiquen amb els partits. I només una de cada deu, perquè no li interessa la política. Però el 65,5 % es tornaria a abstenir.

La pesta de la corrupció, el baixíssim nivell moral d’alguns polítics, la crisi econòmica, els cinc milions d’aturats, l’escletxa cada cop més profunda entre rics i pobres, la gangrena de la classe mitjana, l’incompliment dels programes electorals, el segrest per part del FMI de les regles econòmiques, el fiasco de l’autonomia política i econòmica de l’estat de les autonomies, la desconfiança democràtica que incorporen algunes lleis aprovades recentment, com l’anomenada “llei mordassa” o la llei “Wert”, la pràctica vergonyant del nepotisme; o la incapacitat manifesta d’alguns governants per empatitzar amb els sectors socials més desfavorits i la impossibilitat per càlculs partidistes de reformar o elaborar lleis electorals més obertes, més participatives, més transparents i més flexibles, han convertit en un fracàs rotund les proclames de regeneració política. Fins i tot, els líders de Barcelona en Comú han après en dos dies que una cosa és la teoria i l’altra l’oportunitat de posar en nòmina els parents.

dimecres, 22 de juliol de 2015

NI AUTONOMIA

La paraula que més hem interioritzat molts catalans els darrers anys quan hem trucat a les portes de l’Estat ha estat NO. No a la reforma de l’Estatut, no a un Pacte Fiscal, no a una consulta. I ha estat un No sense matisos, sense peròs, sense pal·liatius. Però és que el No a tot s’ha reforçat, a més a més, com s’ha denunciat mil cops, amb un procés de recentralització sistemàtica de l’autonomia (de l’Estat de les autonomies). Perquè no puguin dir que parlem de sensacions, els convido a llegir els documents que anualment publica l’Institut d’Estudis Autonòmics, almenys des del 2012 fins a l’actualitat, sobre la tendència, la dèria, la mania o la voluntat expressa del govern del PP de desnaturalitzar les competències autonòmiques i especialment les del nostre Estatut d’Autonomia. I els invito molt amablement que s’amarin del sucós contingut de l’informe recent, titulat La crònica d’una ofensiva premeditada. Les conseqüències sobre les persones de Catalunya, publicat per la Generalitat. Si algú encara es pregunta d’on ve la desafecció contra l’Estat o es pregunta encara per què hi ha tanta gent que desitja la independència de Catalunya, doncs que llegeixi, analitzi i contrasti aquests documents. Ja els dic jo que fan venir moltes ganes de dir “adéu Espanya!”

I no cal que siguis nacionalista ni especialment catalanista ni catalanoparlant ni del barça o de la ceba. D’entrada, només cal tenir present que la modulació autonòmica, sigui quin sigui l’abast de la lletra estatutària, la decideix el govern de l’Estat segons li plagui. Doncs bé, perquè ha plagut al PP (i al PSOE), per exemple, se’ns recorda que des del 2011, no s’ha reunit cap dels òrgans bilaterals Estat-Generalitat, previstos en l’Estatut, ni s’ha aprovat cap traspàs de competències. Però el més lacerant ve quan llegeixes, i copio, que: Fa més de 15 anys que l’Estat incompleix les sentències del Tribunal constitucional favorables a la gestió territorial del 0,7% de l’IRPF destinada a finalitats socials. O que l’Estat s’ha passat pel folre la seua participació del 50% en el finançament de la Llei de la Dependència, cosa que ha obligat la Generalitat haver d’aportar una mitjana de més del 82% del seu pressupost. En tots els àmbits i sectors fa feredat comprovar amb dades de tota mena com l’Estat s’ha rabejat a convertir la Generalitat en una simple oficina administrativa.

dimecres, 15 de juliol de 2015

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS

Per governar, sobretot per manar, quan no s’han tingut majories absolutes, tot els partits han pactat fins i tot amb el dimoni. Principalment en els ajuntaments. Crec recordar que hi hagut, en algun municipi de les nostres comarques, matrimonis de conveniència fins i tot entre ERC i PP. Per tant, això de l’acord entre C’s i PSC (i PP) de l’Ajuntament de Lleida, ja no estranyaria ningú, si no fos que el paer en cap és el president del PSC de Catalunya, un partit que s’ha reivindicat des de sempre com un dels principals impulsors de les lleis de normalització lingüística del català i una persona, el paer en cap, que s’ha manifestat sempre com un dels representants del catalanisme més obert o progressista del PSC. Encara que a la pràctica les condicions del pacte del PSC amb C’s, poden convertir-se en paper mullat, el que ha deixat descol·locats, perplexos i alarmats, el que ha decebut, el que ha estranyat, el que ha indignat una bona majoria de lleidatans i de catalans, és precisament que el paer en cap s’hagi avingut a signar les condicions de C’s que més toquen el voraviu de la nostra societat: la llengua i els símbols. Que s’hagi avingut a fer el joc al partit que pràcticament només té una missió: carregar-se l’arquitectura de la llengua catalana i dels signes d’identitat dels catalans.

El que més irrita i enrabia la gent no és que el PSC sigui constitucionalista, federalista, antisecessionista, o que mentre ha governat a Lleida no hagi volgut que en els llocs públics onegessin banderes independentistes o que hagi evitat d’adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència. No enutja la gent la coherència i la sinceritat, sinó que per governar facis com aquell que deia: “aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc uns altres”. Dit altrament, que et venguis per un plat de llenties. Aquests dies, molta gent ha recordat el pacte d’Oronich amb Alianza Popular i el grup Freixes per governar la ciutat. I el malson dels dos anys terribles i esperpèntics alhora, que es van viure a la ciutat. I com solen acabar els experiments amb gasosa. Déu nos en guard, com insinuava la senyora Ribes –i que el senyor Rivera sondeja–, que l’acord pel cartipàs municipal sigui l’antesala del que aspira que s’esdevingui ben aviat al Parlament! I Déu mos en guard, que, si això ocorregués, Lleida hagués pogut servir de laboratori de proves.

dimecres, 8 de juliol de 2015

A PROPÒSIT DE GRÈCIA

La crisi grega ens ensenya coses tan importants com que ideologia i economia són un matrimoni inseparable, per més que ens hagin acostumat a tractar-les com a mons diferents. Quan els creditors europeus exigeixen els grecs que paguin el deute i saben que no el poden pagar, no els demanen només que ingressin uns milers d’euros en una data límit en un compte determinat, sinó que exigeixen que facin reformes. No unes qualsevol, sinó les que ideològicament creuen els creditors que has de fer. Grècia no té políticament cap altra opció que actuar al dictat de la Troica. És a dir no té cap marge polític ni ideològic per ser sobirana en l’articulació de polítiques econòmiques que generin els euros per fer efectius els pagaments dels deutes. Ens entenem, oi? Quan els creditors acusen el govern de Tsipras i el seu partit (i, és clar, de retop Podemos) d’irresponsables per prometre allò que no podien, s’està dient que, quan ets membre del club de l’euro, la teua democràcia té uns límits. Sobretot, insisteixo, si tens deutes amb el FMI i els bancs d’alguns estats europeus. Curiosament, abans de Tsipras, Grècia que complia sense dir ni piu el dictat de la Troica, aparentment no tenia cap problema, però la població s’estava arruïnant miserablement i els seus grans capitals marxaven tan tranquil·lament a Suïssa o als Paradisos sense bandera.

La crisi hel·lènica ens ha recordat, per si ho havíem oblidat o no ho sabíem, que la UE és per damunt de tot una unió monetària, una mala suma de països rics i pobres, de gent que en sap i d’altres que no en saben ni un borrall, de savis i d’ases de solemnitat. I que la moneda és la regla d’or que priva per sobre de tot. Més encara, que la UE ni és una unió financera ni molt menys una unió política. Per tant, si un país empobrit, ara Grècia, té la il·lusió de votar qualsevol opció política que entengui que la moneda pot ser usada d’una altra manera diferent com la que regulen els qui tenen la paella pel mànec, que sàpiga que es mourà en l’esfera de la pura il·lusió i el somni. Com sap tothom, Grècia no pot ni podrà complir ni els seus compromisos crediticis que són enormes ni podrà endreçar el país, si no té crèdit. Ni aquest govern ni el qui pugi si hi ha noves eleccions democràtiques. O hi ha canvi de paradigma o es fa càrrec del país la burocràcia de la UE. O se’ls deixa morir lànguidament.

dimecres, 1 de juliol de 2015

UN MÀSTER

Ens fa l’efecte que el líder de Podemos, Pablo Iglesias, no tingui ni idea de la historia de Catalunya ni de la política catalana ni de de la nostra complexa, dinàmica i desacomplexada realitat social, cultural i cosmològica. Quan s’expressa sarcàsticament sobre el patriotisme del president Mas, no fa altra cosa que repetir com un lloro la tristíssima cançó del carpetovetonisme més ranci i penós. El formigó mental d’aquesta mena de progres respecte de la identitat d’una gran majoria de ciutadans de Catalunya no és menys dur que el que ha sostingut la closca, tota la vida, de la dreta cavernícola. Semblava que el discurs que proclamava que la culpa de tot la tenia la burgesia catalana ja estava més que caducat. Pareixia que la teoria política ja s’havia posat d’acord a considerar que la nació no necessàriament és un concepte pervers i maligne. I que la primera lliçó de ciències polítiques diu que tota nació aspira a un Estat. Estàvem convençuts que l’únic que no havia quedat obsolet del marxisme eren els conceptes de materialisme històric i el mètode dialèctic d’anàlisi de la realitat socioeconòmica. No ens agrada que ens donin lliçons de patriotisme social quan saben, perfectament, qui tanca l’aixeta de pas.

Que li ho pregunti al valencià Ximo Puig, amb qui el seu partit ha pactat la presidència de la Generalitat, quines són les pàtries que l’han fet patir més. Sí, que li pregunti quina és la pàtria comuna de la llengua valenciana, del corredor mediterrani, d’Ausiàs March i de la festa del foc. I que li ho pregunti a la propera presidenta del govern balear, Francina Armengol, a qui ha donat suport, sobre les mateixes pàtries. De vegades tens la sensació que hi ha moments i personatges de la història que es repeteixen, que reapareixen com a fantasmes. No ho sé, estic veient, mig difuminat l’espectre erràtic d’Alejandro Lerroux com es passeja de nou pel Paral·lel de Barcelona, l’artífex del Partido Republicano Radical, però que en esclatar la guerra civil fugí, amb la cua entre les cames, a Portugal. Si han de governar o ajudar a governar a Catalunya, a partir del 27 de setembre, no estaria malament que s’anessin preparant per a un màster de desintoxicació sobre els prejudicis catalanescos. És probable que La Caixa ofereixi línies d’ajuts, reintegrables òbviament, a interès 0. Si no, ja tindríem la sonsònia de la casta per segles.