dimecres, 9 de desembre de 2015

CRONISTES LOCALS

Admiro els antics i els moderns cronistes locals. Els oficiosos i, àdhuc, els oficialistes, aquells que eren com la veu del seu amo, perquè al capdavall, tot i el seu biaix ideològic, també acabaven deixant constància de les misèries i grandeses locals. Admiro, per tant, les ciutats, els pobles que s’han dotat d’aquests constatadors de les realitats i les seues circumstàncies i que han afaiçonat passats històrics i modelen els dies coetanis dels seus conciutadans. Sóc un admirador de Josep Lladonosa i Pujol, de Llorenç Sánchez Vilanova de La Pobla de Segur o de Miquel Polo de Mollerussa. I naturalment de tots aquells investigadors que s’agrupen en els centres d’estudis comarcans i locals i, per tant, estic molt content que acabi de nàixer el Centre d’Estudis de la Segarra, per impuls de Max Turull i altres entusiastes recercadors d’identitats i de patrimonis col·lectius. I els admiro especialment no només perquè han creat el relat de tot allò que han estat, són i poden ésser les nostres ciutats i tota mena d’agrupacions humanes a l’entorn d’un campanar, d’un cementiri i uns jornals de terra, sinó perquè ho han fet, els que jo he conegut, amb una saludable objectivitat. Però, alhora, amb aquella punta d’orgull de demostrar l’amor al terrer -paisatge, gent, institucions, fets, rituals, tradicions i anècdotes- que t’ha vist néixer i fer-te una persona de profit.

Sense les aportacions de Marià Olives, de Dídac-Joaquim Ballester, de Miquel Ferrer Garcés, el bisbe Josep Messeguer o les recerques de Pleyan de Porta, Roca Florejachs, Frederic Reñé, Enric Arderiu, del treballs del Centre Excursionista, del mateix Josep Lladonosa o dels blogaires d’Altres Històries de Lleida per citar-ne uns quants d’indispensables, a Lleida no tindríem coneixement de res. Possiblement estaríem a les beceroles d’organitzar un museu, un arxiu, una biblioteca i d’escriure alguna història. N’hi hauria d’altres? Possiblement, però l’important és que de ben prompte es tingué la consciència que per saber hom, com a societat, com a individus, s’havia de preocupar i ser capaç de saber. No perquè interessés expressament a les institucions polítiques. No perquè aquestes en tinguessin el mandat legal. Tanmateix benvingudes han estat i són quan aquestes, com el municipi d’Alguaire en el marc del patronat Josep Lladonsa, promouen premis d’Història local.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada