19 de juny del 2024

COMUNITAT EUROPEA?

Europa per a la gran majoria només és un continent i encara no massa ben delimitat. Per a uns quant més, una Unió d’Estats, una comunitat econòmica que pren acords que afecten tots els sectors de l’economia. I encara, un gran espai sense fronteres de convivència entre persones i idees, amb uns tribunals de justícia on recórrer i apel·lar, un banc central, i mitjançant l’OTAN amb una defensa comuna. Però no és de cap manera una cultura comuna, una religió comuna, una tradició comuna, uns usos i costums comuns, una cuina comuna, una llengua comuna ni un sentiment d’identitat comú. No ho ha estat mai, ni amb l’imperi llatí ni amb el napoleònic ni sota cap altre. La gràcia de la UE, però, rau precisament en fet que aquesta diversitat socioeconòmica i cultural no s’hagi traduït, almenys des de la segona guerra mundial en espantoses esbatussades amb la nefasta conseqüència de milionades de morts. Perquè, sí, resulta que en el nostre vell continent, bressol d’una de les civilitzacions més cultes del món, des de l’aparició de l’homo sapiens fins a l’actual és on s’han produït més morts violentes del planeta Terra. Una mortaldat fastigosament industrial causada principalment per allò tan sagrat de la religió, la pertinença ètnica, les idees o els fonaments del raciocini. Precisament ens hem matat a balquena per tot allò que encara avui la “comunitat europea” no ha aconseguit superar.

En l’esperit fundacional de la Unió Europea hi havia la imperiosa voluntat de superar el desastre provocat pels totalitarisme que l’havien arruïnat. L’ascens de la dreta extrema en les darreres eleccions en països tan significats com a França i Alemanya, només vol dir dues coses: o bé la governança de la UE no ha sabut acomplir els objectius prioritaris de la ciutadania o bé aquesta desgraciadament ha perdut la memòria. Quan una part de la pagesia europea vota l’extrema dreta, una bona part de la joventut vota la dreta extrema, quan una part important de la classe mitjana francesa, italiana, austríaca, alemanya, hongaresa, flamenca, pensa que el vot de càstig als partits tradicionals resoldrà el seu problema vol dir que a la nostra Europa regna un desesper absolut, un desconcert desesperant i una desconfiança general en la classe política, que hauria no només d’avergonyir sinó de fer témer els qui “passen” de tot i s’ho miren indiferents.

12 de juny del 2024

LA CULPA

No és veritat que el socialisme del PSOE inquieti o posi traves fiscals a la capitalització de les empreses de l’Íbex 35, la gran banca, els multimilionaris o els qui operen en paradisos fiscals. El que intenta fer és redistribuir la riquesa, que el qui més té contribueixi una mica més al bé comú. Una mica més només, eh!, perquè les dades no en ens indiquen que cada anys els rics siguin menys rics i no augmenten els milionaris. Ans tot el contrari. Ja ho sabem que el deute públic està disparadíssim, però el que no pot deixar de fer el socialisme és vetllar perquè tothom tingui una llar on poder viure, tenir un sou que cobreixi les necessitats bàsiques i pugui esdevenir consumidor dels bens que produeixen, transformen i comercialitzen uns i altres. El que no pot ser és pensar que els pobres ja s’arreglaran, com li hem sentit a dir a un dirigent ultraliberal. Que el mercat és un déu misericordiós. El gir a la dreta i a l’extrema dreta que està fent bona part de la ciutadania europea és perquè s’ha instal·lat en els imaginaris de les classes mitjanes i dels qui les veuen de tots colors que la culpa de les seues “misèries”, de les “pèrdues identitàries” o de les pors, la té “l’estranger”, l’invent del canvi climàtic i l’ateisme. El feminisme, l’ecologisme, els de la bandera LGTBIQ+. Creuen que, contra la inseguretat dels nostres carrers, dels nostres habitatges, del nostre patrimoni, del nostre catolicisme tradicional, de la nostra tauromàquia i dels nostres costums, només valen l’imperi de l’ordre, del control, de la filferrada i la mà dura policial.

El cap d’any passat un bloguer de l’emergent i seductora canalla neofeixista vociferava davant la seu del PSOE a Ferraz: feliz 1936 para los putos rojos de mierda. Hi ha joves espanyols que proclamen tan impunement i pública aquestes barbaritats perquè no existeix cap norma, cap codi de ciutadania, que els ho impedeixi o castigui. La crua realitat és que aquests exabruptes s’han normalitzat arreu de la nostra Europa comunitària, com si la milionada de morts per culpa del feixisme, el nazisme i l’estalinisme fossin justificats. Quanta raó tenia Hannah Arendt quan afirmava, el 1951, que “les solucions totalitàries poden molt bé sobreviure a la caiguda dels règims totalitaris allí on sembli impossible alleugerir la misèria política, social o econòmica d’una manera efectiva”.

5 de juny del 2024

EL MÓN AL REVÉS

Han vist la foto del líder de Vox parlant amb Netanyahu? És possible que el representant de Vox, que en les manifestacions dels seus onegen banderes franquistes, s’exhibeix descaradament simbologia nazi (sí, nazi) i es vociferen consignes trabucaires, es presenti al president d’Israel a donar-li suport contra Hamàs? Estem bojos o què? O soc jo i els meus afins que ens hem quedat ancorats en l’època del sentit comú, de quan el bé era el bé i el mal, el mal. —És que Netanyahu governa amb l’extrema dreta—, m’indica el racionalista. Però és jueu, no? Té assumit perfectament que és hereu de la memòria dels progroms (mot que deriva precisament del rus), de l’extermini nazi, de la persecució sistemàtica des de temps immemorials, oi? No sé de què t’estranyes? —em replica el d’abans—. Imagina’t fins on ha arribat el despropòsit que PP, que es diu un partit de centre, i Vox governen junts curiosament dues de les baules principals dels nostàlgics Països Catalans: Balears i Comunitat Valenciana (es diu així, no?). Ni cordó sanitari contra l’extrema dreta ni romanços. El poder és el poder i quan l’avalen les grans cadenes mediàtiques, la gran banca, el gran capital, les cúpules d’alguns poders de l’Estat i àmplies majories de ciutadans, arreu del nostre món civilitzadament democràtic, la dreta pacta amb l’extrema i la dura i s’ho acaba menjant tot: sobretot les mentalitats que veuen en l’estranger, en la immigració principalment de religió musulmana, un desnaturalitzador de les essències pàtries, un aprofitat de l’estat del benestar, un perill per a la convivència, un “invasor”.

No serà que —em reflexiona el susdit— l’única manera de frenar Vox és que hi pacti el PP. Car el PP no deixa de ser el contenidor de referència tant dels nostàlgics del franquisme, passant pels centristes, els vaticanistes tradicionalistes, els regionalistes, com dels partidaris de la democràcia cristiana i els liberals. Un conglomerat que sota el lema carlista Déu, Pàtria i Rei més una idea molt particularment ayusoiana de Llibertat, representa l’essència no ja de més de mitja Espanya, sinó de tres quarts d’Europa, ara mateix. Sempre ha passat el mateix: és en nom de la democràcia que el cesarisme, l’autocràcia o el despotisme messiànics de dreta o d’esquerra s’han carregat la democràcia i han enviat els del lliri a la mà a les solucions finals.