Aquí teniu quatre sonets del llibret Car lo voler en dos parts se parteix, nº 10 de la col·lecció Els quaderns de Mahalta de Morphosi (Lleida, 2006).
I
TOT I SER ELLA UN ENCANT DE DONA,
L’AMANT, SOBREVINGUT PER LA IMATGE
D’UN MÉS GRAN ENCANT IMAGINAT, DUBTA
ENTRE EL REAL I L’IMAGINARI
Era l’encant d’ell mateix i del món,
una princesa que al tàlam es marfon,
com en un conte de fades rafaelita,
l’urc de la tribu i àdhuc de l’eremita.
Ell, un burgès, soldat del Rotary,
platònic gest, ideals sense fita.
Ara es debat si és ella o Bobary
qui jeu al llit i es don tan sibarita.
Què és real o imaginari, amor,
si som del temps equívoques partícules?
¿És que hom confon la nítida remor
dels teus sospirs per pastoses cutícules
de verds oasis amb caldes odalisques?
Fes-m’ho saber ben nua entre les xisques!
II
DE L’AMADA QUE VACIL.LAVA
SI LA SEVA MADURESA I EXPERIÈNCIA
COHIBIRIEN L’AMANT JOVENCELL
Caduc té el pèl del pubis i l’aixella,
talment l’alzina i part de la boscúria.
Però sap del cert que viure és meravella;
com el bon Llàtzer, tot ix de la foscúria.
Té el cor madur d’amar com la femella
bregada en llengua, besada amb molta fúria.
I tem que a tu, jove de bona estrella,
núbil i verge, t’espanti la vellúria.
L’expert té anys i sap la tirania
del vi reserva i el sexe d’ambrosia.
Caduca el sol o el magma dels volcans?
Ama de nou amb flames fecundants,
i afina els dits, que destres són els palps
dels de Verona, per bé que siguin calbs.
III
D’UNA AMANT GORMANDA QUE SE SENT FATXOSA
I CULPA L’AMADOR DELS SEUS GRANS I GRASSOR
T’infles, tens gana, et pesen les parpelles;
palpites tant que qualsevol diria
que el teu amor és una anomalia,
i sents tristor que et pengin les mamelles.
Seré amatent a fer-te, com qui abdica,
amb tota higiene, l’amor més conjugal.
No són les pústules allò que et mortifica,
sinó que siguis hipersensible al mal.
Entenc molt bé que el dolç et torni foca
que les quimeres t’enardeixin la fam,
que sucs i salses et siguin damnació.
Mes, jo em marfonc amb les arts de la boca;
qui no?, quan succiones com l’abellam
la mel del meu carall en combustió.
IV
DE LA GELOSIA QUE SENT L’AMANT
EN DESPERTAR-SE LA PRIMAVERA I
TOTES LES ALTRES TAMBÉ APERDUEN LA ROBA
Sóc temorós que el gaudi m’ennuegui.
L’escot d’estiu és generós i altiu;
la vida trempa un metall eruptiu
i em bull el cap que sembla que espetegui.
Seré tot ulls per altres carns colrades?
Envejaré foranes curvatures,
sense que es noti que em tiben les costures,
o que, gelosa, em privis de palpades?
De la qui ens punxa el cor volem l’ardor,
talment aquell que d’una altra espiem.
L’amor madur té perills que hom no abasta,
com més afany més tensa l’escalfor.
Quan tot és flor i l’apetit extrem,
poder no hi basta, i el corc la carn devasta.
