ELEMENTALITATS

Ho tornem a repetir: si sabessin que guanyaria el no, ens deixarien votar demà mateix. Com que tenen la certesa que triomfaria per golejada el no a la secessió catalana en un referèndum al “poble espanyol”, és probable que el convoquin. Si el govern d’Espanya tingués una mica més de cintura democràtica, a hores d’ara en una taula de diàleg, ja hauria proposat l’alternativa al referèndum unilateral de la majoria del Parlament: preguntémosle, pues, al pueblo español. I especulant especulant, vés a saber si, després de les eleccions europees del mes de maig, no se’ns fa aquest oferiment. Això suposant que el Constitucional ha tombat la proclama catalana de sobirania i que les Corts han esmicolat qualsevol ús de l’article 150.2 de la Carta Magna per cedir la potestat referendària a la Generalitat. Si no fos perquè se’ns estaria dant gat per llebre, ja m’agradaria veure quins aliats tenim a l’Estat espanyol i les anàlisis que se’ns deduirien de la possible derrota, encara que fos pels pèls. Més elemental no pot ser que amb els resultats a la mà l’endemà de la consulta del nou de novembre el govern català i el Parlament no es trobin en un escenari complicadíssim de gestionar.

Ho repetim una vegada més: el més senzill és autoritzar o fer la consulta. El més difícil, no del 2014, sinó de la història de Catalunya i d’Espanya (molt més que decidir si ens posàvem al costat dels borbons o dels austriacistes en la guerra de Successió), és com interpretar els seus resultats, sobretot els sí/no i les abstencions, i tot seguit què fer tant si la majoria s’ha decantat pel sí/sí, com pel no/no. Tot fa témer, quan s’insinuen aquestes qüestions, que el bloc sobiranista es desfaria com un bolado. Tot fa pensar que s’obriria un laberint amb mil i una possibilitats, la majoria irrealitzables o ineficaces. Ja fos, en cas de victòria, la convocatòria d’unes eleccions catalanes anticipades, ja fos una declaració unilateral d’independència, ja fos, com insinuava el conseller Homs l’altre dia, una consulta a la resta de l’Estat, o ja fos esperar un beneplàcit del govern central. I ja no arribem a capir els maldecaps que generaria una majoria de respostes sí/no, o el mal perdre que hi hauria en la banda dels independentistes davant un resultat desfavorable. Vet aquí que el que sembla més complex, per acomplir-se, hauria de ser el més elemental.

FÀSTIC I FASTIG

Si sabessin que guanyaria el no a la independència ens deixarien votar. Ho ha dit algú altre, és cert, però la sentència ja és escrita pertot. I no mobilitzarien massius atacs per terra, mar i aire, com temem que estan preparant, si tinguessin la certesa que amb els informes de la FAES, de Margallo, els estudis de l’exministre Borrell i dels experts que ha fitxat Montoro, els saberuts independents Ángel de la Fuente, Ramon Barberán i Ezequiel Uriel, ens cagaríem a les calces. Si poguessin certificar que ens espantaríem com uns pollets en escoltar les cosmopolites paraules del català (ara sí), Jaume Malet, president de la Cambra de Comerç d’Estats Units a Espanya, que no entén que tant se’ns en foti el que diu com el que no ha dit fins que s’ha vist les orelles del llop independentista. Ja fa dies, altrament, que sento a dir que qui governa l’Estat, des de totes les instàncies i estaments de poder, l’està convertint en una cosa fastigosa, odiosa i exasperant. Hi ha molta gent que té seriosos problemes per comportar-se com un espanyol normalet que, sense ser nacionalista ni independentista, simplement creu en la democràcia, en la pluralitat i la diversitat de sentiments i d’opinions.

És que la qüestió ratlla la bogeria: alliberats d’eufemismes, amb tota la barra, se’ns ha vingut a dir que qui a Catalunya no està en la línia del PP és un proeterra, un terrorista! Ara ja no et fumbrien a la garjola només per no ser un bon espanyol, sinó per ser un mal català. És a dir, per haver manipulat la història comuna, per haver escampat arreu que la Rendición de Breda de Velázquez és un muntatge com l’èpica de Don Pelayo, i haver inoculat a l’escola el separatisme i la maçoneria, o per haver renegat de la Fiesta Nacional. Per haver esborrat la memòria física de Franco i de Fraga, per deixar de penjar la bandera rojigualda als balcons dels ajuntaments, per no practicar el bilingüisme, per intentar colonitzar culturalment la Comunitat Valenciana i les Balears, per haver ridiculitzar Rajoy i Cospedal a TV3, per ser més rics que els altres, per ser uns gasius, garrepes i insolidaris de mil dimonis; per fer servir, alguna vegada, el paper de la Razón per eixugar els pipís del gos que no hem pogut treure al carrer per un cadarn, o simplement per ser tan tossuts, cabuts, idiotes i rucs. O per llegir Victus o La invención del pasado.

DEPÈN DE LA POLÍTICA

És clar que tot depèn de la negociació, de la voluntat i de la intel·ligència política que sap interpretar la complexitat dels escenaris socials. És clar que tot comença i acaba essent política o ètica en les comunitats humanes. És clar que en política el més important és la capacitat estratègica i el tactisme en cadascun dels moviments que cal fer. Que la política és escenografia, teatralitat, retòrica, eufemisme, mitges veritats, fantasies estadístiques, funambulisme, transvestisme i fregolisme. Ja no hauríem d’escandalitzar-nos perquè avui un partit defensi una opció i demà tot el contrari. Que mesuri i qualifiqui les coses, les accions i les persones segons les circumstàncies, l’estatus que ocupen en l’escalafó del partit o de la societat o segons el nivell de simpaties que generin. Forma part de l’ADN de la política, per exemple, que el PSC no obri boca quan la senyora Chacón trenca la disciplina de vot i, en canvi, s’acarnissi amb Geli, Elena i Ventura, quan aquests intenten enarborar la bandera de l’ètica i una certa lúcida percepció a favor del mateix partit. És la política que fa i desfà les lleis i les interpreta. Que fa impossible el que és possible i a l’inrevés. És la política que marca els límits de l’autonomia, que els eixampla o que la fulmina.

No demanis a la política la lògica i la coherència. Però, si un dia, excepcionalment, algú de la política resulta que decideix ésser conseqüent amb si mateix, coherent amb el seus principis, atenir-se als seus dictats més íntims i assumir amb totes les conseqüències la voluntat popular majoritària, pren-lo com a líder, fes-li confiança, camina al seu costat. Aleshores tot el recorregut que podem fer junts tindrà inevitablement el sentit d’una croada, la dimensió d’una missió, la grandesa d’una resistència numantina. No, no anirem a una guerra, on, podríem morir una vegada i prou, sinó que, com deia W. Churchill, estaríem fent política on es pot morir moltes vegades i ressuscitar tantes vegades com tantes t’han volgut extirpar tota rel i substància. La cúpula del PP, finalment, ha mogut fitxa i ha desembarcat a Catalunya per contrarestar les paranoies catalanistes. Vet aquí, malauradament, que una vegada més la política s’ha convertit, en mots de G, Marx, en l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats.

I ARA QUÈ?

Les bones novel·les d’intriga són aquelles en què no saps què passarà després de cada situació creada. No intueixes ni com es desenvoluparan els fets ni què serà de cadascun dels protagonistes. Només tens indicis, sospites, algunes febles hipòtesis, que un Deus ex machina et pot desbaratar en qualsevol moment. Pot ser, doncs, que aparegui in extremis una força estranya, un fet imprevist, un subjecte generat des del no-res, un factor que no s’hagi contemplat en la lògica dels fets i dels protagonistes, que posi fi al relat o n’iniciï tot un altre. La resolució aprovada per la majoria absoluta de la Cambra en què se sol·licita a les Corts la transferència de competències a la Generalitat per poder fer el referèndum, a l’empara de l’article 150.2 de la sagrada Constitució, semblaria que posa fi a la intriga novel·lesca a què obliga una gran novel·la sobre el dret a decidir dels catalans. D’una banda, perquè ja s’ha desvetllat la sospita de la trencadissa del PSC. I, d’una altra, perquè, sabent el que votaran el PP i el PSOE, a Madrid, el final de la narració sembla més que previsible. És senzill de predir que el dau caurà de la part que ja sabíem.

Però, si això, ara, fos tan fàcil, tan lineal, tan previsible, tan automàtic, no estaríem parlant d’una novel·la d’intriga. Hem de pensar que encara queden les bales de la Llei de Consultes. Encara resta la suposada negativa rotunda del Constitucional a qualsevol altra proposta, ara per ara inimaginable, que es pogués empescar la intelligentzia del Consell Assessor. Existeix la determinació de votar, encara que sigui en unes eleccions anticipades. O, per què no, sempre hi ha la possibilitat de la màquina imprevisible del Déu sobrevingut. Perquè en aquest relat els parlamentaris i els seus grups polítics no són els únics protagonistes. Hi ha una ciutadania organitzada que espera pacient a ocupar el Palau d’Hivern, si molt convé, i a improvisar unes urnes el 9 de novembre. I existeix, igualment, la possibilitat del capítol sublim en què l’Estat anul·la l’autonomia i, com diu Rosa Díaz, amb el codi penal a la mà, els tribunals acaben, després d’un procés judicial digne d’una pel·lícula del millor director, empresonant tothom qui ha participat de l’acte de secessió. Arribats aquí, aleshores sí que el relat arribaria al cim màxim de la intriga i de la seua tensió. Fóra inenarrable!

LA GÈNESI DEL NO

En el tema que ens ocupa de fa dies (soterradament, però, ja fa segles), no sé s’hauran adonat que el PP, de fet, no fa una campanya pròpiament contra el dret a decidir, sinó contra la independència o, millor, contra els qui votarien sí i sí en el referèndum. El que preocupa el PP, doncs, és com ha de tòrcer el convenciment d’una majoria de catalans (de moment, relativa) que opta pel secessionisme. És com si es vingués a dir: què més, que no sigui el xarop de bastó, puc fer, quan no l’he sabuda convèncer ni argüint el paternalisme de la pàtria comuna espanyola, forjada des de temps immemorials amb sang, suor i llàgrimes, ni a través de l’amenaça d’una apocalíptica expulsió d’Europa i l’esdevenir de les set plagues d’Egipte que s’escamparan per les planes, els turons i les muntanyes d’una Catalunya estat. La gènesi del no del PP té una certa aura romàntica: farà tot el possible per no perdre els fills que tant s’ha estimat i s’estima, diu, i que ara, com si passessin una malaltia, reneguen dels pares i volen marxar de la casa comuna. Molt sovint una aura moralitzant i, de vegades, una rabieta infantiloide, com quan la mama diu: “ah, sí, doncs ara diré al papa que no et deixi el cens electoral”.

En canvi, la gènesi del no del PSC és un part dolorós. És talment el fruit d’una complexa perplexitat, desorientació i pèrdua d’identitat. De viure amb un nus a l’estómac per mirar de trobar un encaix impossible amb l’espanyolitat orteguiana del PSOE. Una desorientació de no saber adequar el catalanisme fundacional a l’evolució dels temps socials, dels canvis socials i generacionals. Una mica com li ha passat a la jerarquia romana de l’Església catòlica. El socialisme, primer encarnat en el PSUC i després liderat pel PSC, venia a ser no només un paradigma econòmic, una proposta de construcció social i cultural, sinó una ètica de la llibertat. I ara, ¿com es pot entendre que aquest partit fes tant per la història de Catalunya en el reconeixement dels drets de les dones, dels col·lectius més marginats per qüestions de gènere, d’ètnia o d’extracció social; que liderés la defensa de la solidaritat, de la sostenibilitat, i ara negui, tan rotundament i militantment, l’exercici lliure i democràtic del dret a decidir del poble de Catalunya? La gènesi del no de l’actual PSC té malauradament tot el sabor de l’epifania de la seua mort.

L’ANY DE LA POLÍTICA

L’any 2014 hauria de ser l’any de la política. En el sentit etimològic del terme; és a dir, la de la governança dels conflictes, necessitats i expectatives que es generen en una societat lliure, de persones lliures, que aspira a la consecució del bé comú. Això voldria dir un canvi radical de rumb en el plantejament dels principis, dels continguts i en les formes de fer dels qui s’hi dediquen. Les persones, les col·lectivitats, la ciutadania, han de tornar a ser el centre de la política, i no pas els mercats, les normes i les lleis, el poder i la força, els algoritmes, les ideologies o els oracles. Si en el 2014 no som capaços d’alliberar-nos de les sacralitzacions d’allò que ens hem dat humanament, no som prou àgils per adaptar les normes a les noves o velles necessitats que generen constantment els éssers vius, les societats lliures; si els qui governen no presten atenció a les demandes dels pobles, de les comunitats, dels ciutadans lliures, la política deixarà d’existir definitivament per convertir-se en una planificada manera de control social per part d’uns quants poderosos. La política acabarà essent una cínica superestructura per a la preservació dels vedats particulars i, quan escaigui, una màquina sinistra de fabricació d’opi per al poble.

Això ve a tomb a propòsit dels qui neguen el dret a decidir dels catalans. Dels qui no només neguen el clam de milions de catalans per poder votar el seu futur polític, sinó sobretot dels qui se’n mofen. Em pregunto: pot quedar-se tan tranquil el qui afirma que no es farà la consulta, que ha estat pactada i programada per la majoritària dels nostres representants democràtics al Parlament? Es pot estar tan segur de si mateix i ser tan prepotent com per creure que quatre o més milions de persones s’acontentaran amb un “no em dóna la gana”? O, si volen, amb la justificació d’una lectura interessada de la Constitució? Hom pot tenir la sang freda de dir que, així que es publiqui la resolució al DOGC, cal que s’empresoni ipso facto el President Mas? Aquesta gent tenen algun lloc en democràcia? No serà que la nostra democràcia és de les més febles del món formalment democràtic i de les més estigmatitzades per l’herència totalitària? Deia A. Machado: “En política sólo triunfa quien pone la vela donde sopla el aire; jamás quien pretendre que sople el aire donde pone la vela”.

Nadal 2013

Ja em disculparan la malenconia, però precisament  el dia de Nadal sempre em vénen a la memòria els versos de Joan Salvat-Papasseit que diuen:

Demà posats a taula oblidarem els pobres

–i tan pobres com som– Jesús ja serà nat.

Ens mirarà a l’hora de les postres 

I després de mirar-nos arrencarà a plorar.

No vull ser ni ploramiques ni malastruc ni ingenu, però els qui ens hem deixat agombolar per la tradició del Pessebre, l’Estel, el Nen Jesús, Maria i Josep, els Pastors i els Reis, i ens hem criat i educat en el missatge de l’Advent, avui especialment se’ns encomana una certa nostàlgia de pensar què hauria pogut ésser i no ha estrat, si el Salvador hagués completat la seua missió. Perquè si s’hagués resolt el problema del món, de les persones del món, si hagués sobreeixit la fe per totes les costures de la història, ja no caldria tornar a celebrar Nadal, el naixement de Jesús. No existiria aquesta roda maquiavèl·lica del temps, perquè el cel ja fóra a la terra. Ja no hauria calgut que haguéssim de debatre’ns eternament entre lliure albir i fe, entre haver d’administrar la nostra llibertat, de vegades a les palpentes, i deixar-nos portar per la mà estesa del Salvador. Perquè quin sentit té, acomplerta la Missió, haver de repetir la mateixa història?

Avui fins i tot és bo per a la salut mental que esdevinguem tots infants. És una magnífica tradició que signem pau i treva, que ens abracem els de les dues o tres o milers de trinxeres enfrontades, però sabem malauradament que, així que haurem acabat les postres, ens haurem eixugat la llagrimeta i dormit la migdiada, tornarà a engegar-se la roda de la malúria, de la malícia, de la desgràcia, de la pobresa, de  la dissort, de la malaltia, de la solitud. Tornaran a cavalcar els genets de l’Apocalipsi. I, alhora, tornaran a ensellar-se els soldats de l’amor, de la pietat, de la compassió, de providència, de la bondat, de l’esperança, els bons Reis de l’or, la mirra i l’encens. 

De tot cor, bon Nadal a tothom! Però sobretot als qui no tenen esme de dir res, als qui els és prohibit de pensar, sentir i dir res, als qui no han tingut mai un bon Nadal i, com no, als qui vetllen perquè les nostres il·lusions siguin possibles. Paradoxalment, avui que hauria de ser el dia inacabable, és el dia més curt de l’any. Ves per on, tan savis, civilitzats i previsors com som, i no hem sabut encertar-la ni en això.