22 de gener de 2014

I ARA QUÈ?

Les bones novel·les d’intriga són aquelles en què no saps què passarà després de cada situació creada. No intueixes ni com es desenvoluparan els fets ni què serà de cadascun dels protagonistes. Només tens indicis, sospites, algunes febles hipòtesis, que un Deus ex machina et pot desbaratar en qualsevol moment. Pot ser, doncs, que aparegui in extremis una força estranya, un fet imprevist, un subjecte generat des del no-res, un factor que no s’hagi contemplat en la lògica dels fets i dels protagonistes, que posi fi al relat o n’iniciï tot un altre. La resolució aprovada per la majoria absoluta de la Cambra en què se sol·licita a les Corts la transferència de competències a la Generalitat per poder fer el referèndum, a l’empara de l’article 150.2 de la sagrada Constitució, semblaria que posa fi a la intriga novel·lesca a què obliga una gran novel·la sobre el dret a decidir dels catalans. D’una banda, perquè ja s’ha desvetllat la sospita de la trencadissa del PSC. I, d’una altra, perquè, sabent el que votaran el PP i el PSOE, a Madrid, el final de la narració sembla més que previsible. És senzill de predir que el dau caurà de la part que ja sabíem.

Però, si això, ara, fos tan fàcil, tan lineal, tan previsible, tan automàtic, no estaríem parlant d’una novel·la d’intriga. Hem de pensar que encara queden les bales de la Llei de Consultes. Encara resta la suposada negativa rotunda del Constitucional a qualsevol altra proposta, ara per ara inimaginable, que es pogués empescar la intelligentzia del Consell Assessor. Existeix la determinació de votar, encara que sigui en unes eleccions anticipades. O, per què no, sempre hi ha la possibilitat de la màquina imprevisible del Déu sobrevingut. Perquè en aquest relat els parlamentaris i els seus grups polítics no són els únics protagonistes. Hi ha una ciutadania organitzada que espera pacient a ocupar el Palau d’Hivern, si molt convé, i a improvisar unes urnes el 9 de novembre. I existeix, igualment, la possibilitat del capítol sublim en què l’Estat anul·la l’autonomia i, com diu Rosa Díaz, amb el codi penal a la mà, els tribunals acaben, després d’un procés judicial digne d’una pel·lícula del millor director, empresonant tothom qui ha participat de l’acte de secessió. Arribats aquí, aleshores sí que el relat arribaria al cim màxim de la intriga i de la seua tensió. Fóra inenarrable!

Cap comentari:

Publica un comentari