22 d’agost del 2018

PAISATGES

Paisatge és un mot que prové del francès paysage: “étendue de pays que l'oeil peut embrasser dans son ensemble”. Paisatge, dons, és tot el país que podem abastar amb la mirada. Tot allò físic que ens envolta i ens conté. I no només a l’abast dels ulls, sinó de tots els sentits. Però, fa temps, ha pres volada el concepte de paisatge immaterial. Una idea que ens remet al paisatge que hem interioritzat des que en tenim consciència. Ens referim al paisatge de l’ànima. Aquell que s’endevina en les nostres expressions afectuoses, en els valors que atorguem al que ens identifica, al que sentim nostre i ens situa en el món. Que determina alguns dels nostres comportaments. El paisatge, doncs, com a suma d’imatges mentals i percepcions dels sentits, les formes, els colors, els volums o les olors del qual són una extensió del nostre propi cos i una metàfora de la nostra ànima. Aquesta elaboració intel·lectual i sensorial del paisatge és la que ens explica com a éssers en el món i baules en la cadena dels temps que l’han modelat i conformat. Com no deixa de ser, en el fons, una projecció ideal del món imaginat o el món desconegut. Perquè, si fos el cas que ens hi transportés una força incontrolada o una aventura a cegues, no ens trobéssim perduts en l’horror del buit, de la terra sense muntanyes ni valls, sense pluja ni ocells, sense temps. Ni persones ni màgia.

Quan descobrim nous paisatges, probablement el que fem és identificar racons de nosaltres mateixos que mai no havíem explorat. Perquè, per més espectacle natural que existeixi i per més estrambòtics que siguin els éssers que habiten els nous mons, només seran nous de trinca si despullem la nostra ànima de tot el que la vesteix i l’alimenta habitualment i descarreguem el rodet de les fotografies dels àlbums dels nostres sentits. Només amb el despullament i el despreniment totals podem fer la simbiosi amb els altres paisatges. Per més que el món interior i el món físic siguin si fa no fa iguals a tot arreu, tindrem la il·lusió de fer noves panoràmiques, de construir noves imatges i sensacions en els nostres hemisferis cerebrals i els nostres plexes. Dibuixarem mapes de nous viatges interiors i direm que hem viscut altres vides, per més que com diu Marina Garcés, mai no viurem del tot en un món nou, perquè el futur, com ens ha ensenyat la modernitat, és el que no arriba mai.

15 d’agost del 2018

DE L’AMOR

A l’estiu ve més de gust parlar-ne. Fins i tot, hi ha qui diu practicar-lo amb molta més freqüència que quan fa fred. Però, en realitat, quan parlem d’amor ho fem com un sinònim de tots aquells sentiments que es relacionen amb l’afecte, el desig, l’estimació, la simpatia o la inclinació especial cap a una persona (o cosa o animal). És un amor amb complement: amor de mare i de pare, amor de Déu, amor entre germans, amor d’estiu o amor de temporada. El que fem, en aquests casos, és estimar o, en el seu defecte, enjogassar-nos. És l’afecte que perdura L’amor amor no pertany a l’esfera de la raó o de la lògica, sinó més aviat a tot el contrari. L’amor consisteix en un trastorn integral del nostre ésser, que es pateix tot de sobte o progressivament en el moment en què hom queda com imantat, impregnat, impressionat per l’efecte de la llum encegadora de la bellesa que contempla, i l’està transfigurant en una mena d’immaterial que sura per l’aire com un eixelebrat, i és balancejat ingràvid fora del temps i de l’espai. És quan diem que estem enamorats que podem parlar d’amor. Així, doncs, mentre a l’afecte correspon l’estimació, a l’amor només li correspon l’enamorament. Dit d’una altra manera, només quan t’enamores sents amor. Tota la resta de sentiments afectuosos pertany a l’àmbit de l’estimació.

Ara, si algunes frivolitats té l’amor són precisament tant la seua peremptorietat com la urgència a ser satisfet. Però al mateix temps, paradoxalment, el seu gran defecte és la seua la seua fragilitat, la seua efimeritat i la seua caducitat. Ja ho deia Òscar Wilde: l’única diferència entre un caprici i una passió eterna és que el caprici es més perdurable. De vegades, de tan efímera tan dolorosa, que aquell plaent i rar trastorn, per la incapacitat humana de resistir la potència o l’excés de l’imantament o de persistir en l’oradura o per la malura del desintegrament, es torna en desamor, odi o pura indiferència. Doncs sí, el problema de l’amor atracció, encantament, imantament, trastorn integral, és la persistència. Però n’hi ha un altre: la seva expressió verbal. No troba mai les paraules adequades per dir la intensitat estratosfèrica. Sempre és balbucejant. L’enamorat no troba mai els mots per expressar l’inefable. La desgràcia del miracle és quan només és una aparició, un forat negre, una simple il·lusió, un somni irrecuperable.

8 d’agost del 2018

BIONICS

Si estàs atent a l’evolució de la intel·ligència artificial o als progressos fenomenals de la robòtica, tens la temptació de pensar que s’està en el camí de la substitució ineluctable del que fins ara mateix encara considerem humà per inexpressius autòmats humanoides manipulables electromecàniment. Som en un estadi de la nostra modernitat en què fins i tot s’afirma empíricament que l’amor es troba localitzat en un raconet del nostre cervell, i és una simple resposta elèctrica nerviosa activada per un determinat neurotransmissor que al seu torn ha rebut una altra descàrrega d’una cadena d’enrampades. En un escenari en què hi ha persones que prefereixen substituir una mà del seu cos per una altra de biònica, em ve a tomb Alain Badiou, (un dels pensadors actual que més els recomano) quan afirma, amb una gran dosi d’ironia i de dramatisme alhora, que la premissa amb què s’identifica l’opinió generalitzada del nostre món és que no hi ha res més que cossos i llenguatge. Cossos reemplaçables per micromàquines i debats estèrils sobre la naturalesa dels significats del llenguatge. La lògica del nostre món respon al que Badiou en diu l’ètica de la víctima. El sentit del que és just i del que està bé, en el nostre món, només depèn de si som bons consumidors i si votem quan se’ns hi invita. Només així podem aconseguir la nostra seguretat i la nostra dignitat. Només així podem minimitzar el fet de ser víctimes del sistema, i apaivagar l’angoixa del càstig de l’exclusió social o la repressió.

El més preocupant és que el procés de robotització de la nostra humanitat farà que desaparegui la consciència sobre la nostra identitat. Si com bé diu Slavoj Zizek, (un altre pensador que també recomano vivament i que segurament segueixen amb devoció) el relat subjectiu de les nostres vides, o sigui allò que pensem que són les nostres vides, sol ser una mentida. I l’única veritat existeix en el allò que fem. Som el que fem i no pas el que diem que som i fem, imaginin què podem ser quan el motoret del cervell impulsa el nostre braç biònic a acaronar la galta biònica del nostre semblant. Si la veritat de les nostres accions només existeix en la mesura d’una mirada externa que observa i avalua els nostres actes, quin serà el valor moral del que fem si l’observador i interlocutor és un robot programat per esterilitzar-nos emocionalment?

1 d’agost del 2018

DE L’APATIA A L’ACCIÓ

Quan arriba la calorota, a molta gent ens agafa una desgana colossal. N’hi ha que en diuen desídia, abandonament, indolència, displicència, desmenjament, desinterès, indiferència. Amb prou feina ens arrosseguem fins a la nevera per beure sense parar. N’hi ha, però, que de la desgana passen a l’apatia. I de l’apatia a la depressió. Malament, quan sentim que no sentim interès per res, no experimentem plaer per i en res, quan no ens motiva res, quan només ens fa rutllar la rutina fisiològica i encara. Malament, quan han desaparegut les emocions, òbviament les passions, els interessos, les curiositats, les motivacions, i és clar, les enveges, les gelosies o les admiracions. Estaríem, és clar, davant un trastorn que cal que rebi tractament en profunditat. Però, fixin-se com canvien els significats de les paraules segons canvien els valors, les morals i els costums. Fixin-se com les paraules adapten el seu significat a les noves representacions de la realitat que els humans fem en la mesura que provoquem i experimentem canvis en la manera de treballar, d’alimentar-nos i de relacionar-nos.

Doncs, sí, en l’antiguitat hel·lènica, quan es parlava d’apatia hom es referia a l’absència de pathos. Es a dir, a la falta de tot allò que sent el cos i l’ànima: sensacions, emocions o sentiments, plaer o dolor, (per oposició a allò que hom fa). Manca de pathos, com a conseqüència de la capacitat del seu control. De tal manera que la consecució de la impassibilitat era una forma de saviesa. I el savi de l’assemblea la comparava amb l’ataràxia dels estoics i dels escèptics, que consistia a aconseguir, mitjançant l’entrenament del despreniment material, l’equilibri anímic ideal que posa fre a les pertorbacions i als torbaments de les passions, els desigs i les temptacions que ens sotgen permanentment i poden alterar el recte criteri, l’equilibri mental i l’harmonia dels moviments. L’ataràxia era el camí ideal cap a la felicitat. Similarment com fa milers d’anys ho han predicat les cultures orientals, la psicologia budista o la medicina tradicional xinesa. Què volem dir, aleshores, quan parlem de simpatia? Tan senzillament com sentir pathos amb els altres, en companyia de l’altre. I empatia? Doncs, penetrar en el pathos de l’altre, ser solidaris amb el seu patiment. I finalment l’antipatia, quan sentim aversió per qualsevol pathos.

25 de juliol del 2018

LA CRIDA NACIONAL

Després de pensar-hi dos segons, així que va arribar la invitació a sumar-nos al moviment de la Crida Nacional per la República, ens vàrem dir: és el que sempre hem reclamat els qui creiem que per a les grans empreses de país cal traspassar els límits dels partits. Fa uns quants anys que hi ha molta gent que ho veu això. I amb aquest objectiu va nàixer l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que es defineix popular. unitària, plural i democràtica. Així mateix es va constituir l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), i en aquesta línia s’ha anat reorientant l’Òmnium Cultural. Les fórmules Junts pel Sí i Junts per Catalunya, n’han estat les propostes electorals. Bé, doncs, la Crida Nacional és aquest nou intent d’aglutinar el màxim de camins i afluents que condueixen cap a la independència. Sempre que repassem els darrers resultats electorals, s’arriba a la mateixa conclusió: el secessionisme no depassa el 48% dels catalans. I sempre es repeteix el missatge que cal ampliar la base, que cal penetrar en els col·lectius on mai ningú fa cap oferta ni promet mai res. Passa que, tot i sabent que cal anar a la una, sempre sorgeixen els mateixos problemes de tipus domèstic, de caràcter anecdòtic i sobretot de protagonisme. Sí, els esculls són sempre els mateixos: no ser capaços de transcendir els límits dels personalismes, de les sigles, dels prejudicis ideològics o de les prelacions que prescriuen els estatuts de les militàncies a l’hora de fer llistes electorals o d’ocupar càrrecs.

Ho sabem tot sobre com conservar la fe en la causa catalana i quines fidelitats s’han de practicar i demostrar en relació amb els ideals nacionals. Coneixem quines són les dificultats del trajecte a fer, i som optimistes davant les capacitats per superar-les, però som, com a poble i com a organitzacions, uns mals estrategs. Fa anys i panys que no hem demostrat capacitat de coordinació de les forces polítiques, econòmiques i diplomàtiques per a aconseguir els objectius comuns. Catalunya gairebé sempre ha perdut la batalla de la consecució de la seua plenitud nacional per no anar mai a la una. Sempre ens hem perdut pels detalls, per pugnes intestines, pel lloc que els líders han d’ocupar en l’escalafó. Tant és així que no hi ha més remei que insistir indefectiblement que només fent pinya, sumant i sumant, es podrà acomplir la visió.

18 de juliol del 2018

EL RELAT FALLIT DE LLARENA

Contrastats els relats del magistrat Pablo Llarena amb els dels advocats defensors i la realitat de les imatges no manipulades i de testimonis anònims i per membres del mateix govern del PP, i Llarena ha conclòs que els que estan empresonats preventivament han comès grandíssims i gravíssims presumptes delictes. Fins i tot tenint en consideració criteris d’una colla de catedràtics de penal, de constitucional i experts en enjudiciament criminal, que la interpretació de la norma en què el magistrat sustenta les seues resolucions és retorçuda, arbitrària, incongruent, inadequada, el magistrat Llarena no solament no ha modificat ni una coma el constructe acusatori contra els qui s’han considerat ideòlegs, responsables principals i necessaris i faedors de la rebel·lió catalana perpetrada subliminarment entre l’1 i el 3 d’octubre, més uns dies bans i uns després. El magistrat creu que en sap molt, que treballa impecablement, que pot i ha de donar lliçons als advocats defensors i ser exemple per a la judicatura sencera, i que, en conclusió, té la raó. Té la raó suficient per tancar la instrucció no sense abans donant espernegades, com espolsant-se una certa tensió reconcentrada: 2,1 milions de fiança per als 14 processats per malversació, i suspensió de l’acta de diputats dels processats per rebel·lió. I aquesta gran confiança en un mateix és la que trasllada al tribunal que ha de jutjar els interfectes. Una raó i un ego que només s’han vist qüestionats, de moment en part, per tribunals estrangers, que, segons l’orquestrina mediàtica que acompanya la literatura del magistrat, són uns tribunalets de segona.

L’última coça del magistrat, però, ha obert una caixa d’explosius que esperem que no faci saltar la legislatura en mil bocins. Inhabilitar diputats vol dir trencar la majoria parlamentària. Però el tribunal regional alemany ha decidit extradir el president Puigdemont per malversació. No hi ha vist ni la rebel·lió ni la sedició que el magistrat Llarena i la fiscalia espanyola del cas i alguns acusadors, el nom dels quals no vull recordar, tenen tan clares. Si Puigdemont no pot ser-ne jutjat, tampoc els altres. Si Puigdemont està en llibertat, també els altres. Una fiscalia acusadora, per cert, que tothom, almenys uns quaranta milions d’espanyols, espera que actuï tan entusiàsticament contra el seductor Emèrit.

11 de juliol del 2018

CINISME

L’euroordre reclama el raper Valtònyc per terrorisme. Valtònyc és acusat de terrorista. Diu Valtònyc que és d’esquerres, comunista i independentista. Valtònyc ha criticat amb duresa la monarquia espanyola. Ningú ha demostrat encara que Valtònyc hagi llençat algun còctel molòtov contra algú o alguna institució. No se’n coneixen accions violentes de cap tipus, llevat de la ràbia i la mala sang que supuren les seues rimes. Montoro va respondre a un diputat de l’oposició que si no li agradava la TVE que canviés de canal. Com ve a definir el diccionari, el cínic modern és aquell “que impúdicament fa gala de no creure en la rectitud i la sinceritat" i, hom hi afegeixen, que reconeix que fa el mal, però ho justifica, sense vergonya, com l’única possibilitat d’actuació real. Hi ha una manera vergonyosa de fer política que s’expressa amb total consentiment, hi ha una extrema dreta que actua impunement, hi ha una colla de diputats i diputades als parlaments espanyols (i arreu, és clar), que no practiquen altra cosa que un cinisme de manual. La tergiversació de la realitat és pròpia dels totalitarismes. Es creen els fets i es dissenya la realitat en funció dels interessos partidistes amb la intenció d’enganyar miserablement. O, pitjor, amb la intenció de dir allò que vol sentir l’auditori. Postveritat, se n’ha dit.

El fumut d’aquesta manera de fer és que molta gent troba normal que se l’enganyi. No és un tema dels temps moderns, sinó que és antiga la creença que els polítics no diuen mai la veritat. Què és la veritat, qui té la veritat? Com han observat els pensadors professionals, una de les manifestacions més escandaloses de la postmodernitat és precisament l’anomia social. El cinisme social consent que en l’edat infantil i preadolescent l’escola, fins i tot la família, ensenyi els codis morals sobre el que està bé i malament. Es troba bé que hi hagi illes de moralitat on els principis de bondat i rectitud i els drets universals conformin les animetes. Però a partir de l’edat legal de poder treballar, als setze anys, cal que hom comprengui ràpidament que la Veritat només existeix associada al poder. I sobretot al poder del diner. Llegiu, amables desencantats, què en diu d’això l’admirat Anselm Turmeda al seu poema, que hauria de ser de capçalera, Elogi dels diners. Escolteu-lo, si us fa mandra llegir, en la veu d’Ovidi Montllor.

4 de juliol del 2018

DE REPÚBLICA

Pablo Iglesias venia a dir l’altre dia, després de visitar els presos polítics, que l’única manera que Catalunya convisqui amb Espanya és amb la República. A mi m’agrada la idea. Tot i així, em pregunto: una república a seques com la francesa? Una república federal, com l’alemanya?. Una república confederal, si n’hi hagués? I si fos una confederació d’estats republicans? Si s’anés per aquesta via d’aliances entre estats (Catalunya i Espanya), per què no podria ser una monarquia federal o, millor, una monarquia confederal, a l’estil d’una Commonwealth o Mancomunitat de Nacions per anar per casa? S’hauran adonat que parlo per parlar i que, fins i tot, estic dient alguna ruqueria. Doncs bé, això és el que em sembla que passa quan, encara que amb bona voluntat, sempre es desvia la qüestió del dret a l’autodeterminació dels pobles. Deixeu-nos votar, caram, i ens estalviarem, durant una eternitat o uns quants segles o en el pitjor dels casos uns lustres, haver de marejar la perdiu de si som pocs o molts. Ja vaig escriure temps enrere que la pregunta del referèndum donant entenent que la independència havia de ser en forma de república no m’acabava d’agradar. Sobretot perquè eliminava la possibilitat de votar independència en forma d’altres modalitats, com per exemple monarquia. I pensava precisament en els meus amics carlins independentistes.

Em fa l’efecte que hi ha una idea molt estesa entre la bona gent que associa República, una forma de govern, amb ideologia política d’esquerres. Deu ser per allò del Front Popular i la subsegüent rebel·lió franquista. Ser republicà no vol dir ser d’esquerres ni de centre ni de dretes. Excepte als EUA on sí que vol dir ser conservador i, fins i tot, d’extrema dreta. En el món, ja se n’hauran adonat, hi ha repúbliques que són unes autèntiques dictadures i repúbliques teocràtiques, com hi ha democràcies merament formals amb molta façana constitucional, molts jocs de mans i molta difuminació dels atributs de llibertat i igualtat que s’havien associat des de la Il·lustració al concepte de ciutadania. El que hi ha indiscutiblement en l’actualitat del nostre segle XXI és una generalitzada recessió democràtica en la majoria de països de la UE, els governs dels quals n’ estan arruïnant els valors fundacionals i els principis que sustenten la dignitat humana. En fi, que el nom no fa la cosa.

27 de juny del 2018

PRIVILEGIATS

Gaudir de privilegis vol dir, com tothom sap, rebre tracte d'excepció. Un privilegiat és aquell que té consideracions i avantatges especialment beneficiosos que no tenen la resta de mortals. Tenir un privilegi implica gaudir d’una llei particular i discrecional. Tots els privilegis, segons la meua moral, són antidemocràtics per naturalesa. La mateixa llei d’enjudiciament, quan assenyala que tots tenim l’obligació d’acudir a la crida judicial i enumera una sèrie d’excepcionats, començant pel rei i la reina i acabant pels familiars dels agents diplomàtics acreditats a Espanya, et confirma el que també sap tothom: només es pot formular una regla general si té excepcions. La realitat, doncs, és que no tots som iguals davant la llei ni es fa la mateixa justícia davant els mateixos delictes. És tan simple com que n’hi ha uns que són uns privilegiats i uns altres, la gran majoria, que som uns simples súbdits sobre els quals descansa i descansarà tot el pes de la llei. Dit altrament: n’hi ha que són pràcticament intocables, i n’hi ha, la gran majoria, que som violables, sospitosos, proclius, predisposats i temptables. Quan el personal d’institucions penitenciàries de CCOO i alguns partits denuncien el tracte de favor a Urdangarín vol dir que la cosa és tan descarada que fa sentir vergonya aliena fins i tot als carcellers.

Una altra de les realitats més fastigoses amb la qual ens toca de viure és la que es resumeix en aquell famós eslògan “hacienda somos todos”. Malgrat la professionalitat dels qui s’ocupen de les coses de la fiscalitat, passa generalment igual que com amb la justícia. N’hi ha uns que sempre hi guanyen i uns altres que o van fent o sempre hi perden. Doncs, a propòsit, sembla ser que l’absolució de la infanta, que, segons el tribunal no es va lucrar dels delictes fiscals comesos pel seu marit, cunyat del rei, de moment un reu exemplar, en un mòdul exprés de la presó de dones de Brieva, podria crear doctrina jurídica. O sigui, viure en parella, tenir una empresa en comú, signar i donar conformitats, és igual a no tenir ni idea del que fa el teu home ni del que signes ni d’on surten els diners amb què portes la gran vida, pot crear doctrina? Saben què dijous passat moria apallissat un sensesostre a la plaça de Catalunya de Barcelona? Doncs, aquest pobre home no tenia cap privilegi.Ni el de ser persona humana.

20 de juny del 2018

QUÈ LI PASSA?

Què li passa al Sr. Borrell Fontelles? D’on li ve la rancúnia contra els separatistes? Què li ha passat a ell o a la seua família per dir que a Catalunya s’està al llindar d’un enfrontament civil? Per què s’ha convertit en l’assot dels separatistes? Quina estructura de pensament el fa veure la realitat catalana com si estiguéssim al caire d’una guerra civil? Quins són els anticossos que ha generat contra la infecció catalanesca? Per què la seua agressivitat verbal contra els líders del separatisme? No cal ser un especialista per adonar-se que a aquest senyor li’n passa alguna. Trauma infantil? Crisis amoroses? Un fracàs polític no paït? Un narcisisme exagerat? Una espanyolització forçada per compensar el neguit de l’autoodi de ser català, talment li passa a un tal Rivera o al pallasso major del regne de tabàrnia? El Sr. Illa del PSC justificava el Sr. Borrell respecte de l’imminent apocalipsi català dient que sempre és bo alertar dels perills. No seran tal volta els perills de l’extrema dreta avivada amb l’encenedor de les paraules de Borrell, que, mai dels mais veus que condemni ni ell ni tots els acòlits unionistes les agressions violentes dels energúmens feixistes. Com constata el professor Joan Queralt, és sorprenent que de les manifestacions feixistes no arribi mai cap atestat als jutjats.

El que és convenient Sr. Illa és dir sempre la veritat. De perills n’hi ha tants a la vista, sobretot si s’alimenten des del deliri, des de la mentida i a partir d’interessos maquiavèl·lics inconfessables! Molta gent es pregunta què pretenen el Sr. Borrell, els de Vox, els de SCC i els de Cs? Eliminar secessionistes? Fumigar-los? Exterminar-los com si fossin plagues de tèrmits, mort el gos morta la ràbia? Es menjaran amb patates més de dos milions de separatistes, els llençaran als lleons, els noliejaran en avions i els escamparan per la mar a mercè dels taurons? Tiraran de manual, oi?: infondre por, imposar l’autocensura, punxar telèfons, construir proves falses, amenaçar familiars? Ens barallarem pels carrers, ens cremarem les hisendes, ens tirotejarem? O continuarà havent-hi algú que doni a entendre que això sigui executat pels professionals de la violència. Sí, aquells fanfarrons pronazis que poden amenaçar, sembla que impunement, el MH President Puigdemont damunt d’un tanc de l’exèrcit. És una broma molt espanyola, oi?