22 d’agost de 2018

PAISATGES

Paisatge és un mot que prové del francès paysage: “étendue de pays que l'oeil peut embrasser dans son ensemble”. Paisatge, dons, és tot el país que podem abastar amb la mirada. Tot allò físic que ens envolta i ens conté. I no només a l’abast dels ulls, sinó de tots els sentits. Però, fa temps, ha pres volada el concepte de paisatge immaterial. Una idea que ens remet al paisatge que hem interioritzat des que en tenim consciència. Ens referim al paisatge de l’ànima. Aquell que s’endevina en les nostres expressions afectuoses, en els valors que atorguem al que ens identifica, al que sentim nostre i ens situa en el món. Que determina alguns dels nostres comportaments. El paisatge, doncs, com a suma d’imatges mentals i percepcions dels sentits, les formes, els colors, els volums o les olors del qual són una extensió del nostre propi cos i una metàfora de la nostra ànima. Aquesta elaboració intel·lectual i sensorial del paisatge és la que ens explica com a éssers en el món i baules en la cadena dels temps que l’han modelat i conformat. Com no deixa de ser, en el fons, una projecció ideal del món imaginat o el món desconegut. Perquè, si fos el cas que ens hi transportés una força incontrolada o una aventura a cegues, no ens trobéssim perduts en l’horror del buit, de la terra sense muntanyes ni valls, sense pluja ni ocells, sense temps. Ni persones ni màgia.

Quan descobrim nous paisatges, probablement el que fem és identificar racons de nosaltres mateixos que mai no havíem explorat. Perquè, per més espectacle natural que existeixi i per més estrambòtics que siguin els éssers que habiten els nous mons, només seran nous de trinca si despullem la nostra ànima de tot el que la vesteix i l’alimenta habitualment i descarreguem el rodet de les fotografies dels àlbums dels nostres sentits. Només amb el despullament i el despreniment totals podem fer la simbiosi amb els altres paisatges. Per més que el món interior i el món físic siguin si fa no fa iguals a tot arreu, tindrem la il·lusió de fer noves panoràmiques, de construir noves imatges i sensacions en els nostres hemisferis cerebrals i els nostres plexes. Dibuixarem mapes de nous viatges interiors i direm que hem viscut altres vides, per més que com diu Marina Garcés, mai no viurem del tot en un món nou, perquè el futur, com ens ha ensenyat la modernitat, és el que no arriba mai.

Cap comentari:

Publica un comentari