24 d’octubre del 2018

VENJANÇA

A l’Estat espanyol, tradicionalment, ja sigui en dictadura com en democràcia, el que ha pogut dir Amnistia Internacional, s’ho ha passat pel folre. L’Estat espanyol és orgullós i venjatiu. Sobretot per compensar la manca d’intel·ligència, i un complex profundíssim d’inferioritat respecte dels països, nacions i estats del seu entorn. Ui, quina nostàlgia del 1492, de Felip II i de Felipe V! Els delictes de què s’acusa els líders catalans són inventats. La presó provisional és una aberració. Ara, ho comencen a dir fins i tot juristes que han tingut responsabilitats en les cúpules del poder judicial espanyol. La paraula clau la va dir Soraya Santamaría: descabezar. Aquesta era la consigna que havia de dur a terme l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. Atribuir-los els delictes més terribles, empresonar-los sense contemplacions, negació de cap revisió perquè sempre hi haurà possibilitat de reiteració delictiva, etc. I així estem, plens de vergonya a vessar. Ja està, els líders del procés separatista són uns criminals. Atemptar de pensament, de paraula i de gesticulacions contra la unitat de la pàtria espanyola es paga amb una terrible venjança. Cuixart, Sánchez, i tots els altres presos polítics, i els que poden ser-ho dintre de pocs dies, no són sinó els destinataris de la venjança, la carn de canó de la vendetta de l’Estat.

Vet aquí la democràcia espanyola: l’ONU, Amnistia Internacional, jutjats belgues i alemanys, fiscalia suïssa, tots a fer la mà. Resulta que quan governa la dreta, la Fiscalia General executa diligentment i amb prestesa les “ordres” de l’executiu. Quan governa l’esquerra, es veu que la Fiscalia General ha d’actuar amb independència de les fílies i fòbies del govern. Ho entenen, oi?, com funcionen les coses de la independència dels poders de l’Estat democràtic. Quan el legislatiu, el Parlament reprova el Rei, la dreta i l’esquerra que garanteixen la unitat de la pàtria i la Constitució, interposen recurs al Constitucional. Quan el president o un dels seus alts càrrecs s’expliquen a l’estranger, la diplomàcia espanyola fa tot el possible per avortar-ne el discurs. Quan una directora general de justícia del govern de Catalunya ha de participar en fòrum organitzat pel Consell del poder judicial és comminada a treure’s el llç groc i, si no, és expulsada. Aquesta és la democràcia de la nación más vieja de Europa!

17 d’octubre del 2018

EL FEIXISME DELS NOSTRES DIES

La deriva ultradretana del PP de Casado, a part de ser per convicció ideològica comuna en els jovencells que controlen el partit, té un sentit especialment estratègic: cal recuperar els vots que se suposa varen anar a parar a la cistella de C’s. I, ara mateix, per evitar que alguns milers més fugin cap a Vox, el partit feixista que sembla ser que es en les properes generals ocuparà escons al Congrés. Casado s’està esforçant per demostrar que el seu PP és tant o més radical que C’s i Vox. I tot aquest flirteig amb el feixisme descarat, sense complexos ni eufemismes, que fan els uns i els altres, es veu que l’ha reactivitat l’independentisme català. La unidad de la patria s’ha convertit en l’excusa perfecta per aglutinar tots aquells que es trobaven orfes d’algú que reivindiqués orgullosament la xenofòbia, el racisme, la feminifòbia, l’aporofòbia, la bibliofòbia i l’aversió a la diversitat cultural i al pensament crític. I sobretot la por i l’aversió a la llibertat. L’independentisme ha esperonat, certament, la desclosa del bagul de les velles essències que des de temps immemorials han constituït l’ADN de l’espanyolitat. Però la revifalla del feixisme espanyol s’ha enfortit en el context i en la mesura de la vitalitat que està demostrant arreu del món, i molt agressivament a la vellíssima estúpida Europa, als EUA o a Sud-Amèrica.

Amb això que la democràcia és igual a llibertat, participació directa, contracte social, fent ús precisament de la llibertat democràtica, (en tenim alguns exemples ben recent), s’han erigit les dictadures més sòrdides, obscenes, repugnants, i els dictadors més demencials. T. Mann era qui deia que quan es té tolerància amb el mal s’està perpetrant un crim. No ens ha cabut mai al cap com algú pot ser tan cec per abraçar ideologies extremes que sempre acaben amb tragèdies horroroses, tal com han demostrat evidències empíriques de tota mena. Es pot ser tan penosament ignorant o tan odiosament immoral, eradicat l’analfabetisme? Certament, perquè el mal prosperi, només cal que la bona gent no faci res per impedir-ho. Per això deu ser que els megalòmans que pretenen acabar amb els independentistes, la immigració, l’homosexualitat, l’ateisme, el feminisme, amb el socialisme, amb la diversitat lingüística, campen tan impunement pels vials de les nostres democràcies de pa sucat amb oli.

10 d’octubre del 2018

PER LA FORÇA?

Casado i Rivera tenen la certesa, ingenus!, que poden acabar amb el secessionisme català. Primer de tot, suposo, restablint el 155, però amb més entusiasme i contundència. Que posi fi a la Corporació Catalana de Radiotelevisió, prohibeixi la immersió escolar i militaritzi els Mossos d’Esquadra. Tanmateix hem de suposar que hauran previst contestar la més que possible resposta, evidentment “violenta”, dels radicals, amb la proclamació de l’estat d’excepció, la qual cosa suposaria ipso facto la il·legalització dels partits que han “donat un cop d’Estat a la democràcia”. La qual cosa, òbviament, suposaria l’arrest i l’empresonament i el judici exprés de tots i cadascun dels més que fitxats capitostos, col·laboradors necessaris i socis de l’AMI, l’Òmnium, l’ANC, i similars. Sense negligir que, com a mínim, caldria habilitar, almenys, una ràtio de un policia polític per a cada 10 secessionistes, crear un exèrcit de confidents, i disposar de feixos d’euros per pagar-los, a ells i als infiltrats. I ho farien amb una satisfacció orgiàstica, malgrat saber que no hi ha mètode ni sistema que pugui acabar amb l’esperança, la determinació, les idees, els sentiments, les identitats, els símbols, els mites o les creences de la gent.

Casado i Rivera, si no els falla el raciocini, saben també que per més repressió, control i càstig que s’exerceixi sobre l’independentista no se’n sortiran mai d’eliminar l’independentisme. Repetim-ho, doncs: mai emmanillaran les idees, les paraules, els cors, les ànimes, els sentiments, les determinacions i les fes. Saben que per més que convertissin Catalunya en un ermot farcit de feristeles i morts vivents, no se’n sortiran mai. Ni que emmordassin l’escola, ni que ens impedeixin la connexió a internet i ens tallin l’accés a qualsevol xarxa social o ens facin fer cursos obligatoris de reeducació, via rentat de cervell, perquè apostatem de la fe separatista i ens reconvertim en un exemple de bons i eficaços espanyols, com ho havien estat els nostres pares que varen perdre la guerra i van entendre perfectament què volia dir el xarop de bastó. Si sabessin, però, que entre els dos i mig de catalans que volen la independència n’hi ha una bona colla que ha decidit no escoltar-los més, tal volta deixarien de traure foc pels queixals! Ah, ja ho saben que una bona part de l’independentisme no és nacionalista?

3 d’octubre del 2018

LA FE

Sé que hi ha molts capellans, monges, frares, bisbes, arquebisbes, cardenals, que resen per la unitat d’Espanya. Però també en conec, alguns, que ho fan per la independència de Catalunya. Potser no exactament en forma de República, però sí que resen perquè l’Esperit Sant no abandoni la determinació, la clarividència, la intel·ligència i la fe dels qui han de conduir el nostre poble cap a l’objectiu alliberador. Hi ha algun cardenal espanyol que està convençut que és l’Esperit Sant precisament que ha tutelat, des de sempre, la unitat d’Espanya. Que la Pàtria espanyola no és exactament una cosa dels homes i les dones, sinó que pertany a l’esfera del diví. Des d’una perspectiva religiosa, teologal, però, podria ser que fos així tant per a Espanya com per Catalunya i els Països Catalans. Només em queda el dubte de si aquest Esperit Sant que ha presidit el conglomerat espanyol des de temps immemorials, també és el responsable de la corrupció, de la mentida, de la injustícia, de la violència, que practiquen els qui més avalen l’essència divina de la Pàtria. El problema que se’m planteja, que ens neguiteja als cristians, és saber quina de les dues fes és més autèntica, més evangèlica i, si fos el cas, més defensable fins a les últimes conseqüències, com han fet gala alguns cossos d’elit de l’exèrcit.

Suposo que el cardenal Cañizares sap que hi ha catòlics practicants independentistes. No sé si ho sap la conferència episcopal, la Cúria romana o el Col·legi Cardenalici. Però la realitat és que n’hi ha i molts i molt bones persones. I com els unionistes, que tenen Covadonga i l’Almudena, els catòlics independentistes tenen Montserrat, Núria, i si molt convé Poblet i Santes Creus. Deu ser a l’evangeli de Sant Mateu que Jesús diu als fariseus: doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. I jo em pregunto: com es menja la contradicció que pot representar ser independentista catòlic practicant i creure, com ho fa l’espanyolista, que l’Esperit Sant ens guiarà i acompanyarà en el camí salvífic de la República Catalana? Una certa resposta a aquesta paradoxa ja la va donar el bisbe Torres i Bages quan va sentenciar que Catalunya serà cristiana o no serà. I algú em diu a l’orella, sí, sí, tot el que tu vulguis, però al final sempre és una qüestió de quantitat. Hi ha més unionistes i espanyolistes catòlics que independentistes.

26 de setembre del 2018

QUOUSQUE TANDEM

Espanya encara no és un estat fallit, malgrat Rivera, Casado i els ultres de Falange i similars. Per sort, la major part de les noves generacions, malgrat la reproductora que continua generant i adoctrinant riveres i casados, malgrat el 5% de membres de la judicatura que consideren colpistes Puigdemont, Jonqueres i la resta d’ empresonats i exiliats catalans i els titllen de fills de p*, la majoria del jovent que s’haurà de fer càrrec de governar-nos no són cecs ni sords, i han tingut l’oportunitat d’estudiar, d’adquirir sentit crític i de rodar món i comparar democràcies i subtileses polítiques i pràctiques democràtiques. Sí, són capaços de distingir el cop d’Estat de Franco i la proclama simbòlica d’independència de Catalunya de fa un any. I entenen que en democràcia, la política i els poders de l’Estat no poden actuar per venjança. Comprenen que el pacte social passa per respectar les idees antagòniques, però per sobre de tot complir amb el deure primordial de preservació de la llibertat de pensament i d’expressió individuals i col·lectives. Per això mateix que sabem que la gran majoria de les noves generacions ja no són hereves del franquisme ni del feixisme, no acabem d’entendre com és que suportin l’estafa generalitzada i permanent de la Univesidad Juan Carlos I o la injustícia i indecència de tenir entre reixes persones per les seues idees o, encara, artistes que fan paròdia o critiquen obertament la llosa franquista que sustenta, amb centenars de metres cúbics, l’Espanya dels qui menteixen descaradament. Fins a quan han d’aguantar aquestes noves generacions?

Una bona part de la ciutadania de Catalunya, fa més d’un segle que té plantejats amb Espanya quantitat de memorials de greuges. Són moltes les generacions de catalans que amb el seu descontentament amb Espanya han propiciat que aquesta pell de brau fes algun passet endavant, normalment amb molt de dolor i de sofriment. Ara l’important és tenir el convenciment que moltes de les generacions que ens sobreviuran, encara que hi perdin bous i esquelles, aconseguiran que la democràcia espanyola sigui homologable amb les de més qualitat. Quan el grup musical Obeses canten Ens en sortirem, soc optimista i entenc que els que ens han de succeir saben que quan vam votar l’1 d’octubre de l’any passat, vam guanyar el més important: la fe en futur de la República.

19 de setembre del 2018

PRESSUPOSTOS i 155

Venim d’una crisi econòmica terrible per a les administracions (i de retop per als administrats i la ciutadania en general). El 155 ha estat una llosa afegida que ha paralitzat forçosament les polítiques públiques (És vergonyós com se n’alegraren alguns líders catalans de la seua aplicació, i amb quina perversa alegria van fer petar les dents tot i saber que perjudicava tots els catalans i les catalanes entre altres els seus propis votants!). Molt abans del 155, el govern d’Espanya ja havia activitat el control de les finances, factura a factura, que no era sinó una intervenció amb tota regla de la Generalitat talment unes manilles a tots els preceptes estatutaris. Els pressupostos prorrogats amb què estem sobrevivint són tècnicament un fre a qualsevol nova necessitat per afrontar els reptes que en qualsevol societat viva i dinàmica es plantegen diàriament. El límit de dèficit i la impossibilitat de crèdit són els dogals que forcen l’ofec quasi definitiu. I tot i així la Generalitat no ha tancat les portes ni els seus treballadors ni els alts càrrecs han defallit en cap moment d’aquest període llarg i pesat de vuit anys, ni han dimitit de res ni han mostrat cap signe de defallença. Hi ha ajudat les diputacions i la majoria de municipis, i també les butxaques i el temps de mols mecenes i voluntaris.

Un dia d’aquests es publicarà un informe sobre les conseqüències nefastes que ha tingut l’aplicació del 155. Conseqüències en tots els àmbits de la gestió pública i de la capacitat legislativa parlamentària. I és clar que ha afectat (perquè encara se’n reparen les destrosses) les àrees més sensibles de la societat. Realment, s’ha de ser molt cínic per acusar l’independentisme de perjudicar els catalans i les catalanes com dient ja que us heu portat malament, ara per culpa vostra tothom castigat. Ja feia mesos que la Generalitat estava econòmicament intervinguda abans del 155. Ja feia mesos que gairebé totes les incitatives parlamentàries estaven recorregudes al TC. Bé, doncs, com que Casado i Rivera han de demostrar qui puneix i humilia millor l’independentisme i tots els dimonis separatistes, urgeixen Sánchez a tornar a experimentar l’orgasme de la venjança amb l’aplicació renovada d’una versió més contundent del 155. Sobretot la que intervingui d’una punyetera vegada la Corporació Catalana de mitjans audiovisuals.

12 de setembre del 2018

QUANTS CATALANS?

Quantes catalanes i catalans estan a favor o no de la independència de Catalunya, és una qüestió que, de manera oficial, rigorosíssima, homologable internacionalment, sense intoxicacions ni amenaces, encara no hem pogut dilucidar. Les dades que manegem, els percentatges que s’exhibeixen per dir que almenys la meitat de la ciutadania de Catalunya no és sobiranista no tenen cap valor objectiu, perquè no surten de cap recompte oficial, malgrat els intents civils (amb garrotades i sang incloses) d’aproximar-nos-hi. Plantejar aquesta qüestió, tan elemental, tan simple, tan fàcil d’instrumentalitzar, ha posat al descobert la grandíssima incapacitat de la majoria de la classe política espanyola, de la seua intel·lectualitat i de les organitzacions socials, culturals, econòmiques i religioses, per donar-hi una resposta positiva. Quasi quaranta anys de democràcia no han de servit de res per superar els prejudicis, els essencialismes mentals, els murs cognitius, els mites fundacionals o les pors atàviques a una potencial nova disgregació de la pàtria espanyola, dels límits geogràfics de l’Estat o a la revolta d’una determinada part dels seus súbdits. A l’Estat, el governi qui el governi, li fa por saber empíricament qui vol la independència de Catalunya. No hi haurà mai, en l’horitzó dels propers cent anys, cap Constitució espanyola que reculli el dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya.

N’hi ha que compten els independentistes a raó de la gent que es manifesta l’11 de setembre. Sumen i resten i trauen la conclusió que el secessionisme va de baixa, que està cansat i frustrat i que la resistència li surt cara. Els altaveus unionistes fins i tot han arribat a dir que s’han com obligat les comunitats xinesa, paquistanesa i llatinoamericana perquè fessin nombre. L’unionisme militant especula sempre que el temps, acompanyat d’alguna sentència exemplar, d’algun cop de porra i d’algun exili forçat, juga a favor seu. Que en algun moment les diferències tribals entre els partits i moviments nacionalistes-independentistes esdevindran esquerdes irremeiables i el sufflé s’haurà desfet del tot, si més no fins a la propera flamarada generacional. Doncs, tot això és pura fantasia perversa com ho és la llei d’Hondt electoral. Si hi ha dues o tres o cinquanta Catalunyes, només es pot saber amb un referèndum d’autodeterminació.

5 de setembre del 2018

VIOLÈNCIA

És previsible que la violència de l’unionisme de la dreta i l’extrema dreta augmenti a mesura que ens endinsem en el moll de l’os de les icòniques Diada Nacional i 1 d’Octubre. Però aquesta violència, uniformada i armada, com que esperem que no sigui contestada pel secessionisme, malgrat que serà proclamat a tot arreu per VOX, C’S i PP que la culpa de tot és i serà dels independentistes, serà l’excusa perfecta no pas per aplicar un nou 155 més contundent i agressiu, sinó, com proposa el guru del periodisme orgànic del cavernicolisme mediàtic, el català senyor Marhuenda, aplicar una solució final: il·legalitzar els partits independentistes o suspendre l’autonomia. És a dir, liquidar els drets polítics d’una part de la ciutadania perquè tenen unes idees diferents de les seves. Algú, Albiol?, ja havia dit feia mesos que la “broma” de l’independentisme s’havia acabat. I com que ara no és legal bombardejar Barcelona ni ho són els judicis sumaríssims, i els empresonaments preventius dels capitostos no atemoreixen els “radicals” que es volen carregar la unitat pàtria, cal acabar amb la qüestió per la via ràpida (de moment, no cruenta).

En realitat, no són els llaços grocs els que produeixen la urticària insuportable dels unionistes units transversalment per furiosos ciutadans i ciutadanes, (ep, gent d’ordre i “mando”, cívicament exemplars!) de dretes, d’extrema dreta, falangistes, franquistes de tota la vida i pels mercenaris ocasionals; no, no són els llaços grocs el que els produeix una ràbia indescriptible, sinó el fet tan simple com que hi ha pensaments, idees, sentiments, voluntats i ideals més enllà dels seus. No és que no suportin no pas exactament els independentistes, sinó el mateix concepte. Si fossin sincers, tota aquesta colla d’espanyolíssims l’única reforma de la Constitució que defensarien seria l’eliminació de les autonomies. La millor manera de cridar a la concòrdia i a la convivència, a la llibertat i a la democràcia és retirar llaços grocs de la via pública, perquè resulta que el senyor Rivera, els seus afins o els de l’extrem absolut, tenen l’exclusiva del concepte d’odi, de violència, de democràcia, de tot. I quan es ve a dir, si fa no fa, que si l’Estat no protegeix els ciutadans dels deliris independentistes, cal l’autodefensa, ja no s’està invocant la fractura sinó un “a por ellos” sense pal·liatius.

29 d’agost del 2018

RECORDAR

Només som vius si podem recordar. Ho saben perfectament els qui són al costat dels malalts de memòria. També som vius si som recordats en algun temps, en algun lloc, en algun somni o en alguna fabulació. Moltes vegades, però, no podem oblidar el que voldríem oblidar. Quan ens hem fet fonedissos o invisibles, quan hem desaparegut dels escenaris habituals, sempre hi ha un indici que ens retorna. Generalment, són les casualitats. Possiblement la vida degui moltíssim a la contingència, a allò que pot ser que sigui alguna vegada en la nostra vida. Ens retrobem casualment perquè ens recordem d’ algú que ens remet, poc o molt, a algú altre, i aquest altre a tants d’altres amb els quals havíem ordit una trama invisible de convivències. Potser havíem coincidit tot votant en un referèndum, al supermercat, estudiant en una autoescola, a la perruqueria, a l’autobús, o compartint una fotografia de no sabem on. Quan ens anem fent grans, tenim més memòria del que està malament que del que està bé. Sobretot, dels mals del cos i de l’ànima. Recordem amb molta més vivesa les morts familiars, les dels grans amics i amigues. I, en canvi, el dolor i el patiment del món, de conèixer-lo de sobres i de presenciar-lo quotidianament, ens llisca, com una gota d’aigua, per la pell morta. I, com a molt, aquest patiment ens rodola polsos avall com una gota d’oli, si es tracta de la nostra malura i del dolor que ens ha de sobrevenir en qualsevol moment. O si es tracta de la mort que s’anuncia en cada lentitud dels nostres moviments i en la tardança a reconèixer el pas del temps com imparable.

I també sentim que som vius, si som capaços de recordar els nostres amors. O si hem estat prou entrenats per alliberar-nos de nosaltres mateixos i fondre’ns en els altres que ens estimen. De confondre’ns amb les pedres, amb les flors, els arbres, els rius, les aus i les bèsties. Només podem recordar si alguna cosa, alguna persona, algun esdeveniment, ens ha impactat suficientment com per haver-nos modelat com a persones. Som vius, si som prou ferms de caràcter com per mantenir les nostres conviccions. Però, també, si som de la mena de gent que, sense utopies ni projectes de futur, creiem simplement que igual que existeixen la bondat i l’honradesa, no podem evitar el mal, l’estupidesa, la mentida. Algú va afirmar que la memòria era malauradament un gran cementiri.

22 d’agost del 2018

PAISATGES

Paisatge és un mot que prové del francès paysage: “étendue de pays que l'oeil peut embrasser dans son ensemble”. Paisatge, dons, és tot el país que podem abastar amb la mirada. Tot allò físic que ens envolta i ens conté. I no només a l’abast dels ulls, sinó de tots els sentits. Però, fa temps, ha pres volada el concepte de paisatge immaterial. Una idea que ens remet al paisatge que hem interioritzat des que en tenim consciència. Ens referim al paisatge de l’ànima. Aquell que s’endevina en les nostres expressions afectuoses, en els valors que atorguem al que ens identifica, al que sentim nostre i ens situa en el món. Que determina alguns dels nostres comportaments. El paisatge, doncs, com a suma d’imatges mentals i percepcions dels sentits, les formes, els colors, els volums o les olors del qual són una extensió del nostre propi cos i una metàfora de la nostra ànima. Aquesta elaboració intel·lectual i sensorial del paisatge és la que ens explica com a éssers en el món i baules en la cadena dels temps que l’han modelat i conformat. Com no deixa de ser, en el fons, una projecció ideal del món imaginat o el món desconegut. Perquè, si fos el cas que ens hi transportés una força incontrolada o una aventura a cegues, no ens trobéssim perduts en l’horror del buit, de la terra sense muntanyes ni valls, sense pluja ni ocells, sense temps. Ni persones ni màgia.

Quan descobrim nous paisatges, probablement el que fem és identificar racons de nosaltres mateixos que mai no havíem explorat. Perquè, per més espectacle natural que existeixi i per més estrambòtics que siguin els éssers que habiten els nous mons, només seran nous de trinca si despullem la nostra ànima de tot el que la vesteix i l’alimenta habitualment i descarreguem el rodet de les fotografies dels àlbums dels nostres sentits. Només amb el despullament i el despreniment totals podem fer la simbiosi amb els altres paisatges. Per més que el món interior i el món físic siguin si fa no fa iguals a tot arreu, tindrem la il·lusió de fer noves panoràmiques, de construir noves imatges i sensacions en els nostres hemisferis cerebrals i els nostres plexes. Dibuixarem mapes de nous viatges interiors i direm que hem viscut altres vides, per més que com diu Marina Garcés, mai no viurem del tot en un món nou, perquè el futur, com ens ha ensenyat la modernitat, és el que no arriba mai.