UNITAT ESTRATÈGICA

Veient venir les pedregades del TS, davant l’explicitesa dels conflictes d’interessos entre partits i entitats sobiranistes i constatant l’absència total de senyals o indicis per part de l’Estat de cap mena de disposició al diàleg, sona de fa temps una música que reclama unitat estratègica. Ho deu fer que en fer-te gran perds capacitats intel·lectives o que per experiència ja no et fies del sentit que el llenguatge de la política dona a les paraules, un servidor no acaba d’entendre què caram vol dir aquest sintagma, unitat estratègica, encara que soni tan bé. Unitat és fàcil d’entendre: és un tot no divisible en parts o format per parts concordants o la concordança de les parts a un objectiu comú. Però què vol dir estratègica? Segons els millors diccionaris de la llengua, estratègia és l’art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d'aconseguir una finalitat. Bé, analitzats minuciosament els discursos divergents dels dirigents d’ERC (no diuen el mateix Aragonès que Marta Rovira) i dels diferents portaveus de Junts per Catalunya i el PDeCat (que tampoc acaben de quadrar), un servidor ha de reconèixer que no té ni idea a què es pot referir l’aclamada unitat estratègica. Si és notori que Junqueras i Puigdemont plantegen camins diferents per arribar al mateix objectiu o la mateixa finalitat, encara que només sigui l’autodeterminació, ¿serà que unitat estratègica és una simple expressió placebo per no desesperar el poble que s’estira els cabells davant el desconcert que provoquen els principals partits independentistes?

Suposant, però, que la mobilització de la Diada, la que el poble avui un cop més generarà, forcés els propers dies una unitat d’acció, em pregunto quina serà l’estratègia comuna? Si la unilateralitat no convé i no és possible; si el diàleg no està en cap agenda espanyola, si la confrontació pacífica no suma, si la desobediència civil no és tècnicament aconsellable per a la sustentació de les institucions catalanes, quina estratègia queda que pugui produir algun efecte favorable als partidaris de l’autodeterminació? Una gran picada de peus amb cassolada inclosa dia sí dia no? Una mobilització permanent? Aturades de país, vagues generals? Tancament de caixes? Si l’estratègia és, com invoquen alguns, convocar eleccions, sincerament aquesta estratègia s’anomena, ras i curt, competició electoral.

LA VIA ERC

Com que en política no s’acaba de parlar mai clar sobre què s’és, què es vol, com s’actua, què es farà, un servidor gosa interpretar, a partir del que diu Junqueres, Aragonès i Sardà, què proposa ERC respecte de la independència: 1. Sí, en el desig íntim, a la constitució d’un Estat català en forma de República. Of course!. 2. Però, pel pa que s’hi dona, ni DUI (Declaració Unilateral d’Independència), ni cap mena de decisió unilateral catalana. Segons els líders republicans cal superar aquesta fase. 3. I com se supera la fase unilateral? Doncs, a traves de la negociació i el pacte amb l’Estat; ço és, que ens fem càrrec que la qüestió es pot retardar més o menys fins a la fi dels temps. Negociació i pacte amb l’Estat que, per cert, és en l’ADN d’ERC i de l’antiga Convergència, dita ara com es digui. 4. Ergo, continuar alimentant l’ànima amb un desig incorruptible d’independència sine die, treballar el present continu amb el que tenim, l’Estatut ribotejat, i sostenint el mantra musical de la negociació. Això sí, amb la suficient intel·ligència tàctica, expressada tant en les formes de fer com en les maneres de dir, perquè qualli majoritàriament en l’imaginari col·lectiu que ERC és la genuïna expressió de la catalanitat popular, el referent de la nostra identitat social, cultural i mítica. Quatre manaments que es resumeixen en un: realpolitik. Una política basada més en el racionalisme pràctic que en principis de l’absolutisme ètic i ideològic. ERC no vol arriscar a tenir més presos polítics ni exiliats

El més destacable d’aquest posicionament és que serveix tant per ampliar la base dels seus votants, segons els darrers resultats electorals, com per arrossegar els crítics pragmàtics del PDeCAT i els que per la deriva independentista d’aquest partit se’n van anar als hortets particulars de Lliures, Convergents, Lliga Democràtica; o els que, atomitzats els fins darrers de la creença independentista i els mètodes per arribar-hi, se’ls presenta el dubte metòdic de si cal seguir Puigdemont, Mas o Bonvehí, o, encara, Pascal o Campuzano. ERC, des dels temps de Companys i Macià, no havia gaudit d’un lideratge tan incontestable com amb Junqueras. I aquest fet no solament té un valor cohesionador en el partit incontestable, sinó que es veu reforçat per la incapacitat del centre dreta catalanista de trobar el seu pal de paller.

CONEIX-TE A TU MATEIX

Hem sentit milers de vegades la màxima oracular que ens aconsella que penetrem en el nostre interior per saber qui som, quins són els nostres límits, què tenim per poder funcionar com a persones i què podem dar i rebre. Els últims anys del segle passat, en endinsar-nos en la mantega de la postmodernitat i de la fi de la historia de F. Fukuyama i del pensament feble de G. Vattimo, i modernitat líquida i la fi de l’era del compromís mutu de Z. Bauman, resulta que ens estat trobant tan despullats de nosaltres mateixos, tan ruïnosos en els nostres fonaments, que hem clamat al cel perquè baixessin els àngels de la guarda en forma de tutors, prescriptors, guies, assessors, acompanyants, que hem anomenat coachings, perquè ens revitalitzessin, ens ensenyessin a recarregar les nostres ànimes i els nostres cervells. En fi, que ens instruïssin, entrenessin i redirigissin cap a la consciència moral que en els temps de la modernitat havíem malgastat amb foteses, frivolitats, gaudis efímers i plaers escumosos. I qui més qui menys ha cercat el seu entrenador de consciències personals, ja sigui a base de mestres o mestresses de la meditació, de la levitació, de l’autoconsciència. S’han inundat els mercats de llibres d’autoajuda i s’ha reactivitat la psicologia humanista, que ens interpreta no pas només com a causa i efecte, sinó com a complexitats variables del conglomerat d’idees, de valors, de sentits, de condicionants ambientals, genètics i educatius.

Si volen que els digui la veritat em reconforta que en aquests temps tan làbils, algú em digui que no ens toca més remei que viure en la incertesa. Que no podem controlar totes les forces que aleatòriament, un dia inesperat, ens disgregaran en altres vides i ens destarotaran principis que crèiem inamovibles. Que els altres no seran el patró de la nostra consciència. Que no sabrem exactament què desitjar per a ser feliços. Que l’únic refugi de la dignitat ja no es trobarà en l’espècie humana sinó en la botànica, la geologia, la zoologia o l’astronomia. O en la simple rutina de la quotidianitat més anodina. Que haurem d’aprendre activament, en moments imprecisos de la nostra quotidianitat, a no fer res. A avorrir-nos. Si els serveix de res, un servidor fa un temps que s’està refugiant en les idees de Josep Ma. Esquirol. I sí, m’estic reconciliant amb la fragilitat de mi mateix.

DE LA GLOBALITZACIÓ

El món és una diversitat enorme. Ho ha estat sempre. Però, per una inclinació animal, els humans més forts sempre s’han volgut imposar sobre els més febles. I per satisfer aquesta pulsió de domini, normalment s’ha utilitzat la violència. En poques ocasions el pacte i la col·laboració. Segons sembla l’expressió més natural del desig humà de posseir l’altre és la creació d’un imperi. És a dir, posseir constantment tot allò que és en l’horitzó del teu control: territoris, gent, economia, cultures, ètnies, religions, etc. L’imperi romà i els imperis capitalistes només es diferencien, en el fons, en els límits territorials i polítics. Mentre que de l’imperi romà en el seu màxim esplendor sempre en podríem traçar unes fronteres, l’imperi capitalista té l’abast de l’esfera terràqüia. Per tant, insisteixo: el més fort sempre s’ha imposat sobre el més feble normalment de forma bel·licosa i prepotent: eliminant físicament l’altre; esclavitzant-lo, assimilant-lo culturalment o idiotitzant-lo amb narcòtics molt sofisticats d’aparença democràtica tals com l’accés limitat a internet. I així des de l’origen de la humanitat fins que s’acabi el món. Sempre pensant, els emperadors, que sempre seran emperadors i que el seu imperi serà més poderós com més aconsegueixi dissoldre i uniformar la diferència ideològica, la particularitat cultural, la pluralitat ètnica, i la diversitat sentimental col·lectiva.

En l’actualitat els imperis els conformen els productors de globalització. Un concepte que no vol dir altra cosa que el reduccionisme a un únic patró mental i de conducta universal. Els EUA al capdavant. La idiosincràsia, el distintiu, el particular, l’identitari, forma part de la simple esfera del folklore, del tipisme anecdòtic, del temps de l’oci i de la fantasia de la intimitat. Els estudiants del Grau d’Estudis Globals suposo que es troben en la tessitura d’haver de discernir-ne els avantatges i els inconvenients. A pesar de tot el Gran Ull que, si vol, ens pot fer entrar un míssil al menjador de casa i ens vigila constantment a través dels aparells amb què ens enxarxem planetàriament, no se n’ha sortit d’esbandir la incògnita de la complexitat. Al contrari, a més neutralització de la diferència més reivindicació de les identitats particulars. A més uniformització, més independències. A més robotització, més esquizofrènies.

EL SILENCI

Un dels aprenentatges que fem més aviat tard en vida, és el valor del silenci. E. Hemingway deia que es necessiten dos anys per aprendre a parlar i seixanta per aprendre a callar. L’absència de renou i de brogit de màquines, del tràfec de les persones, de tota mena d’andròmines que ens omplen les butxaques, o l’escandalera de les paramúsiques que s’instal·len de matinada dessota del teu balcó. Som societats molt sorolloses. I quan hi ha tant soroll pertot, difícilment es pot pensar, raonar, crear, reflexionar, endinsar-se en un mateix i empatitzar amb l’altre. A molta gent li fa por el silenci. Perquè, és cert, hi ha silencis imposats. I silencis infames que són grans mentides. I els silencis de la sordesa, de la solitud, de l’abandonament, del fracàs, del menysteniment, de la censura, de l’amenaça o el silenci administratiu que ens és desfavorable. I el silenci obligatori de les ordenances municipals en unes hores de la nit i de la matinada. Convenim socialment, així mateix, que en els recintes sagrats, en els hospitals, i mentre el tennistes es disputen els punts, s’ha de fer silenci. Que cal saber callar i escoltar quan no tens el torn de paraula. Que els silencis d’una partitura de música són imperiosos per a l’harmonia. I com diu Sebastià Serrano, el nostre estimat bellvisenc, que, al final de la vida, els silencis, juntament amb les carícies i les mirades, tenen el so de la companyia.

Però hi ha caràcters i civilitzacions, que no poden controlar el silenci. Els estudiosos dels mapes acústics afirmen que, en general, els mediterranis som més sorollosos que els nòrdics. Els suïssos més silenciosos que els congolesos. Que la gent que està constantment exposada al soroll pateix més problemes psicològics, cardíacs i és més irritable. Però també que la gent que només conviu amb el silenci és més propensa al suïcidi o als trastorns de personalitat. I ens pot semblar ridícul que gent que estiueja en pobles de muntanya i es queixi del so de les campanes o dels esquellots de bocs i vaques i, en canvi, estigui familiaritzada amb el terrabastall del trens o els avions que li passen per davant de la finestra o per sobre del seu cap. La paradoxa està servida: mentre busquem afanyosament hotels silenciosos, per combatre ansietat, estrès i altres malures sociolaborals, cada dia tenim més pobles on el silenci és sinònim de mort.

LES ABELLES

Llegia sobre física quàntica i intentava comprendre l’exemple d’Schrödinger sobre el gat que és viu i mort alhora, quan m’ha distret la notícia que en poc temps a Catalunya ha desaparegut un 30% de les abelles. Ho he associat a les abelles de la mel. Si no hagués estat perquè en comentaven les conseqüències, hauria seguit amb l’indeterminisme del electrons, que tant es comporten com a partícules que com a ones. Però, així que anaven explicant els efectes de la desaparició de les abelles i entenia que sense la seua pol·linització la terra acabaria sent un lloc inhabitable, m’ha sobrevingut una consciència de la realitat angoixant. Un desassossec que m’ha convertit, com si de sobte hagués vist la Llum, en un fervent protector de les abelles i de retop en un humil col·laborador, si més no intel·lectual, de la salvació del nostre planeta. I si he de ser sincer, no ho he fet motivat tant per egoisme, com per les meues netes i de passada per tots els qui ens han de sobreviure. Per allò de les casualitats quàntiques derivades de la interconnexió i la interacció d’àtoms i energies, continuava oint de fons a la ràdio el que explicava un tal fra Valentí Serra de Manresa sobre les propietats benefactores d’aquests himenòpters, i m’adonava que, per fi, estava entenent alguna propietat de la física quàntica.

Fra Valentí ha publicat El llibre de la mel. Apicultura popular i plantes mel·líferes. És tanta la meravella del que explica que si hom no es converteix en un militant defensor de les abelles és que és un tros de soca. La realitat, però, és que la resposta catalana a l’alarma del desastre apícola és sensacional. Només cal que ens referim a la contribució que hi fan els apicultors escampats arreu de la nostra geografia, als emprenedors de l’apicultura urbana o a les fires de la mel: d’Abella de la Conca i del Santuari del Miracle de Riner, una fira multisectorial on fins i tot s’ofereix el reciclatge d’eixams. La de la mel i l’oli del Perelló al Baix Ebre, la de Crespià al Pla de l’Estany, la d’Arnes de la Terra Alta, la del Brull a Osona. O la que promouen les denominacions d’origen com la de Vall de Ribes, i les associacions com la dels Amics de les Abelles o d’Apicultors de Catalunya. Però com la quàntica, ves per on, no podem evitar que l’abellerol, quan migra a casa nostra, no es cruspeixi el 80% de les obreres d’una arna.

PROPIETARIS DE LA MORAL

Més que mai en el nostre temps, el que està bé o malament, el judici de valor dels nostres actes individuals o socials, allò que és moral o immoral, no ho determinen uns principis i unes regles universals nascudes del sentit comú o de la tradició. La regla moral, segons la qual s’organitzava, es desenvolupa i es representava mentalment la societat d’individus, col·lectius i institucions, ja no l’estableixen els dictats de la religió, de les ideologies o, fins i tot, les prescripcions de les autoritats representatives dels estaments socials. El judici moral d’abast comunitari, que és el que preval en tot pacte social de convivència i el que fonamenta les lleis i les normes que se’n deriven, l’imposa el poder. Ras i curt, ara i sempre. Per tant, encara que respecti amb fervor Kant i el seu imperatiu categòric, (principi fonamental de la moral que vulgarment vindria a dir que el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú), en el nostre món, més que mai, les lleis de la moral les dicta qui ostenta el poder econòmic, del qual deriven tots els altres poders. Tant és així, que la moral depèn de l’imperatiu hipotètic, de la conveniència del qui posseeix, controla i regula o fa regular i sotmetre la força de treball, els mitjans de producció, de comunicació i d’intercanvi, i determina tota mena de rendes i beneficis. O sigui, és moral allò que és favorable al poderós. Per a la qual cosa, qualsevol mitjà justifica la finalitat del guany. Com ens ensenyava Maquiavel, el poder no té pietat ni és misericordiós. No té religió. No té cap més moral que el benefici propi. La seua ètica és la mera amoralitat.

La història de les civilitzacions ens ensenya que als homes i a les dones ens mouen les passions, els desigs i les ambicions. I aquesta mateixa història es resumeix en allò tan elemental que ve a dir: qui paga, mana. El martiri, l’esclavitud, fins i tot l’heroisme, solen pertànyer als súbdits, als qui, corderets innocents destinats al sacrifici, tenen fe en la llibertat de consciència, el lliure albir, l’imperatiu categòric i la democràcia real. El més punyent és que el poderós, els seus lacais i portaveus inoculen amoralitat i immoralitat a tot per aconseguir els seus interessos: des de les institucions fins al llenguatge. Mentre la democràcia sigui una pura aparença, una mera formalitat, els va la mar de bé.

LES BASSES D’ALPICAT

Les basses de començos del segle XX, construïdes per tal de garantir aigua a la ciutat de Lleida, es van convertir, a finals dels cinquanta en cinc piscines per iniciativa de l’alcalde Francisco Pons. El recinte es convertí en un parc on fins als norantes s’hi va banyar tota Lleida i mitja província. S’hi construí una pista d’atletisme, un càmping i una escola de jardineria. Era el parc fora ciutat més internacional de Lleida. El 2003, però, quan gairebé tothom de Lleida tenia una piscina municipal a prop de casa o quasi tots els municipis del voltant ja havien construït la seua, el parc va deixar de funcionar com a basses i càmping. Entre el 2006 i 2008, la Paeria va començar a replantejar-ne els usos. Es redactà un pla, es va invitar la ciutadania a dir-hi la seua, es feren propostes molt il·lusionants, però, encara estem rumiant-hi, grups polítics, Barrufets, i administracions diverses. Hi passem molts caps de setmana per davant i sempre s’hi veu un munt de gent que hi troba l’esgambi necessari per a la supervivència mental i espiritual, que hi fa pícnic, barbacoes i xerinola. De moment, és el parc de la mona més campestre i abandonat que tenim a Lleida. Però, mai no ha deixat de ser, per a moltíssima gent, el somni del Central Park de l’oest del Segrià, una mena de jardí d’estil anglès públic fora ciutat amb més potència natural comunitària dels encontorns.

L’important és que és un espai que pertany a la ciutadania de Lleida, com el bosc de Palauet, els marges del riu i la Mitjana. I la gent, ara, ja no té cap més projecte ni missió ni visió que poder-ne gaudir com a un gran parc. Que hi pugui passejar o jeure-hi a la gespa per contemplar els núvols, el cel ras o la lluna primerenca i fer-hi la migdiada. Que hi pugui compondre balades i escoltar Mozart, pintar, ballar, saludar els arbres i els ocells, coure les menges de celebració per la vida i la mort i pair-les amb la parsimònia d’un oreig amorós. O enamorar-s’hi i complaure’s amb intenses besades. I, acalorats, xipollejar en uns estanyols estratègics amb els corresponents ànecs de coll de verd. I al capaltard poder-hi practicar la gimnàstica, el ioga o la meditació que vingui més de gust. I a sota d’una pèrgola, si molt convé, celebrar-hi els ritus religiosos més ecumènics. Ah, que no hi falti un quiosc, les fons d’aigua de Pinyana i unes sirenes.

GOVERNAR

Segons la majoria dels partits, normalment els de l’oposició, l’acció del govern es mesura d’acord amb el nombre de lleis que l’executiu aconsegueix aprovar en qualsevol parlament. El tòpic és: com més lleis més bon govern. Encara que les lleis siguin un autèntic despropòsit per a l’oposició i fins i tot per als mateixos votants d’algun dels partits coalitzats o no i en algun cas àdhuc per als qui donen suport al govern. Com que els programes dels partits només se’ls llegeixen alguns tertulians i els líders que han d’acudir als debats, l’acció de govern més evident, en tot cas, es posa de manifest en la llei de pressupostos. Si és una llei feta d’acord amb els objectius del partit que governa, i aconsegueix d’aprovar-la és possible que la ciutadania tinguem una idea de per on anirà la cosa. Les lleis sectorials, les reformes de les lleis anteriors, les proposicions de llei, les iniciatives parlamentàries, o deriven de la llei mare de pressupostos o solen ser mers suports normatius i administratius a la gestió del dia a dia, a les necessitats quotidianes naturals o sobrevingudes. Una gestió, per cert, que solen resoldre els funcionaris. De manera que governar allò que se’n diu governar es fa a través dels pressupostos. I quan no n’hi ha, la governança esdevé pura gestió. En realitat, la major part de l’acció dels governs, i és el que exigeix la majoria de la gent, es tradueix en el fet que els serveis i les prestacions ordinàries funcionin i rutllin bé.

Comuns, PSC i la dreta unionista, quan no saben què criticar al govern de la Generalitat, sempre li retrauen el mateix: que només està per la independència i no s’ocupa de les necessitats de la gent. A part de ser una falsedat garrafal, per què no es miren la biga a l’ull propi i s’autoinculpen d’haver impedit que s’aprovessin els pressupostos del qui té la responsabilitat de governar? Des de 2016 que la Generalitat no té pressupostos nous. Malgrat que portin la signatura del Conseller d’Economia d’ERC els partits anomenats progressistes del Parlament no els han volgut aprovar. ¿Serà que els criticaires estan instal·lats en la perversió de bloquejar l’acció del govern només perquè no poden governar ells? L’autonomia catalana permet fer tants pressupostos diferents com tants partits són representats a la cambra? Si des del 2016 només pots gestionar, perquè no et deixen governar, a què ve tanta demagògia?

LA FARSA DE LA UE

Els electes Comín, Puigdemont i Junqueres no poden asseure’s al seu escó al Parlament europeu, perquè ho ha impedit un president titella a les ordres de l’Espanya sempre constitucionalista abans que demòcrata, i de la rècula de socis de la dreta i l’extremadreta que reneguen precisament de la Uniò Europea. Una indecència com aquesta, una perversió tan descarada de la democràcia, hauria de sollevar les entranyes dels pocs honestos que queden i fotre el camp literalment d’aquest Parlament d’hipòcrites. És tan colossal l’animalada que s’està produint amb Comín, Puigdemont i Junqueras que en aquest Parlament fantasma resulta ser normal que s’hi s’asseguin, cobrin i tinguin tots els privilegis diputats i diputades que defensen ni mes ni menys que l’abolició de la Unió Europea. Diputats i diputades que, a part de manifestar-se euroescèptics, es mofen dels principis humanístics que varen inspirar justament aquesta Unió. Una institució que, ara per ara, nomes ha demostrar ser una conxorxa d’interessos econòmics i financers i un fracàs enorme en la gestió dels problemes més urgents com la migració, la pobresa, la justícia social, la igualtat d’oportunitats o els conflictes armats del món pròxim. Ja veurem què dirà el Tribunal de Justícia de Luxemburg, però la sensació que tenim és més aviat pessimista.

Ni França ni Alemanya ni Itàlia deixaran que s’obri cap més meló com el de Catalunya o Escòcia que doni ales als seus possibles secessionisme particulars. Si la consigna a Espanya és primer la Unió de la Pàtria i després tota la resta, la mateixa regeix a França i a Itàlia (i a qualsevol altre Estat de la Unió). La UE no deixa de ser un artefacte mental, com diu aquell, sense poble ni nació ni constitució ni regles democràtiques per elegir el cap de l’executiu. Un constructe ideal que té aversió a la realitat. I quan aquesta empastifa la moqueta de les sues institucions, la resposta només consisteix en l’elaboració d’una retòrica evasiva o una argúcia administrativa. I així passa sempre en temes de comerç internacional, de defensa, de migracions, de drets polítics. Quants estats de la UE, que són els que elegeixen els juristes que formen el tribunal de Luxemburg, s’han manifestat a favor de Comín, Puigdemont i Junqueras? Què hi ha dit la Defensora del Poble Europeu, elegida pel Parlament europeu controlat pels conservadors?