28 d’agost de 2019

CONEIX-TE A TU MATEIX

Hem sentit milers de vegades la màxima oracular que ens aconsella que penetrem en el nostre interior per saber qui som, quins són els nostres límits, què tenim per poder funcionar com a persones i què podem dar i rebre. Els últims anys del segle passat, en endinsar-nos en la mantega de la postmodernitat i de la fi de la historia de F. Fukuyama i del pensament feble de G. Vattimo, i modernitat líquida i la fi de l’era del compromís mutu de Z. Bauman, resulta que ens estat trobant tan despullats de nosaltres mateixos, tan ruïnosos en els nostres fonaments, que hem clamat al cel perquè baixessin els àngels de la guarda en forma de tutors, prescriptors, guies, assessors, acompanyants, que hem anomenat coachings, perquè ens revitalitzessin, ens ensenyessin a recarregar les nostres ànimes i els nostres cervells. En fi, que ens instruïssin, entrenessin i redirigissin cap a la consciència moral que en els temps de la modernitat havíem malgastat amb foteses, frivolitats, gaudis efímers i plaers escumosos. I qui més qui menys ha cercat el seu entrenador de consciències personals, ja sigui a base de mestres o mestresses de la meditació, de la levitació, de l’autoconsciència. S’han inundat els mercats de llibres d’autoajuda i s’ha reactivitat la psicologia humanista, que ens interpreta no pas només com a causa i efecte, sinó com a complexitats variables del conglomerat d’idees, de valors, de sentits, de condicionants ambientals, genètics i educatius.

Si volen que els digui la veritat em reconforta que en aquests temps tan làbils, algú em digui que no ens toca més remei que viure en la incertesa. Que no podem controlar totes les forces que aleatòriament, un dia inesperat, ens disgregaran en altres vides i ens destarotaran principis que crèiem inamovibles. Que els altres no seran el patró de la nostra consciència. Que no sabrem exactament què desitjar per a ser feliços. Que l’únic refugi de la dignitat ja no es trobarà en l’espècie humana sinó en la botànica, la geologia, la zoologia o l’astronomia. O en la simple rutina de la quotidianitat més anodina. Que haurem d’aprendre activament, en moments imprecisos de la nostra quotidianitat, a no fer res. A avorrir-nos. Si els serveix de res, un servidor fa un temps que s’està refugiant en les idees de Josep Ma. Esquirol. I sí, m’estic reconciliant amb la fragilitat de mi mateix.

Cap comentari:

Publica un comentari