29 de maig del 2013

TOCAR EL QUE NO SONA

Resulta que Catalunya té un problema gravíssim amb la llei Wert, el president Mas busca fer visible un front parlamentari al màxim d’ampli possible i ja em tens el PSC i ICV posant condicions per assistir a la reunió. Que si no parlem dels problemes del sistema educatiu i de les retallades no m’hi esperis. Que si no em tornes a col·locar la sisena hora, ja t’ho faràs. Que si no fas l’ordre del dia d’acord amb el que volem de què es parli, no farem cap a la reunió. Que si naps que si cols, la qüestió és marcar paquet, tocar la pera només per marcar perfil i, al final, per donar a entendre a la majoria de la ciutadania que ho farien tot d’una altra manera. Com si no n’haguéssim tingut prou amb els darrers anys del tripartit llançant els bitllets per la finestra, i creant uns miratges en educació que no han fet altra cosa que perjudicar milers de treballadors interins de l’ensenyament, haver de suspendre qualsevol accés a la funció pública, retallar pagues, ampliar ràtios escolars, haver d’aturar la necessària construcció de nous equipaments i impossibilitar que la nostra llei d’educació es pugui desplegar convenientment. I aquesta gent encara tenen la cara de voler parlar dels problemes del sistema educatiu!

Després s’omplen la boca sobre les causes de la desafecció de la política. La veritat és que és desesperant, i exacerbant. No entenem per què cal marejar tant la perdiu. Quan pràcticament tot el sistema escolar de Catalunya, escoles públiques, escoles concertades no confessionals, escoles concertades confessionals i privades manifesten la seua oposició a la llei del ministre Wert, es depengen els senyors i les senyores del PSC i d’ICV amb refistolaments d’opereta. Amb aquella mena d’infantilismes del “repelente niño vicente que ve a dir si no em dónes un caramel no jugo! Ai del dia que haguessin de tornar a governar Catalunya! Gràcies a la Verge del Blau que encara han votat conjuntament amb CiU, ERC i la CUP a favor de la immersió lingüística! Ja ho poden vestir com vulguin, que la fotografia no enganya. Qui ho havia de dir que poc els faltaria al PSC d’aparellar-se amb el PP en tot allò que pertoca a construir una realitat nacional catalana que ja no es mereix cap mena de retrocés en la cursa per la seua autodeterminació. El senyor Pallach, al cel sigui, es deu estar estirant els cabells com un desesperat.

22 de maig del 2013

ELS VE DE MENA

La dreta, per definició, no té cap altre objectiu que preservar els seus privilegis, a l’entorn dels quals organitza tot el seu discurs ideològic proteccionista i defensiu. Al poder econòmic hi orbita el poder polític, religiós i moral. I ostentar tots aquests poders vol dir avorrir qualsevol forma de democràcia, de singularitat, de pluralitat, de diferència. I menysprear qualsevol imperi de la llei que no sigui el que s’atorguen, així com odiar qualsevol pàtria, territori, religió, llengua, cultura, moralitat i norma social que no siguin les que s’han dotat des de la fundació de la terra. O les que varen constituir, vençuts els altres pel terror de les armes, en raó necessària, en model de virtut en tot i per a tot el que cal fer, saber, dir, moure’s, pensar, expressar i imaginar. La dreta espanyola, més rància que cap altra d’Europa, no l’ha canviada ni la Constitució ni el progrés tecnològic ni els avenços socials ni cap mena de voluntat popular que simplement s’expressi a les urnes. El PP, en el nostre cas, no té cap altre model d’Espanya que el que tenia Felip V o el general Millán Astray, i el que durant tota la tristíssima història moderna i contemporània i en plena postmodernitat, s’ha inoculat secularment en una amplíssima majoria d’habitants ibèrics.

Darrerament, la dreta només s’havia modulat en les formes, en l’aparença. Presentava un aspecte educat, practicava la mitja mentida, un cert teatre per a l’exercici de la compassió, una equidistància calculada amb l’església, donava una mica de corda als catalans, tenia un pèl de condescendència amb intel·lectuals inorgànics, i deixava fer en alguna altra desviació. Però ha arribat el dia que han dit prou! S’ha acabat la dissimulació: Espanya és una i aquí mano jo! Abans d’ahir va ser la crema del català al País Valencià i la pulverització a les Balears, ahir l’esmicolament a la Franja i avui toca, per fi, noquejar el mateix Principat. El pla, des de l’origen fundacional del PP, des de l’origen genètic de la dreta, és esborrar del mapa i de la memòria, tot el que sigui o pugui semblar català. Aquest desvergonyiment o per a alguns aquesta valentia, aquesta claredat meridiana del programa, no simplement electoral sinó existencial, de la dreta només és una exhibició del que tothom hauria de saber. Ni raons ni ciència ni carta europea de les llengües ni res de res!

15 de maig del 2013

A VEURE SI HO ENTENC

Amb matisos, al Parlament de Catalunya hi ha 87 diputats i diputades dels 125, que representen ciutadans que aspiren a la independència de la nació catalana. N’hi ha 48 que, també amb matisos, no en volen sentir ni a parlar. Els qui representen la primera opció són una majoria molt qualificada, en termes democràtics, i es posen d’acord a avançar en el camí dels seus propòsits. Però, els que són minoria no solament s’oposen parlamentàriament a les decisions dels primers, sinó que es parapeten en la Carta Magna per negar que la voluntat popular de la majoria es faci realitat de cap de les maneres. La Constitució, interpretada segons el punt de vista de la minoria, segresta la voluntat de la majoria. D’això en resulta que la majoria de representants del poble català favorables al dret a decidir i a la transició nacional cap a la independència, i per tant bona part de les raons per les quals van ser escollits per la majoria dels ciutadans, segons la minoria i els seus àrbitres constitucionals, no tenen cap valor, no tenen a res a dir, estan al marge de la llei i, per tant, val més que pleguin o que els facin plegar. Tan inaudit, tan grotesc, tan esperpèntic, tan increïble, que no hi ha paraules per expressar el desconcert que això significa.

Arribats en aquest punt, la majoria qualificada del parlament, amb tota honestedat i responsabilitat envers els seus votants i respectuosos amb les regles democràtiques, només tenen un camí: anteposar legitimitat a interpretació interessada de la legalitat. Tenim el convenciment raonat que no hi haurà cap mena d’acord amb el govern de l’Estat ni norma del Parlament que permeti la consulta el 2014. Sobretot que no es digui que no s’ha intentat negociar. Però el senyor Pere Navarro sap, igualment i amb el mateix convenciment absolut, que no hi haurà mai –fins que els ases no volin- cap reforma de la Constitució relacionada amb el canvi d’estatus econòmic i polític de Catalunya, que permeti convertir Espanya (per cert, un país plural, on a més del castellà es parla una mena d’espanyol a l’àrea nord-est de la península que comprèn les províncies de Lérida/Lleida, Gerona/Girona, Tarragona i Barcelona) en un estat federal, confederal o similar. Com també sap que si Mas, Junqueras o la CUP traïssin els anhels dels seus votants, aquests passarien per sobre dels seus cadàvers polítics.

8 de maig del 2013

NO FAN EL QUE DEURIEN

Duran Lleida ha tornat a insistir al Congrés la necessitat urgent d’un pacte d’Estat per afrontar la crisi. El govern de Rajoy com que creu que fa molt bé les coses, està convençut que té la raó moral i la intel·lectual, i, sobretot, té majoria absolutíssima a la Cambra, no té cap interès a pactar res més que les seues propostes programàtiques, les seues lleis, els seus reglaments, les seues resolucions i les seues instruccions. El cas és que fins i tot el més curt de gambals ha arribat a la conclusió que la situació de l’Estat espanyol és d’una emergència total i que l’obediència cega dels dictats de Brussel·les, escrits i rubricats per la doctora Merkel i afins, no porta enlloc més que a la misèria, a la desafecció absoluta de la política, a la delinqüència per necessitat i a la violència contra un mateix i contra tot el que es posi per davant. El més preocupant és que la ciutadania ja no confia que el PSOE sigui l’alternança i, en conseqüència, que cap altra formació política per ella sola sàpiga què s’ha de fer o simplement tingui cap mena de força per canviar el rumb de les coses. És a dir, el més intrigant és que al carrer no hi ha altra majoria que una milionada de desencantats, d’indignats, de derrotats, d’aturats, de desnonats i també d’alternatius.

El mateix passa a Catalunya. El que no comprèn ningú, llevat dels practicants d’aquesta mena d’obsessió autística de dir-se què bons que som en contra de CiU, és que no s’hagi materialitzat un govern de concentració per fer allò que s’ha de fer de totes totes: canvis profunds en les regles de la política (llei electoral, definició d’una nova administració pública i de governança o un gran pacte estratègic per a la gestió de la independència, arribat el cas); fomalització de l’exercici del dret a decidir, i front comú en l’adopció de mesures anticrisi (almenys econòmiques, fiscals, socials, culturals i educatives). El que no comprèn ningú és que el pensament d’algun partit estigui ocupat a fer volar coloms de la mena de com s’ha de reformar la Constitució per encabir-hi un nou sistema de finançament autonòmic o com consagrar el federalisme, quan aquests mateixos són incapaços de plantejar res consistent per fer front al que preocupa en el dia a dia a la ciutadania i aspiren tan simplement a esdevenir els millors teòrics reformistes del mateix de sempre.

1 de maig del 2013

ELS HORITZONS LLUNYANS

Els triomfs del Barça són un incentiu per a la felicitat social i una vitamina que, en uns casos, simplement sosté i, en altres, estimula el procés popular de transició sobiranista nacional. Ho expliquen molt bé els manuals de psicologia del comportament de masses. Si guanya el Barça, sobretot l’equip de futbol, s’estimula l’optimisme de la gent. Fins i tot gosaria a dir que, si guanyés regularment, malgrat que ens hi acostuméssim, és a dir que ja no semblés que feia cap efecte, també seríem capaços d’afrontar el desastre de tenir entre nosaltres gairebé un milió d’aturats i, en el pitjor dels casos, arribaríem a suportar estoicament l’hecatombe que pogués representar la pèrdua del sí en la consulta sobre el nostre futur. De la mateixa manera, però al revés, passa si perd estrepitosament com va passar contra el Bayern, precisament un dels dies més assenyalats, juntament amb la Diada i la nit de Sant Joan, del calendari festiu i simbòlic de Catalunya. No és que aleshores entrem en un estat depressiu deplorable, sinó que tot és posat en dubte i fa l’efecte que s’acaba el món i nosaltres acabem triturats per la mola d’un apocalipsi espantós.

Tenim el miratge, segons s’ha escrit la història, que som un poble que ens hem redreçat després de totes les derrotes. Que, malgrat les maltempsades, sempre ens acabem reviscolant. Que, a pesar de tot, potser sí, com deia l’estrafolari filòsof F. Pujols, arribarà un dia que pel sol fet de ser catalans, quan anirem pel món, ho tindrem tot pagat. La realitat, tanmateix, és que a hores d’ara només hem sentit una sola i tímida veu que confia que el Barça és capaç de remuntar i passar a la final. On és la confiança en nosaltres mateixos, en aquella espècie de sort d’estar en mans de déus miraculosos o d’àngels de la guarda? Què se n’ha fet de la tenacitat, de l’urc, de la perícia, de la rauxa, de la capacitat providencial de refer-nos i de reivindicar-nos? Mare de Déu del Socós, què se n’ha fet d’aquell poble que em varen ensenyar a estimar, a respectar, a admirar i a imitar? On són, o tempora!, o mores!, la sang i la valentia d’aquells almogàvers, catalans de naixença, d’assimilació o d’integració, vencedors en mil batalles, en terres ignotes, tant se val on havien de fer la feina en nom del nostre comte-rei, on no hi havia ningú ni cap clam, ni un, que els animés a la victòria?