1 de maig de 2013

ELS HORITZONS LLUNYANS

Els triomfs del Barça són un incentiu per a la felicitat social i una vitamina que, en uns casos, simplement sosté i, en altres, estimula el procés popular de transició sobiranista nacional. Ho expliquen molt bé els manuals de psicologia del comportament de masses. Si guanya el Barça, sobretot l’equip de futbol, s’estimula l’optimisme de la gent. Fins i tot gosaria a dir que, si guanyés regularment, malgrat que ens hi acostuméssim, és a dir que ja no semblés que feia cap efecte, també seríem capaços d’afrontar el desastre de tenir entre nosaltres gairebé un milió d’aturats i, en el pitjor dels casos, arribaríem a suportar estoicament l’hecatombe que pogués representar la pèrdua del sí en la consulta sobre el nostre futur. De la mateixa manera, però al revés, passa si perd estrepitosament com va passar contra el Bayern, precisament un dels dies més assenyalats, juntament amb la Diada i la nit de Sant Joan, del calendari festiu i simbòlic de Catalunya. No és que aleshores entrem en un estat depressiu deplorable, sinó que tot és posat en dubte i fa l’efecte que s’acaba el món i nosaltres acabem triturats per la mola d’un apocalipsi espantós.

Tenim el miratge, segons s’ha escrit la història, que som un poble que ens hem redreçat després de totes les derrotes. Que, malgrat les maltempsades, sempre ens acabem reviscolant. Que, a pesar de tot, potser sí, com deia l’estrafolari filòsof F. Pujols, arribarà un dia que pel sol fet de ser catalans, quan anirem pel món, ho tindrem tot pagat. La realitat, tanmateix, és que a hores d’ara només hem sentit una sola i tímida veu que confia que el Barça és capaç de remuntar i passar a la final. On és la confiança en nosaltres mateixos, en aquella espècie de sort d’estar en mans de déus miraculosos o d’àngels de la guarda? Què se n’ha fet de la tenacitat, de l’urc, de la perícia, de la rauxa, de la capacitat providencial de refer-nos i de reivindicar-nos? Mare de Déu del Socós, què se n’ha fet d’aquell poble que em varen ensenyar a estimar, a respectar, a admirar i a imitar? On són, o tempora!, o mores!, la sang i la valentia d’aquells almogàvers, catalans de naixença, d’assimilació o d’integració, vencedors en mil batalles, en terres ignotes, tant se val on havien de fer la feina en nom del nostre comte-rei, on no hi havia ningú ni cap clam, ni un, que els animés a la victòria?



Cap comentari:

Publica un comentari