8 de maig de 2013

NO FAN EL QUE DEURIEN

Duran Lleida ha tornat a insistir al Congrés la necessitat urgent d’un pacte d’Estat per afrontar la crisi. El govern de Rajoy com que creu que fa molt bé les coses, està convençut que té la raó moral i la intel·lectual, i, sobretot, té majoria absolutíssima a la Cambra, no té cap interès a pactar res més que les seues propostes programàtiques, les seues lleis, els seus reglaments, les seues resolucions i les seues instruccions. El cas és que fins i tot el més curt de gambals ha arribat a la conclusió que la situació de l’Estat espanyol és d’una emergència total i que l’obediència cega dels dictats de Brussel·les, escrits i rubricats per la doctora Merkel i afins, no porta enlloc més que a la misèria, a la desafecció absoluta de la política, a la delinqüència per necessitat i a la violència contra un mateix i contra tot el que es posi per davant. El més preocupant és que la ciutadania ja no confia que el PSOE sigui l’alternança i, en conseqüència, que cap altra formació política per ella sola sàpiga què s’ha de fer o simplement tingui cap mena de força per canviar el rumb de les coses. És a dir, el més intrigant és que al carrer no hi ha altra majoria que una milionada de desencantats, d’indignats, de derrotats, d’aturats, de desnonats i també d’alternatius.

El mateix passa a Catalunya. El que no comprèn ningú, llevat dels practicants d’aquesta mena d’obsessió autística de dir-se què bons que som en contra de CiU, és que no s’hagi materialitzat un govern de concentració per fer allò que s’ha de fer de totes totes: canvis profunds en les regles de la política (llei electoral, definició d’una nova administració pública i de governança o un gran pacte estratègic per a la gestió de la independència, arribat el cas); fomalització de l’exercici del dret a decidir, i front comú en l’adopció de mesures anticrisi (almenys econòmiques, fiscals, socials, culturals i educatives). El que no comprèn ningú és que el pensament d’algun partit estigui ocupat a fer volar coloms de la mena de com s’ha de reformar la Constitució per encabir-hi un nou sistema de finançament autonòmic o com consagrar el federalisme, quan aquests mateixos són incapaços de plantejar res consistent per fer front al que preocupa en el dia a dia a la ciutadania i aspiren tan simplement a esdevenir els millors teòrics reformistes del mateix de sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari