dimecres, 13 de gener de 2016

ARA VA DE BO

Finalment, s’ha estat capaç. Amb moltes renúncies, molts sacrificis i molts gols. Autogols, és clar, però sobretot uns golassos tant a la dreta unionista, que ja brindava, no pel fracàs secessionista, sinó exactament per l’enterrament amb calç viva dels independentistes. I un golàs immens als dels PSC-PSOE i, sobretot, a En comú-Podem, perquè el pacte entre Junts pel Sí i la CUP els ha arrabassat tots els arguments del seu prioritari eix social i el seu reformisme tan peregrí com l’Odissea de la Utopia que s’enceta. Haurà estat la primera vegada a la història de Catalunya que, de patac haurem fet el salt mortal més arriscat que va dels memorials de greuges del segle XIX a l’autonomisme i d‘aquest a la re-proclamació de la república. Esperem que els déus ens facilitin un bon viatge, que no sigui molt llarg i penós. I que el pronòstic que va fer un dia Aznar que abans es trencaria Catalunya que no pas Espanya, no esdevingui una fatalitat. Segurament coneixia una mica la història contemporània de Catalunya, i per tant, la manera de comportar-nos socialment a l’hora de pensar en termes globals de país. En fi que coneixia perfectament aquest déu o reietó que cada català porta dins seu i que fa tan difícils els consensos.

Diuen que la paciència és amarga, però que és dolç el seu fruit. El propòsit del nou president són una vintena de lleis, que se’n deriven del full de ruta, que difícilment es poden tramitar en els divuit mesos de què s’ha parlat sempre. Caldran euros, caldran impermeables contra els aiguats del Constitucional. Caldrà, com deia Puigdemont, molta més gent per fer front a les andanades que ens esperen. De fet, un exèrcit ben equipat, de gent valenta, decidida a aguantar tota mena de patacs, i, en bona part, temerària. Perquè la nostra antropologia, diguem-ho així, ens diu que tenim poca cosa de marines. Ni tenim cap mena de moral de ser-ho. Sigui tòpic o no, hem triomfat com a comerciants, artistes, esportistes, i darrerament com a investigadors. Aviat farà uns deu anys de la crisi i amb la destrucció de la classe mitjana sobretot en les àrees més poblades del país, ha renascut la necessitat de rellegir Marx, de tornar a posar en pràctica el socialisme real, d’assaltar els palaus d’hivern i d’estiu, jubilar els pares de la pàtria i, en certa manera perdonar-los la vida. Ara va de bo, ara ens faran l’examen de veritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada