20 de gener del 2016

EL PROBLEMA ÉS CATALUNYA

L’escull més dificultós per a la formació d’un govern progressista a l’Estat espanyol, vistos els resultats de les darreres eleccions, és Catalunya. Però, Catalunya, paradoxalment, és també l’argument més congruent per fer possibles grans coalicions entre dretes i esquerres. Catalunya, governi qui la governi, sempre és el gran problema d’Espanya. M’explicaré. La majoria d’afiliats i de simpatitzants dels partits anomenats unionistes, creuen –no pensen, sinó creuen- que Espanya és el concepte previ a qualsevol altre. És el protoconcepte o el concepte fundacional, i evidentment molt anterior (i superior en qualsevol rang) al de llei, ciutadania, democràcia o persona humana. És a dir, per a aquesta gent, que se sent hereva dels pares i mares mítics engendradors d’Ibèria, la idea d’Espanya és la idea primigènia, el concepte dels conceptes. I Catalunya, precisament, és la part del contingut implícit del Gran Concepte que el fa girigar, que fa nosa, que no acaba d’encaixar, no ara, no, sinó des del mateix origen dels temps. Però, paradoxalment alhora, és una peça del Concepte sense la qual no es pot entendre tot el Concepte. És com una mena d’angoixa d’un sensefí, d’una roda que gira sobre si mateixa imparablement. És ni més ni menys, que la paradoxa dels límits que es toquen entre amor i odi.

Catalunya com a problema i com a necessitat d’Espanya seria un dels exemples més il·lustratius per explicar els abstrusos raonaments de l’ontologia del Ser. Mirin si és important d’arribar a entendre aquesta qüestió que d’aquest caprici de la gènesi del sentit d’Espanya, se’n deriven tot els altres conceptes, els particulars i els més concrets. Spain is different, l’eslògan turístic dels setantes, en el fons ens remetria al que acabem de dir. Spain és, insistim, el principi epifànic del qual poden derivar tranquil·lament dictadures, democràcies, imperis, el que sigui. Són mers adjectius. No condicionen la substància. Les formes poden ser províncies o comunitats autònomes. Regne o república. Poden ser temps de pau o de guerra. Tant se val, l’essència Espanya és inalterable. És el valor primordial que fonamenta la resta. I qui són, els guardians d’aquesta ampolla essencial en els temps contemporanis? Ja ho saben. Només que ara entremig del PP i del PSOE s’hi han col·locat els nouvinguts de C’s. I em pregunto: cal tant exèrcit per a combatre el Tabú?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada