28 de novembre del 2018

EL PROBLEMA ÉS ESPANYA

Encara que ve de més lluny, si ens limitem als temps contemporanis el problema de fons de l’Estat espanyol sempre té a veure amb la manca interiorització del concepte de llibertat. El fre a l’evolució mental del país i en tots els altres camps, sempre l’ha provocat el control que les classes pudents, els privilegiats, han exercit sobre les classes mitjanes, que han estat segrestades i convertides en captives a base de clientelisme, d’un proteccionisme “mafiós” i un cabdillatge emocional i moral. L’Espanya del segle XXI, que per llei de l’evolució hauria d’estar a les portes d’entrada del club dels països democràtics de qualitat, continua essent una autèntica desgràcia. Ja no hi ha més organismes internacionals que puguin condemnar-la! Espanya, la seua població i els seus governants no ha deixat de ser mai majoritàriament conservadora. D’un conservadorisme quasi infantil, màgic, però alhora teocràtic, reaccionari, sempre contrarevolucionari i disposat a usar el terror, quan ha vist amenaçada la seua prepotència. A Espanya és ben normal posar per davant els drets hereditaris que el sufragi universal. Creure que abans són els drets de la tribu, del clan o de l’estirp que els de ciutadania. És quasi un deure religiós pensar que primer és Espanya que els espanyols.

La tradicional i majoritària perspectiva espanyola conservadora, caciquista, se sustenta en la creença que l’Estat no és la conseqüència d’un pacte democràtic o d’un contracte entre iguals, sinó en un principi de jerarquia i de subordinació. I naturalment en un conjunt d’idees prèvies mítiques i totèmiques, les quals precedeixen qualsevol racionalitat i sistema lògic formal. Fins al dia d’avui el dilema que Espanya no ha superat ni té perspectiva de fer-ho, se situa, com en el segle passat i en l’anterior, entre llibertat versus discrecionalitat i arbitrarietat autoritària. L’autèntic dol d’Espanya i la seua ràbia no s’ha expressat mai, per exemple, per la rebel·lió colonial de Cuba i Filipines, per les vagues dels miners asturians dels seixantes en ple franquisme o pel segrest del Congrés per part de Tejero, ni per la violació tan sovintejada de les llibertats cíviques. El que fa penar, enrabia i violentar Espanya és que milions de catalans se’n vulguin anar. Que després de centenars d’anys d’adoctrinament no se sentin espanyols. Això sí que fa mal.

21 de novembre del 2018

QUINA ESTRATÈGIA?

Ja sabem que reivindicar la unitat estratègica de l’independentisme és com clamar en el desert. Però, ho sap tothom i és profecia: és l’única via per aconseguir alguna aproximació a la república catalana. No hi ha unitat sinó implica confluència en l’acció política. No hi ha confluència política sense objectius, metodologies de treball, calendaris i discursos, compartits. Essent com és el tema tan bàsic, tan elemental, la majoria de la gent que lluita, desitja, somia, aspira a una Catalunya independent –fins i tot molts militants dels partits respectius–, es pregunta per què no és possible? Està ple d’evidències que els lideratges dels respectius partits independentistes tenen assumit que no cal dedicar gaires esforços a treballar per cap confluència, perquè l’únic futur que s’albira possible és que algun dia es pugui arribar a pactar amb l’Estat un referèndum d’autodeterminació. Per tant, les úniques unanimitats que, en aquests moments, es manifesten són: d’una banda, la unanimitat d’índole ètica a l’hora exigir que els polítics empresonats i exiliats siguin declarats innocents i puguin tornar a casa. I, d’una altra, que podríem qualificar de caràcter religiós, referida a la fe en el futur (indeterminat), sobre la base de la pràctica de les virtuts de la paciència, la constància, la perseverança, la fidelitat i la tenacitat.

L’apel·lació a la mobilització constant, de fet, és la constatació que la reivindicació forma part de la natura o l’ADN del català-independentista, com si els eslògans via fora!, desperta ferro!, tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer, fossin el primer vagit dels nounats independentistes. Però, aquesta crida a la reivindicació constant, a la militància activa, no deixa de ser, alhora, una constatació dels límits del procés d’emancipació nacional per la via pacífica i pactista. Per això és tan interessant la proposta del president Torra de promoure un front democràtic entre bascos, gallecs i catalans a les eleccions europees, perquè és una crida a demostrar que, entre el present limitador i el futur incert, és possible fer passos efectius cap a la Meta. Que existeixen escales per pujar els murs. Quan es diu que la Fundació Franco vol obrir una delegació a Barcelona o a Tarragona, hem de deduir que la força independentista és més sòlida del que puguin dubtar alguns pessimistes.

14 de novembre del 2018

DELS SIMBOLS

Pel que podem veure dia sí dia també, ja ens hem fet a la idea que els símbols d’Espanya, la bandera, l’himne, l’escut, la festa nacional, pertanyen, primer de tot, a Ciudadanos, i després, amb els permís dels taronges, al PP. Fins i tot els de Vox estan desconcertats per la gosada apropiació dels de Rivera. Hi ha amors molt egoistes. Amors que fan embogir. Amors que maten. El fet és que fa anys i panys que la “rojigualda”, a pesar de la santa constitució del 1978, no és sentida per molts espanyols com la bandera que els identifica. Senzillament, perquè no se senten representats per la monarquia. La dreta i l’extrema dreta espanyoles, com passa en tants altres països, són els qui solen fer la sobreexposició abanderada rojigualda més exagerada i excitada. Per què passa això? Per què aquest exhibicionisme identitari espanyolista? Per què aquesta necessitat d’autoafirmació essent com és Espanya un Estat, amb tots els seua aparats, estructures, organismes i reconegut en el concert mundial d’estats? ¿Calia plantificar una bandera espanyola, possiblement la més gran del planeta terra, de 294 m2 (21 per 14 m.) i 35 quilos de pes d’orgull espanyol, a la plaça Colón de Madrid? És que algú pot tenir dubtes de l’espanyolitat de Madrid? Que Madrid és la capital d’Espanya? Quan ets Estat, quina necessitat tens d’anomenar places, carrers i similars amb el nom de l’Estat del qual formen part? Si mai Catalunya esdevé un Estat, quina necessitat tindríem d’anomenar plaça o avinguda Catalunya a alguna via dels nostres pobles o ciutats?

Totes les manifestacions i les expressions simbòliques del nacionalisme d’Estat, no és que siguin ben vistes, sinó que formen part de tant de la naturalesa del ser espanyol com de la necessària i planificada inculturació de la ciutadania en l’espanyolitat, a través de totes les institucions i instàncies educatives. El nacionalisme espanyol és, per tant, immanent a l’Estat espanyol alhora que transcendeix dellà de qualsevol frontera. I l’estat espanyol, com qualsevol altre Estat que es faci respectar és essencialment una bandera, un himne, una llengua un exèrcit i un butlletí oficial. La qüestió de fons és que, quan s’ha d’exagerar, de magnificar, de desorbitar una bandera, vol dir que la bandera en qüestió i el que representa tenen un problema. I no és altre que hi ha gent que no la sent com a pròpia.

7 de novembre del 2018

DE NOU, LA CRIDA

L’objectiu de la Crida, sobre el paper i segons les paraules dels fundadors, és un espai de trobada de la diversitat independentista i dels qui estan a favor del dret a decidir o de l’autodeterminació. De fet, un intent més, en la història recent del catalanisme (el 2015 fou Junts pel Sí, i el 2017, amb menys actius transversals, Junts per Catalunya com a marques electorals), per aglutinar projectes i programes similars, per cercar concurrències entre els diversos interessos partidistes, per consensuar estratègies i tactismes varis i, també, és clar per descavalcar temporalment els egos coronats de lluminàries. Tot girant a l’entorn d’una prioritat absoluta: cap a la República catalana, mitjançant un referèndum (sobreentenc, pactat amb l’Estat espanyol). Bé, doncs, el PdeCat s’ho està rumiant. Amb raó, perquè confluir-hi és una cosa i una altra aglutinar-s’hi que voldria dir acabar amb el partit. La CUP que no en vol sentir a parlar, perquè els qui han llençat la idea són gent de dretes i no deixa de ser una deriva de la Convergència de tradició pujoliana. A ERC ja li sembla bé, però creu que, en el fons, és una qüestió interna del PdeCAT, i, per tant, que no comptin amb ells i la seua parròquia. I després hi ha, com sempre els qui interpreten que no és sinó un salvavides per al president Puigdemont, o, com diu Jaume Collboni, “un intent de respiració assistida del procés unilateral”, que, segons ell, està més mort que viu. Per als altres partits, no cal ni esmentar que la Crida és una expressió més del “colpisme” del “fugado” Puigdemont.

Com sigui, la batalla per la república catalana, a part de temps, de trobar el moment més oportú, d’intel·ligència, d’atzar i de majoria social, el que realment necessita, més que l’aire que respirem, és la confluència de partits polítics sobiranistes. Primer república i després partidisme. Això que és tan elemental, tan bàsic, tan de primer aprenentatge, als catalans ens costa moltíssim d’entendre. Diria que el fracàs dels diversos intents al llarg de la història contemporània per reeixir-hi, sempre s’ha produït perquè els matisos n’han frustrat l’intent. Què hi farem, als catalans ens separa sempre el matís, el detall, la punyeteta. Sí, ens perd l’estètica. Per això, entre els ideòlegs catalans, tenen tan poca fama, tan poc predicament, filòsofs com Parmènides o Heidegger.