7 de novembre de 2018

DE NOU, LA CRIDA

L’objectiu de la Crida, sobre el paper i segons les paraules dels fundadors, és un espai de trobada de la diversitat independentista i dels qui estan a favor del dret a decidir o de l’autodeterminació. De fet, un intent més, en la història recent del catalanisme (el 2015 fou Junts pel Sí, i el 2017, amb menys actius transversals, Junts per Catalunya com a marques electorals), per aglutinar projectes i programes similars, per cercar concurrències entre els diversos interessos partidistes, per consensuar estratègies i tactismes varis i, també, és clar per descavalcar temporalment els egos coronats de lluminàries. Tot girant a l’entorn d’una prioritat absoluta: cap a la República catalana, mitjançant un referèndum (sobreentenc, pactat amb l’Estat espanyol). Bé, doncs, el PdeCat s’ho està rumiant. Amb raó, perquè confluir-hi és una cosa i una altra aglutinar-s’hi que voldria dir acabar amb el partit. La CUP que no en vol sentir a parlar, perquè els qui han llençat la idea són gent de dretes i no deixa de ser una deriva de la Convergència de tradició pujoliana. A ERC ja li sembla bé, però creu que, en el fons, és una qüestió interna del PdeCAT, i, per tant, que no comptin amb ells i la seua parròquia. I després hi ha, com sempre els qui interpreten que no és sinó un salvavides per al president Puigdemont, o, com diu Jaume Collboni, “un intent de respiració assistida del procés unilateral”, que, segons ell, està més mort que viu. Per als altres partits, no cal ni esmentar que la Crida és una expressió més del “colpisme” del “fugado” Puigdemont.

Com sigui, la batalla per la república catalana, a part de temps, de trobar el moment més oportú, d’intel·ligència, d’atzar i de majoria social, el que realment necessita, més que l’aire que respirem, és la confluència de partits polítics sobiranistes. Primer república i després partidisme. Això que és tan elemental, tan bàsic, tan de primer aprenentatge, als catalans ens costa moltíssim d’entendre. Diria que el fracàs dels diversos intents al llarg de la història contemporània per reeixir-hi, sempre s’ha produït perquè els matisos n’han frustrat l’intent. Què hi farem, als catalans ens separa sempre el matís, el detall, la punyeteta. Sí, ens perd l’estètica. Per això, entre els ideòlegs catalans, tenen tan poca fama, tan poc predicament, filòsofs com Parmènides o Heidegger.

Cap comentari:

Publica un comentari