21 de novembre de 2018

QUINA ESTRATÈGIA?

Ja sabem que reivindicar la unitat estratègica de l’independentisme és com clamar en el desert. Però, ho sap tothom i és profecia: és l’única via per aconseguir alguna aproximació a la república catalana. No hi ha unitat sinó implica confluència en l’acció política. No hi ha confluència política sense objectius, metodologies de treball, calendaris i discursos, compartits. Essent com és el tema tan bàsic, tan elemental, la majoria de la gent que lluita, desitja, somia, aspira a una Catalunya independent –fins i tot molts militants dels partits respectius–, es pregunta per què no és possible? Està ple d’evidències que els lideratges dels respectius partits independentistes tenen assumit que no cal dedicar gaires esforços a treballar per cap confluència, perquè l’únic futur que s’albira possible és que algun dia es pugui arribar a pactar amb l’Estat un referèndum d’autodeterminació. Per tant, les úniques unanimitats que, en aquests moments, es manifesten són: d’una banda, la unanimitat d’índole ètica a l’hora exigir que els polítics empresonats i exiliats siguin declarats innocents i puguin tornar a casa. I, d’una altra, que podríem qualificar de caràcter religiós, referida a la fe en el futur (indeterminat), sobre la base de la pràctica de les virtuts de la paciència, la constància, la perseverança, la fidelitat i la tenacitat.

L’apel·lació a la mobilització constant, de fet, és la constatació que la reivindicació forma part de la natura o l’ADN del català-independentista, com si els eslògans via fora!, desperta ferro!, tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer, fossin el primer vagit dels nounats independentistes. Però, aquesta crida a la reivindicació constant, a la militància activa, no deixa de ser, alhora, una constatació dels límits del procés d’emancipació nacional per la via pacífica i pactista. Per això és tan interessant la proposta del president Torra de promoure un front democràtic entre bascos, gallecs i catalans a les eleccions europees, perquè és una crida a demostrar que, entre el present limitador i el futur incert, és possible fer passos efectius cap a la Meta. Que existeixen escales per pujar els murs. Quan es diu que la Fundació Franco vol obrir una delegació a Barcelona o a Tarragona, hem de deduir que la força independentista és més sòlida del que puguin dubtar alguns pessimistes.

Cap comentari:

Publica un comentari