5 de febrer del 2020

LES CONSEQÜÈNCIES

Tot el que va fer Junqueras i els companys de govern no va ser delicte, però són a la presó de fa anys i per una colla d’anys més. Tot el que va fer Torra amb la pancarta no és delicte però se l’ha condemnat a ser desposseït del seu escó i el TC decidirà si finalment és o no inhabilitat de tot. Però no anirà, en principi, a la presó. Aragonès, Torrent i companyia no volen desobeir, vingué a dir Sabrià, per nimietats que no duen enlloc i perquè no volen ser inhabilitats i anar a la presó. Ja han après la lliçó. L’excusa, important, són els pressupostos. L’altra, encara més important, visualitzar que s’ha engegat la reunió bilateral amb l’Estat i poder justificar així la seua abstenció en el nomenament de Sánchez. I, la definitiva, poder convèncer la majoria de votants catalans que ERC és la força política que, un dia del que resta de vida al nostre planeta, aconseguirà declarar la república catalana. Com a conseqüència de la suspensió de diputat del President, d’acord amb la resolució de la JEC i el beneplàcit del TS, en aplicació de la sentència del TSJC, a ERC li ha rebotat a la cara com un bumerang allò de “veurem com aguanten la mirada els còmplices d’aquesta injustícia”, que Junqueras adreçava als unionistes. Doncs sí, veurem si aguanta ERC la seua, segons enquestes, suposada majoria parlamentària a les envistes de les properes eleccions. I ja veurem, si de la trencadissa amb JxCat, després, hi ha manera de constituir algun govern independentista. Ja veurem qui aplica els pressupostos que s’aprovaran com a cartell electoral d’ERC.

I, per descomptat, si hi ha eleccions, la mesa de negociació amb l’Estat, la gran aposta d’ERC, deixarà de tenir recorregut, i totes les projeccions màgiques de solució del “problema català” hauran quedat en no-res. I, per tant, senyores i senyors, s’haurà de tornar a començar de zero, amb els mateixos recels de sempre entre grups, tribus, clubs, clans i partits independentistes. I ves a saber si al final tot el capital social que s’havia guanyat els darrers deu anys a favor d’un referèndum d’autodeterminació no se n’haurà anat en orris, malgrat la persistència moral i la fermesa ideològica dels líders empresonats i exiliats, i malgrat la mateixa fermesa en les conviccions de la minoria catalanesca. El problema no és ser pessimista i derrotista, sinó saber vèncer la impotència.

29 de gener del 2020

EL DRET A ELEGIR CENTRE EDUCATIU

El Sr. Casado o no en té ni idea o està mal assessorat. El dret a l’educació no implica automàticament el dret a escollir escola. Nomes hi ha una excepció, i encara dependrà del preu que hom estigui disposat a pagar: l’elecció d’una escola privada privada. Per fer efectiu el dret a l’educació cal planificar l’oferta escolar. S’imaginen que per un suposat dret individual el 90% de la població de futurs alumnes de Lleida de primer d’ESO volgués entrar a un únic institut perquè segons es diu és el millor centre?. Quantes places hauria d’oferir aquest macrocentre. Caldria tancar tots els altres? Oi que és absurd? Una cosa és la llibertat d’oferta educativa, pública, privada concertada i privada privada i una altra la llibertat d’elecció de centre. Certament, els fills són dels pares, però en tant que ciutadans són també de l’Estat. Què faria el Sr. Casado quan l’Estat mobilitzés el seus fills per engruixir l’exèrcit davant una guerra? Els fills tenen drets i obligacions, com tot ciutadà. I entre aquestes obligacions, que han de fer complir els pares o tutors, és d’escolaritzar-se entre els 6 i els 16 anys. Només cal visitar la Llei del registre civil del 2011 per entendre que els fills són dels pares, sí, però de l’Estat també.

L’administració té l’obligació d’organitzar l’oferta educativa de la millor manera perquè es compleixi el dret a l’educació i no pas el dret a escollir centre. En tot cas existeix el desideràtum paternal del centre on hom vol que els fill estudiïn, però és condicionat als criteris admissió que ha de regular i modular qui en té la competència, d’acord no pas amb la voluntat dels pares, sinó de les realitats culturals, sociològiques, geogràfiques, multifactorials que afecten l’alumnat com a subjecte i objecte del dret educacional (que inclouen els conceptes de diversitat i d’inclusió), i d’acord amb els principis d’igualtat i no discriminació que regula l’article 14 de la Constitució per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Les autoritats educatives no sols han de planificar el mapa de centres, les etapes i els cicles obligatoris, sinó que han de regular les bases del currículum i els criteris avaluatius que n’acreditin els objectius i les finalitats, així com el sistema de control i supervisió del sistema.

22 de gener del 2020

CINISME

Antístides d’Atenes és considerat el fundador de l’escola filosòfica denominada cínica, entre els seguidors de la qual s’hi compta la darrerament famosíssima Hipàrquia (una de les primeres dones tinguda com a filòsofa). L’escola se l’anomenà d’aquesta manera (kyon vol dir gos en grec) per allà al segle IV aC per seu anticonvencionalisme i extravagància. El seus principis s’orienten a viure segons la natura, sense alterar-ne els cicles vitals, de tal manera que la pràctica d’aquesta comunió et reporta serenitat d’esperit i et condueix a l’ataràxia, la felicitat ascètica a la qual aspira la gent del nostre planeta que té dos dits de front. Com sol passar amb tantes altres tradicions de pensament i amb les idees originals, amb el temps, cinisme ha passat a significar, sobretot en la majoria de contextos comunicatius, el que la RAE defineix com l’actitud de la persona que menteix descaradament i defensa o practica impúdicament i deshonesta allò que mereix (o hauria de merèixer, hi afegiríem) una desaprovació general. Per comprendre l’extensió del sentit d’aquesta definició del diccionari els invitaria que prenguessin com a exemple les afirmacions que el Sr. Casado feu en relació amb el nomenament de la Sra. Delgado quan digué que ni reunia els requisits ni podia ser imparcial, que el CGPJ, “porque confío mucho en el Consejo General del Poder Judicial, no como la izquierda” la vetaria i que, evidentment, recorreria als tribunals el nomenament.

Sort que la realitat, malgrat les fake news, és tossuda. A pesar que a algú el nomenament no li hagi semblat estètic, la paraules del Sr. Casado són d’un cinisme estratosfèric. És com si diguéssim que els presidents del CGPJ, del TC, del Tribunal de Comptes, de l’Audiència Nacional i de la JEC, proposats i nomenats a instàncies del PP, o sia, l’Estat Major de la Judicatura espanyola, són un éssers angelicals, que tenen tots els atributs de l’Esperit Sant i la puresa ideològica de la santedat. Per més que resulti laboriós d’entendre, els recomanaria que pacientment es llegissin Crítica de la raó cínica del filòsof Peter Sloterdijk per fer-se una idea de com raona la dreta política i mostra una falsa consciència il·lustrada i, en certa manera, es vanta del fracàs de l’humanisme a què ha contribuït amb l’estupidització de la massa i amb l’imperi de la llei que interpreta l’staff tecnocràtic.

15 de gener del 2020

UN RAVE

Ja és ben anormal que als qui sí que se’ls en fot un rave la política, la democràcia, el parlamentarisme siguin 52 diputats de VOX. Que seguin en un parlament on, d’acord amb la Constitució, rau la sobirania nacional de tots els ciutadans, siguin de la ideologia que siguin. Segons es desprèn dels seus discursos, dels seus tuits i de les amenaces d’alguns dels seus correligionaris el que menys els importa és la democràcia. L’únic credo polític és la unitat de la Pàtria (igual que per a Casado) i el sistema democràtic un mitjà per aconseguir recuperar el sistema de coses d’aquell general que les va deixar “bien atadas”. No solament no els fa fred ni calor que els titllin de racistes, homòfobs, masclistes, sinó que no tenen cap vergonya de proposar que s’il·legalitzi el PNV, de vincular ERC de Companys amb assassinats i pederàstia, de derogar la llei de Memòria històrica en nom precisament de la llibertat política, de pensament i de càtedra (!), o que es legalitzi la possibilitat que tothom pugui portar armes per a l’autodefensa (cosa que suposaria, diuen, un cop dur contra el terrorisme). Aquesta és la normalitat espanyola! Una normalitat que, segons molts observadors d’aquí i de fora (sobretot) representa un retorn a les cavernes, al guerracivilisme, a l’Espanya dels vencedors de la guerra civil, a l’autarquia, “a un solo gobierno y un solo parlamento para toda España”.

Tots els tres milions i mig de votants de Vox no s’han llegit el seu programa de govern ni ganes. Però no són pocs per poder afirmar que són massa els que en el fons pensen que “cualquier tiempo pasado fue major”, no en el sentit precisament que ho va dir Jorge Manrique a las Coplas sobre la muerte de su padre, sinó referint-se al temps de la las Leyes Fundamentales del Reino. I no són pocs perquè als tres i mig hi hauríem de sumar alguns milions dels que voten el PP i almenys mig milionet més dels “centristes” que ho fan a Ciudadanos. En fi, que Espanya és un Estat modern, una democràcia admirada a tot el món, una joia de descentralització i de transparència. En fi, que el democratisme cínic és el remei per a tots els mals i el neoespanyolisme el senyal d’identitat dels postmoderns de la polsereta amb la bandera “rojigualda”. Si els votants d’aquesta anomalia fossin de la tercera edat provecta diríem és normal, els últims nostàlgics, però no. No s’acaben mai.

8 de gener del 2020

LA SENTÈNCIA DEL TJUE

Sí, un servidor es troba entre la gent, perplexa i enfadada, que no va entendre ni per activa ni per passiva ni per perifràstica, l’actitud de la fiscalia del Suprem en la causa especial 3/20907/2017 contra sis consellers del Govern de la Generalitat, encara menys contra la presidenta del Parlament i l’absurditat del càrrecs contra els dirigents d’Òmnium Cultural i l’ANC. Si no vam comprendre aquelles acusacions molt menys ho podem fer ara amb la contundència de les derivades del cas arran de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Però encara ens causa més desconcert quan sabem que entre les seues funcions hi ha també la de vetllar pel respecte als drets fonamentals i llibertats públiques amb les actuacions que exigeixi la seua defensa. Per més que la fiscalia esgrimeixi la tesi de la coherència amb la sentència del TS, i, per tant, amb bona part de les seues acusacions i concatenadament amb les actuacions del jutge instructor, hom es veu obligat a preguntar-se: com és possible que després d’escoltar els acusats, els seus advocats defensors, d’estudiar-ne els seus recursos i del que ha sentenciat el TJUE, ja aleshores, no variés ni un punt ni una coma el seu raonament acusatori, ni ara hagi reconsiderat cap dels seus arguments respecte de la immunitat dels electes al Parlament Europeu?

Però, la positura d’aquesta fiscalia, als qui ens hem dedicat a explicar als nostres alumnes en què consisteix el mètode dialògic del debat, ens sorprèn encara amb més mesura. Sí, el debat allò en què consisteix en el fons un judici. És a dir un contrast d’opinions, amb arguments fonamentats en sengles autoritats, subjectes a interpretació segons contextos i herències culturals, amb proves que els contendents pretenen irrefutables, amb eximents o agreujants. Se suposa que en tot debat i per tant en tot jutjament, els contendents, a part de respectar la diferència d’opinions, han d’aprendre a escoltar-se un a l’altre i a re-valorar les proves que substancien els argumentaris debatut, basats tots ells en fets incontestables. Quan la fiscalia no ha canviat ni una coma del seu plantejament inicial en el tema que ens ocupa, ens preguntem: actua conforme a un debatent acadèmicament professional? O per contra, ho fa moguda per prejudicis d’índole predebatibles? O dit altrament, en base a judicis previs o prejudicis?

25 de desembre del 2019

NADAL SOSTENIBLE

A redós de la conferència del clima celebrada a Madrid, aquests passats dies, sense que hi hagi hagut cap compromís realment seriós per aturar o minimitzar els desastres que s’anuncien (apocalíptics sens dubte), pensava: a veure si en algun punt d’alguna ponència o en els debats apareix el tema de la sostenibilitat de les festes de Nadal i de Cap d’Any. He llegit d’ací d’allà però no hi he vist res sobre la qüestió. El cert és que en el nostre imaginari tradicional per aquestes festes fem excepció de tot, en nom sigui dit de la pau, de l’alegria, alguns fins i tot de la joia, de l’amistat, del perdó, de la misericòrdia, de la nostàlgia i de la reconciliació. Oblidem la dieta, aparquem, si el tenim, el nostre ideari anticapitalista, els patiments per estalviar algun euro, i aturem la guerra, si es que ens barallem a mort. No hi fa res si pequem una mica, només una mica, d’hipòcrites. Després tot ens serà perdonat: al confessionari, al gimnàs, al camp de batalla o a les rebaixes. Conscienciats com estem pel canvi climàtic, això sí, ens regalarem i consumirem artesanies, productes de proximitat, biodegradables, compostables, ecològics, i totes les restes, que se’n fan moltíssimes, les dipositarem als contenidors corresponents. I la majoria tindrem la consciència tranquil·la perquè ens haurem comportat més o menys tal com correspon als temps que ens toca de viure. Això sí, la voràgine compradora i deglutidora, per poc que puguem no ens l’haurem estalviat, segurament perquè el món el governen els missatges subliminals que per a ser feliços aquests dies hem de fer saltar la casa per la finestra.

A mi no sé què em passa que cada any per Nadal em venen a la memòria els versos de Salvat-Papasseit que diuen:

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema, 
amb el gas tot encès, han enllestit el gall. 
Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes 
i ja enyoren demà. 
Demà posats a taula oblidarem els pobres 
-i tan pobres com som-, 
Jesús ja serà nat. 
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres 
i després de mirar-nos arrencarà a plorar

Deu ser això, perquè si el missatge nadalenc d’esperança, de fraternitat, de solidaritat, de justícia, ens impregnés cada dia de l’any, ja en tindríem prou amb la celebració del free day i el nostre aniversari. Que passin unes bones festes!

18 de desembre del 2019

UN(S) SAVI(S) DE TÀRREGA

Manta vegades la intel·ligència no és exclusiva de la capital territorial. A Tàrrega hi ha un dels lletraferits més savis de Ponent. Un tècnic municipal de cultura, per dir-ho d’alguna manera, que podria haver estat un dels alumnes preferits del Dr. Joaquim Molas, de qui sap més meravelles que els propis col·legues universitaris. El Xavier Garcia, que un dia em va fer conèixer amb pèls i senyals, a mi que era titulat administratiu de catedràtic de la matèria, qui era realment Emili Eroles, el llibreter targarí de Barcelona, amic de Salvat-Papasseit, dels primers a escampar pamflets per Barcelona contra les corrides de toros, i a practicar un anarcomisticisme que entusiasmà el propi Salvat i els antisistema dels anys seixantes. Xavier Garcia, personatge singular, d’un caràcter especial, és per resumir el millor coneixedor de l’obra i miracles de Manuel de Pedrolo. Però fora bo que hom sabés que és un bibliòfil de primera, un perspicaç i il·luminat creador i organitzador d’exposicions i, si els ha de ser d’utilitat, un assessor per als detalls més recòndits de la història literària de les cultures ibèriques. A Tàrrega, fins a mitjan gener vinent, s’hi exposa a l’Arxiu comarcal una trajectòria vital i poètica d’Anton Sala-Cornadó, títulada Un clam a la llibertat; un personatge amic i admirat per qui signa aquest article, que va voler deixar els seus papers al poble on va néixer. I, alhora, a la sala Marsà, Escriptors de pedra i ferro, compendi d’autors targarins dels segles XII al XXI, una il·lustrada història literària targarina, que, ve a ser una part de la història de la cultura catalana.

Ambdues exposicions són obra de Xavier Garcia. La de l’Arxiu amb la col·laboració del seu director, Carles Quevedo, i la de la sala Marsà, amb la de la regidoria de cultura. L’extraordinari de la qüestió, més enllà del contingut del que s’hi mostra, per a la majoria una descoberta gairebé miraculosa, és que el Xavier no sols idea, selecciona, i organitza el que s’exposarà, sinó que en pareix mobles, materials per sostenir i estintolar els materials, les formes de mostrar-los, n’afegeix sorpreses màgiques, en regula la il·luminació, en dissenya els complements informatius, i, si cal perquè sempre cal, fa de fuster, d’electricista, de camàlic, de restaurador i, només faltaria, de narrador i editor. No en conec d’altre!

14 de desembre del 2019

Nadala 2019

En un cistell pel riu s’escola la Innocència.

Avui suren al mar milers de nens i nenes
que no odien ningú ni el mateix rei Herodes.

S’encalla en el joncar on s’amaguen els febles.
I en sentir bruit de daga voldria retornar
al ventre de sa Mare, al principi del món.


Josep Borrell, desembre de 2019

11 de desembre del 2019

EL TEMPS DE LA POLÍTICA

El temps de la política no és el de les esperances i les il·lusions de la gent. Com no sol ser mai el temps dels problemes reals de la gent. La prova, una vegada més, la tenim en l’eterno differimento per a la formació d’un govern espanyol. I les preguntes sorgeixen a borbolls. La primera i més peremptòria: ¿és millor un govern d’esquerres que un de dretes per als objectius independentistes? I a partir d’aquí les variacions retòriques podrien ser: ¿quins són els objectius independentistes dels partits independentistes que tenen representació al Senat i a les Corts? ¿Ja són conscients aquests partits dels límits reals que tenallen els seus objectius en el marc del parlamentarisme espanyol? Si en són conscients i saben el pa que s’hi dona, de veritat aquests representants dels partits independentistes tenen alguna cosa a fer a Madrid? Perquè, en el fons de tot plegat, ¿tenim alguna dada fefaent que ens pugui fer creure que els partits independentistes estan decidits a anar mes enllà dels límits que imposen les regles de l’Estat? El temps de la política parlamentària, de les tant si és curt com si és ordinari, tindrà les pautes rutinàries que la institució, Senat i Congrés respectivament, té preestablertes: exercir el poder legislatiu, el poder tributari, el pressupostari i el de control del govern. I tot ben amanit de debats, de retrets, de postureigs, de teatralitzacions i d’embrancaments administratius. De manera que la pròpia dinàmica de la maquinària parlamentària, del continent, es menja bona part dels continguts. Tant és així que la pràctica parlamentària deriva, moltes vegades, en una mena d’autisme que pren sentit només s’hi es reflecteix a si mateix.

Si s’arriba a constituir un govern, ja ens agradaria saber les raons objectives per les quals els partits independentistes hi hauran donat el seu suport, encara que sigui abstenint-s’hi. Ja ens plauria que públicament es revisessin les decisions que s’hauran de prendre. Com ens satisfaria de veure com els nostres representants fan gala de la seua honestedat, davant els incompliments de les promeses i els pactes, o dels compromisos formals, mentre retornen les actes de diputats o senadors i se’n tornen cap a casa amb la cara ben alta. Fora ben exemplaritzant sentir algun cop, com digué des de la tribuna l’admirat Labordeta, aneu-vos-en a fer punyetes!

4 de desembre del 2019

RÈQUIEM PER AL PRONOM EN

Fins i tot alguns dels periodistes de Cat Ràdio se’l mengen. El pronom “en”, una singularitat del català i del francès, una de les riqueses més extraordinàries de les llengües romàniques està essent residual en el català oriental, evidentment per influència del castellà, i està provocant construccions oracionals que en bona lògica no tenen cap sentit. Aquests locutors públics a la frase, per exemple: Tots menjareu torrons?, responen: Jo, no menjaré. Un catalanoparlant occidental, amb els pèls de punta, entén òbviament que aquest jo no menjarà res (tot i que encara s’està cruspint el segon plat). El fet de menjar-se el pronom “en” ha provocat una situació pragmàtica absurda. Ja és prou difícil entendre’ns parlant amb correcció, que només ens falta que anem perdent les peces bàsiques que doten de significat les nostres oracions, perquè acabem fent realitat un autèntic diàleg de sords. D’uns sordmuts que no coneixen, a sobre, el llenguatge de signes. I, és clar, ja fa alguns anys que a l’orient català es fa estrany sentir que algú diu expressions que conjuguin verbs aglutinants com fer-se’n, anar-se’n, sortir-se’n, sentir-se’n. Oir es fa creus, s’ha marxat, reblat pel s’ha caigut produeix un cert desassossec, sobretot quan aquests parlants, catalanoparlants habituals, no es lleven de la boca contínuament streaming, podcast, like o tablet. Sobretot, perquè se’t confirma, contràriament als qui vituperen la immersió lingüística, que l’aprenentatge del català a l’escola i a l’institut no pot competir amb els usos lingüístics familiars i del carrer.

De l’economia del llenguatge que representa el pronom, s’està passant a la misèria de la llengua. La desaparició del pronom “en” no és una qüestió de nivells de llengua segons els contextos de parla o la situació comunicativa. Ni és un tema que es relacioni amb l’evolució interna de la llengua ni que tingui a veure amb la naturalitat i l’espontaneïtat comunicatives. És simplement el resultat de la ignorància o la descurança. Per tant, ens resignem a plorar la teua mort, perquè encara en som milions que et portem a la motxilla dels nostres recursos expressius. I ara ho direm bé: perquè som molts més dels que ells volen i diuen. Tampoc cal ser més papista que el Papa.