6 de maig del 2020

ENTRE UTOPIA I DISTOPIA

Quan es té por, i a més, una por espantosa pel desconegut, tingui el nom que tingui, i aquesta por s’estén a tot consemblant convertit en possible agent malèfic contra la nostra pròpia vida o integritat, la gent som capaços de fer barbaritats. Individualment i col·lectiva. Tot individu es converteix en un potencial enemic, capaç de matar-nos literalment. És per aquesta por visceral que les persones ens solem convertir en una massa despersonalitzada i amorfa, o en singularitats crítiques, revoltades, inconformistes. És quan els humans, més o menys soferts, ens decantem per la utopia o la distopia. Entre l’optimisme o el pessimisme. Ente fer seguidisme, cec i mut, dels qui s’erigeixen en els manaires solucionadors absoluts de tota desgràcia i, per tant, en els nostres venerats conductors socials. O, molt rarament, lluitar contra l’acriticisme i l’estupidesa. Els qui elucubren aquests dies sobre les conseqüències psicològiques de la pandèmia, ens parlen del possble futur del nostre comportament: els uns, els optimistes, seguint Tomàs Moro, imaginen per al dia de demà un utopisme meravellós, en què tothom haurà après a ser més solidari, més respectuós amb els altres, amb el medi i fervorós d’una platònica equitat social. Haurà interioritzat profundament a apreciar la vida i per tant la salut per sobre de qualsevol altre valor o interès. I els altres, els pessimistes, ens avisen que les pandèmies, els desastres majúsculs, el que reforcen són els despotismes, les dictadures i la anihilació de les llibertats. La qual cosa produeix aquell distopisme que imaginà, sobretot, George Orwell a la novel·la 1984. De manera que una catàstrofe com la viscuda no farà sinó reforçar la creença en la fallida de l’esperança històrica. El desengany en el fet que el mal social i individual era possible eliminar-los. I radicalitzarà la fe en la incapacitat absoluta de la lluita revolucionària per canviar el sistema de coses, i en la desconfiança radical en les pseudo-utopies tecnocràtiques que no faran sinó esclavitzar-nos més del que estem. No ho sé, cadascú allà amb la seua fe.

Ara, la història, tota la història, però fixem-nos només en la moderna i la contemporània, ens ha ensenyat que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades (i més) amb la mateix pedra. Que comet els mateixos errors i cau en els mateixos paranys.

29 d’abril del 2020

CURIOSITATS DEL CONFINAMENT

Ja en teníem una certa perspectiva, però la situació de confinament i gràcies a l’existència de les xarxes socials (segons com tan bescantades pels efectes secundaris addictius que provoquen), no només ens ho ha confirmat sinó que ens ha desbordat qualsevol estadística que haguéssim pogut projectar en una situació ideal. Aquest país té, gairebé casa per casa, tants artistes de tota mena com confinats, que teòricament som tots. Dit d’una altra manera, els qui no som serveis essencials (i molts d’aquests quan pleguen també), o bé som músics, poetes, pallassos, dansarins, inventors, cuiners, exhibicionistes, humoristes, actors i actrius de teatre, grans lectors, especialistes en el domini dels jocs cibernètics més enrevessats, comentaristes conspicus de la realitat més estrafolària del planeta, gurus del ioga i de les arts marcials, o entrenadors de tota mena d’esports del cos i de la ment. Una altra curiositat de la qual també teníem una previsió gràcies a un documental molt interessant sobre l’estat de la terra si en desapareguéssim els humans, és la relacionada amb la recolonització per part dels animals del que en altres temps hauria estat el seu hàbitat natural. Els porcs senglars no tenen mèrit perquè sempre han voltat per on els ha semblat bé, però veure com una au rapinyaire nia, pon, cova i alimenta les cries al fons d’un test penjat a l’ampit de la balconada, o com els dofins senyoregen pel port de Barcelona o els cabirols s’abeuren i algun cau, pobre, al canal de Pinyana, és fins i tot alliçonador, ara que estan tancades les escoles.

Tant, com veure com creixen tota mena d’herbes, arbustos allà on l’asfalt o el ciment n’havia eliminat les arrels i les ganes de créixer-hi. Les ciutats assilvestrades, quin títol més poètic per descriure el nostre temps! O, una altra de ben curiosa i simpàtica, fins i tot anòmica, sobretot perquè no l’havíem prevista mai en el nostre imaginari social normatiu, és la notícia dels Mossos d’Esquadra explicant contes, el dia de Sant Jordi, a la canalla a través d’Instagram. No em diran que aquesta iniciativa solidària no té tots els ingredients de la poeticitat i de l’amor, i se m’acudeix feta a imatge i semblança, almenys segons el tòpic, de l’elegància amb què ha estat considerat el comportament que ha tingut tradicionalment la policia britànica, els famosos bobbys.

22 d’abril del 2020

SEMPRE CATALUNYA

Espigolant notícies i comentaris d’ací d’allà, t’adones que la cerca desesperada de la culpabilitat de la pandèmia a Espanya, s’orienta cap a Catalunya. No només són sospitosos (aquests ho són sempre davant qualsevol maldat) els independentistes, i per tant, bona part dels consellers del govern català, i sobretot el conseller Buch per veure fantasmes en l’enviament de 1.714.000 mascaretes, sinó també tota una colla de suposats científics, en l’opinió d’algun ministre, que, a part de ser uns mediocres epidemiòlegs, prometen impossibles; o com els hackers catalanistes que, segons el CNI, tot i intentar per activa i per passiva, pobrets, enverinar el discurs oficial de Sánchez sobre l’evolució del virus, no passen de ser una canalla d’afeccionats. El qui té més números, però, de ser el veritable culpable, com més s’allargui la cosa, és el president Torra, per la seua tossuderia arrogant a oposar-se a totes les assenyadíssimes mesures de l’equip ministerial i cossos de seguretat de l’Estat. Fa tot just uns dies al President i a la consellera Vergés se’ls ha obert una investigació judicial denunciats per homicidi imprudent perquè presumptament van rebutjar que es construís un hospital de campanya a Sant Andreu de la Barca. I mirin si en té de culpa el govern català que pretenia aïllar Catalunya de la resta d’Espanya per poder demostrar que s’havien salvat sols. Una actitud tan rebel que Vox no va dubtar a demanar que Torra fos detingut immediatament.

Només faltaria que, després de tanta insolidaritat, prepotència i supremacisme, aquests mateixos catalans tinguessin els dallonses de gallejar que han trobat la Vacuna! Ja fora el súmmum de la bogeria independentista! Però això no s’acaba aquí: si hi ha algun culpable de la possible revolta social que se’n derivi de tot aquest desastre, qui haurà enfonsat l’economia i provocat un atur estratosfèric, seran els catalans que es negaven que s’aixequés la restricció de tornar a la feina el dilluns dia 13. Tant predicar el confinament total i resulta que no sabien ni sumar els decessos ni els infectats! Siguem seriosos: ja fa segles, segons demostra la història de veritat, és a dir la historia oficial espanyola, la que s’impregna en la consciència dels governants espanyols de tots els temps, que els catalans sempre han tingut la culpa de tots els mals que ha patit Espanya.

15 d’abril del 2020

ESMOLAR GANIVETS

Ara que sembla que remet la virulència vírica, es torna a reactivar la violència política. Ja fa una setmana que el PP (de facto l´únic contrincant del PSOE) esmola els ganivets i ha començat a llançar algun dard enverinat contra la gestió del govern de tot el que ens ha caigut a sobre. És probable que aprofitin el descontentament dels qui han caigut en desgràcia absoluta, com els padrins i padrines dels asils i residències, per provocar una moció de censura. I aprofitant la revifada espanyolista, en nom de la unitat i de la solidaritat en la lluita contra la pandèmia, fer l’estocada definitiva no solament al secessionisme, sinó a les competències autonòmiques catalanes en matèria, sobretot de sanitat, educació, serveis penitenciaris o serveis socials. De mecanismes constitucionals no els en falten, ja van assaborir les mels del 155, i ara han vist que l’estat d’alarma feia un efecte similar. És obvi que de justificació en trobaran al Senat, al Consell d’Estat, si convingués, o a allà on sigui perquè avalin la recentralització que, quan han governat aquests darrers anys ja han practicat amb solvència, i que ara completarien amb el beneplàcit de folgades majories, incloent-t’hi molts votants del mateix PSOE. El dia després de la Covid-19, segur que serà una desescalada definitiva del pacte de la Transició.

Igual que amb el confinament l’oposició i el govern han tingut temps també per pensar com erradicar els altres mals d’Espanya, a Catalunya, posat que s’aprovin els pressupostos, i si no, encara mb més raó, tot el que depenia de la taula de negociació Estat-Generalitat, haurà acabat com el rosari de l’aurora. En bona part també perquè la relació entre ERC i PDeCAT és insostenible. Per tant, els qui auguren que després de la “guerra” contra el coronavirus, tot haurà canviat en les nostres vides, tenen raó almenys, sense referir-s’hi, en el fet que l’organització territorial de l’Estat farà un tomb com un mitjó quan surt de la rentadora. Suposem que l’independentisme haurà reservat forces per aguantar l’envestida, perquè pel que ensumem, no es tractarà de continuar allà on ho vàrem deixar, sinó molt probablement de començar de nou, que vindria a ser com començar de zero. Quan la prioritat absoluta és i serà, a part de salvar la vida, reconstruir una certa economia, el secessionisme serà com sentir brunzir una mosca.

8 d’abril del 2020

COVID-19

Ja és curiós que no hi hagi pràcticament cap informació ordinària que especuli sobre l’origen del coronavirus SARS-CoV-2, que causa la COVID-19, a part de l’evidència científica que no s’ha originat conspirativament en un laboratori, ni sembla que la causa sigui la transmissió zoonòtica del pangolí, una mena d’os nan formiguer, escatat com una carxofa, un mamífer sense dents que xucla formigues i tèrmits, de carn molt apreciada pels gurmets xinesos. De moment, doncs, no tenim proves concloents que el pangolí, les serps o els muricecs siguin culpables d’aquesta infecció. Com també està per estudiar més a fons el que un científic reputat sospita sobre la malícia de les ones electromagnètiques que senyoregen el nostre planeta i el sistema solar. Ara per ara, el discurs oficial assenyala que la COVID-19 té un origen natural. I el fet que no hi hagi culpable produeix una sensació paorosa de desemparament, d’indefensió i d’estar a mercè de l’atzar, capriciós per naturalesa, que pot arruïnar qualsevol fe i creença en els déus de la ciència i la tecnologia. Necessitem el boc expiatori, perquè sinó a la curta o a la llarga tots acabarem essent culpables del desastre.

I és com si els déus de la modernitat, que han suplantat el Déu de les religions, no haguessin estat capaços d’evitar-ne la seua ira. Els assassinats perfectes, els robatoris perfectes, la maldat perfecta, als humans, ens produeixen una barreja de fascinació i de terror. I ens preguntem: com pot ser que amb el nivell de certeses tecnològiques i d’experteses no siguem capaços d’aïllar la maligna culpabilitat i de sotmetre-la a l’imperi de la coerció més absoluta? Com pot ser que siguem capaços de desxifrar els enigmes més enrevessats de la protohistòria o de l’antiguitat i que se’ns digui amb tota la fredor del món que aquest SARS forma part de la nostra miserable natura humana? Doncs, no ens toca altre remei que acceptar d’alguna manera o altra (amb plors i cruixir de dents o amb la indiferència de l’agnòstic o l’ataràxia -l’absència de torbació- dels epicuris, estoics i escèptics) que el destí hi faci el que hi hagi de fer, mentre la Vacuna futura amorteixi la desraó. Fixin-se fins a on som capaços d’arribar en aquest estat de desemparament mental i emocional que el senyor Trump dona per bo, en el moment que escric aquest article, que morin 100.000 nord-americans!

1 d’abril del 2020

DISJUNTIVES

S’intuïa que la decisió entre confinament total o parcial depenia de la disjuntiva entre salvar el màxim de vides possibles o per contra posar el màxim de fre al desastre econòmic que es derivarà inevitablement de la pandèmia. Si s’evitava el confinament total ens conduïa irremissiblement a la saturació hospitalària i logística. Però si no s’ha evitat abans, és perquè si s’aturava totalment la maquinària productiva durant un temps indefinit, els qui fan números i pressupostos no s’imaginen, encara ara, si no és que el Banc Central Europeu o un sistema de bons comunitaris avancen els diners per pagar nòmines i impostos, com s’ompliran les arques de l’Estat perquè funcioni un mínim de benestar del que teníem més o menys tothom abans de la pandèmia. En poques paraules, com suggeria el vice-governador de Texas, Dan Patrick, la disjuntiva és: o mor la gent irremissiblement com si d’un acte de servei es tractés per salvar l’economia o salvem vides per damunt de tot, encara que l’economia derivi en una recessió, deflació o ruïna antològica. La qüestió així plantejada no deixa de ser un carreró sense sortida. Tanmateix jo em fixo en el que ha passat a la Xina. A la província de Hubei, origen del virus, d’on Wuhan és la capital, avui, a penes tres mesos després d’un confinament severíssim, ja hi tornen a funcionar pràcticament totes les cadenes de producció i els serveis. No sols això, si no que mig món demana ajut a la Xina. Allà, la cultura del comportament de la gent és molt diferent que en els pobles mediterranis. Allí sí que des que naixes ets un soldat al servei de l’Estat.

Com deia el general, això nostre és també una guerra. Però, com sap perfectament el militar i qualsevol que hagi estudiat història, a la guerra guanya qui té millors generals, millors oficials, millors soldats, millor armament, més esperit de lluita i capacitat de resistència, més talent estratègic, millors subministraments, i millor rereguarda. No és tracta de comparar quants morts s’han produït aplicant una estratègia o una altra, segons els països, sinó de valorar, encara que sigui imitant els altres i menjant-te l’orgull patri, el grau de disciplina social que tenim els ciutadans dels respectius països del món. Quan es confon disciplina social amb posar a prova el grau d’espanyolitat dels qui demanen el confinament total, tenim les perdre segur.

31 de març del 2020

'DESMESURA D'AMOR' (2020, Pagès Editors)

Pròleg d'Elvira Siurana



Títol: DESMESURA D'AMOR
Autor: Borrell Figuera, Josep
ISBN: 978-84-1303-162-0
112 pàgines
Tapa rústica amb solapes
150 x 240 mm
Col·lecció: La Suda Nº 221
Data de publicació: Gener 2020


Els poemes de Josep Borrell impacten, són bells i punyents, són profunds. I quan diuen desesperança t’aboquen al fons d’un mateix. Són lúcids i la veritat massa sovint és dolorosa. Qualsevol d’aquests poemes, així que ens penetra en la consciència, ens desbarata de cop el discurs que elegantment hem desenvolupat, tant a les xerrades de cafè com a les cadires d’ateneus. Però l’amor de què parla el poeta també és desig. Desig del cos, també és sexe, també són els dits i els llavis i els ulls que omplen tot el poemari. I tanca el llibre com si ens invités a fer un retorn irònic a la més nua realitat. (Elvira Siurana)

40 poemes agrupats en dues parts i un epíleg que versen sobre l’irritant, abissal i tanàtic tema de l’amor. En conjunt, els versos d'aquest llibre expressen el desconcert entre la il·lusió i la desorientació, el dubte, el potser que tot allò que sabíem no era real. (Pagès Editors)

COMPRA ONLINE a pageseditors.cat

25 de març del 2020

DE LA PANDÈMIA

Aquesta plaga vírica (ves que no sigui bíblica també) del Covid-19 posa un cop més de manifest la fragilitat de les nostres vides i la contingència i interinitat de tot allò amb què ens embolcallem, adornem, presumim, diferenciem i autentiquem. Si del confinament, de l’aïllament, de la distància almenys d’un metre entre l’un a l’altre en traiem alguna lliçó en traiem alguna lliçó, em deia una persona optimista l’altre dia, serà adonar-nos del valor que tenen les petites coses, els petits detalls en les nostres relacions personals, el fet tan simple i tan elemental de poder-nos moure lliurement per on sigui, de poder-nos tocar, abraçar, besar o encaixar les mans. Si d’aquesta pandèmia n’aprenem quelcom serà que, com em deia un altre utòpic, al món no serveixen de res les fronteres ni els límits territorials davant la naturalesa aèria, etèria, dels virus. Quan estàs vivint un mal son, millor tenir esperances i creure en un futur millor. Però la realitat, la història de la realitat del comportament humà és tota una altra. Les persones, quan han passat les maltempsades, solem oblidar amb una facilitat espantosa tot allò de bo que ens havíem promès que vetllaríem per sempre. I tornarem a fer com sempre: amar-nos, odiar-nos i ser-nos indiferents. I engruixir els arsenals d’armes de tota mena, també químiques naturalment, i matar-nos a pler però a pleret, no fos cas que col·lapsés la producció de munició.

I tornarem a ser tan savis i estúpids com sempre. Però el que sí que haurà servit el Covid-19 serà per posar en evidència una vegada més (i per a sempre) que Espanya és un territori únic (la pàtria és una!). Que qui realment mana, governa i té la clau per obrir i tancar totes les portes constitucionals, si escau, és el govern d’Espanya i totes les institucions que en depenen (la Justícia per descomptat). I se’ns ha recordat, anava a dir subliminarment paternalment, que les autonomies de fet no són res més que uns òrgans administratius que fan de corretja de transmissió, si molt convé, mitjançant el ordeno y mando dels reials decrets, del que decideix el Consejo de Ministros. Ara, el que realment ens salva és la solidaritat. I aquesta sortosament sí que no té fronteres ni banderes ni edats ni estatus ni horaris. Albert Camus deia: “No ens podem posar al costat dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la pateixen”.

17 de març del 2020

INVIOLABILITAT

És impensable que els pares de la pàtria que varen confegir la democràtica Constitució espanyola atribuïssin al rei una potestat divina. I per tant que el cap de l’estat regi no es pogués equivocar mai, que no pogués patir casualment un trastorn mental transitori, o que tensionat per poders fàctics o temptat pels pecats capitals, sobretot l’avarícia (no hauria estat la primera vegada en la història dels reis d’Espanya), es comportés com un humà qualsevol. La Constitució diu del rei que és inviolable i no està subjecte a responsabilitats. I els diners que li assignen els pressupostos de l’Estat els distribueix com li plagui. Si el que diu la Constitució vol dir literalment que el rei pot fer el que li doni la gana i ningú li pot retraure res judicialment, estem davant d’una excepció radical a tot el contingut de la mateixa Constitució i una contradicció flagrant amb el que dicta l’article 14: “els espanyols són iguals davant la llei, sense que puguin prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. A no ser que, insistim, tingui un estatus diví (res estrany en l’origen i la història de les reialeses). Ergo, estaríem davant d’una contradictio in terminis, un oxímoron (com quan parlem de morts vivents), una incoherència d’una contrarietat tal que invalidaria de facto tota la Sacrosanta.

Però, filant una mica més prim i intentem salvar la paradoxa que la institució del Rei càpiga i no càpiga alhora dins la Constitució, hauríem d’entendre que la inviolabilitat de la Corona ho és en la mesura que exerceix de cap d’Estat. És a dir, en tant que fa les funcions que li atorga la mateixa Constitució. I és en aquest sentit que ningú podria retraure-li al Rei que procurés negocis com l’AVE a la Meca per a la indústria espanyola o que fes de mitjancer per a qualsevol altra transacció que afavorís l’Estat espanyol. Però una cosa és influir, propiciar, patrocinar, i una altra ser comissionista. La casa reial té un sou i pot distribuir-lo com vulgui, però lucrar-se a través de les seues funcions és una altra cosa. I col·locar els euros en paradisos fiscals un altra de pitjor. I aquestes pràctiques tampoc s’adiuen amb les divinitats. I el tema no està en si el monarca va repartir milions a les seues amigues. Això és rosa. El tema és el “negre”.

10 de març del 2020

EL CARDENAL OMELLA

El nou president de la Conferència Episcopal Espanyola és un home de Déu i de la confiança del Papa. Un prelat, fill de Queretes a la comarca del Matarranya, que, com a bon pastor del seu ramat, estigué (i està) a favor que les 111 peces artístiques en litigi amb la Franja, que formen part de la col·lecció del Museu de Lleida, tornin a les parròquies que pertanyen al bisbat de Barbastre-Montsó. El cardenal de l’arquebisbat de Barcelona, emperò, que, en les coses que pertanyen al Cèsar, feu de mediador, la tardor de 2017, entre els governs català i espanyol. I que acaba d’expressar el seu ideal institucional en els termes ètics de fraternitat, de convivència, de voluntat de caminar junts. En fi que ens hem d’estimar més entre els espanyols. Si no fos perquè aquesta mena de proclames són com llençar desitjos al vent, en la mesura que només tenen sentit en el context sociopolític del conflicte, m’agradaria interpretar-les com un eco de la Pau i la Treva de Déu, que el bisbe Oliba, l’immens comte, bisbe i abat Oliba!, proclamà l’any 1027. Pau i Treva que, resumint, prohibia la guerra durant un temps determinat, en les situacions de violència establia el dret de refugi en l’interior dels temples i de les sagreres (un radi de trenta passes al voltant d'una església) i la protecció dels pagesos.

Com m’agradaria, cardenal, arquebisbes i bisbes catalans, que l’esperit de l’abat Oliva, el vostre germà en el Senyor i en la dignitat eclesial que ostenteu, orientés els vostres camins i la vostra pastoral! Que la Catalunya cristiana i tota altra que s’hi volgués acollir es convertís en un gran temple i sagrera que protegís la nostra voluntat de ser lliures, i fos l’àmbit on ens poguéssim alliberar dels qui neguen la nostra sobirania amb insults, humiliacions, difamacions i garrotades. Aquesta Pau i Treva perpètues, que ens permetés escollir l’amor i l’estimació de l’altre, sense que ens hi obligués cap altra llei que la del cor. Quants ponts no construiríem o reconstruiríem amb la protecció de la Pau i la Treva de Déu! Eren altres temps, certament, els del gran Oliva. Aquells de la fundació de Catalunya, del romànic, dels monestirs de Ripoll i de Montserrat. Però, vet aquí que per a molts de nosaltres aquells temps són encara els nostres. Sí, són aquells els que ens inspiren l’amor i la fraternitat de què parleu, mossèn.