Quan es té por, i a més, una por espantosa pel desconegut, tingui el nom que tingui, i aquesta por s’estén a tot consemblant convertit en possible agent malèfic contra la nostra pròpia vida o integritat, la gent som capaços de fer barbaritats. Individualment i col·lectiva. Tot individu es converteix en un potencial enemic, capaç de matar-nos literalment. És per aquesta por visceral que les persones ens solem convertir en una massa despersonalitzada i amorfa, o en singularitats crítiques, revoltades, inconformistes. És quan els humans, més o menys soferts, ens decantem per la utopia o la distopia. Entre l’optimisme o el pessimisme. Ente fer seguidisme, cec i mut, dels qui s’erigeixen en els manaires solucionadors absoluts de tota desgràcia i, per tant, en els nostres venerats conductors socials. O, molt rarament, lluitar contra l’acriticisme i l’estupidesa. Els qui elucubren aquests dies sobre les conseqüències psicològiques de la pandèmia, ens parlen del possble futur del nostre comportament: els uns, els optimistes, seguint Tomàs Moro, imaginen per al dia de demà un utopisme meravellós, en què tothom haurà après a ser més solidari, més respectuós amb els altres, amb el medi i fervorós d’una platònica equitat social. Haurà interioritzat profundament a apreciar la vida i per tant la salut per sobre de qualsevol altre valor o interès. I els altres, els pessimistes, ens avisen que les pandèmies, els desastres majúsculs, el que reforcen són els despotismes, les dictadures i la anihilació de les llibertats. La qual cosa produeix aquell distopisme que imaginà, sobretot, George Orwell a la novel·la 1984. De manera que una catàstrofe com la viscuda no farà sinó reforçar la creença en la fallida de l’esperança històrica. El desengany en el fet que el mal social i individual era possible eliminar-los. I radicalitzarà la fe en la incapacitat absoluta de la lluita revolucionària per canviar el sistema de coses, i en la desconfiança radical en les pseudo-utopies tecnocràtiques que no faran sinó esclavitzar-nos més del que estem. No ho sé, cadascú allà amb la seua fe.
Ara, la història, tota la història, però fixem-nos només en la moderna i la contemporània, ens ha ensenyat que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades (i més) amb la mateix pedra. Que comet els mateixos errors i cau en els mateixos paranys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada