25 de març de 2020

DE LA PANDÈMIA

Aquesta plaga vírica (ves que no sigui bíblica també) del Covid-19 posa un cop més de manifest la fragilitat de les nostres vides i la contingència i interinitat de tot allò amb què ens embolcallem, adornem, presumim, diferenciem i autentiquem. Si del confinament, de l’aïllament, de la distància almenys d’un metre entre l’un a l’altre en traiem alguna lliçó en traiem alguna lliçó, em deia una persona optimista l’altre dia, serà adonar-nos del valor que tenen les petites coses, els petits detalls en les nostres relacions personals, el fet tan simple i tan elemental de poder-nos moure lliurement per on sigui, de poder-nos tocar, abraçar, besar o encaixar les mans. Si d’aquesta pandèmia n’aprenem quelcom serà que, com em deia un altre utòpic, al món no serveixen de res les fronteres ni els límits territorials davant la naturalesa aèria, etèria, dels virus. Quan estàs vivint un mal son, millor tenir esperances i creure en un futur millor. Però la realitat, la història de la realitat del comportament humà és tota una altra. Les persones, quan han passat les maltempsades, solem oblidar amb una facilitat espantosa tot allò de bo que ens havíem promès que vetllaríem per sempre. I tornarem a fer com sempre: amar-nos, odiar-nos i ser-nos indiferents. I engruixir els arsenals d’armes de tota mena, també químiques naturalment, i matar-nos a pler però a pleret, no fos cas que col·lapsés la producció de munició.

I tornarem a ser tan savis i estúpids com sempre. Però el que sí que haurà servit el Covid-19 serà per posar en evidència una vegada més (i per a sempre) que Espanya és un territori únic (la pàtria és una!). Que qui realment mana, governa i té la clau per obrir i tancar totes les portes constitucionals, si escau, és el govern d’Espanya i totes les institucions que en depenen (la Justícia per descomptat). I se’ns ha recordat, anava a dir subliminarment paternalment, que les autonomies de fet no són res més que uns òrgans administratius que fan de corretja de transmissió, si molt convé, mitjançant el ordeno y mando dels reials decrets, del que decideix el Consejo de Ministros. Ara, el que realment ens salva és la solidaritat. I aquesta sortosament sí que no té fronteres ni banderes ni edats ni estatus ni horaris. Albert Camus deia: “No ens podem posar al costat dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la pateixen”.

Cap comentari:

Publica un comentari