REPÚBLICA

Davant la imminència que es constitueixi un govern republicà a la paeria de Lleida (i que els republicanisme hagi ampliat el nombre d’alcaldables i regidors als municipis de tot Catalunya), em plau de festejar-ho demanant al qui serà el nostre nou paer en cap que faci honor als primers republicans lleidatans que, des de mitjan segle XIX, però obertament a partir de la revolució de setembre de1868, feren possible que el progrés, l’humanisme, la cultura, l’autonomia municipal, el federalisme, la llibertat religiosa, els drets de ciutadania, la justícia social, arrelessin en la societat ilergeta, i fossin els valors que havien d’inaugurar la modernitat a Ponent. Els germans Ramon i Pere Castejón (advocat i farmacèutic respectivament), l’advocat Pere Mies, el metge Pere Pérez, i, sobretot, Miquel Ferrer i Garcés (1816-1896) no solament han de tenir espais privilegiats a la ciutat, sinó que la seua vida i obra ha de ser divulgada a totes les escoles i instituts del territori. Demano, doncs, formalment des d’aquest humil racó que Segre fa més de trenta anys que em presta per opinar, i amb el respecte degut, que Miquel Ferrer i Garcés posi nom a una dels carrers més cèntrics i importants de Lleida. L’eminent historiador de la nostra Universitat, senyor Manuel Lladonosa, n’ha escrit una biografia colossal.

Els encarregats de dur a terme la tasca de restitució de la memòria històrica de Lleida, que fa poc han fet passos positius en la seua dignificació, només cal que fullegin el llibre perquè hi trobaran totes les raons del món. Si hi ha deu personatges de la història de la ciutat que són imprescindibles per entendre-la i estimar-la, un d’aquests és sense cap mena de dubte Miquel Ferrer. Personatge, com resumeix Lladonosa, “preeminent del republicanisme i de la vida social lleidatana del segle XIX”. Advocat, professor d’història i geografia i director de l’Institut Provincial. Diputat a Corts entre els anys 1854-56 i 1869-71. Governador civil de Lleida el 1868 i de Barcelona, el 1873. Director general d’instrucció pública el 1873. Promotor i president de la primera entitat cultural lleidatana moderna que fou la Sociedad Literaria y de Bellas Artes i el seu certamen literari, precedent dels Jocs Florals lleidatans. Degà del Col·legi d’Advocats. Defensor del projecte federal de Pi i Margall. En fi, un enorme excel·lentíssim!

ESPANYA AMONESTA EUROPA

La darrera queixa de l’Estat espanyol per la qüestió catalana, ha estat, almenys fins al dia d’avui, contra el Bundestag per acceptar debatre una proposta del partit liberal perquè això nostre s’arregli dialogant. L’Estat espanyol no en tenia prou amb l’ansiós ministre Borrell i tota el cos diplomàtic a les seues ordres que ha hagut de crear una secretaria especial, en diuen de l’Espanya Global, per reconduir la fracassada oficina per a la defensa de la Marca Espanya i, sobretot, per combatre l’opinió que polítics i jutjats francesos, britànics, alemanys, suïssos, finlandesos, islandesos, i el diaris més importants del món occidental, tenen sobre el procés català i el paperot que fa Espanya i la CE. I hom es pregunta: si tot el que expliquen els independentistes fos tan fals i manipulat, tan infantilment mentider, com és que l’Estat gasta tanta artilleria per rebatre’ls? Com és que necessita míssils atòmics per matar mosques, i, a sobre ploren de ràbia perquè veuen que no solament no fan cap efecte, sinó que provoquen més incendis? Si no fos perquè l’acció estatal és tan miserable i mesquina, faria plorar de riure. Ridícul i penós. Ni jo ni els qui s’hi fixen han vist somriure o riure a mandíbula batent la senyora Lozano per algun èxit aconseguit. ¿Aquest és l’Estat que, segons diuen és dels més democràtics del món? La fatxenderia és la marca Espanya. I la ceguesa i la sordesa polítiques, en són la conseqüència.

Si l’Estat espanyol ha fet algun progrés, a pesar de tenir tants talents per metre quadrat com tenen els països més avançats del mon, però alhora tants carallots com els pitjors, no hagués accedit a ser membre de la Unió Europea l’1 de gener de 1986, encara viuríem en cavernes. El problema és que mentalment una milionada d’espanyols no n’han sortit ni en sortiran per un problema d’ADN o de ves a saber què, que ni la física ni la química ni les ciències socials i mèdiques no han arribat a identificar encara. O sigui, Espanya s’atreveix a dir als parlamentaris alemanys el que han de fer i el que han de creure. Als demòcrates alemanys i als senadors francesos! Sí, sí, també l’esperpent, és a dir, el grotesc i l’absurd, es va inventar a Espanya. Retinguin a la memòria el que feia dir l’il·lustríssim Valle-Inclán a Max a Luces de Bohemia: España es una deformación grotesca de la civilización europea.

LA CAPITAL DE PONENT

Les necessitats bàsiques de la gent, les millores urbanes, la cerca de solucions als problemes de col·lectius marginals, la vitalització del teixit associatiu, la creació d’oportunitats de bon veïnatge, de feina, d’oci, de tranquil·litat, la mobilitat, la sostenibilitat, la participació, la transparència, l’eficàcia administrativa, el repartiment equitatiu dels beneficis socials, la justícia impositiva; en fi, fins i tot, la voluntat de fer una ciutat més bella, culta, noble i neta, qualsevol opció política de les moltes que es presenten no crec que n’escatimin la seua observança i governança. Només faltaria que no fos així. Però, si més no en els discursos dels candidats, trobem a faltar qüestions de més llarg recorregut. Sobretot tenint en compte que Lleida, més o menys administrativament i demogràfica, és la capital d’un territori, una cruïlla important de camins, un pes considerable en la balança de la història de Catalunya, i li toca, almenys, ser el node intermodal de les terres baixes de Ponent. Qualsevol alcaldable, pel cas, haurà de fer front a la millora de les comunicacions interterritorials. Quina economia pot prescindir d’unes millors comunicacions? Suportarà la vergonya de la N-240 cap a Tarragona? Deixarà de lluitar perquè la R-12 sigui el tren-tramvia que ens transporti entre Lleida i Cervera? O perquè l’autovia a la Val d’Aran sigui una realitat abans del judici final?

Un paer en cap de Lleida s’ha de preocupar i molt perquè la ciutat que governi tingui el millor de cada cosa i servei, en tingui competències o no. I per tant, encara que sigui una raó com un peu de taula, haurà de fer molts despatxos a Madrid i a Barcelona. Molts! Encara que els diputats i els senadors se n’hagin d’ocupar com els qui més. A Lleida li toca tenir el millor de tot o aproximar-s’hi. Un alcalde ha de vetllar també perquè els serveis sanitaris siguin de qualitat, perquè la Universitat i l’ensenyament en general, així com els recursos educatius de tota mena, tinguin permanentment el segell de qualitat. Un alcalde s’ha de preocupar per tenir els millors jutges i fiscals, les millors presons, els millors bisbes i capellans, les millors botigues i empreses, els millors dirigents sindicals, els millors esportistes, millors poetes i pintors i músics. Sí, en això i més també ha de dedicar moltes hores, idees i afectes.

EL BARÇA COM A AL·LEGORIA

El Barça té el millor jugador del món. En deu anys ha guanyat vuit lligues. Arriba a les semifinals de la Champions, però no hi remata la feina. Sembla que té tot l’avantatge, que ho té tot a tocar, però en el moment definitiu, falla. I aleshores tothom especula. L’entrenador no ha sabut moure els jugadors en el moment oportú? No ha previst l’estratègia adequada? O és culpa dels jugadors que s’han vist superats pel contrari i no han pogut mostrar el millor que tenien? Quan ja s’han repartit culpes entre uns i altres, però, la gent, decebudíssima, en vol més, de culpabilitat. I aleshores apunta cap a la presidència del club. I comences de sentir que el president del club que és més que un club (o ho era fins a la primera part del partit en què només es perdia per un a zero) està acabat. Ja no pot exercir de líder d’una massa social que necessita sempre, com el pa que es menja, ànims, entusiasme, capacitat de resistència i esperit de superació. I sobretot victòries. Però, tot i així, la gent no en té prou encara. I per redimir-se del fracàs, caldrà fer net de dalt a baix. I es reclamaran eleccions. I els qui un dia foren vençuts per un fracàs similar, tornaran a exigir el comandament, perquè ells sí que ho arreglaran tot. I tothom, immers en la voràgine de caps rodolant pel pendent de la ignomínia, oblidarà que el joc és també precisament atzar, i que hi ha un dia en què els grans imperis han estat sebollits per bàrbars que no sabien de lletra ni de lleis.

Sí, el Barça és com una representació al·legòrica de la història de la Catalunya moderna i contemporània i les seues ànsies d’autodeterminació. Vàrem estar a punt de guanyar la independència, però l’Anfield Stadium on hauríem hagut de jugar preveia unes conseqüències tan perillosament catastròfiques per a tothom que vam decidir sacrificar només alguns jugadors i alguns entrenadors. No podíem perdre tot un poble. Els qui pagarien per tots nosaltres, es mantindrien ferms a l’exili o a la presó, i serien l’exemple de la resiliència. Les penyes, com l’Òmnium o l’ANC i ara potser les Cambres de Comerç, un cop fet el dol, realimentarien l’esperança i l’esperit de victòria. Per recordar-nos que caure i tornar-se a aixecar és l’essència del poble català des de fa almenys tres-cents anys. Com ho és la del Barça des de fa cent-vint anys des de la seua fundació.

GUANYADORS I PERDEDORS

El PSOE ha guanyat les eleccions generals. Vox, també ha guanyat. ERC, també a Catalunya. I Bildu, el PNB i Coalició Canària. Però la resta han perdut. Sobretot, el PP. I molt més, a pesar de l’augment d’escons, Ciudadanos, perquè no ha acomplert cap dels seus objectius. Ni governaran, ni s’entendran amb el PP ni satisfaran les consignes deis empresaris de l’IBEX 35 que els han alimentat. I l’independentisme català, tot i l’increment de diputats i senadors, ni ha guanyat ni ha perdut. Ben mirat, hi ha perdut més que no hi ha empatat. El vot útil a ERC ha contribuït a alimentar la campanya de menysteniment de Puigdemont. A incrementar la imatge de fragmentació de la unitat independentista. I a allargar sine die el possibilisme d’un pacte amb l’Estat per a un referèndum d’autodeterminació. Si el PP, C’s, Vox pretenien acabar amb Catalunya per la via ràpida, el PSOE no té cap intenció de modificar l’status quo de l’autonomia. El seu augment de vots és causat tant perquè l’opció de les dretes era en realitat d’extrema dreta guerracivilista, i feia feredat, com per la seua fermesa a no pactar res amb els catalans que soni a referèndum o similar. En realitat, més enllà de la victòria simbòlica, l’independentisme al Congrés i al Senat serà molt soroll i poques nous. Com fins ara i des de temps immemorials.

Encara que, si no nous, potser sí que convindria reactivar l’estratègia del peix al cove, mentre esperem el miracle del pacte per a un referèndum. Els 22 diputats independentistes declarats al Congrés, sense deixar de ser fidelíssims a l’esperit de l’1 d’octubre, haurien de ser, si els necessita el PSOE, molt pragmàtics. I aconseguir com a mínim dos objectius: que el govern no impugni tot el que legisla el Parlament al Constitucional. I que l’Estat compleixi, completi i implementi les normes competencials de l’Estatut vigent, entre altres el pagament del deute que es deriva de l’addicional tercera en temes d’infraestructures. I redireccioni totes les interpretacions centralitzadores de les competències que el PP ha estat fent durant el seu mandat. Només que en cosa de mesos, el PSOE revisés tot el que consta en el document La deslleialtat de l‟Estat respecte de Catalunya (Balanç de situació), elaborat pel Departament de Presidència el 2013, ja tindria algun sentit tenir 22 diputats independentistes a Madrid.

D’OSSOS I ALTRES ANIMALS

Goiat és el nom d’un os nostrat. Goiat vol dir xicot i també minyó. Potser li van posar aquest apel·latiu perquè quan el van portar d’Eslovènia devia fer cara de bon minyó. El cas és que fa dos anys que viu entre el Pirineu d’Aran i el del Pallars Sobirà. Fa quatre dies que s’ha despertat. Té molta gana. Tanta que en quatre dies ja s’ha cruspit un pollí, una ovella i la seua cria. I la nostra premsa ho destaca en primera plana, amb foto de les víctimes descarnades, com dient-nos vegeu la crueltat d’aquesta bèstia que campa lliure pels boscos i prats pirinencs, el mal que està fent. De xicotet innocentó quan el van alliberar ha passat a ser una mala bèstia. El dramatisme amb què se’n parla, que el té, deixa entendre que aquest os, dels animals més poderosos de les muntanyes, ha deixat de comportar-se tal com imaginàvem ingènuament que es comportaria. Potser sí que esperàvem que fos la rèplica real de l’osset de peluix que abraça els somnis dels nostres infants o l’os Iogui dels dibuixos animats. I ara, estem enfadats com si ens hagués traït, o els responsables de la seua introducció ens haguessin estafat. Per tant, ara resulta que Goiat és l’os més mala bèstia i dolent del món. Fins i tot s’ha arribat a dir que és un rebel. I és clar, hom es pregunta: però quina és la naturalesa de l’os?

Goiat porta un GPS per seguir-lne les passes i renyar-lo si es porta malament. Els animals domesticats que pasturen pels prats, segons els protocols, estan protegits amb mesures dissuasives que vetllen per la seua salut. Per allunyar la mala bèstia dels rodals de poltres, xais, ovelles o arnes, són previstes mesures d’espantament del plantígrad, que en aquest sembla que no li fan ni fred ni calor. Però, alhora, hi ha establerts procediments de compensació econòmica per animal mort a dents d’os o de qualsevol altre depredador. Hi ha, evidentment, les asseguradores privades i, al final, l’expulsió del paradís. Amb el panorama tan gore que les imatges periodístiques ens mostren, és molt probable que tothom tingui un cert respecte a rondar per la muntanya pirinenca. De moment, però, encara no hem parlat de la maldat dels llops, que algun n’hi ha, ni dels voltors, capaços, si no tenen carronya, de fer tan mal com l’os, ni dels gossos assilvestrats que, segons tenim entès, causen més danys que no pas tota l’ossada que ens habita.

TV3 i CATRÀDIO

Els qui es volen carregar la televisió de Catalunya no miren TV3. Molts d’ells no l’han vista mai. Ni parlen ni entenen el català. Però és igual: cal tancar la TV3 per sectària, incitació a l’odi, atemptar contra la llibertat de la meitat dels catalans (es veu que els han comptat un a un) i perquè, com diu una tal Cayetana, TV3 ha participat en un cop d’estat, que deu ser el que varen perpetrar els independentistes. Quan la meitat dels espanyols (i alguns dels mateixos treballadors de l’ens) es queixaven en temps de Rajoy que la TVE era partidista, sectària i descaradament propagandística de les bondats del PP, et responien que canviessis de canal, encara que la paguéssim tots. Ja hem dit altres vegades que qui governa s’apropia de les institucions. És la democràcia. Els del PP es queixen quan de la televisió publica espanyola quan ha governat el PSOE. I no diguem del que feia el PP amb Canal 9 al País Valencià, dit oficialment Comunidad Valeniana. Però és que aquesta senyora ha arribat a dir que Catalunya no és una societat democràtica! Ves per on resulta que TV3 després d’Antena 3 és la televisió més vista a Catalunya. Gairebé un milió i mig d’espectadors de manera sostinguda els darrers dos anys. Segons la Cayetana, però, és una televisió residual que només emet puerilidad i grosseria. La ignorància positiva, és a dir, la ignorància perversa, fa dir barbaritats! O sigui el gairebé milió i mg de catalans que miren TV3 es rabegen morbosament en el fangar de la brutícia i, quan no, se suspenen d’uns rínxols daurats amb un feix de globus rosa a les mans.

I aquesta senyora que diu aquestes coses es veu que ha estudiat, que té títols nobiliaris, que vol representar els catalans al Congrés i, a sobre, que pretén que la votem. El duc de la Rochefoucauld deia, a propòsit de la ignorància: n’hi ha de tres classes: no saber el que s’ha de saber; saber malament el que se sap; i saber el que no s’hauria de saber. El problema d’aquesta gent és que si no es fa el que creuen ells que és el correcte, ja no hi ha democràcia. I no ens despistem, el que creuen ells és exactament la veritat, l’única veritat. Per tant, la democràcia són ells: Casado, la tal Cayetana, un tal altre Rivera, una tal altra Inés. I òbviament TV3 i CatRàdio el que han de fer és parlar i emetre neutralment tal com correspon a la seua neutralitat. Entesos?

L’ADN DE LA DRETA

Ja el dia després que s’aprovés la Constitució, la dreta (que aleshores englobava tothom que havia guanyat la guerra civil, fins que va aparèixer Aznar, Rosa Díaz, Rivera, Casado, Abascal i similars), sempre l’ha volguda modificar per eliminar precisament el capítol tercer del títol VIII, referit a les Comunitats Autònomes. Aquella gent i els partits que n’han eclosionat ja sabien que Catalunya reclamaria un dia la independència i que després o abans vindria Euskadi. Ho sabien perquè els seus, precisament, havien combatut a sang i fetge contra aquesta fal·lera des del temps del Cid Campeador. El problema català, segons aquest personal, només se soluciona no pas amb un dràstic 155, sinó amb una modificació Constitucional que reconverteixi l’Estat en un estat de les provincias y regiones, i les expressions particulars, com ara llengua i cultura pròpies, en peculiaridades dilectales y folclóricas. Catalunya és el centre del debat, sempre exacerbat, en període electoral, postelectoral, permanentment i indefugible. És més que un malson. És histèria. Sobretot perquè almenys els qui han estudiat alguns lliçons de la història moderna i contemporània de Catalunya i la seua relació amb l’Estat saben que només bombardejant-la cada lustre se’n sortiran. Però especialment, com diuen els més espavilats, perquè sense Catalunya no es podrà pagar el PER ni la despesa d’algunes autonomies, que són pur artifici administratiu, i, com deia un periodista clarivident, valga’m déu!, desapareixeria Espanya.

La dreta sap que té la força i la immunitat. Que té carta blanca per fer el que consideri més bel·licós sempre que sigui en nom de la defensa de la unitat de la pàtria. Pot insultar el president de la Generalitat. Pot provocar i humiliar la gent allà on creuen que poden fer més mal, com a Vic, Sant Vicenç dels Horts, Amer o a Soto del Real. Els carrers, les presons i tots els aparats de l’Estat són seus. I els dissidents que vigilin i callin. Perquè el modus operandi sempre té a veure amb l’amenaça i amb la inculcació de la por. Una por democràtica, constitucional, però. I una paüra quasi religiosa. Aquella que ve a dir, compte, perquè a més del meu infern a què et sotmetré tota la vida si goses dubtar de la sagrada unitat, et caurà el pes de la llei del plor i el cruixir de dents el dia del judici final, eh senyor bisbe Munilla?

LA CIUTADANIA

Segons sembla, els llaços grocs i les estelades penjats a les institucions governades per independentistes poden influir en el vot de la gent. Es veu que Ciudadanos i la JEC han considerat que la gent podia veure’s influenciada en la sua intenció de vot si es fixaven en un d’aquests símbols. Com si aquests símbols provoquessin algun tipus de trastorn mental i de la voluntat gràcies a una força indeterminada que els físics no han pogut esbrinar, però Ciudadans sí. Les institucions, diuen, són de tota la ciutadania, ha, ha. El TC, també, oi? I el TS i la JEC i els Parlaments i el Senat, evidentment, no? A veure si ens entenem: les institucions són de les majories que han sorgit de les eleccions. (Un incís: per què a Colón no hi ha onejant les banderes autonòmiques amb la mateixa estrafolària solemnitat que la bandera d’Espanya?). Hauria de ser probable que la major part dels ciutadans de l’Estat, després que gairebé més d’un cinquanta per cent ha cursat el batxillerat i un nombre gens menyspreable ha fet estudis universitaris, que un quaranta per cent llegeix per curiositat intel·lectual, que se suposa que contrasta les notícies de la premsa, que ha viatjat pel món, és gent raonable, amb criteri i escala de valors contrastada.

Però, es veu que hi ha partits, hi ha instàncies judicials i els seus sorruts portaveus mediàtics que consideren que no. Que creuen que a la major part de la gent se la pot manipular com si fossin uns pobres carallots. Que la voluntat de les persones està subjecta al poder d’influència dels grans gurus de la política i a l’imant dels símbols. Que no hi ha convicció que no es pugui fer trontollar. Tenen el convenciment que les consciències es poden comprar o falsificar. I tant que existeix el dubte raonable, que existeix la crítica de la raó pura! Però, el que revolta de debò és que el dubte sigui patrimoni de l’esquerra. Potser perquè el seu subconscient té clar que sempre li tocarà el rebre. Sigui com sigui, la dreta o tant se val els unionistes, siguin del pelatge que siguin, sempre va en una única direcció: els catalans catalanistes tenen la culpa de tot. I aquest és l’únic missatge electoral que interessa que es reforci entre la massa acrítica tan monstruosament extensa. Ho està essent de cara a les eleccions generals, ho serà a les municipals i a les europees. Redéu, quin calvari de país!

DOCTOR MUSIC

L’ACA, la CHE, els ecologistes, la legislació en matèria d’aigües de Catalunya i la seua restrictiva interpretació, i tota la mala sort del món, és molt més que probable fan impossible la resurrecció del festival de rock als prats d’Escalarre als Pallars Sobirà, en terra d’Àneu. A veure, a part de pasturar, d’admirar patrimoni, d’assaborir cultura, de menjar com a reis, de fer esport, de gestionar béns comunals, d’elaborar formatge i vi d’alçada, de criar bruna i xisqueta, de respirar natura, de l’artesania, la caçar i la pescar, de talar quatre pins, de collir bolets i herbes medicinals, i de fer hort, quantes ocasions econòmiques té el Sobirà per alimentar la vida present i futura? Com si hi lliguessin els gossos amb llonganisses! Com si no estigués molt ben estudiat que tal com estan les coses, la comarca té un futur ben magre. Ja em diran què caram s’hi pot fer al Pallars Sobirà, a part de ser reserva de la biosfera i de practicar de jubilat i de funcionari, d’hostaler i de les quatre coses encantadores i ben fetes que s’hi fan? ¿Quantes normes en limiten polítiques actives en matèria de comerç, d‘indústria, de treball, d’infraestructures viàries o de telecomunicacions que propiciïn horitzons de vida i que reverteixin la tendència actual a l’envelliment, al despoblament, a la caducitat dels monocultius vinculats amb la neu o a qualsevol altra activitat econòmica estacional? O dit altrament, quantes normes i polítiques preveuen que el Pallars Sobirà presenti, dintre d’uns marges raonables temporals (no ens podem repetir tota la vida que farem això i allò), uns indicadors de vida comparables amb la mitjana catalana?

Ja ens plauria que es fos tan estrictes, com l’ACA amb la inundabilitat dels prats d’Escalarre, amb les polítiques públiques en l’ordre de totes les coses, i haguéssim de repartir responsabilitats respecte al present i el futur immediat del Sobirà. Molta gent es pregunta quina inundabilitat s’ha produït als prats d’Escalarre en el mes de juny des que es tenen registres? La gent no entén com es poden fer previsions de la desaparició de casquet polar i no se’n poden fer de pluges torrencials que puguin inundar el Sobirà. Un bon pla d’evacuació no podria ser un requisit d’aprovació del festival? Si són inundables els plans d’Escalarre, ho deuen ser Esterri, la Guingueta, Escaló i una part de Llavorsí, oi?