28 d’agost del 2024
EL CINISME DE CADA DIA
El cinisme modern no solament és una excrescència de l’utilitarisme, del mercantilisme, del capitalisme salvatge, sinó que porta aparellada una resemantització del llenguatge, una reescriptura del sentit de les paraules. El cinisme, doncs, s’acaba convertint en el model de conducta de la política, del regiment de la cosa pública, de les grans corporacions i d’un cert periodisme, així com en una “qualitat”, en un mèrit preferent per a qualsevol que vulgui prosperar. Acostumats a mentir i a creure en les mentides, només calia fer un pas més: ser cínic, fer ostentació de la mentida, senyorejar-se de la beneiteria i estupidesa dels governats, dels manats, dels súbdits o dels captius del Sistema. L’actual cinisme és molt més aberrant que la mentida, perquè és una mentida sobre mentida. I aquesta nefasta espiral, instal·lada ja com a costum i llei, porta com a conseqüència el que diu Lichtenberg: “quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen, perden el respecte”.
21 d’agost del 2024
LA GENERACIÓ Z
Reportatges televisius, enquestes dels principals observatoris sociològics i articles de prestigiosos especialistes dels principals diaris europeus destaquen que hi ha una majoria d’homes de la generació Z (els nascuts entre 1990 i 2010) que declaren ser de dreta o d’extrema dreta, mentre que una majoria de dones es decanten per les polítiques d’esquerra. Estem parlant de tres de cada deu enquestats en un cas i de quatre de cada deu en un altre. Així en fred, sense comparar-les amb les opinions de la generació anterior aquestes dades, igual no aporten res més que un estat de la qüestió. Hauríem de poder garbellar quants d’aquests homes i dones es desenvolupen en medis rurals o urbans, quin nivell d’estudis tenen, a quina classe social pertanyen, en què treballen, si treballen, o quin és el context sociocultural en el qual es mouen. El que sí indiquen aquestes enquestes és que, si depengués d’aquesta cohort d’enquestats, la independència de Catalunya importaria ben poc. De la mateixa manera l’interès per la política i menys la de partit. D’aquí es desprèn que la major part dels indecisos davant unes eleccions es trobi entre els homes i les dones d’aquests nadius digitals.
Els problemes d’aquesta generació són problemes creats o heretats de la generació anterior. Sempre és així: la culpa la tenen els pares, els avis o els rebesavis que han deixat una mala herència. A aquests Z, que estan immersos en el fangar de la incertesa, del pensament líquid, de la fragilitat de tot, de la postveritat, de les realitats paral·leles creades a les xarxes socials, de la celeritat dels canvis i la inseguretat que provoca a l’hora de prendre decisions, de les desigualtats i les exclusions i la consegüent conflictivitat social que provoca, de la sensació de vulnerabilitat i, com diu Z. Bauman, “de la falta de control sobre el futur”, el propi i el col·lectiu, etc., quins projectes de futur poden fer si no els hem resolt el tema de la vivenda, quan encara no ens l’hem resolta a nosaltres els pares i les mares dels Z. No els, no ens hem, resolt el tema de l’educació i l’ensenyament bàsic. No ens hem, no els hem resolt el problema del canvi climàtic, de l’exclusió social, de la pobresa, de la xenofòbia, de la violència sexual o de l’ansietat que provoca el nostre model de Paradís. Generació Z, els més ben preparats!
14 d’agost del 2024
LLEGIR
Malgrat tot, la indústria del paper escrit i el seu comerç ha anat en augment els darrers anys. L’any passat, pel cas, es van editar a Espanya uns 203 milions d’exemplars de llibres i se’n varen vendre 179 milions. Deu ser que els qui llegeixen, llegeixen molt i compren molts llibres. Per bé que només el 33% dels llibres que es llegeixen a Catalunya són en català. Tampoc no sabem si es comparable, però mentre diàriament neixen noves editorials, s’obren més llibreries, s’inauguren més biblioteques i es donen a conèixer més escriptors que mai, la realitat és que els resultats de les proves de competències de l’alumnat de primària i de secundària no són pas precisament bons. Fins i tot llegíem no fa massa que una part considerable de l’alumnat universitari tenia problemes per descodificar un text amb una certa complexitat discursiva. I ens preguntem: com s’han d’interpretar aquests decalatges o desajustos? ¿És que ha arribat un moment que la majoria dels lectors són escriptors? Pot ser que més de la meitat del que s’edita no tingui el més mínim interès lector perquè és simplement molt mediocre?
7 d’agost del 2024
L’ACORD DE GOVERN
Ara posem per cas que el pacte de la “sobirania fiscal” supera tots els entrebancs legals, ¿oi que es convertiria en un the same for all o com es diu en espanyol coffee for everyone com ha passat sempre que Catalunya ha fet un pas en el seu autogovern? ¿De què es queixen aleshores els barons socialistes i populars? Al capdavall, si existeix l’Espanya de les autonomies és perquè bascos i catalans molt abans de la transició democràtica ja l’havien reivindicada i lluitada a pesar de tota mena de repressions. Tot i així —i continuem fent ucronia i utopia— si es federalitzés l’autonomia fiscal, existiria, encara, a l’Espanya de sempre la convicció que “Catalunya nos roba”. Que els catalans som uns insolidaris i uns egoistes. Encara que només servís per rebatre amb més arguments aquesta idea dels catalans, malgrat les obvietats de les balances fiscals i totes les sumes i restes que es fan i desfan, jo també faria un acte de fe perquè el pacte de singularitat fiscal d’ERC i PSC-PSOE anés a missa.