28 d’agost del 2024

EL CINISME DE CADA DIA

Ja ho deia, fa uns anys, el filòsof alemany, Peter Sloterdijk: “atès que tot ha esdevingut problemàtic, també tot, d’alguna manera, tant se’ns en dona". El pensador creu que el malestar en la cultura es manifesta a través d’un cinisme universal i difús. Però nosaltres hi afegiríem que hem arribat a un tal grau de desil·lustració, d’ignorància i de menyspreu del valors humanístics, que el cinisme s’ha convertit en un forma de reacció a la vacuïtat i a la incertesa, al no futur, sota l’aparença de crítica a la falsa consciència, a la hipocresia, al bonisme, a l’idealisme, i a l’ètica de les virtuts, és a dir, a tot allò que és orientat al bé, a la bondat, a la justícia, a la bellesa. Allò que abans del nostres dies s’encobria, s’amagava, era repudiat, era castigat severament, produïda mala consciència, sentiment de culpa i era considerat la conseqüència d’una degeneració humana, ara forma part del nostre corpus de realitats i en models de conducta meritoris. Com si per demostrar l’autenticitat, la sinceritat, la veritable pasta de què estem fets els humans, s’hagués naturalitzat necessàriament la mentida, la violència, la injustícia, la iniquitat i l’horror. En fi, el món al revés. Els corruptes t’ho diuen a la cara. Els genocides no se n’amaguen. Els fabricants d’armes són invitats a totes les guerres i a totes les negociacions de pau.

El cinisme modern no solament és una excrescència de l’utilitarisme, del mercantilisme, del capitalisme salvatge, sinó que porta aparellada una resemantització del llenguatge, una reescriptura del sentit de les paraules. El cinisme, doncs, s’acaba convertint en el model de conducta de la política, del regiment de la cosa pública, de les grans corporacions i d’un cert periodisme, així com en una “qualitat”, en un mèrit preferent per a qualsevol que vulgui prosperar. Acostumats a mentir i a creure en les mentides, només calia fer un pas més: ser cínic, fer ostentació de la mentida, senyorejar-se de la beneiteria i estupidesa dels governats, dels manats, dels súbdits o dels captius del Sistema. L’actual cinisme és molt més aberrant que la mentida, perquè és una mentida sobre mentida. I aquesta nefasta espiral, instal·lada ja com a costum i llei, porta com a conseqüència el que diu Lichtenberg: “quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen, perden el respecte”.

21 d’agost del 2024

LA GENERACIÓ Z

Reportatges televisius, enquestes dels principals observatoris sociològics i articles de prestigiosos especialistes dels principals diaris europeus destaquen que hi ha una majoria d’homes de la generació Z (els nascuts entre 1990 i 2010) que declaren ser de dreta o d’extrema dreta, mentre que una majoria de dones es decanten per les polítiques d’esquerra. Estem parlant de tres de cada deu enquestats en un cas i de quatre de cada deu en un altre. Així en fred, sense comparar-les amb les opinions de la generació anterior aquestes dades, igual no aporten res més que un estat de la qüestió. Hauríem de poder garbellar quants d’aquests homes i dones es desenvolupen en medis rurals o urbans, quin nivell d’estudis tenen, a quina classe social pertanyen, en què treballen, si treballen, o quin és el context sociocultural en el qual es mouen. El que sí indiquen aquestes enquestes és que, si depengués d’aquesta cohort d’enquestats, la independència de Catalunya importaria ben poc. De la mateixa manera l’interès per la política i menys la de partit. D’aquí es desprèn que la major part dels indecisos davant unes eleccions es trobi entre els homes i les dones d’aquests nadius digitals.  


Els problemes d’aquesta generació són problemes creats o heretats de la generació anterior. Sempre és així: la culpa la tenen els pares, els avis o els rebesavis que han deixat una mala herència. A aquests Z, que estan immersos en el fangar de la incertesa, del pensament líquid, de la fragilitat de tot, de la postveritat, de les realitats paral·leles creades a les xarxes socials, de la celeritat dels canvis i la inseguretat que provoca a l’hora de prendre decisions, de les desigualtats i les exclusions i la consegüent conflictivitat social que provoca, de la sensació de vulnerabilitat i, com diu Z. Bauman, “de la falta de control sobre el futur”, el propi i el col·lectiu, etc., quins projectes de futur poden fer si no els hem resolt el tema de la vivenda, quan encara no ens l’hem resolta a nosaltres els pares i les mares dels Z. No els, no ens hem, resolt el tema de l’educació i l’ensenyament bàsic. No ens hem, no els hem resolt el problema del canvi climàtic, de l’exclusió social, de la pobresa, de la xenofòbia, de la violència sexual o de l’ansietat que provoca el nostre model de Paradís. Generació Z, els més ben preparats!


14 d’agost del 2024

LLEGIR

Hi ha, cert, molta gent que no llegeix mai res ni la propaganda de la bústia. Les dades, en números rodons, venen a dir que més d’un 35% dels espanyols (inclosos els catalans) no llegeix mai o gairebé mai. No ho fa ni en paper ni en àudio ni en línia. Hi ha una molt altra gent que només llegeix diaris i alguns altres només revistes i encara quan van al barber o a la perruqueria. D’altres només còmics. D’altres només els continguts de les xarxes socials o les cerques d’internet. Totes les estadístiques indiquen, però, que les dones llegeixen més que els homes. No hem sabut trobar cap comparativa entre la manca de lectura i el nivell d’idiotesa o estupidesa de la població del nostre país, però segur que hi ha alguna correspondència que s’intueix només parant l’orella a la xerrameca de bona part dels programes televisius. No sabem exactament si l’increment del vot a l’extrema dreta hi té alguna cosa a veure. El que sí hi concorda és la quantitat de mentides i falsedats que corren pels diaris i les xarxes socials i la gent que se les empassa com si fos un glop d’aigua. Ho va dir l’activista nord-americana, Fran Lebowitz, i ho hauria pogut afirmar qualsevol altra persona llegida amb criteri: Pensa abans de parlar. Llegeix abans de pensar.

Malgrat tot, la indústria del paper escrit i el seu comerç ha anat en augment els darrers anys. L’any passat, pel cas, es van editar a Espanya uns 203 milions d’exemplars de llibres i se’n varen vendre 179 milions. Deu ser que els qui llegeixen, llegeixen molt i compren molts llibres. Per bé que només el 33% dels llibres que es llegeixen a Catalunya són en català. Tampoc no sabem si es comparable, però mentre diàriament neixen noves editorials, s’obren més llibreries, s’inauguren més biblioteques i es donen a conèixer més escriptors que mai, la realitat és que els resultats de les proves de competències de l’alumnat de primària i de secundària no són pas precisament bons. Fins i tot llegíem no fa massa que una part considerable de l’alumnat universitari tenia problemes per descodificar un text amb una certa complexitat discursiva. I ens preguntem: com s’han d’interpretar aquests decalatges o desajustos? ¿És que ha arribat un moment que la majoria dels lectors són escriptors? Pot ser que més de la meitat del que s’edita no tingui el més mínim interès lector perquè és simplement molt mediocre?

7 d’agost del 2024

L’ACORD DE GOVERN

¿És que Salvador Illa, segons el que es desprèn dels acords amb ERC i Comuns, gestionarà el programa polític d’ERC i dels Comuns? Què farà de diferent que no farien ERC i Comuns? Doncs, tot depèn del que diguin les Corts de Madrid. Ras i curt: segons el que dicti la majoria de Madrid hi haurà pacte fiscal o no n’hi haurà. I en conseqüència, hi haurà o no hi haurà govern en solitari de PSC-PSOE i Comuns a la Generalitat. I en conseqüència, hi haurà o no hi haurà eleccions generals anticipades a l’Estat. Ens temem que, com en altres aixecades de camisa, aquest acord tindrà un recorregut tan breu que així que entri a les Corts per armar-lo legalment, malgrat els treballs herculis per convèncer-ne de la seu bondat a una majoria, acabarà essent enviat a la paperera de les anècdotes. I, si no és arruïnat a la primera de canvi, té cinc anys per implementar-se, com si es donés per descomptat que al llarg d’aquest temps al Congrés hi haurà la mateixa representació política. No els sona a política ficció? En realitat, aquest acord de la clau de la caixa té tots els números per ferel mateix recorregut que el futurible pacte per a un referèndum acordat. Des de fa anys, l’únic que hem après els catalans dels inquilins de la Moncloa és que, perquè no ens suspenguin les nostres institucions, cal que paguem la festa i no rondinem massa.

Ara posem per cas que el pacte de la “sobirania fiscal” supera tots els entrebancs legals, ¿oi que es convertiria en un the same for all o com es diu en espanyol coffee for everyone com ha passat sempre que Catalunya ha fet un pas en el seu autogovern? ¿De què es queixen aleshores els barons socialistes i populars? Al capdavall, si existeix l’Espanya de les autonomies és perquè bascos i catalans molt abans de la transició democràtica ja l’havien reivindicada i lluitada a pesar de tota mena de repressions. Tot i així —i continuem fent ucronia i utopia— si es federalitzés l’autonomia fiscal, existiria, encara, a l’Espanya de sempre la convicció que “Catalunya nos roba”. Que els catalans som uns insolidaris i uns egoistes. Encara que només servís per rebatre amb més arguments aquesta idea dels catalans, malgrat les obvietats de les balances fiscals i totes les sumes i restes que es fan i desfan, jo també faria un acte de fe perquè el pacte de singularitat fiscal d’ERC i PSC-PSOE anés a missa.