El 1996 s’aprovà el Pla de Museus de la ciutat de Lleida. S’ha fet, vaja, un cert camí, però per completar la trama museística ens falta el Museu d’Història. Un museu que seria, de fet, un ecomuseu. Un organisme que gestionés, actualitzés i difongués amb finalitats científiques, educatives i culturals el patrimoni general de la ciutat i que inclogués tant el medi urbà com el natural. Ja sabem que els museus existents contenen béns mobles que expliquen Lleida i entorns (pintures, escultures, fotografies o peces arqueològiques). Però ens falta l’Ecomuseu que ordeni, integri i construeixi un relat causal i final, diacrònic i sincrònic de tots els elements materials i immaterials que documenten l’evolució històrica, urbanística, cultural, política i religiosa, tant des del punt de vista antropològic, sociològic i artístic com econòmic i polític, que es conserva, i és susceptible de ser conservat, de la història de Lleida des dels seus orígens fins a l'actualitat. Que aglutini, ordeni, codifiqui, endreci els estudis, els documents arxivístics, els espais de memòria, els monuments, els personatges, les col·leccions, els actuals centres d’art, el patrimoni industrial, els testimonis personals, els rituals, les cerimònies i tota altra activitat relacionada amb la cultura popular i els immaterials simbòlics. En fi, que doni coherència i sistematitzi tant el que contenen els anomenats museu de l’Aigua, del Clima o de l’Automoció, els arxius arqueològic i documental municipals, com les peces arquitectòniques dels turons de la Seu i Gardeny i les emblemàtiques dels diversos períodes artístics presents (encara!) en la trama urbana, les restes arqueològiques, els futurs centres d’interpretació, col·leccions i arxius institucionals i de tota altra entitat, associació, o els hàbitats de la Mitjana i de l’Horta.
Ni és un problema d’expertesa en la seua direcció (la UdL fa anys que llicencia, gradua i doctora historiadors). Ni de seus. I pel que fa al pressupost, tenim el model del consorci amb què funciona el Museu de Lleida o les col·laboracions públicoprivades. L’Ecomuseu d’Història esdevindria a la vegada el mirall de la ciutat del coneixement, de l’autoestima, de la memòria, del respecte pel bé comú i l’herència dels avantpassats i un motor de cohesió de les identitats múltiples que hi conviuen i hi han deixat petja.
30 d’octubre del 2024
23 d’octubre del 2024
EL NEGOCI DE LA GUERRA
Ja sabem que des de sempre les guerres les carreguen les ideologies, les religions, les tensions ètniques, les conseqüències de les colonitzacions imperialistes, els xocs culturals o els abismes econòmics, però la gent es pregunta: qui paga l’orgia de sang i destrucció? Qui fa negoci amb les guerres? Per què els telenotícies quotidians no ens parlen mai d’aquests “inversors” en la maquinària del terror, de les carnisseries humanes, de l’anihilament moral, mental, psicològic, de la destrucció física i la desolació generalitzada? Tal com planteja un informe del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, el fons de la qüestió és: armes per a la guerra o guerres per a les armes? Un informe amb unes dades tan esfereïdores que hauria d’estar clavat, com feu Luter el 1517 amb les seues 95 tesis, a les portes de totes les esglésies, mesquites, sinagogues, bancs, i seus de les Associacions de Veïns i de Consumidors. I, potser tal com vostès ja suposaven, confirma un cop més que “sense els bancs poques empreses d’armes subsistirien. I sense el suport de l’Estat, que és qui els compra les armes, les paga per avançat, accepta de bon grat augments que dupliquen els costos inicialment acordats, i que els ajuda a exportar alhora a un bàndol i l’altre”. Aleshores, hom es pregunta: ¿totes les crides dels grans estats a la pau i a la reconciliació, sabent que, segons l’informe susdit, la Unió Europea controla més del 30% del mercat mundial d’armament, ço que ens converteix en el segon exportador del món) què són sinó una vergonyosa hipocresia?
El pacifisme mundial per què no actua amb la mateixa contundència bel·licosa contra tot i tothom que fa funcionar la guerra. Contra el que la sustenta i l’alimenta? Evidentment és una pregunta retòrica. El pacifisme és una immensa i meritòria fe, una lloable actitud, un gran ideari humanístic i potser una filosofia estoica de vida. Però contra els qui realment alimenten les guerres és com disparar amb tira-xines contra milions d’armes capaces de matar-nos a tots en un tancar i obrir d’ulls, literalment. ¿Com cobren aquests comerciants d’armes i munició?: amb petroli, cocaïna, contractes exclusius de reconstrucció, amb la colonització econòmica i l’apropiació o la requisa dels seus recursos naturals? Com paga o pagarà Ucraïna la guerra. I la milícia houthi del Iemen, i els rebels sirians...?
El pacifisme mundial per què no actua amb la mateixa contundència bel·licosa contra tot i tothom que fa funcionar la guerra. Contra el que la sustenta i l’alimenta? Evidentment és una pregunta retòrica. El pacifisme és una immensa i meritòria fe, una lloable actitud, un gran ideari humanístic i potser una filosofia estoica de vida. Però contra els qui realment alimenten les guerres és com disparar amb tira-xines contra milions d’armes capaces de matar-nos a tots en un tancar i obrir d’ulls, literalment. ¿Com cobren aquests comerciants d’armes i munició?: amb petroli, cocaïna, contractes exclusius de reconstrucció, amb la colonització econòmica i l’apropiació o la requisa dels seus recursos naturals? Com paga o pagarà Ucraïna la guerra. I la milícia houthi del Iemen, i els rebels sirians...?
16 d’octubre del 2024
UN TAL GARCIA-PAGE
Un president autonòmic amb carnet del PSOE, però portaveu del PP en tot allò que afecta Catalunya, i un dels líders del populisme espanyolista, diu que la riquesa de Catalunya l’han treballada tots els espanyols. Seguint la seua lògica la pobresa de Catalunya també l’haurien provocat tots els espanyols. El que no s’entén és per què els catalans que viuen i treballen a Catalunya (els nadius i els d’arreu), els que viuen bé, els que les passen magres i els qui pateixen per arribar a final de setmana o mes han de pagar part de l’altíssima quota de solidaritat, cada any més de milers de milions. Els fenicis i els grecs que varen arribar a la Costa Brava i fundaren Empòrium, al segle cinquè aC., un dels primers mercats de la península en el sentit modern; o els romans que van convertir Tàrraco en una de les ciutats més importants de l’Imperi i d’Hispània per descomptat, es veu que també van ser els espanyols que van ensenyar-los com s’havien de fer les coses. La tesi de Page ve a dir allò que per a la filegresia de la carcundia mesetaria és el seu catecisme, a saber: la Catalunya de la revolució industrial, la de la burgesia i de la classe mitjana, industriosa, emprenedora, amb una ruralia mecanitzada, civilment organitzada, culturalment oberta al món la van crear els migrants de finals dels cinquanta i sobretot dels seixanta. Com si aquesta gent haguessin vingut a Catalunya perquè els fèiem llàstima, perquè ens moríem de gana i de pena de ser tan desgraciats.
Sí, la majoria dels catalans van perdre la guerra, l’ultima. Ja n’havien perdut d’altres, la gran primera el 1714. Catalunya és terra de conquesta i, per més democràcia que hi hagi, si vius i treballes a Catalunya i hi cotitzes, sempre et tocarà pagar i callar. Ara, per no quedar com a carallots, de tant en tant adrecem a sa majestat l’estat Memorials de Greuges (en la línia del Memorial que el 1885 el Centre Català adreçà a Alfons XII, on no es demanava, -valga’m déu- cap independència, sinó, de manera genèrica, la defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña); ja siguin anomenats, modernament, pacte fiscal o darrerament finançament singular. Pagar i, com a molt, picar de peus en senyal de protesta. Tot i així, cal recordar que si mai s’han produït avenços en el sistema de finançament de l’estat de les autonomies ha estat gràcies a Catalunya.
Sí, la majoria dels catalans van perdre la guerra, l’ultima. Ja n’havien perdut d’altres, la gran primera el 1714. Catalunya és terra de conquesta i, per més democràcia que hi hagi, si vius i treballes a Catalunya i hi cotitzes, sempre et tocarà pagar i callar. Ara, per no quedar com a carallots, de tant en tant adrecem a sa majestat l’estat Memorials de Greuges (en la línia del Memorial que el 1885 el Centre Català adreçà a Alfons XII, on no es demanava, -valga’m déu- cap independència, sinó, de manera genèrica, la defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña); ja siguin anomenats, modernament, pacte fiscal o darrerament finançament singular. Pagar i, com a molt, picar de peus en senyal de protesta. Tot i així, cal recordar que si mai s’han produït avenços en el sistema de finançament de l’estat de les autonomies ha estat gràcies a Catalunya.
9 d’octubre del 2024
A L’ARTISTA, L’EN FAN
Als escriptors o, en general, als creadors artístics, la fama, el prestigi, la demanda de la seua obra i la glòria, si escaigués, li arriben no tant per la qualitat de la seua obra, sinó per l’aurèola amb què és coronat pels premis guanyats, els crítics i prescriptors varis amb qui té, el creador, afinitats electives o condicionades, per les recomanacions que solen fer-ne els incondicionals i els col·legues. I sobretot pels altaveus mediàtics dels seus editors, els seus agents i els seus experts en màrqueting que han sabut greixar la maquinària per crear les expectatives de consum d’un públic lector que tria en funció dels missatges de propaganda de l’estil: es tracta d’una obra única, singular, que els corprendrà per la manera tan original de tractar els problemes o les preocupacions del món en què vivim. I si, a més, es van filtrant als mitjans i xarxes socials, a mesura que va creixent la popularitat del “personatge”, algunes píndoles de la seua dissortada, empebrada o anòmica vida i dels seus desordres vitals (com per exemple que barreja en la intimitat lectures tant de San Juan de la Cruz com de Voltaire, Sade, Bukowski o Kerouac), aniríem completant l’estratègia de la seua promoció i popularització. Només el temps, en tot cas, posarà les “coses” al seu lloc i és probable que algun savi indiscutible, un G. Steiner pel cas, ja separarà, el gra de la palla, quan s’hagi d’antologar, catalogar o fixar un cànon.
L’artista, el creador, normalment es fa, s’educa (alguna predisposició genètica hi deu haver, també), però el que aconsegueix fama, almenys modernament des de la implantació dels sistemes comunista i capitalista, l’en fan els tecnòlegs del màrqueting. Aquest i els seus algoritmes han acabat governant i monitoritzant tot el que es produeix per al consum humà, animal i vegetal. I, molt important, ha anat modulant el gust de les majories i, per tant, allò que en podríem dir la fenomenologia del plaer. Generalment l’artista que triomfa és el que se cenyeix als esquemes, prototips, constructes, llenguatges, esquemes mentals que el màrqueting, ha anat inculcant, induint en el gran públic i ha situat en els primers llocs dels rànquings de vendes, de bones crítiques, d’edicions, de reproduccions i traduccions. De la resta se’n diu artistes, cineastes, escriptors “independents”, outsiders o antisistema.
L’artista, el creador, normalment es fa, s’educa (alguna predisposició genètica hi deu haver, també), però el que aconsegueix fama, almenys modernament des de la implantació dels sistemes comunista i capitalista, l’en fan els tecnòlegs del màrqueting. Aquest i els seus algoritmes han acabat governant i monitoritzant tot el que es produeix per al consum humà, animal i vegetal. I, molt important, ha anat modulant el gust de les majories i, per tant, allò que en podríem dir la fenomenologia del plaer. Generalment l’artista que triomfa és el que se cenyeix als esquemes, prototips, constructes, llenguatges, esquemes mentals que el màrqueting, ha anat inculcant, induint en el gran públic i ha situat en els primers llocs dels rànquings de vendes, de bones crítiques, d’edicions, de reproduccions i traduccions. De la resta se’n diu artistes, cineastes, escriptors “independents”, outsiders o antisistema.
2 d’octubre del 2024
LA BUROCRÀCIA CATALANA
I tornem a preguntar-nos: tants nivells d’administració a Catalunya són realment necessaris? ¿En què consisteix la seua efectivitat?. És obvi que les oficines gestores, els seus funcionaris, essent com són més a prop de la ciutadania, en faciliten els tràmits, potser els humanitzen i àdhuc els personalitzen, però aquesta proximitat i familiaritat no es tradueix en la seua acceleració ni en la seua eficàcia resolutiva. Sobretot perquè les normes i els seus reglaments serveixen tant a una comarca com a una altra (llevat de l’Aran que té la seua especificitat); tant a un municipi com a un altre (excepte Barcelona que té un tracte especial). S’imaginen l’absurditat que cada comarca o municipi es regissin per particularitats normatives i procedimentals? Els problemes de la gestió oficial de la vida quotidiana, atès que la seua burocratització ha arribat a nivells godotians, sí que són rellevants en els micropobles i en els municipis de muntanya. És cert que en aquests casos els Consells Comarcals hi són de gran ajuda tècnica. Però els Consells, en tant que gestories polititzades, només són redistribuïdors finalistes dels euros que els arriben de la Generalitat i les Diputacions. I com aquestes últimes, tampoc no tenen capacitat legislativa. Simplement es dediquen a administrar el que recapten per compte d’altri.
Encara avui els micropobles (el 51% dels nostres municipis) esperen que s’aprovi el seu Estatut. I els municipis de muntanya, l’enèsima llei de muntanya. I així anem postergant la racionalització de l’administració i bon govern de Catalunya, que, per cert, no té més de vuit milions d’habitants, tants com la ciutat de Londres o menys que l’àrea metropolitana de París. I parlant de burocràcia i nivells d’administració: què se n’ha fet de la substitució de les Diputacions per les Vegueries, entitats aquestes que només ho són de paraula i solament han servit per farcir els nostre petit país de càrrecs polítics i de representació simbòlica del govern central de la Generalitat. De fet, no ha passat altra cosa que el Kafka descrivia tan bé en aquesta frase: tota revolució s’evapora i deixa enrere només el fanguet d’una nova burocràcia. Hi ha qüestions peremptòries que els catalans no hem sabut resoldre mai. Una, les normes per elegir els nostres representants i dues, la nostra governança administrativa.
Encara avui els micropobles (el 51% dels nostres municipis) esperen que s’aprovi el seu Estatut. I els municipis de muntanya, l’enèsima llei de muntanya. I així anem postergant la racionalització de l’administració i bon govern de Catalunya, que, per cert, no té més de vuit milions d’habitants, tants com la ciutat de Londres o menys que l’àrea metropolitana de París. I parlant de burocràcia i nivells d’administració: què se n’ha fet de la substitució de les Diputacions per les Vegueries, entitats aquestes que només ho són de paraula i solament han servit per farcir els nostre petit país de càrrecs polítics i de representació simbòlica del govern central de la Generalitat. De fet, no ha passat altra cosa que el Kafka descrivia tan bé en aquesta frase: tota revolució s’evapora i deixa enrere només el fanguet d’una nova burocràcia. Hi ha qüestions peremptòries que els catalans no hem sabut resoldre mai. Una, les normes per elegir els nostres representants i dues, la nostra governança administrativa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)