25 de setembre del 2024
CAPPONT INUNDABLE
Tenim coneixement que hi ha una Directiva Europea d’Inundacions que obliga a extremar les mesures preventives davant els fenòmens extrems. ¿Com ha d’abordar-se, doncs, la perspectiva d’un escenari potencialment perillós per a la supervivència del barri de Cappont? Situats en aquesta tessitura, ¿què cal fer ja, ara mateix, a curt, mitjà i a llarg termini, per tranquil·litzar els veïnatge de Cappont davant els escenaris “d’elevada incertesa” associats al canvi climàtic?. ¿Influiran aquests mals averanys en el preu del sòl, la vivenda o els lloguers, en la implantació de comerços i els serveis públics? El cas és que un dels projectes presentat per la Paeria en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, finançat per la Unió Europea–Next Generation, que no fou concedit, consistia precisament a “reduir el risc d’inundabilitat de la ciutat amb una solució basada en la natura i generar una connexió entre el parc de La Mitjana amb la Clamor de les Canals", segons es pot llegir a Paeria.cat. Ja ho veuen, així naixen les grans paradoxes de les nostres eficaces administracions.
18 de setembre del 2024
LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT
De fet, en els estats democràtics (els qui precisament s’encarreguen de vetllar per la llei i l’ordre, en els dictatorials autoritaris, totalitaris, militars o teocràtics se’n sol dir Ministeris de la Moral o com escrivia Orwell Ministeris de l’Amor) existeixen soterranis i clavegueres on treballen els qui sostenen els pilars del Poder, en majúscula, sense atributs ni patronímics. I amb Licence to Kill en què els Clint Eastwood de torn, impunement i inviolablement, però jugant-se la vida discretament, esclar, han de desbaratar qualsevol intent d’atac a les Essències, ja sigui per activa o per passiva, intencionalment o extensional. Un dia, però, apareixen unes fotos, uns papers, uns vídeos, unes converses telefòniques, un testimoni, un exespia penedit, que expliquen, que demostren, que acusen, que assenyalen. Un dia apareix un Julian Assange que ho esbomba tot i en un no-res el fan desaparèixer o es podreix en una presó d’alta seguretat. Les raons d’Estat, en definitiva, tal com ensenya la Història (l’antiga, la medieval, la moderna i l’actual) no acaben sent mai exactament les raons de la justícia democràtica.
11 de setembre del 2024
DIVISIÓ DE PODERS
Escoltant atent les paraules que la presidenta del CGPJ adreçava a la Nación en l’obertura de l’any judicial, em vaig quedar amb dues frases. L’una en què afirmava rotunda “que ningún poder del Estado puede dar instruccions a los jueces”. I l‘altra en què, tot recordant implícitament Montesquieu, venia a dir que la llei ha de ser com la mort, que no exceptua ningú. Com que no hi havia dret a rèplica, ningú va poder recordar-li que entre les funcions de la Judicatura no n’hi ha cap que es refereixi al dret a manifestar-se en contra del legislatiu, car com diu també Montesquieu: una cosa no és justa pel fet de ser llei, sinó que ha de ser llei perquè és justa. I és justa i necessària quan la majoria social representada a les corts o els parlaments democràtics així ho interpreta i ho articula en lleis i reglaments. Certament, en un estat de dret (democràtic, no ho oblidem!) ningú està per sobre de la llei, ni els reis, ni les princeses, ni els jutges ni els ministres, ni les forces de seguretat ni els uixers de les cambres de representació política. Però, a Espanya aquest principi tothom sap que exceptua la figura del rei, segons s’interpreta l’art. 56.3 de la Constitució, que en regula la seu inviolabilitat i la impossibilitat d’exigir-li responsabilitat pels seus actes. Fins i tot si cometés algun dels delictes recollits al codi penal? Fins i tot si instigués a una rebel·lió contra l’Estat (de dret)?
Com que la realitat supera sempre la teoria, i les paraules són polisèmiques segons interessos i conveniències, hem de recordar-nos també que hi ha principis fonamentals dels sistemes democràtics que alguns funcionaris no els acaben d’entendre o no els volen entendre. Com és el fet que en democràcia, la sobirania popular resideix en el poble que escull periòdicament el seus representants a les Corts o els Parlaments. I aquests són els qui legislen. Aquests fan i aproven les lleis. O sia, fan política, que entre altres termes vol dir que, debatut el que s’escaigui o convingui segons criteris, idees i populismes varis, acaben regulant i desregulant la vida comunitària. I, com bé deia W. Churchill, han de ser capaces de predir el que passarà demà, el proper mes i l’any que ve i d’explicar després per què no ha tingut lloc. Tot i així, Rousseau dixit, la democràcia perfecta, només pot existir en una societat d’àngels.
4 de setembre del 2024
CRÒNICA ESTIUENCA
Normalment, la política només s’apressa a fer front al present quan clama al cel la misèria, la iniquitat, la humiliació, la perversitat, la delinqüència sobrevinguda, la queixa, la ràbia, la desesperació, la denigració o la follia, el lament i el plor manifestos o palpables vergonyosament. Però en període de vacances fins i tot el més inhumà ha d’esperar el retret institucional, la declaració de protesta o la manifestació de batalla contra tot mal fins que no comencin les sessions parlamentàries, fins que no es posin en marxa la maquinària judicial. O fins que no treguin fum les rotatives de l’odi. De moment, l’amnistia no solament no ha trencat Espanya sinó que pràcticament només ha beneficiat la policia de l’1 d’octubre. Però, ara sembla que el “concert, pactat amb ERC i PSC-PSOE durà de corcoll tothom, el govern i l’oposició, per acabar essent un foc d’encenalls. Només ens sap greu no tenir notícia de les xafarderies sobre on i com han passat les vacances els líders polítics del país d’aquí i el d’allà.