L’INDEPENDENTISME EN TÉ LA CULPA

Si no fos per l’independentisme català no hauria aflorat el franquisme de la societat espanyola. No s’hauria posat de manifest la poca convicció democràtica de les institucions de l’Estat i de l’unionisme patri, ni s’haurien tret la careta alguns dels més conspicus autoanomenats intel·lectuals de l’espanyolitat. Després dels resultats de les darreres votacions, segons sembla, l’independentisme continua tenint bloquejada la governabilitat. No solament capitalitza tots els programes de gairebé tots els partits polítics (excepte, potser, PACMA), sinó que obliga a mobilitzar un munt de recursos extraordinaris de l’endeutadíssim Estat (judicials, econòmics, policials, consulars, etc.), els quals pel que demostren els resultats del 10-N estan resultant absolutament ineficaços i contraproduents als interessos dels seus promotors, sobretot perquè avui dia és impossible lluitar contra les evidències que proporcionen les noves tecnologies. El secessionisme català, a més, ha provocat una de les pitjors males praxis de la política dels principals partits espanyols, consistent a alimentar el conflicte en lloc de solucionar-lo. De manera que ha fet realitat una vegada més allò que Valle-Inclán denunciava als esperpents i que Groucho Marx sentenciava, més o menys: que la política és l’art de buscar problemes, fer un diagnòstic fals i aplicar els remeis equivocats.

L’auge del secessionisme català evidentment, igual que ha despertat la fera de la ultradreta, està alimentant el basc i el gallec. De manera que la negació de la plurinacionalitat d’Espanya, com més se l’ha combatut, més llavors s’ha estat sembrant. I la ceguesa dels anomenats grans partits clàssics de govern continua essent tan profunda que, a hores d’ara, ja no solament ha col·lapsat governabilitats sinó el propi Sistema transaccional del pacte del 1978, dit altrament la Transició. Si els principals líders espanyols no són prou intel·ligents per entendre que l’actualització democràtica de l’Estat passa per parlar amb l’independentisme, la regressió d’Espanya a les èpoques mes fosques de la història està assegurada. I el mateix diem per a vella Europa de les artificioses nacions-estat. Per què ha de témer el gran capital una Catalunya estat, una Còrsega, una Escòcia, un Flandes, lliures? Qui ha dit que la República és per definició anticapitalista?

ORGANISMES INTERNACIONALS

Llegia aquets dies sobre les conseqüències de la Guerra de Successió, per a casa nostra, el 1714, i el paperot que hi van jugar els àustries i els britànics, aliats nostres contra les tropes franceses, espanyoles, borbòniques en definitiva. Barcelona se les va haver d’heure més sola que la una. En realitat, els aliats en totes les conteses de la història en què els nostres avantpassats han hagut de participar o s’hi han vist involucrats, sempre han acabat fugint d’estudi, posant mil excuses i deixant-nos a l’estacada. Car dir que sempre hem tingut voluntaris com els de les brigades internacionals a la darrera guerra civil, per als quals valguin per a sempre el nostre més alt reconeixement i la més profunda admiració. Però els Estats europeus, esplèndids miralls democràtics segons els manuals, sempre ens han acabat estafant. Per això crec que la UE, no serà una excepció. No ajudarà mai a resoldre el problema català. Podrà posar el crit al cel si els tancs entren a la Diagonal, però no passarà de l’escarafall. L’OTAN potser farà alguna telefonada als esverats, però només quan s’hagin llençat alguns obusos sobre la Rambla. Les queixes de l’ONU i els informes dels seus relators de drets humans, tampoc han fet ni faran cap efecte a la crosta de l’Estat espanyol. Els tribunals internacionals, es pronunciaran a favor de la caua, potser algun dia abans del judici final. La premsa seriosa, si s’obrís miraculosament alguna escletxa en aquest bloqueig en què estem ancorats des de fa segles, sempre podrà dir que ells ja havien avisat que passaria tard o d’hora, tal com s’excusa el PSC. I els amics de Flandes, d’Escòcia, d’Euskadi, de Còrsega, bavaresos o gal·lesos, canaris i andalusos hi ajudaran emocionalment, empatitzaran -que es diu ara-, però poca cosa més, perquè ja tenen prou feina a resoldre les seues repúbliques.

El cas dels catalans fou la manera de referir-se a les cancelleries europees sobre el destí polític del Principat en la guerra de Successió de 1714. Ja feia anys que se’n parlava i se’n va continuar parlant pràcticament durant tot el segle XVIII. I en el XIX més del mateix i en el XX exactament igual. I en aquests moments, ja ho poden comprovar vostès mateixos: una histèria! El cas dels catalans s’ha convertit en la raó de ser d’Espanya, com sempre, i en la pedra a la sabata del Parlament europeu.

QUAN S’ACABARÀ AIXÒ?

Ja és estrany que l’Estat no es pregunti quan s’acabarà això del Prucés. A hores d’ara ja fa tot l’efecte com si l’Estat fos el primer interessat que no s’acabés mai. Hi ha partits que la seua raó de ser és l’existència ja sigui del nacionalisme o, ara, de l’independentisme català. Mentre la policia reprimeixi, la justícia condemni, els ministeris i la maquinària burocràtica mantinguin l’aparença d’autonomia o l’amenaça del 155, la raó de l’Estat està assegurada. Potser se li acabaria el negoci, quan la maquinària extractiva es quedés sense la ganga de Catalunya. Que l’economia de l’exportació fes aigües, que els serveis tanquessin caixa, que s’ensorrés el turisme, que les institucions tanquessin portes i que els Nos de l’Estat fossin les mateixes respostes catalanes. És ben cert: hi ha tota una generació de catalans que de l’Estat només n’han sentit un NO a totes les propostes de futur i de progrés que s’han fet des de totes les instàncies de Catalunya els darrers deu anys. Tot ha estat No. O l’incompliment sistemàtic de les promeses electorals, dels pressupostos generals, de l’articulat de l’Estatut ribotejat i fins i tot, l’eliminació en el llenguatge d’expressions, com federalisme, reforma de la Constitució o negociació, que pretenien compensar la desafecció i la pèrdua de votants. Però també és obvi que en l’ADN català hi és imprès que el procés cap a la República serà, com deia Ovidi Montllor, un dia que durarà anys i panys. Ser català implica assumir la condició de resistent. Que vol dir no renunciar als principis. No de renunciar als objectius, sinó als principis, que és una altra cosa.

I quan hi ha gent que no hi està disposada, generació rere generació, malgrat totes les adversitats i derrotes històriques i presents, allò que es pretén erradicar, arruïnar, exterminar, no mor mai. Sempre renaix. Com no s’acaba mai la lluita entre bé i el mal. De la mateixa manera que es reprodueix, malgrat la repugnància que produeix entre la gent sana, la vesània i l’aberració del nazisme i de qualsevol altre totalitarisme. És que té algun altre boc expiatori, Espanya? Mentre hi hagi processisme no hi ha cap altre problema a Espanya. I molt probablement serà la pitança del Prucés el que propiciarà l’aliança PP-PSOE per governar l’Estat, tal com, altrament, desitja ardorosament la gran patronal des de la transició.

DEMOCRÀCIA CONSOLIDADA, OI?

La democràcia consolidada que diuen que és Espanya no deu tenir res a veure amb les imatges de policies que reprimeixen manifestants com si fossin hooligans mercenaris, ni amb els responsables polítics del PP de Madrid que demanen que es prohibeixin les manifestacions de solidaritat amb Catalunya. Ni molt menys amb la sentència del TC que condemna activistes civils per contenir i dispersar unes manifestacions, ni amb la televisió estatal que omet les manifestacions de Donosti, Madrid, Brussel·les o Berlin, a favor dels presos i contra la Sentència, i s’esplaia amb l’esperpent de Franco. O amb el fet que alguns militars vulguin intervenir a Catalunya. O amb el subdirector d’un diari i d’altres periodistes de la mateixa corda demanant a crits que entrin els tancs, o que el president en funcions Pedro Sánchez no contesti a les telefonades del president Torra per parlar de tu a tu davant una de les manifestacions més virulentes de la crisi començada amb la sentència del Constitucional contra l’Estatut. Una democràcia de qualitat que no acaba mai de solucionar que els espanyols residents a l’estranger puguin votar a temps en totes les convocatòries electorals. O d’una tan alta qualitat que òrgans judicials ordenen tancar webs interpretant sui generis les directrius europees respecte d’aquestes accions. I tan modèlica que s’animen les forces i cossos de seguretat al crit de “a por ellos”. Tan exemplar, que per avant de la Constitució, Nostre Senyor i la mateixa ciutadania, existeix la “unidad de la Patria”.

El millor país del món, Espanya, que l’únic antídot que té, històricament, contra l’independentisme ha estat i és la repressió i l’escarment. L’única solució, amb Constitucions o sense, sempre ha estat les bombes des de Montjuïc o el xarop de bastó que tampoc no discrimina ningú: siguin vells, dones, criatures, periodistes, antisistema o un del PP que passava per allí. Un país tan magnífic on qui s’aprofitarà de tot plegat serà l’extrema dreta que igual es planta com a tercera força al Congrés esdevé decisiva per formar un govern a la madrilenya o a l’andalusa, que tindrà tota la legitimitat, democràtica per acabar radicalment amb el “problema catalán”. Tan democràtica, l’Espanya de sempre, que ni condemna ni mai no són denunciats d’ofici, els qui canten Cara al sol, fan la salutació nazi i exhibeixen l’aligot.

SACRIFICIS

Si el mirall és Gandhi, calen respostes pacífiques, evidentment, però eficaces. Comín parlava de desgastar l’economia espanyola, i Mas el rebatia dient que comportaria la paralització de l’economia catalana i per tant la pèrdua de llocs de treball. Que els sacrificis han de ser raonables. Com sigui, però, que l’única resposta a la Sentència siguin les manifestacions, les aturades i vagues puntuals, les penjades de símbols, pancartes, i cacerolades, i tot allò que civilitzadament temperi la ràbia i mostri la nostra indignació, només servirà per alliberar emocions, per refermar voluntats, convenciments i necessitats. Ens ajudarà a fer el dol, ens reforçarà solidàriament, i, continuarà projectant al món la voluntat invencible de ser una república. Per dignitat, segur. Però, tot plegat, insistim necessari i constant, no tindrà cap més eficàcia positiva de cara a l’objectiu final, mentre no siguem majoria i la majoria que arribem a ser no sigui capaç de pertorbar l’Estat en allò que li és indispensable dels catalans. L’Estat encara no ha esgotat ni una mínima part del seu arsenal contra els sediciosos actuals i els futuribles. Els recursos al TC i al Tribunal Europeu dels Drets Humans poden tardar anys a resoldre’s, tants com els que ha de complir Junqueras.

L’Estat té clar que guanya en tots els terrenys: ni diàleg per a negociar res que no sigui interpretat dins els límits de la Constitució. Ni es despentinarà davant qualsevol tipus de manifestació o desobediència civil, perquè té la força dissuassòria de la “violència” legal de la policia i l’exèrcit. I pot fer oïdes sordes al que diguin instàncies jurídiques internacionals, perquè Espanya no serà menys, per exemple, que Israel. Doncs sí, perquè la voluntat independentista tingui alguns efectes palpables, empírics, caldran altres tipus de sacrificis a més dels sentimentals i emocionals. I com venia a dir Comín als Estats, en el fons, només els preocupa l’economia. També a les persones, però si la causa s’ho val, se suporta millor els sacrificis. No serà un servidor qui doni idees de com es pot fer reaccionar l’Estat si li desmanegues l’economia, però segur que passa per posar en pràctica comportaments massius autàrquics, de suficiència energètica i financera, en els transports, el comerç o el consum.

Els recursos als tribunals....

El desgast de l’economia, l’única via.

LA REPÚBLICA FACTIBLE, DE MOMENT

Mentre els catalans estem ocupats en el viure quotidià, que l’administració de les nostres vides funcioni al màxim de bé, i, una bona part, a més a més, a passar un dol inacabable, i a manifestar permanentment la ràbia per mantenir viu el desideràtum independentista, se’ns escapen qüestions tan republicanes com exigir-nos, per pura dignitat i coherència, una llei electoral pròpia i, consegüentment, el replantejament de la llei municipal i de règim local que respongui als principis de racionalitat cartesiana que fonamenten l’eficiència, l’eficàcia i l’economia. Una norma de governança dels afers més propers els codis de conducta de la qual abastin tant els valors de la responsabilitat, l’objectivitat, la rendició de comptes i la traçabilitat del diner públic, com la transparència informativa i, entre altres, la participació ciutadana. Una llei de governs locals que s’avingui a la realitat relacional que estan imprimint les actuals i futures tecnologies de la informació i la comunicació en l’esdevenir de les nostres necessitats més peremptòries i de les gestions que ens cal fer diàriament per a qualsevol cosa. Patim severament per esdevenir República, però una part de la seua arquitectura, que sí que podem construir amb les competències de l’Estatut que encara no han estat arrabassades, no l’hem volguda ni sabuda fer realitat.

És evident que l’organització administrativa de la cosa pública a Catalunya és d’una atomització decimonònica. La politització actual de les diputacions, els consells comarcals i les vegueries no està fonamentada ni en l’eficàcia descentralitzadora administrativa ni enforteix pròpiament el sentit de pertinença. No ho hem investigat, però, tenim dubtes seriosos que en cap altre país homologable hi hagi necessitat de tant gestor privat com en aquest país. I sort d’aquests professionals, perquè, si no, el més mínim tràmit pot representar una autèntica cursa d’obstacles. I, a vegades, una cursa de la mort si, congruents i consegüents, amb la modernitat, intentem fer les gestions per via telemàtica. Si hem de construir la república catalana real ens hauríem d’anar acostumant a guardar el sentiment en l’àmbit més íntim de la municipalitat i que la gestió de la res pública no l’atomitzessin altres nivells d’administració que interferissin la bidireccionalitat municipi-Generalitat.

L’INDEPENDENTISTA

D’acord amb les darreres imputacions criminals fetes a membres dels CDR detinguts els darrers mesos i dies, i, molt especialment, segons les interpretacions que se’n deriven de les anàlisis que en fan els diaris ultramontans (segons l’accepció número 5 de la R.A.E.), tot independentista de nacionalitat espanyola, però especialment resident a Catalunya, és potencialment un terrorista. Encara que no hagi practicat ni afavorit mai el terrorisme. O millor encara, segons el diccionari, que no hagi utilitzat mai el terror de la violència indiscriminada com a eina de pressió. Ergo, tot militant i simpatitzant de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), d’ERC i la major part dels votants del PdeCAT, són virtualment un terrorista. Així mateix, tot aquell que és soci d’Òmnium, de l’Assemblea Nacional de Catalunya, i de qualsevol altra associació que té com a objectiu la república catalana, independent, o associada a l’Estat Espanyol. Encara que aquests darrers, una mica menys possiblement. Seguint, doncs, amb el raonament tan desconcert si més no en el context d’un Estat constitucional, els CDR, en són el braç armat, de moment latent, però previsiblement a punt per a provocar un bany de sang en qualsevol moment. I el president de la Generalitat no solament el seu exacerbador, sinó, segons alguns analistes sagaços i clarividents de partits autoproclamats constitucionalistes, cap dels comandos que previsiblement podrien actuar abans o tot just després de la Sentència del TS.

Quan sentim segons quines histèriques declaracions d’alguns responsables polítics, tenim la poderosa sensació que el que estan volent en el fons és que hi hagi violència d’una vegada. Com si cridessin la violència. Com si esperessin fa mesos, potser des de 2015, que la societat catalana hagués esclatat en una mena de guerra civil, per tal de, no només, evidentment, posar en marxa el 155, peccata minuta, sinó l’estat de setge més rigorós per erradicar tota corporeïtat, ànima, forma, signe, idea i sentiment independentistes. Segons els enfurismats constitucionalistes, l’independentisme català és pitjor que l’ETA. Possiblement molt més sanguinari potencialment que els islamistes de DAESH i més corrosiu que el luteranisme, l’apostasia i l’Anticrist. Que Déu ens agafi confessats davant aquest panorama apocalíptic. Com si no sabessin que les idees són immortals.