MODEL DE CIUTAT

L’ideal deu ser una ciutat que propiciï la felicitat. Ara, les ciutats es valoren pel grau de felicitat i pel nivell de benestar emocional que estimulen. Entre els indicadors es deuen tenir en compte el nivell de confortabilitat,  la qualitat dels serveis i dels espais per al gaudi cultural  i de l’oci i una organització horària que faci compatible la feina amb la vida personal. Evidentment on es pugui treballar i la majoria ho puguin fer en allò que els agrada o que les condicions del treball siguin dignes i gratificants. Però, també, on l’ urbanisme tingui com a subjecte primordial les persones, els vianants de totes les edats i condicions físiques. I els habitatges, a part de ser uns contenidors funcionalment suficients, siguin construccions amables i harmòniques, d’una composició formal que imiti la natura i les proporcions humanes, i on la botànica senyoregi, quan n’és el temps propici, qualsevol indret. On siguin fàcils i efecients la mobilitat i les relacions humanes. Poc soroll, molta urbanitat, respecte estricte pel mobiliari urbà, netedat, amabilitat entre veïnatge, respecte per l’autoritat, i parsimònia, que vol dir assossec en la manera de parlar i actuar. És a dir, calma, moderació, frugalitat, circumspecció, equilibri, mesura, sobrietat...Com ens agradaria, oi?, la ciutat educadora!

Només, però, que de moment, a Lleida ens plantegéssim remodelar la plaça de Sant Joan i la Rambla de Ferran ja ens hi hauríem acostat una mica més. Almenys igual que el que varen representar, en el seu dia, la canalització del Segre, la remodelació dels Camps Elisis, l’agençament de la Mitjana, la creació del camí del riu fins a Butsènit o fins i tot el traçat de vials per a bicicletes, malgrat que aquests hagin tingut un rendiment tan baix. El cas és que un determinat embrió de model de ciutat ja el tenim esquerat. Iniciatives com el concurs d’embelliment de balcons és una bona mostra de per on podríem créixer. La definició de tipologies constructives en determinats barris on el models tradicionals encara són  visibles o recuperables també ens hi ajudaria, i oblidaríem de passada el campi qui pugui que ha imperat en bona part del barri vell. El model, però, sense l’objectiu d’una ciutat saludable, d’una ciutat d’oportunitats laborals, d’una ciutat ètica, d’una ciutat del coneixement, seria un simple aparador de la buida beutat.

MANIFESTOS

Sorprèn que els intel·lectuals i els artistes anticonsulta, antidret a decidir i, per descomptat antisecessionistes, hagin trigat tant a manifestar-se conjuntament. A qui se li fa estrany que un tal Boadella o un tal Espasa siguin antinacionalistes i fins i tot diria potser anticatalans? Però el més patètic és que es conjurin els de la tercera via per contestar-los com dient més enllà de l’extrema dreta, hi ha la dreta civilitzada i el PSOE, que comprenen els catalans i volen donar-los peixet. És a dir, res que no sapiguem i que no estigui previst des de l’origen de la humanitat, quan per cert Espanya ja existia i la seua particular manera d’entendre el món. L’interessant i noticiable (perquè aquesta és una altra: a què ve tant d’interès periodístic per uns manifestos dels quals ja sabem el guió de fa anys, i el peu que calça cadascú dels seus signants?); l’interessant, dèiem, fóra que aparegués un manifest d’intel·lectuals i assimilats espanyols que signessin a favor de la independència catalana. Això probablement fóra del més destacable de la història espanyola contemporània. Algú potser deixaria de ser independentista!

A Catalunya, segons calculen Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, fan falta uns 500.000 vots favorables al sí sí per assegurar la majoria independentista en la consulta del nou de novembre. Suposem, altrament, que en fan falta molts més per assegurar una participació superior al cinquanta per cent i no fer un ridícul nacional i internacional. Totes les campanyes per millorar aquestes xifres són benvingudes. Però no estaria de més, si més no per normalitzar-nos democràticament, que la inquietud per millorar la seua clientela de votants la compartissin el PP i el PSC. Perquè no serà de bon llegir que la possible abstenció se l’atribueixin aquestes partits. Creiem sincerament que si ara mateix calen alguns manifestos serien molt ben vinguts els que poguessin mobilitzar els no intel·lectuals i els simples espectadors del que fan els artistes. No sabem per què, però aquest col·lectiu, que és majoritari en totes les societats, no acabem de saber mai què caram volen, almenys fins que els analistes ho acaben esbrinant després de les urnes. Estaria la mar de bé saber què signen les mestresses de casa, les federacions de comerç, de metal·lúrgics, d’instal·ladors de gas o els col·legis professionals...

NOUS TEMPS

És indubtable que els esquemes clàssics de la política s’estan somovent. Moviments com Podem, Guanyem, Comú de Lleida, que alguns ridiculitzen, poden arruïnar el bipartidisme espanyol i són capaços d’alterar els equilibris del sistema sobre el qual s’han construït majories, pactes de legislatura, polítiques d’Estat i s’han repartit el govern o el control de les institucions i dels poders mediàtics, econòmics i socials. La classe política espanyola ha demostrat, en la història contemporània, una miopia absoluta respecte del que estava passant al carrer, del que era i és el sentir de la ciutadania, les seues necessitats reals i incapaç d’assumir els seus horitzons i metes. Des que el president Montilla va assenyalar que la desafecció ciutadana per com anaven les coses de la política amb Catalunya, s’estava estenent com una taca d’oli, hem tingut la percepció paradoxal que l’autisme de la política progressava cada vegada més. Pot ser sí que les lleis de transparència han ajudat a destapar la corrupció i l’estafa sistemàtica en la majoria de les esferes del poder, sense distinció de sigles ni de credos. Pot ser sí que el moviment del 15M, si no feia política, acabaria no anant enlloc. El cas és que, ara, els hereus d’aquell malestar, s’estan convertint no només en l’alternativa als partits clàssics (bàsicament de l’anomenada esquerra), sinó que plantegen altres maneres d’organitzar-se, de fer política i de dissenyar l’arquitectura institucional.

Sentir els candidats a liderar el PSOE fa una mica de pena. Tot i que amb matisos no n’hi ha cap que plantegi alguna novetat radical. Els moviments alternatius, segons la majoria de partits institucionalitzats, ja passaran pels ajuntaments, diputacions i parlaments i allí ja es faran grans i aprendran que el que és inamovible no és pot moure ni tocar. I que al final tot passa pel pragmatisme i per picar un ferro fred. Però, diguem-ho tot, els clàssics tenen por. Temen que s’acabi tot d’una un sistema de vida. Molt important! I sobretot arriben a témer que tot plegat no es converteixi en un frontisme popular que ho faci descarrilar tot, com en els temps d’infausta memòria. Tenen por, però, no s’ho acaben de creure. No s’ho volen creure, perquè tenen pànic. Estan tan inquiets que la vicepresidenta del govern arriba a aconsellar el PSOE que no es desviï del seu camí davant l’efecte Podem!

SOBRE L’ELECCIÓ DIRECTA D’ALCALDES I...

Es veu que entre les mesures rajoianes per a la regeneració política hi hauria la de l’elecció directa dels alcaldes i la dels presidents autonòmics. Això és, en poques paraules, que governaria el candidat de la llista més votada. Com que el PP a les darreres eleccions europees va perdre 2,6 milions de vots i ha vist com les noves formacions polítiques es poden menjar una part important del seu espai electoral, més que regenerar el que intenta és assegurar-se les cadires del poder municipal de les grans ciutats i de la majoria de les comunitats autònomes. Deixem-ho així, perquè si es dóna el cas que hagués de prosperar una reforma tan important de la llei de bases de règim local i de la llei electoral només amb els vots de la majoria parlamentària del PP, estaríem davant no d’una “regeneració” exprés sinó d’una autèntica cacicada. Si hem d’entrar en temes de democràcia directa, ¿per què no ens imaginem també la possibilitat que poguéssim votar directament candidats a alcaldes, a part de les llistes (fins i tot obertes) de partits?. I per què no el cap de la policia municipal i el jutge de pau? Si més no, és interessant que es torni a obrir la llauna de quin és el camí més democràtic per assumir la representativitat popular, i començar a preveure què poden representar moviments com Sumem o Guanyem.

Un alcalde amb majoria, ara, pot governar quasi per decret. A part de ser un càrrec molt personalista, l’alcalde és el màxim representant institucional, presideix el consistori, el ple, l’equip de govern, les comissions i tot el que formalment s’escaigui on s’hagin de prendre decisions o, fins i tot, s’hagi d’opinar d’alguna cosa que tingui el municipi com objecte o subjecte. L’alcalde és el qui mana més. És el manaire de tothom, responsable de tot i disposador de tot ordre tant material com immaterial. Que sigui elegit més directament o indirecta, canviaria alguna cosa essencial? Que tingui preferència la llista més votada per col·locar el seu candidat a alcalde o a president, si no és una llista oberta, no té cap garantia ni de governabilitat ni de transparència i regeneració ni d’eficàcia de res. ¿No és bo que el consistori reflecteixi la diversitat social d’idees, de prioritats o de models de gestió i que el govern del poble, vila o ciutat sigui fruit del pacte que aglutini la pluralitat?

LA LLARGUÍSSIMA OMBRA DE L’ESTIRP

El llinatge, l’estirp, venir d’on véns, influeix, gairebé decisivament, en tot el que un faci, deixi de fer o somniï de fer. Fins i tot, encara que siguis el cràpula de la família. Diguin el que diguin les lleis d’igualtat de gènere, tant si es refereixen a la igualtat davant la llei com a la igualtat d’oportunitats, no és igual dir-se Borbó que Garcia. Tanmateix, el principi de no discriminació és un dels pilars de la sagrada Constitució i un dels objectius del Tractat de Lisboa de la UE. I es refereix explícitament a garantir la igualtat de tracte legal, polític i social entre els individus, sigui quina sigui la seua nacionalitat, el seu sexe, la seua raça o origen ètnic, la seua religió o les seues conviccions, la discapacitat, l’edat o l’orientació sexual. Sigui quin sigui el to que el jutge Castro hagi utilitzat per acusar Cristina de Borbó i sigui quin sigui el criteri del fiscal Horrach per convertir-se en el seu advocat defensor, més enllà de la tírria que aquest hagi pogut anar congriant contra l’instructor, en el fons només hi ha una qüestió: la senyora Cristina de Borbó és qui és i la impartició de la justícia, que la fan els homes i les dones molt preparats i amb les atribucions corresponents, no pot, pobreta, exercir-se amb imparcialitat. No ha començat cap judici encara, que la justícia és incapaç de posar-se la bena i d’equilibrar els platets de la balança.

Sí, l’estirp, el llinatge, ser fill o filla de qui ets, importa i molt. Condiciona, predetermina, prefigura, prejutja, limita o emmotlla. A l’hora de jutjar d’acord amb els preceptes legals, però també a l’hora de seleccionar algú per ocupar un lloc de treball, un lloc de responsabilitat institucional, adquirir un determinat estatus social o adquirir la categoria d’artista. Com si un estigués cridat a ser el que ha estat escrit i dictat per la superioritat. Ni la democràcia, ni el cristianisme, ni el socialisme utòpic, ni el comunisme, ni l’anarquisme han pogut somoure el que és un determinisme genètic, social, psicològic i mental. Com han dit il·lustres clarividents és possible que només ens iguali la bogeria. Fins i tot la mort discrimina. El no-res, discrimina. És clar, parlar aleshores d’independència, d’equanimitat en relació amb els judicis i les accions humanes és tan retòric com dir que cada dia surt el sol per a tothom.

A PROPÒSIT DE LA CORONACIÓ

Quina feinada no se li gira al nou rei només fent bé la feina que li encomana la Constitució, en un moment en què quasi tot el que es cou al carrer entre la gent desborda la carta magna. I quina no li ha caigut a sobre si ha de fer cas al que li demana el president Mas, el president Urkullu, els partits d’esquerre, una silenciosa majoria del país que hi veu una oportunitat perquè canviïn moltes de les coses que no van de cap manera, i si vol ésser fidel al seu propi discurs de coronació. Sort que aquesta mena de declamacions tenen sempre un significat molt obert, poc precís, i per tant interpretable fins allà on es vulgui. Perquè, d’una altra manera, si esperem que Felip VI, demà passat, convoqui Rajoy i Mas a posar-se d’acord sobre les qüestions pendents entre Catalunya i Espanya, ja ho podem fer asseguts i sense rellotge. De moment hi ha fets molt més bàsics que el dia de la seua proclamació varen passar al seu voltant: es va prohibir manifestar-se a Madrid en contra de la monarquia i mostrar símbols republicans. És a dir, algú es va atrevir a violar escandalosament dos principis fonamentals, el de manifestació i el de llibertat d’expressió, recollits a la Constitució, que resulta ser la de tothom, cadascú amb la seua diversitat i particularitat. D’això, ni una ratlla als diaris!

Tot molt familiar. Alguna crítica per la vestimenta del rei. Algunes observacions molt educades sobre les absències familiars de primer ordre i sobre el petó compassiu de la reina mare al rei emèrit; comentaris sobre el posat reflectit en la mandíbula de sa majestat si indicava fermesa,resolució i alhora amabilitat, molt elogis de l’elegància dels vestits dels que anaven de civil, però res de res sobre la primor de la reina. I no és que parlem frívolament, perquè una excessiva magristor, ja se sap a què condueix. Quan ets rei o reina a una certa edat en què encara llueixes físicament s’ha d’anar molt en compte amb les aparences anatòmiques, perquè ets imitable. Sempre hi ha gent, dintre les seues possibilitats, disposada a fer el que el fa el rei o la reina. Bé, el que serà interessant de comprovar, els qui tinguin l’esperança de vida per veure-ho, és si serà un nou rei per a uns temps nous o si els nous temps decidiran noves formes de cap d’Estat. I un dubte que no ens ha aclarit ningú: el discurs del rei el va supervisar Rajoy?

EL QUE HAVIA DE PASSAR

El que havia de passar a cal PSC ja ha passat. Navarro ha plegat, molt bé, però ara ve el més difícil o, si ho volen, el més fàcil. Amb Navarro al capdavant, entre altres coses, s’ha anat demostrant que el PSC no ha fet cap servei al PSOE, com esperava Rubalcaba, perquè no només no li ha proporcionat cap vot decisiu per remuntar el partit apostant per la via federalista, sinó que el pacte PSC-PSOE en contra de qualsevol posicionament a favor del dret a decidir o, pitjor, de pactar el traspàs de la competència per fer-ho, ha conduït el PSC a ser la quarta força política al Parlament en la intenció de vot. I al seu esmicolament. Recompondre és dificilíssim, ara que campen tants reietons i tants barrets. El PSOE és un llast que només porta al fons de l’abisme. Els qui es postulen per liderar-lo no saben ni per on començar a apuntalar-lo. Podem i altres, si es presenten a les properes eleccions, se’l poden menjar pel centre i per l’esquerra. Només es pot reorientar. O sia, que el PSC assumeixi sense complexos el dret a decidir com un dels principis democràtics del poble per al qual vol equitat, progrés, benestar, cohesió social, igualtat d’oportunitats, etc., etc., tot el que percebíem, si més no, que el definia, a Catalunya, en l’època fundacional de la transició.

Ara la preocupació que pesa entre els dissidents i els que han conduït la nau del PSC fins aquí, és que la crisi no es tanqui en fals. Estaria bé que, mirant endavant, el nou lideratge del PSC pensés seriosament en el dia després del nou de novembre, i en un hipotètic escenari d’eleccions plebiscitàries, i, encara més hipotèticament, en l’escenari d’una declaració unilateral d’independència. Perquè, quants anys haurien de passar per encarrilar una teòrica reforma constitucional que blindés Catalunya, per exemple, fiscalment i lingüística? ¿Quan el socialisme estarà en condicions d’obtenir una majoria per fer poder realitat la seua tercera via? Si l’alternativa al senyor Navarro no és algú que es proposi d’agafar el brau per les banyes en el tema nacional, que es plantegi una autèntica independència en relació amb el PSOE i una reforma creïble del model social i polític dominant, que ara mateix lideren ERC, IC-Verds, i fins i tot la CUP o Podem, ¿pot ser el PSC, algun dia, un partit que il·lusioni més enllà del seu municipalisme de rel baixllobregatina?

DESCONFIANCES

La majoria de les forces polítiques representades al Parlament estan a favor de l’exercici del dret a decidir, fins i tot una part molt important d’aquestes votarà sí a la independència de Catalunya. No està tan clar, en canvi, que aquestes mateixes forces estiguin d’acord a formar part de la Unió Europea ni que s’hagin plantejat amb claredat, llevat òbviament d’ERC, si la forma del nou estat català hauria de ser una república o una monarquia. Dic això perquè és xocant que, davant l’abdicació del rei Juan Carlos, a alguns partits del pacte a favor de la consulta se’ls hagi girat feina a prendre posicions davant la successió del primogènit. Quan sembla que tot està pensat i repensat, ves per on et surt un ciri trencat amb què no comptaves. Almenys, fins al dia d’avui, hem pogut saber, no massa nítidament però, quins d’aquests partits i altres d’àmbit espanyol, estan a favor de renovar la monarquia (constitucional!) i quins s’estimarien molt més una república. Un referèndum ho aclariria, és clar, però no pot ser i no convé perquè, ai mare de Déu de Montalbà, podria ser que tornéssim a viure un divuit de juliol!

Segurament no té res a veure amb el canvi de Rei, però mirin si han servit les eleccions el parlament europeu, que hem pogut saber també quins dels nous partits que han obtingut representació a Europa estan a favor de la independència catalana i quins no. Per exemple, Podem està d’acord que els catalans puguem votar el 9 de novembre, però res de secessió. Ve-t’ho aquí: així funciona l’esquerra alternativa. No sé si se n’adonen, però les dues o tres alternatives a l’estatuts quo que se’ns han presentat darrerament, el nou rei, Podem o l’autogestió model Can Vies del barri de Sants de Barcelona no trobo que creïn massa confiança entre amplis sectors de la ciutadania. De manera que, de moment, continuarem essent pessimistes sobre la recuperació econòmica, sobre l’existència d’alguna voluntat política espanyola per encaixar la “varietat” i la “pluralitat” i sobretot, sobretot, absolutament pessimistes sobre la veritat de l’amor que ens professen els líders dels partits majoritaris de l’anomenat bloc constitucionalista. Aquells que defensen la tesi que la convocatòria de la consulta ha influït en l’abdicació reial, de moment, només la intuïm en el sentit que està servint per crear més desconfiança encara.

A PROPÒSIT DE CAN VIES

La senyora De Luna dijous passat va oferir els serveis de la Guàrdia Civil per posar ordre al barri de Sants de Barcelona, suposo que per donar un cop de mà als Mossos, i de passada, per posar-los en evidència. No només per demostrar qui realment en sap més en la gestió de la guerrilla urbana, sinó, potser sense elaborar-ho, per destacar que només l’Estat, els Estats, tenen la propietat de la repressió. Els únics que poden, en democràcia o en dictadura, exercir la violència, tan si escau que cal imposar l’ordre i fer complir les lleis com per qualsevol altre motiu que es consideri pertorbador d’ interessos superiors. Ho ha dit gent molt qualificada: com que els catalans de l’època moderna tenim un sentit molt feble d’Estat, en qualsevol conflicte entre llei i legitimitat, entre autoritat i lliure albir, entre sistema i antisistema, el primer que fem és arremetre contra les institucions i la policia. Paradoxalment després resulta que, quan som convocats a les urnes, o bé guanya l’abstenció o bé els partits de sempre. No és menys cert, però, que la corrupció del Sistema, la sensació d’impunitat dels qui l’exerceixen o la perversió i la violació del drets fonamentals de ciutadania, han conduït ja no només a la desafecció de la política, sinó a l’organització de gent que presenta batalla i somou, de tant en tant, l’ordre establert i el violenta.

És probable que, vistos els resultats de les eleccions europees i enmig de l’estat generalitzat de corrupció, de cinisme dels poderosos i de la crisi econòmica que ho trasbalsa tot, les cambres legislatives de cara al futur s’omplin d’alternatius. Per bé que tres, quatre, cinc o sis diputats de la CUP i/o de Podemos encara seran molt pocs per a tant descontentament i tanta ràbia continguda. Em temo que el que no s’esdevindrà, ara per ara, malgrat que s’incendiïn barris sencers de tant en tant o es llencin còctels molòtov contra la policia durant una setmana, és que la massa de formigó armat del Sistema es desintegri per acció o reacció per deixar passar el comunitarisme, el col·lectivisme, l’assemblearisme, l’igualitarisme, el mutualisme, l’ecosocialisme o l’ecoanarquisme. Només que fos un toc d’alerta seriós que cal canviar la manera de fer política, els instruments per exercir la democràcia i la llibertat i eliminar les castes extractives, ja fóra molt.

LA LOGÍSTICA ELECTORAL

Mentre ja tindrem temps d’analitzar els resultats europeus i les possibilitats d’extrapolar-los a la realitat estatal i catalana, de moment cal celebrar que la logística per a la consulta del dia 9 de novembre ja està pràcticament a punt. La vicepresidenta Joana Ortega ens ha dit que s’està ultimant la ubicació dels locals, la fixació dels horaris, el model de paperetes i ens ha mostrat com seran les urnes: de cartró, d’un disseny modern, manejables, plegables, funcionals, molt barates –dos euros cadascuna enfront dels trenta-cinc que costen les de plàstic-, i elaborades a Lleida -tot un honor- pel CIRE (Centre d’Iniciatives per a la Reinserció). Sabem, també, que dels 947 municipis catalans als quals s’ha sol·licitat la col·laboració en la preparació d’un dels esdeveniments més importants de la història de la democràcia peninsular, fins al dia 22 de maig hi han contestat afirmativament 411 i que l’havien rebutjada explícitament ajuntaments socialistes com Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Sant Adrià del Besòs, Sabadell, Terrassa o Sant Boi. Per als qui temem d’anar votar, perquè no volen incórrer en il·legalitats, han de saber que, molt probablement tot just després de la Diada, el Parlament aprovarà la llei de consultes no referendàries, a l’empara de l’article 122 de l’Estatut vigent. Per tant, tranquils.

De manera que mentre, ja dic, anem elaborant si el president Mas ha quedat interpel·lat d’alguna manera pels recents resultats electorals, sense oblidar que els vots europeus a ERC, a CiU i a ICV, sumen a favor de la celebració de la consulta, podem dir que tot està gairebé a punt per tornar a votar d’aquí a cinc mesos i mig. Hem de suposar, altrament, que els qui han d’evitar-ho tampoc dormen a la palla. I que, posats a pensar en un escenari de màxima eficàcia, el govern de l’Estat ja té preparada la demanda al Constitucional. Tanta preparació en un país en què semblava que tot era pura improvisació és un exemple de maduresa i de seriositat! Que tot estigui preparat per posar a prova la capacitat democràtica del sistema és sincerament impressionant. Ara, però, caldrà sondejar, testejar de tant en tant, si ho estem els ciutadans. La hipòtesi dels que no volen, precisament, és que ens desinflem, que ens cansem, i que, al final, com fills pròdigs, ens deixarem perdonar els pecats pel pare Estat misericordiós.