L’ENQUESTA

El darrer baròmetre del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) ha vingut a dir, evidentment entre altres coses favorables al procés, que el sobiranismem si hi hagués eleccions, estaria a un pas de perdre la majoria absoluta, i que el suport a la independència és més minoritari que mai. Els unionistes més optimistes auguren que en el proper sondeig, posem que a les portes de les vacances d’estiu, les dades encara seran més desfavorables per als independentistes perquè faran tanta por que els indecisos se’ls faran seus. Vist això, ara que cada dia sembla més clar, segons les enquestes, que el no a la independència s’imposarà en el referèndum, gosaria a dir que s’acabarà arbitrant una fórmula perquè es pugui votar. Com se sol dir amb tota lògica, si juguem és per guanyar. La realitat és que des que vam començar aquesta aventura, aquesta odissea, diguem-ho així, pensàvem que, fent-ho bé, aportant-hi raons convincents de tota mena i exhibint els greuges històrics amb l’Estat, l’eixamplament de la massa independentista seria inapel·lable. Comptàvem sí amb totes les argúcies del govern i de l’aparat de l’Estat per fer-la descarrilar, però no amb les pedrotes pel camí (o per la mar) del suposat tres per cent ni amb els histèrics que ho voldrien fer esclatar tot, ja. Ni, diguem-ho tot, amb el límit de les forces dels que tiren del carro.

S’ha raonat que si Rajoy, l’altre dia, hagués promès que s’invertirien a Catalunya, no 5.000 milions en una eternitat, sinó 15.000 el mes vinent, el temps de fer el tràmit administratiu, el resultat de l’enquesta del CEO del mes en què haguessin arribat els euros, hauria reflectit el fiasco absolut dels proindependentistes. Certament, sembla estrany que l’Estat, encara que s’enfadessin totes les altres autonomies, no hagi utilitzat l’argument empíric de la pela és la pela (no la misèria del peix al cove) per desactivar el secessionisme. No és primordial la unitat d’Espanya? Ja ho sé que per a l’Estat la qüestió catalana és una qüestió d’orgull, d’honor i d’allonses, però el que és cert és que la massa independentista es va eixamplar quan es van fer els números i, entre altres, hom es va adonar que ho teníem tot hipotecat pel càstig sistemàtic de la Moncloa. Ara, però, també sabem que els que som no passem de la meitat i que els que no saben ni contesten, un trenta per cent?, no diuen ni diran mai res.

LA CULPA

No n’hi prou a identificar el culpable de la violència que avinagra, cada dia, el nostre món, els nostres carrers, el nostres veïnatge. La que es produeix contra les dones, contra els menors, contra els migrants o els refugiats. Contra els pobres o contra l’altre per no ser ni pensar com nosaltres. Contra els opositors a Putin o a Erdogan i Trump. La violència que espetega pels carrers de Londres, Brussel·les, París, Niça o pel que resta de les ciutats arrasades de Síria, Afganistan, Iraq o allà on sigui. No apuntem prou bé, no matisem, no aprofundim, quan individualitzem el terrorista o la banda criminal, o fins i tot quan ampliem el focus i identifiquem el mal en els idearis perversos dels partits d’extrema dreta. No ho fem, perquè és probable que una mica ens tocaria el rebre a tots plegats. Mai no he arribat a comprendre per què societats cultes, on tothom ha rebut l’escolarització bàsica, amb rendes de benestar i de confort ben repartides equitativament, amb sistemes de llibertats consolidats i de protecció de drets individuals garantits per cartes magnes inviolables, un mal dia tomben cap a la violència? Per què hi ha tants ciutadans de Polònia, de França, de Bèlgica, d’Holanda, d’Àustria, que es deixen seduir per la demagògia dels il·luminats de sempre, aquells que han acabat conduint als desastres civils més sagnants i execrables?

La idea de la Unió Europea es va consolidar, entre altres raons, per forjar també una gran aliança moral que basés la governança dels països signants d’ aquell pacte en els valors de la democràcia. I superades les ferides de la segona guerra mundial, amb la reunificació d’Alemanya i el desmembrament de la URSS, sobre el paper tot feia pensar que els principis fundacionals de la germandat havia de durar una per sempre. Doncs no. No perquè simplement, abans de les crisis recents, existien els altres. I aquests, russos i xinesos, palestins i israelians i les dictadures dels països àrabs pobres i rics, no entraven en cap pla estratègic, més enllà dels contractes econòmics extractius absolutament interessats. Qui en té la culpa de la guerra de Síria? Qui en té la culpa de la vergonya de Palestina? Qui fabrica i ven les armes que utilitzen els senyors de la guerra, santa o laica? Si mai hi ha un nou procés de Nuremburg no serà contra els oficials que manen la tropa, sinó contra tota la tropa.

ELS HEROIS

De passar de viure pobrament a fer-ho opulentment, si en tens l’oportunitat, no costa gens. Per poc que siguis curiós i tinguis un certs dots d’imitació, fins i tot pots passar per un ric de tota la vida. Ara bé, al revés, de ric a pobre, és molt difícil. Tant, que escauria anomenar-ho una heroïcitat. Segons una de les accepcions del diccionari, un heroi és aquella persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. De tenir a no tenir, no solament perds capacitat d’adquirir a regna solta el que et dona plaer o et procura felicitat, sinó que sols perdre els amics, els parents, els simpatitzants i tota la tropa d’afalagadors. Normalment el perdedor, ho perd tot béns materials, béns morals i qualsevol credibilitat intel·lectual. Tinc entre les mans un dels llibres que van captivar, entre altres, Pere Coromines i Joan Maragall, d’un tal Thomas Carlyle, titulat precisament Los heroes, editat el 1907 Barcelona, i traduït per Pedro Umbert. Un llibret que analitza el perquè del culte als herois i el concepte d’heroic en la història. I hi diu: existeix un deure sempitern, constant en els nostres temps, com en el passat, com en totes les èpoques: el deure de ser valents. El primer deure de l’home és i ha de ser sempre dominar i subjugar la por. És evident que en Carlyle ressonen idees de Schopenhauer i de Nietzsche. Valents, perquè, seguint Schopenhauer, és amb la voluntat de viure que comprenem que la realitat és una il·lusió i la vida essencialment, dolor.

La situació política que es viu a l’entorn de la determinació de fer practicable el dret a decidir, ja està generant els primers herois carlyleians del nostre temps. La maquinària implacable de la llei, governada d’ofici i a instàncies, per la fiscalia, no té aturador, i piconarà qualsevol protagonista que intenti desobeir els mandats primordials de l’Estat de dret. Mas, Ortega, Rigau, l’ANC i Òmnium, per més recorregut que tingui la seua causa judicial, ja han experimentat en la seua pròpia pell de quina naturalesa estan fets els herois. A la llista, n’hi ha uns quants més, de candidats nomenats. La pregunta és: qui més està disposat a coronar-se amb els llorers de l’heroïcitat? I no ens referim a l’heroi discret de la quotidianitat que abnegadament es dedica als altres, o al poeta preclar i profètic que ens consola davant els impossibles.

Presentació del nou llibre de poemes "Aigua, ànima" a Lleida

Hi esteu tots/es invitats/des. Us hi espero!

Podeu comprar-lo a Pagès editors www.pageseditors.cat
SaveSave

EN UN ATZUCAC?

¿Faran estralls en les files independentistes les sentències condemnatòries dels que han estat jutjats per posar les urnes aquell 9N? Hi ha haurà pressa per convocar el referèndum, abans que caigui una plaga del cel que immobilitzi el cos social secessionista, i s’hi instal·li la por de les conseqüències d’una derrota? ¿La condemnació de tot el govern i ves a saber de quins altres, servirà d’alguna cosa més que per testimoniar arreu la humiliació d’una part sensible del poble de Catalunya? Si, en canvi, els jutges sentenciessin a favor de Mas, i la resta, ¿seria l’excusa perfecta per allargar la legislatura més enllà del setembre pel pur pragmatisme de demostrar la capacitat del govern que pot atendre perfectament el dia a dia i fer més grans coses enllà del referèndum? Interessa al PdeCat liquidar la legislatura d’aquí a no res, assetjat per presumpcions de corrupció, per operacions de demolició al més alt nivell, per judicis que asseuen al banc dels acusats antics seus prohoms i minimitzat per les intencions de vot? I si fem ucronia, podria governar en solitari amb el suport puntual d’alguns altres grups sense llençar-ho tot per la borda? Podria governar sentint que la militància i els simpatitzants dubten, estan cansats i endevinen atzucacs?

Com sigui, qui més hi haurà perdut més en aquesta noble aventura independentista serà el PdeCAT. Dubto que hi hagi cap formació política que pugui suportar tants embats alhora com ho fa està fent aquest partit, durant tant de temps i amb tanta mala bava. I possiblement no hi ha hagut al llarg de la història de Catalunya una formació política que hagi estat acusada al mateix temps de corrupció, de desobediència, de prevaricació, de malversació, de promotora de la secessió, de colpista, de mentidera, d’apropiadora del país, de portar-lo a la ruïna. No és l’Estat només que vol destruir el PdeCAT, com diu Mas, sinó que s’hi ha conjugat, per activa o per passiva, i per perifràstica com diu la senyora Chacón, tots els partits del Parlament, probablement totes les institucions de l’Estat, una part important de la premsa catalana i espanyola, i, diguem-ho sense embuts, una minoria d’antics militants de CdC. Ara, per salvar-te d’una condemna segura o per ajudar la filla que també s’asseu al banc dels acusats, només cal esbombar que vas contribuir a finançar il·legalment Convergència.

SOBRE EL GAUDI

Gaudi vol dir satisfacció, sentiment de plaer, d’alegria per tenir una cosa, per haver aconseguit un objectiu, una meta, un benefici, per haver-se reconciliat amb els fantasmes que a un l’han perseguit molt temps, o per haver estat seduït per la bellesa, l’harmonia dels elements i les seues formes, textures, volums i colors, per haver aconseguit l’embadaliment davant la mística dels paisatges, dels tarannàs i actituds de les persones o dels animals. En fi, ja ens entenem. El que vull dir és que hi ha un quants milions de persones a Catalunya (i possiblement uns quants milions de solidaris al món) que, tal com adverteix l’Estat espanyol, possiblement no podran veure mai acomplerta la il·lusió de la seua vida de festejar que el seu país s’hagi convertit en un Estat independent. Si es tractés d’una aspiració metafísica, els especialistes en aquesta matèria farien mans i mànigues perquè comprenguéssim la naturalesa inassolible en aquest món dels nostres desigs. Se’ns podria raonar com és d’impossible demanar la lluna en un cove. Però tractant-se de coses d’aquest món, en què tot es pot ajustar d’alguna manera o altra a la voluntat de les persones, per què els uns, els unionistes, sempre disposen del sentiment de guany, de victòria, d’acompliment, de complaença, que tenen la raó, i els altres, els defensors de la independència no?

¿És que els altres, els anomenats separatistes, estan condemnats a la frustració eterna perquè confonen el dret al gaudi amb el capritx o el caprici? És a dir, amb una fantasia irrealitzable que naturalment no es pot acordar amb les regles establertes i les convencions ordinàries, perquè és impulsiva, irreflexiva, irraonable? Fins i tot deixant de banda la cèlebre definició d’O. Wilde en què afirmava que un caprici es diferencia d’una gran passió perquè el capritx dura tota la vida, fins i tot considerant la consistència de les raons dels uns, els unionistes, ¿per què no és probable que un dia Espanya deixi de posseir Ceuta i Melilla, com en el seu dia va perdre Flandes, les comarques del Rosselló, una part de la Cerdanya, el Vallespir, el Conflent, i el Capcir, i Cuba i les Filipines, i etc.? Ho preveia la monarquia o la Carta Magna d’aquells temps? És que era més mal·leable la unitat d’Espanya? Eren uns fantasiosos els flamencs, els cubans, els veneçolans, els xilens, els argentins o peruans?

L’ESTAT

Per què vols un Estat? Doncs, perquè un Estat està per damunt de tot, més enllà del Bé i del Mal, fins i tot de persones. I òbviament de la seua Carta Magna, si és que en té. I faci el que faci amb la seua gent, amb les seues institucions, normalment els altres Estats el deixen fer, mentre no els toqui les fronteres o no els amenaci bèl·licament. Perquè un Estat, doncs, sigui considerat com a tal entre els seus consemblants, és bàsic que els altres Estats li’n reconeguin les propietats d’estatalitat, les quals podríem resumir, segons els teòrics del tema, en: capacitat d’obtenir el reconeixement d'altres Estats. Capacitat d'institucionalitzar la seva autoritat: i de crear les estructures professionals de control fiscal, jurídic, policial, educatiu, etc. I capacitat de creació d’una identitat col·lectiva, a base de símbols, icones, tòtems i tabús, que generin sentiments de pertinença i d’identificació comuna com les banderes, els himnes, els patrons, les festes i les diades. Els caps d’Estat i els presidents dels Estats són els màxims representants d’aquest constructe, el qual, i això és molt important, està per sobre de qualsevol ideologia, partit polític i forma de govern.

Posem uns exemples. Un: es dona el cas, de tant en tant, que el govern del PP incompleix presumiblement sentències del Tribunal Constitucional, i la fiscalia no s’hi querella ni és denunciat per cap partit estatal. Per què? Probablement, perquè el govern és el govern legítim de l’Estat i com que l’Estat i la seua estatalitat tenen les seus raons superiors, són immunes, i per tant no es poden jutjar. Dos: en nom de l’Estat s’ha demostrat que pots organitzar un GAL o una activitat presumptament conspiradora, anomenada Operación Cataluña, per dinamitar el procés secessionista, i no passa res. Bé, a la millor, una comissió d’Investigació al congrés, per a gaudi de la premsa sensacionalista, i reparació moral dels perjudicats. Per què? Perquè la raó d’Estat és superior a qualsevol norma, dret o excepció. Tres: la sentència del cas Nóos ha absolt la germana del Rei. Per què? Doncs, ras i curt, perquè no coneixia que el seu marit delinquís. És a dir, la filla del cap d’Estat emèrit no pot delinquir ni conèixer delicte, perquè és substància de l’Estat i les accions dels subjectes de l’Estat es justifiquen a si mateixes. Un altre dia ja parlarem de democràcia.