LES NOTÍCIES OBLIDADES

A part de les notícies de cada minut sobre l’evolució de la Covid-19 i dels resultats de les eleccions nord-americanes, per què se’ns ha deixat d’informar sobre la guerra de Síria? Ja s’ha acabat? I del conflicte tot just iniciat fa unes setmanes a Nagorno-Karabaj? És que ja no arriben pasteres a les costes gregues, o ningú salta les tanques de Ceuta i Melilla? I els camps de refugiats? Què fa el rei emèrit? Encara és a Dubai? O era als Emirats? I el Papa emèrit, Benet XVI? Nicolás Maduro encara és president de Veneçuela? Què se n’ha fet del president interí Juan Guaiadó? Hi ha hagut elecció, enguany, de miss món? I de miss Espanya? O això ja no es fa? ¿És alguna indirecta, en la situació pandèmica en què vivim, la publicació d’un breu explicant-nos que hi ha milions de planetes habitables dellà de les nostres possibilitats d’arribar-hi algun dia segons el nostre sistema de comptar el temps? ¿Ja s’han extingit els focs espectaculars que es van propagar per les valls de Nape i Sonora a Califòrnia, entre finals de setembre i primers d’octubre? Ja han tornat a operar Marc Márquez? Encara podem parlar de comunitat rohingya, després de la neteja ètnica practicada per les autoritats birmanes? Queda algun hondureny a Hondures, el país més oblidat del món, on la fam, la misèria, la corrupció, campen a l’ample.

El Grup de Periodistes Ramon Barnils i Pol·len edicions, amb suports i col·laboracions importants, publiquen un anuari dels silencia mediàtics que és tot un exemple de la manipula de la informació segons l’arbitri dels grups editorials controlats sovint per les elits financeres, les quals al seu torn imposen el relat dels partits polítics. Repassant aquests anuaris, que, per cert, suposo que són lectures obligatoris als estudis de Periodisme, t’adones com els mitjans de comunicació no solament discriminen què és important o no per al coneixement de la gent, sinó què eliminen o implementen dels fets de la realitat segons el interessos els cercles de poder i de control. És clar que no diem res que no se sàpiga, però és fins i tot divertit veure què és el s’ha silenciat i per què. O, al revés, observem com notícies de les quimbambes de sobte prenen un relleu desmesurat, sobretot quan cal tapar bretolades d’algun miserable nostrat. Fins i tot les fake news s’han convertit oportunitat de negoci per a combatre-les.

LA INDÚSTRIA POLÍTICA

Afirma el professor Gay de Liébana que la indústria política a Espanya consumeix prop de 25,000 milions d’euros a l’any. Tot seguit m’he imaginat una fàbrica colossal de polítics implantada a tots els racons de l’Estat, amb petites delegacions a l’estranger, la principal dedicació de la qual fo produir alegrement grans pèrdues i obtenir uns beneficis tan fantasiosos i eteris que pràcticament fos impossible d’avaluar-los. És evident que nomenar indústria a aquest malbaratament és una ironia sensacional. Suposo que l’economista haurà fet els números comptant principalment la despesa que generen els sous dels càrrecs electes, més assessors i comissionats de la megaestructura institucional de l’Estat, el capítol 1 dels pressupostos, més els de la seua logística, allò que correspondria al capítol 2, despeses corrents en béns i serveis. I que haurà omès a posta els costos socials derivats o les anomenades externalitats negatives de la producció d’aquesta indústria tan singular. Els qui defensen la magnitud estratosfèrica del sistema politicoadministratiu d’Espanya, argumenten que aquesta maquinària durant molts anys ha funcionat com a dic de contenció de l’atur. Tota aquest personal poc o molt ha cotitzat a la seguretat social i ha representat un percentatge significatiu del consumidor del nostre sistema de mercat. Per tant, aquesta indústria de funcionaris eventuals, és a dir, càrrecs polítics i assimilats, ha produït un dels aliments de qualitat del sector de béns i serveis. Però una cosa porta a l’altra, a més institucions i més òrgans, més funcionaris de carrera. Per exemplificar-ho: el cas de Mérida que amb uns 60.000 habitants, capital de la Comuniad Autónoma d’Extremadura, segons El Periódico de la Comunitat, té un funcionari municipal per a cada 65 habitants. I ara sumin-hi els autonòmics!

Ara, per copsar l’abast real de la frase antològica de Gay de Liébana, Catalunya és possiblement el paradigma d’aquesta indústria (de la) política. Fixin-se: per governar set milions i mig d’habitants (de fet, uns quants més), es veu que necessitem: una Generalitat, 947 municipis, quatre Diputacions, 42 comarques, vuit vegueries, una delegació del govern de Madrid, i quatre subdelegacions, i tota aquesta massa amb les respectives oficines, serveis i representants més o menys escampats per tota la geografia catalana. Amén.

CAMÍ DE LA LLUM

Un poema adient (em sembla) en vigília de Tots Sants.

El cos ja s’encamina d’esme

pel viarany que fa la llum

cap a la pàtria de l’Hades.

La ment que et mira entre el brancam

dels roures altius de la plaça,

s’encanta de la resistència

que encara té el teu embaràs.

Ja fa algun temps que el vell Tirèsies

va posant fites pel boscatge

perquè no et costi trobar sendes

on enterrar-te entre pinassa.

NOMÉS PENSAR i SENTIR EN LA INTIMITAT

Ja ho hem dit manta vegades, la democràcia espanyola et permet, segons interpreten les altes instàncies judicials, que siguis independentista de cor i de pensament. Fins i tot que te’n proclamis per escrit, com és el cas dels idearis dels partits que se’n diuen. Però que en dedueixis o portis a terme alguna acció concreta, això no. Es considerà que s’han traspassat els límits legals. I especialment es delinquirà quan el Parlament n’articuli alguna mena de debat i n’aprovi alguna proposició. La recent sentència del TSJC condemnatòria dels membres de la mesa del Parlament per desobediència no és res més que la conseqüència de la mordassa que el TC havia imposat que en seu parlamentària es fes qualsevol insinuació o es prengués cap iniciativa que tingués a veure amb secessionisme. Segons els hermeneutes constitucionals al Parlament català es pot debatre pràcticament sobre tot allò que ens afecti en aquesta vida i l’altra. Excepte qualssevol altra que soni a independència o referèndum i similars. Precisament perquè pressuposa un atac a la unitat d’Espanya, insistim, el principi rector sobre el qual es basteix tota l’arquitectura mental, legal, psicològica, mitològica i biològica de l’espanyolitat. Un atac contra el tabú. I tabú segons els diccionaris és tant: la condició de les persones, les institucions i les coses a les quals no és lícit censurar ni tan sols mencionar. Com la interdicció sagrada sobre l´ús de certes coses o paraules o l’acompliment de certes accions.

Ara, el més desconcertant de la sentència és la contradicció que genera en relació amb la del TS contra Carme Forcadell, condemnada per sedició a 11 anys i mig de presó. Pel fet de ser la presidenta d’aquella Mesa? I els diputats que varen desobeir? El TS en tenia prou amb una cap de turc per a una sentència exemplaritzant? Si no hi ha un canvi radical en el tribunal que interpreta la Constitució, diguin el que diguin els actuals components de la Mesa, al Parlament autonòmic, cal concloure que: a) Si podrà parlar i debatre presumiblement de tot menys d’independència i allò que s’hi relacioni. b) Els programes dels partits polítics que contenen propostes relacionades amb la independència i república seran simples fantasies. I c) L’escarment als qui promoguin accions proindependència o similars serà sistèmic, contundent i exemplar.

LA VIDA

Un altre:

Al fons de tu mateix hi ha un filet de calostre,

els peücs de la joia, els absoluts sabers

que és com no saber res, i l’instint de perviure.

I té sentit la vida quan fem la descoberta

de tots els nostres altres, de les feres i els rius,

dels arbres i les aus, del que és incomprensible.

Quan ja no som capaços de fer cap més viatge 

sinó de tornar a ser simple pols de cometes.

LA POR

Afalagat per la invitació a participar en aquesta marató intencional de poesia, heus ací la d'avui dedicada a Carme Romia, especialment:

Quedem al bar per parlar-nos dels déus

que ens interroguen, ara que ens hem fet grans

i ens preocupen els mals que ens senyoregen

com si testessin la nostra experiència

i es malfiessin de les nostres creences.

Què hi feren els antics, els nostres pares?

Què fa la gent normal que esmorza i riu?

Que els diuen els seus déus, si algun en tenen?

Sabem prou bé que ens tenalla la por

que algú s’adoni dels nostres fingiments.

I tenim dubtes de si hem estat equànimes

o els típics egoistes que només donen

per l’interès d’un ridícul estatus.

Què et sembla, amic, ens jutjaran severs

els qui hem omès i els pòtols escarnits?

Tit Livi, el bàrman, que ens sent elucubrar,

sentencia: la por, senyors meus, sempre

està disposada 

a veure les coses 

pitjor del que són.

S’ha fet de nit i es l’hora dels espectres...

EL DELICTE D’ODI

Després de l’exhibició, una vegada més, de la simbologia nazi el dia de la Hispanidad, m’ha quedat clar que tota aquesta parafernàlia vergonyant algú deu assessorar els seus protagonistes que, mentre no apallissin ningú, quedarà dins el sac de la llibertat d’expressió. Com si el que manifesten fossin poemes d’amor, encara que sigui un amor sàdic i criminal. L’exhibició, doncs, de símbols que inciten el racisme i a tot el pitjor del món, no estan castigats pel codi penal espanyol. Tu pots anar carregat de creus gammades, empegar tants cartells com vulguis amb aquest arsenal ideològic, i cridar a favor de Hitler i els seus sequaços, i en principi no t’ha de passar res. Costa d’entendre que passi tot això, tenint en compte que l’article 510 del Codi Penal recull el delicte d’odi on queda palès que es castigarà els qui fomentin, promoguin o incitin directament o indirecta l’odi, l’hostilitat, la discriminació o la violència contra grups o persones determinades per motius religiosos, racistes, orientació o identitat sexual, etc. Un delicte castigat amb penes de presó, d’un a quatre anys, i una multa. Un article que desgrana tot allò que cal entendre per fomentar i promoure la discriminació, l’odi o la violència contra grups, associacions i persones. El problema, és que l’article es pot girar com un mitjó. En no especificar quines són les ideologies, els símbols, els emblemes, els llenguatges que promouen l’odi, tal com sí fan les lleis alemanyes, la norma fa l’efecte que tant pot emparar els feixistes i els nazis com els contraris.

I tenim que, atesa la prevalença constitucional del principi de la sacrosanta unitat d’Espanya, concepte sobre el qual se sustenta tota l’organicitat de l’espanyolitat, vomitar que el president Companys fou un assassí, podria no passar de considerar-se un malsonant exercici de llibertat d’expressió. I, al revés, penjar una pancarta amb el lema llibertat presos polítics sigui considerat un delicte d’odi, d’hostilitat a les institucions de l’Estat. Aquests dies hem pogut reviure el cas de Guillem Agulló, el xicot assassinat per un neonazi que fou condemnat a 14 anys de presó, en va complir quatre i al carrer per considerar, segons el tribunal, que l’homicidi s’havia produït en una simple baralla entre jovent. Recorden, en el Judici, allò de les mirades d’odi dels votants de l’1 d’octubre?