4 de novembre de 2020

LA INDÚSTRIA POLÍTICA

Afirma el professor Gay de Liébana que la indústria política a Espanya consumeix prop de 25,000 milions d’euros a l’any. Tot seguit m’he imaginat una fàbrica colossal de polítics implantada a tots els racons de l’Estat, amb petites delegacions a l’estranger, la principal dedicació de la qual fo produir alegrement grans pèrdues i obtenir uns beneficis tan fantasiosos i eteris que pràcticament fos impossible d’avaluar-los. És evident que nomenar indústria a aquest malbaratament és una ironia sensacional. Suposo que l’economista haurà fet els números comptant principalment la despesa que generen els sous dels càrrecs electes, més assessors i comissionats de la megaestructura institucional de l’Estat, el capítol 1 dels pressupostos, més els de la seua logística, allò que correspondria al capítol 2, despeses corrents en béns i serveis. I que haurà omès a posta els costos socials derivats o les anomenades externalitats negatives de la producció d’aquesta indústria tan singular. Els qui defensen la magnitud estratosfèrica del sistema politicoadministratiu d’Espanya, argumenten que aquesta maquinària durant molts anys ha funcionat com a dic de contenció de l’atur. Tota aquest personal poc o molt ha cotitzat a la seguretat social i ha representat un percentatge significatiu del consumidor del nostre sistema de mercat. Per tant, aquesta indústria de funcionaris eventuals, és a dir, càrrecs polítics i assimilats, ha produït un dels aliments de qualitat del sector de béns i serveis. Però una cosa porta a l’altra, a més institucions i més òrgans, més funcionaris de carrera. Per exemplificar-ho: el cas de Mérida que amb uns 60.000 habitants, capital de la Comuniad Autónoma d’Extremadura, segons El Periódico de la Comunitat, té un funcionari municipal per a cada 65 habitants. I ara sumin-hi els autonòmics!

Ara, per copsar l’abast real de la frase antològica de Gay de Liébana, Catalunya és possiblement el paradigma d’aquesta indústria (de la) política. Fixin-se: per governar set milions i mig d’habitants (de fet, uns quants més), es veu que necessitem: una Generalitat, 947 municipis, quatre Diputacions, 42 comarques, vuit vegueries, una delegació del govern de Madrid, i quatre subdelegacions, i tota aquesta massa amb les respectives oficines, serveis i representants més o menys escampats per tota la geografia catalana. Amén.

Cap comentari:

Publica un comentari