DISJUNTIVES

S’intuïa que la decisió entre confinament total o parcial depenia de la disjuntiva entre salvar el màxim de vides possibles o per contra posar el màxim de fre al desastre econòmic que es derivarà inevitablement de la pandèmia. Si s’evitava el confinament total ens conduïa irremissiblement a la saturació hospitalària i logística. Però si no s’ha evitat abans, és perquè si s’aturava totalment la maquinària productiva durant un temps indefinit, els qui fan números i pressupostos no s’imaginen, encara ara, si no és que el Banc Central Europeu o un sistema de bons comunitaris avancen els diners per pagar nòmines i impostos, com s’ompliran les arques de l’Estat perquè funcioni un mínim de benestar del que teníem més o menys tothom abans de la pandèmia. En poques paraules, com suggeria el vice-governador de Texas, Dan Patrick, la disjuntiva és: o mor la gent irremissiblement com si d’un acte de servei es tractés per salvar l’economia o salvem vides per damunt de tot, encara que l’economia derivi en una recessió, deflació o ruïna antològica. La qüestió així plantejada no deixa de ser un carreró sense sortida. Tanmateix jo em fixo en el que ha passat a la Xina. A la província de Hubei, origen del virus, d’on Wuhan és la capital, avui, a penes tres mesos després d’un confinament severíssim, ja hi tornen a funcionar pràcticament totes les cadenes de producció i els serveis. No sols això, si no que mig món demana ajut a la Xina. Allà, la cultura del comportament de la gent és molt diferent que en els pobles mediterranis. Allí sí que des que naixes ets un soldat al servei de l’Estat.

Com deia el general, això nostre és també una guerra. Però, com sap perfectament el militar i qualsevol que hagi estudiat història, a la guerra guanya qui té millors generals, millors oficials, millors soldats, millor armament, més esperit de lluita i capacitat de resistència, més talent estratègic, millors subministraments, i millor rereguarda. No és tracta de comparar quants morts s’han produït aplicant una estratègia o una altra, segons els països, sinó de valorar, encara que sigui imitant els altres i menjant-te l’orgull patri, el grau de disciplina social que tenim els ciutadans dels respectius països del món. Quan es confon disciplina social amb posar a prova el grau d’espanyolitat dels qui demanen el confinament total, tenim les perdre segur.

'DESMESURA D'AMOR' (2020, Pagès Editors)

Pròleg d'Elvira Siurana

Títol: DESMESURA D'AMOR
Autor: Borrell Figuera, Josep
ISBN: 978-84-1303-162-0
112 pàgines
Tapa rústica amb solapes
150 x 240 mm
Col·lecció: La Suda Nº 221
Data de publicació: Gener 2020

Veure primeres pàgines (pdf)

Els poemes de Josep Borrell impacten, són bells i punyents, són profunds. I quan diuen desesperança t’aboquen al fons d’un mateix. Són lúcids i la veritat massa sovint és dolorosa. Qualsevol d’aquests poemes, així que ens penetra en la consciència, ens desbarata de cop el discurs que elegantment hem desenvolupat, tant a les xerrades de cafè com a les cadires d’ateneus. Però l’amor de què parla el poeta també és desig. Desig del cos, també és sexe, també són els dits i els llavis i els ulls que omplen tot el poemari. I tanca el llibre com si ens invités a fer un retorn irònic a la més nua realitat. (Elvira Siurana)

40 poemes agrupats en dues parts i un epíleg que versen sobre l’irritant, abissal i tanàtic tema de l’amor. En conjunt, els versos d'aquest llibre expressen el desconcert entre la il·lusió i la desorientació, el dubte, el potser que tot allò que sabíem no era real. (Pagès Editors)

COMPRA ONLINE a pageseditors.cat

DE LA PANDÈMIA

Aquesta plaga vírica (ves que no sigui bíblica també) del Covid-19 posa un cop més de manifest la fragilitat de les nostres vides i la contingència i interinitat de tot allò amb què ens embolcallem, adornem, presumim, diferenciem i autentiquem. Si del confinament, de l’aïllament, de la distància almenys d’un metre entre l’un a l’altre en traiem alguna lliçó en traiem alguna lliçó, em deia una persona optimista l’altre dia, serà adonar-nos del valor que tenen les petites coses, els petits detalls en les nostres relacions personals, el fet tan simple i tan elemental de poder-nos moure lliurement per on sigui, de poder-nos tocar, abraçar, besar o encaixar les mans. Si d’aquesta pandèmia n’aprenem quelcom serà que, com em deia un altre utòpic, al món no serveixen de res les fronteres ni els límits territorials davant la naturalesa aèria, etèria, dels virus. Quan estàs vivint un mal son, millor tenir esperances i creure en un futur millor. Però la realitat, la història de la realitat del comportament humà és tota una altra. Les persones, quan han passat les maltempsades, solem oblidar amb una facilitat espantosa tot allò de bo que ens havíem promès que vetllaríem per sempre. I tornarem a fer com sempre: amar-nos, odiar-nos i ser-nos indiferents. I engruixir els arsenals d’armes de tota mena, també químiques naturalment, i matar-nos a pler però a pleret, no fos cas que col·lapsés la producció de munició.

I tornarem a ser tan savis i estúpids com sempre. Però el que sí que haurà servit el Covid-19 serà per posar en evidència una vegada més (i per a sempre) que Espanya és un territori únic (la pàtria és una!). Que qui realment mana, governa i té la clau per obrir i tancar totes les portes constitucionals, si escau, és el govern d’Espanya i totes les institucions que en depenen (la Justícia per descomptat). I se’ns ha recordat, anava a dir subliminarment paternalment, que les autonomies de fet no són res més que uns òrgans administratius que fan de corretja de transmissió, si molt convé, mitjançant el ordeno y mando dels reials decrets, del que decideix el Consejo de Ministros. Ara, el que realment ens salva és la solidaritat. I aquesta sortosament sí que no té fronteres ni banderes ni edats ni estatus ni horaris. Albert Camus deia: “No ens podem posar al costat dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la pateixen”.

INVIOLABILITAT

És impensable que els pares de la pàtria que varen confegir la democràtica Constitució espanyola atribuïssin al rei una potestat divina. I per tant que el cap de l’estat regi no es pogués equivocar mai, que no pogués patir casualment un trastorn mental transitori, o que tensionat per poders fàctics o temptat pels pecats capitals, sobretot l’avarícia (no hauria estat la primera vegada en la història dels reis d’Espanya), es comportés com un humà qualsevol. La Constitució diu del rei que és inviolable i no està subjecte a responsabilitats. I els diners que li assignen els pressupostos de l’Estat els distribueix com li plagui. Si el que diu la Constitució vol dir literalment que el rei pot fer el que li doni la gana i ningú li pot retraure res judicialment, estem davant d’una excepció radical a tot el contingut de la mateixa Constitució i una contradicció flagrant amb el que dicta l’article 14: “els espanyols són iguals davant la llei, sense que puguin prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. A no ser que, insistim, tingui un estatus diví (res estrany en l’origen i la història de les reialeses). Ergo, estaríem davant d’una contradictio in terminis, un oxímoron (com quan parlem de morts vivents), una incoherència d’una contrarietat tal que invalidaria de facto tota la Sacrosanta.

Però, filant una mica més prim i intentem salvar la paradoxa que la institució del Rei càpiga i no càpiga alhora dins la Constitució, hauríem d’entendre que la inviolabilitat de la Corona ho és en la mesura que exerceix de cap d’Estat. És a dir, en tant que fa les funcions que li atorga la mateixa Constitució. I és en aquest sentit que ningú podria retraure-li al Rei que procurés negocis com l’AVE a la Meca per a la indústria espanyola o que fes de mitjancer per a qualsevol altra transacció que afavorís l’Estat espanyol. Però una cosa és influir, propiciar, patrocinar, i una altra ser comissionista. La casa reial té un sou i pot distribuir-lo com vulgui, però lucrar-se a través de les seues funcions és una altra cosa. I col·locar els euros en paradisos fiscals un altra de pitjor. I aquestes pràctiques tampoc s’adiuen amb les divinitats. I el tema no està en si el monarca va repartir milions a les seues amigues. Això és rosa. El tema és el “negre”.

EL CARDENAL OMELLA

El nou president de la Conferència Episcopal Espanyola és un home de Déu i de la confiança del Papa. Un prelat, fill de Queretes a la comarca del Matarranya, que, com a bon pastor del seu ramat, estigué (i està) a favor que les 111 peces artístiques en litigi amb la Franja, que formen part de la col·lecció del Museu de Lleida, tornin a les parròquies que pertanyen al bisbat de Barbastre-Montsó. El cardenal de l’arquebisbat de Barcelona, emperò, que, en les coses que pertanyen al Cèsar, feu de mediador, la tardor de 2017, entre els governs català i espanyol. I que acaba d’expressar el seu ideal institucional en els termes ètics de fraternitat, de convivència, de voluntat de caminar junts. En fi que ens hem d’estimar més entre els espanyols. Si no fos perquè aquesta mena de proclames són com llençar desitjos al vent, en la mesura que només tenen sentit en el context sociopolític del conflicte, m’agradaria interpretar-les com un eco de la Pau i la Treva de Déu, que el bisbe Oliba, l’immens comte, bisbe i abat Oliba!, proclamà l’any 1027. Pau i Treva que, resumint, prohibia la guerra durant un temps determinat, en les situacions de violència establia el dret de refugi en l’interior dels temples i de les sagreres (un radi de trenta passes al voltant d'una església) i la protecció dels pagesos.

Com m’agradaria, cardenal, arquebisbes i bisbes catalans, que l’esperit de l’abat Oliva, el vostre germà en el Senyor i en la dignitat eclesial que ostenteu, orientés els vostres camins i la vostra pastoral! Que la Catalunya cristiana i tota altra que s’hi volgués acollir es convertís en un gran temple i sagrera que protegís la nostra voluntat de ser lliures, i fos l’àmbit on ens poguéssim alliberar dels qui neguen la nostra sobirania amb insults, humiliacions, difamacions i garrotades. Aquesta Pau i Treva perpètues, que ens permetés escollir l’amor i l’estimació de l’altre, sense que ens hi obligués cap altra llei que la del cor. Quants ponts no construiríem o reconstruiríem amb la protecció de la Pau i la Treva de Déu! Eren altres temps, certament, els del gran Oliva. Aquells de la fundació de Catalunya, del romànic, dels monestirs de Ripoll i de Montserrat. Però, vet aquí que per a molts de nosaltres aquells temps són encara els nostres. Sí, són aquells els que ens inspiren l’amor i la fraternitat de què parleu, mossèn.

Presentació del nou llibre de poemes 'Desmesura d'amor'

El proper dimarts 3 de març presentarem el nou llibre de poemes 'Desmesura d'amor' al Cafè del Teatre de Lleida a les 19:30 h.

Us hi esperem!

TAULA DE DIÀLEG

El punt de l’ordre del dia que subjaurà permanentment en la taula de diàleg bilateral i sobre el qual el govern espanyol basarà la sua proposta de resolució (ja esbossada en 40 punts de millora de l’autonomisme) és l pregunta retòrica de per què s’ha arribat on s’ha arribat. El que en diem fer una diagnosi. És a dir, per què una majoria de catalanes i catalans volen autodeterminar-se. Si la diagnosi es fa d’acord amb el mètode aristotèlic, atenent la substància, la quantitat, la qualitat i la relació amb l’Estat; i tenint present els condicionants temporals, actitudinals i passionals, la resposta (tot i que el govern de Madrid ja la té) tindrà un llarg recorregut. En la primera trobada de la setmana passada, les parts s’han dit el que ja tothom prevèiem que es dirien. Per tant, la diagnosi pròpiament dita encara no s’ha començat a fer, llevat de saber-se que uns i altres són als antípodes. Segons s’ha estipulat, hi haurà una reunió mensual. Fent càlculs optimistes, si la part catalana no s’adona de l’estratègia dilatòria, acordar una resposta consensuada podria durar una legislatura. Però tothom sap també que aprovats els pressupostos de Madrid i els de Catalunya, el MH President és probable que convoqui eleccions (forçat o no per la inhabilitació dictada pel TSJC i/o confirmada pel TS). I en conseqüència que la taula de diàleg es prengui uns mesos de vacances, i després ja veuríem en què quedaria tot plegat. I sobretot què hi diria la ciutadania, després de tant marejar la perdiu.

Tanmateix, seguim especulant. Si no hi ha convocatòria electoral i la taula de diàleg va fent via, després d’haver consensuat les causes de tot plegat i amb els pressupostos a la butxaca, quin seria el proper tema de debat? Si l’autodeterminació és un escull infranquejable, i la unitat pàtria igualment, de què podrien parlar els comissionats? Quina negociació obriria, amb seguretat jurídica, (volen dir, d’acord amb la Constitució?) la coalició de govern PSOE-Podemos? Proposaria que la qüestió catalana es dirimís amb un referèndum a tota Espanya, com s’havia suggerit sarcàsticament? Ni Canada ni Escòcia entren remotament en els plans de Madrid. Hipòtesis, de fet, que es resumeixen en una: qui dia passa, any empeny. I el temps per al president Sánchez és en principi un aliat, en canvi per als independentistes és el més gran adversari.