NO FAN EL QUE DEURIEN

Duran Lleida ha tornat a insistir al Congrés la necessitat urgent d’un pacte d’Estat per afrontar la crisi. El govern de Rajoy com que creu que fa molt bé les coses, està convençut que té la raó moral i la intel·lectual, i, sobretot, té majoria absolutíssima a la Cambra, no té cap interès a pactar res més que les seues propostes programàtiques, les seues lleis, els seus reglaments, les seues resolucions i les seues instruccions. El cas és que fins i tot el més curt de gambals ha arribat a la conclusió que la situació de l’Estat espanyol és d’una emergència total i que l’obediència cega dels dictats de Brussel·les, escrits i rubricats per la doctora Merkel i afins, no porta enlloc més que a la misèria, a la desafecció absoluta de la política, a la delinqüència per necessitat i a la violència contra un mateix i contra tot el que es posi per davant. El més preocupant és que la ciutadania ja no confia que el PSOE sigui l’alternança i, en conseqüència, que cap altra formació política per ella sola sàpiga què s’ha de fer o simplement tingui cap mena de força per canviar el rumb de les coses. És a dir, el més intrigant és que al carrer no hi ha altra majoria que una milionada de desencantats, d’indignats, de derrotats, d’aturats, de desnonats i també d’alternatius.

El mateix passa a Catalunya. El que no comprèn ningú, llevat dels practicants d’aquesta mena d’obsessió autística de dir-se què bons que som en contra de CiU, és que no s’hagi materialitzat un govern de concentració per fer allò que s’ha de fer de totes totes: canvis profunds en les regles de la política (llei electoral, definició d’una nova administració pública i de governança o un gran pacte estratègic per a la gestió de la independència, arribat el cas); fomalització de l’exercici del dret a decidir, i front comú en l’adopció de mesures anticrisi (almenys econòmiques, fiscals, socials, culturals i educatives). El que no comprèn ningú és que el pensament d’algun partit estigui ocupat a fer volar coloms de la mena de com s’ha de reformar la Constitució per encabir-hi un nou sistema de finançament autonòmic o com consagrar el federalisme, quan aquests mateixos són incapaços de plantejar res consistent per fer front al que preocupa en el dia a dia a la ciutadania i aspiren tan simplement a esdevenir els millors teòrics reformistes del mateix de sempre.

ELS HORITZONS LLUNYANS

Els triomfs del Barça són un incentiu per a la felicitat social i una vitamina que, en uns casos, simplement sosté i, en altres, estimula el procés popular de transició sobiranista nacional. Ho expliquen molt bé els manuals de psicologia del comportament de masses. Si guanya el Barça, sobretot l’equip de futbol, s’estimula l’optimisme de la gent. Fins i tot gosaria a dir que, si guanyés regularment, malgrat que ens hi acostuméssim, és a dir que ja no semblés que feia cap efecte, també seríem capaços d’afrontar el desastre de tenir entre nosaltres gairebé un milió d’aturats i, en el pitjor dels casos, arribaríem a suportar estoicament l’hecatombe que pogués representar la pèrdua del sí en la consulta sobre el nostre futur. De la mateixa manera, però al revés, passa si perd estrepitosament com va passar contra el Bayern, precisament un dels dies més assenyalats, juntament amb la Diada i la nit de Sant Joan, del calendari festiu i simbòlic de Catalunya. No és que aleshores entrem en un estat depressiu deplorable, sinó que tot és posat en dubte i fa l’efecte que s’acaba el món i nosaltres acabem triturats per la mola d’un apocalipsi espantós.

Tenim el miratge, segons s’ha escrit la història, que som un poble que ens hem redreçat després de totes les derrotes. Que, malgrat les maltempsades, sempre ens acabem reviscolant. Que, a pesar de tot, potser sí, com deia l’estrafolari filòsof F. Pujols, arribarà un dia que pel sol fet de ser catalans, quan anirem pel món, ho tindrem tot pagat. La realitat, tanmateix, és que a hores d’ara només hem sentit una sola i tímida veu que confia que el Barça és capaç de remuntar i passar a la final. On és la confiança en nosaltres mateixos, en aquella espècie de sort d’estar en mans de déus miraculosos o d’àngels de la guarda? Què se n’ha fet de la tenacitat, de l’urc, de la perícia, de la rauxa, de la capacitat providencial de refer-nos i de reivindicar-nos? Mare de Déu del Socós, què se n’ha fet d’aquell poble que em varen ensenyar a estimar, a respectar, a admirar i a imitar? On són, o tempora!, o mores!, la sang i la valentia d’aquells almogàvers, catalans de naixença, d’assimilació o d’integració, vencedors en mil batalles, en terres ignotes, tant se val on havien de fer la feina en nom del nostre comte-rei, on no hi havia ningú ni cap clam, ni un, que els animés a la victòria?

I AVUI TAMBÉ

La festa del llibre, de la lectura i de les roses, la celebració dels besos amb les paraules dels llibres que ja són a la boca; la festa de la boca que és plena del perfum de pètals, pistils, pol·len i mel, continua avui i demà i l’altre i cada dia de cada dia. Salivats i mastegats, llibres i flors, amb les històries d’uns altres que són com nosaltres, i els tanins dels vins dels poetes que prediuen el futur així que parlen d’ara mateix i dels misteris de la vida, que encara és el llibre més interessant. Sí, avui continua la festa del llibre i de les flors, i demà i l’altre, perquè llegir i conèixer-nos en el mirall dels llibres i de les carícies és com tornar a néixer cada dia amb algunes seguretats, i a experimentar que la memòria i el record del que hem estat i ha estat la humanitat són els antídots contra l’abisme del tedi, el nihilisme i l’abandó a la mort que espera que deixem de llegir i d’estimar per sempre. Festa de la lectura, encara que no siguin temps per festejar res més que la memòria, la imaginació i la meravella, paradisos i viatges siderals, i l’esperança. I esperar que mineralitzin les angoixes i els neguits en les comissures dels llavis i els plecs dels ulls.

I rellegim quan hem oblidat alguna cosa del que hem estat o fet. Celebrem de llegir encara que sigui allò que no hauríem de llegir, perquè, com deia O. Wilde, és possible que s’hi trobi la meitat de la cultura. Llegim els ulls i els llavis, les mans i les distàncies entre els interlocutors, i els gestos de les mans i el to de la veu, i la color de la cara. Llegim solius, en veu alta, en grup, llegim al vent, ens adormim llegint i adormim els nens que viatgen per la història que els llegíem. I els llibres són uns amics que ens escalfen, agombolen, acompanyen, o els millors enemics que ens interpel·len. Sí, llegir per sentir, per conèixer, per entendre, per pensar, per ser prudents, per relativitzar, per contrastar, per confirmar o canviar d’opinió. Però també llegim per no pensar, per oblidar, per desaprendre, per callar. Celebrem-ho, si us plau, una vegada i una altra, sense parar. I si pot ser sense rànquings o almenys només el que indiqui que el llibre en català i ponentí i pirinenc guanyen la partida. I elogiant els impressors, els editors, les llibreries, les biblioteques, els grups de lectura, els contadors de contes i els rapsodes.

DARRERA AQUESTA PORTA VISC, PERÒ NO SÉ SI EN PUC DIR VIDA (Salvador Espriu)

No, a la llengua vehicular i pròpia, no al pacte fiscal, no a la consulta, no al model comercial, no a les oficines de representació a l’estranger, no a l’Estatut, no a res que representi cap diferència de l’espanyolitat que, segons els evangelis i tots els llibres sagrats, diuen consagra la Constitució. Hi haurà algun dia, no gaire llunyà, que per dir el que dic trucarà algú a la meua porta part de l’Estat constitucional i m’obligarà a anar a la comissaria per llegir-me la cartilla i posar-me a disposició d’un tribunal d’Ordre Públic? No n’hi ha prou, ja? Quosque tandem abutere patientia nostra? La paciència és la mare de la ciència? És veritat que assegut pacientment al costat del riu, veuràs passar surant el cadàver del teu enemic? Se’n pot dir vida, del no a tot? La paciència és bona, sàvia, però cansa. És molt pesat haver de lluitar sempre contra el mateix i, sigui com sigui, amb totes les variacions possibles, sempre et topis amb els mateixos murs, les mateixes portes closes. La paciència té un límit. I les ganes, els desigs, les voluntats de viure una vida pròpia, adulta, sense la mà, el bastó i l’amenaça del pare són més poderoses que mai. Si recordessin com varen travessar els turcs les muralles de Constantinoble, entendrien què vol dir tenacitat i resolució.

No, no és això, companys! I com diuen alguns, més cremats que un servidor, ja no s’hi valen ni les concessions del pagament del que se’ns deu segons l’addicional tercera de l’Estatut ni que ens elevin el coeficient de dèficit per al proper pressupost ni que ens passegin en un dels millors creuers per la Rivière. Al final, no és ni una qüestió econòmica ni ideològica ni política, sinó una necessitat vital, psicològica, entranyable, cordial. De, seguint el raonament d’Espriu, poder obrir la porta, de tombar la porta, i respirar aire fresc i deixar d’haver de donar més explicacions, de justificar-nos, de fer-nos els herois. O de sentir, en alguns casos, mare de déu de la Cabeça!, fins i tot, una mena d’autoodi esquizoide destructiu, anorreador. Quan érem ingenus, tendrals, fins i tot havíem cregut que, amb el PSOE en el poder, els catalans faríem grans passos cap al reconeixement de la nostra nació. No solament no vàrem fer ni uns miserables centímetres, sinó que vàrem recular, fins a l’origen del pecat original.

EMERGÈNCIA

Encara hi ha molts ciutadans que, quan el president Mas alerta que la Generalitat està al caire del col·lapse econòmic, que es viu en estat d’emergència, que s’està intervingut per terra, mar i aire, pensen que és pura retòrica, que fa teatre o que mira de justificar, amb una dramatúrgia apocalíptica, les garrotades que “mos fotran”, tal com canta el garrotín, en els propers pressupostos. El més greu, però, és l’actitud d’alguns partits de l’oposició, que, tot i tenir informació de primera mà de la magnitud de la tragèdia de les finances autonòmiques, només pensen a rendibilitzar electoralment el discurs antiretallades i una crítica contundent, sense matisos ni pal·liatius, al govern de CiU. Encara es presentessin com els salvadors de la pàtria, els podries dir, doncs, aquí ho teniu i traieu-nos del pou si tant en sabeu. Tanmateix, no és així, si no que l’estratègia és simplement demagògica. Exhibeixen el seu purisme ideològic com l’única natura política incontaminada i immaculada, disparen cínicament contra un govern que té una mínima capacitat de maniobra i s’atorguen la veu del descontentament, de la indignació i dels miserables.

Vet-ho aquí, ideologia i demagògia són dos conceptes que, precisament, els vàrem a prendre a valorar en el sentit contemporani que tenen gràcies al pensament del pare del marxisme. Quines paradoxes, mare de Déu de les Sogues! Només cal llegir la premsa seriosa estrangera, per exemple el Times del dissabte per saber que, quan el president Mas diu el que diu, és perquè en aquests moments, “Catalunya és una bomba de rellotgeria més perillosa que Xipre”. Quan Mas proposa que els partits de la cambra catalana que tenen entre els seus compromisos la consulta popular s’impliquin en el govern i assumeixin de compartir sang, suor i llàgrimes, si més no per la part de responsabilitat que varen tenir en la generació del dèficit astronòmic de la Generalitat, i observes quina és la seua resposta, les filigranes que han de fer per justificar les condicions o les seues negatives, no et deprimeixes i t’estires els cabells desesperat per la ceguesa històrica que demostra la nostra classe política, perquè ja tens una edat i encara creus en Darwin i, sobretot, en una certa maduresa de la societat, que avança, malgrat tot i a pesar, ben malauradament, del que puguin decidir els seus representants institucionals.

TEMPS DE TREVA

La Setmana Santa i el mes d’agost solen ser temps de treva política. Enguany, de fet, només l’ha trencada la senyora Sánchez-Camacho insistint amb l’enfadós que l’escola a Catalunya ha de ser bilingüe, que s’ha d’enterrar la immersió, i per això ha presentat una proposició al Parlament. No fos cas que els seus votants, atès que fa dies que ha perdut protagonisme, no s’oblidessin de sentir-se ciutadans de segona. Els dies sants, segons la tradició, serveixen, si més no, per preparar-nos no precisament per al gaudi de la resurrecció, sinó per al pitjor. Sobretot, perquè res no ha quedat solucionat del que es tenia plantejat durant el primer trimestre. Entre altres, l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, a l’espera de saber el llindar del dèficit; com pagar aquest mes els 4.420 milions d’euros d’amortització del deute; quins seran els nous moviments tàctics d’ERC; quin és l’estat nerviós dels col·lectius més castigats per la crisi; o, sobretot, com es resoldria el possible dilema que ens pugui plantejar el govern de Rajoy: que se’ns digui d’acord a una mena de pacte fiscal que ens permeti l’oxigen necessari per arribar fins al final de la legislatura espanyola a canvi d’aigualir la deriva sobiranista.

Els qui no tenim altra informació que la que s’ou pel carrer i llegeixes i escoltes als mèdia, sabem que pot passar de tot en aquest postcalvari de setmana santa. Ens pot passar com a la italiana. Pot passar que col·lapsats i travats, se’ns dugui a una nova consulta, aquest cop, possiblement plebiscitària. Que, vistos des de tots els angles els números de la nostra economia i comprovada l’actitud inflexible del govern de Madrid i més coses, s’acordi un govern de concentració nacional amb CiU, ERC i PSC. Amb quin objectiu? El mateix que planteja una vaga general? Amb els seus resultats? O que, entre els nostres líders, es manifestin esquerdes ens els ànims personals, divisions més estentòries de parer, i els cansaments esdevinguin crònics els darrers mesos de l’any. Sí, pot passar de tot. I tenir previstos tots els escenaris és més difícil que resoldre l’equació més complexa del món. Mentrestant, la gent normal i corrent només que veiéssim entrar a la presó uns quants del xoriços famosos que són investigats, ja ens trauríem un pes de sobre i podríem anat passant fins que es produís el miracle del que hagi de ser.

PALS A LES RODES

Contra els procés sobiranista hi van també aquells qui, dia sí dia també, posen en dubte el pacte de CiU amb ERC. El més lamentable del nostre poble, mira que ho han dit i ho han escrit repetidament els més il·lustres pensadors patris, és aquest caïnisme compulsiu amb què escrivim la nostra història moderna i contemporània. A través del mirall del Parlament, esdevenim un poble, excusin-me les excepcions, incapaç d’anar a la una per alguna cosa pública, comunitària, que pagui la pena. L’atomisme ideològic, la fragmentació partidista, és tan eixarreïdor, tan paralitzant, que priva que mai no pugem albirar futurs mínimament realitzables. Quan t’adones que els processos legislatius democràtics són tan lents i d’una eficàcia tan tardana, només ens falta aquesta malaltia de dur cadascun de nosaltres un rei sobirà. Quina desgràcia, caram, de ser tants caps tants barrets. Ja poden ser els anys i panys de pagar sense rebre a canvi només que almoines, ja pot ser el xantatge permanent, emmurriat o rioler, de l’Estat, ja siguin els incompliments persistents dels compromisos estatutaris, o l’estrangulament financer de la Generalitat, que no hi ha manera, no de tenir la sensació, sinó de poder constatar que som els catalans en bloc els qui defensem la nostra supervivència.

Solidaris, com els qui més. Som campions en les lluites per totes les causes mundials que clamen justícia. Ara i sempre a favor de la llengua, contra els desnonaments, per la convivència amb l’altre, per l’ajut al tercer i quart món. Però, així que hem de defensar políticament allò que ens caracteritza i que ens ha fet com som, ens rebel·lem en una mena d’anarquisme infantiloide d’un patetisme insuportable. Què caram ens passa? És que ja no podem parlar d’un nosaltres en referir-nos a la cosa pública, a la salut nacional? El paisatge, malauradament, és una plaga de jos que es miren de reüll i es maregen només que hagin de decidir plegats posar una coma en un article d’una llei o un sinònim en un manifest unitari. Em poden dir, i la manifestació de l’11 de setembre, què? No parlo del poble anònim, sinó d’alguns que professen la política i tenen el deure professional de fer-nos més lliures, més cultes, més sans i més contents. La sort que tenim és que el procés que es va iniciar l’11 de setembre passat no va començar des de dalt, sinó precisament des de la base.