27 de març de 2013

PALS A LES RODES

Contra els procés sobiranista hi van també aquells qui, dia sí dia també, posen en dubte el pacte de CiU amb ERC. El més lamentable del nostre poble, mira que ho han dit i ho han escrit repetidament els més il·lustres pensadors patris, és aquest caïnisme compulsiu amb què escrivim la nostra història moderna i contemporània. A través del mirall del Parlament, esdevenim un poble, excusin-me les excepcions, incapaç d’anar a la una per alguna cosa pública, comunitària, que pagui la pena. L’atomisme ideològic, la fragmentació partidista, és tan eixarreïdor, tan paralitzant, que priva que mai no pugem albirar futurs mínimament realitzables. Quan t’adones que els processos legislatius democràtics són tan lents i d’una eficàcia tan tardana, només ens falta aquesta malaltia de dur cadascun de nosaltres un rei sobirà. Quina desgràcia, caram, de ser tants caps tants barrets. Ja poden ser els anys i panys de pagar sense rebre a canvi només que almoines, ja pot ser el xantatge permanent, emmurriat o rioler, de l’Estat, ja siguin els incompliments persistents dels compromisos estatutaris, o l’estrangulament financer de la Generalitat, que no hi ha manera, no de tenir la sensació, sinó de poder constatar que som els catalans en bloc els qui defensem la nostra supervivència.

Solidaris, com els qui més. Som campions en les lluites per totes les causes mundials que clamen justícia. Ara i sempre a favor de la llengua, contra els desnonaments, per la convivència amb l’altre, per l’ajut al tercer i quart món. Però, així que hem de defensar políticament allò que ens caracteritza i que ens ha fet com som, ens rebel·lem en una mena d’anarquisme infantiloide d’un patetisme insuportable. Què caram ens passa? És que ja no podem parlar d’un nosaltres en referir-nos a la cosa pública, a la salut nacional? El paisatge, malauradament, és una plaga de jos que es miren de reüll i es maregen només que hagin de decidir plegats posar una coma en un article d’una llei o un sinònim en un manifest unitari. Em poden dir, i la manifestació de l’11 de setembre, què? No parlo del poble anònim, sinó d’alguns que professen la política i tenen el deure professional de fer-nos més lliures, més cultes, més sans i més contents. La sort que tenim és que el procés que es va iniciar l’11 de setembre passat no va començar des de dalt, sinó precisament des de la base.



Cap comentari:

Publica un comentari