17 d’abril del 2013

DARRERA AQUESTA PORTA VISC, PERÒ NO SÉ SI EN PUC DIR VIDA (Salvador Espriu)

No, a la llengua vehicular i pròpia, no al pacte fiscal, no a la consulta, no al model comercial, no a les oficines de representació a l’estranger, no a l’Estatut, no a res que representi cap diferència de l’espanyolitat que, segons els evangelis i tots els llibres sagrats, diuen consagra la Constitució. Hi haurà algun dia, no gaire llunyà, que per dir el que dic trucarà algú a la meua porta part de l’Estat constitucional i m’obligarà a anar a la comissaria per llegir-me la cartilla i posar-me a disposició d’un tribunal d’Ordre Públic? No n’hi ha prou, ja? Quosque tandem abutere patientia nostra? La paciència és la mare de la ciència? És veritat que assegut pacientment al costat del riu, veuràs passar surant el cadàver del teu enemic? Se’n pot dir vida, del no a tot? La paciència és bona, sàvia, però cansa. És molt pesat haver de lluitar sempre contra el mateix i, sigui com sigui, amb totes les variacions possibles, sempre et topis amb els mateixos murs, les mateixes portes closes. La paciència té un límit. I les ganes, els desigs, les voluntats de viure una vida pròpia, adulta, sense la mà, el bastó i l’amenaça del pare són més poderoses que mai. Si recordessin com varen travessar els turcs les muralles de Constantinoble, entendrien què vol dir tenacitat i resolució.

No, no és això, companys! I com diuen alguns, més cremats que un servidor, ja no s’hi valen ni les concessions del pagament del que se’ns deu segons l’addicional tercera de l’Estatut ni que ens elevin el coeficient de dèficit per al proper pressupost ni que ens passegin en un dels millors creuers per la Rivière. Al final, no és ni una qüestió econòmica ni ideològica ni política, sinó una necessitat vital, psicològica, entranyable, cordial. De, seguint el raonament d’Espriu, poder obrir la porta, de tombar la porta, i respirar aire fresc i deixar d’haver de donar més explicacions, de justificar-nos, de fer-nos els herois. O de sentir, en alguns casos, mare de déu de la Cabeça!, fins i tot, una mena d’autoodi esquizoide destructiu, anorreador. Quan érem ingenus, tendrals, fins i tot havíem cregut que, amb el PSOE en el poder, els catalans faríem grans passos cap al reconeixement de la nostra nació. No solament no vàrem fer ni uns miserables centímetres, sinó que vàrem recular, fins a l’origen del pecat original.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada