3 d’abril de 2013

TEMPS DE TREVA

La Setmana Santa i el mes d’agost solen ser temps de treva política. Enguany, de fet, només l’ha trencada la senyora Sánchez-Camacho insistint amb l’enfadós que l’escola a Catalunya ha de ser bilingüe, que s’ha d’enterrar la immersió, i per això ha presentat una proposició al Parlament. No fos cas que els seus votants, atès que fa dies que ha perdut protagonisme, no s’oblidessin de sentir-se ciutadans de segona. Els dies sants, segons la tradició, serveixen, si més no, per preparar-nos no precisament per al gaudi de la resurrecció, sinó per al pitjor. Sobretot, perquè res no ha quedat solucionat del que es tenia plantejat durant el primer trimestre. Entre altres, l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, a l’espera de saber el llindar del dèficit; com pagar aquest mes els 4.420 milions d’euros d’amortització del deute; quins seran els nous moviments tàctics d’ERC; quin és l’estat nerviós dels col·lectius més castigats per la crisi; o, sobretot, com es resoldria el possible dilema que ens pugui plantejar el govern de Rajoy: que se’ns digui d’acord a una mena de pacte fiscal que ens permeti l’oxigen necessari per arribar fins al final de la legislatura espanyola a canvi d’aigualir la deriva sobiranista.

Els qui no tenim altra informació que la que s’ou pel carrer i llegeixes i escoltes als mèdia, sabem que pot passar de tot en aquest postcalvari de setmana santa. Ens pot passar com a la italiana. Pot passar que col·lapsats i travats, se’ns dugui a una nova consulta, aquest cop, possiblement plebiscitària. Que, vistos des de tots els angles els números de la nostra economia i comprovada l’actitud inflexible del govern de Madrid i més coses, s’acordi un govern de concentració nacional amb CiU, ERC i PSC. Amb quin objectiu? El mateix que planteja una vaga general? Amb els seus resultats? O que, entre els nostres líders, es manifestin esquerdes ens els ànims personals, divisions més estentòries de parer, i els cansaments esdevinguin crònics els darrers mesos de l’any. Sí, pot passar de tot. I tenir previstos tots els escenaris és més difícil que resoldre l’equació més complexa del món. Mentrestant, la gent normal i corrent només que veiéssim entrar a la presó uns quants del xoriços famosos que són investigats, ja ens trauríem un pes de sobre i podríem anat passant fins que es produís el miracle del que hagi de ser.

Cap comentari:

Publica un comentari